dijous, 31 de maig del 2007

Eau de formatge

És possible que hagueu llegit la notícia a altres llocs, perquè originalment està datada l'any passat. Però jo no n'havia sentit a parlar i m'ha fet gràcia saber que l'associació de fabricants d'Stilton, el formatge blau tradicional d'Anglaterra, llençarà un perfum ¡basat aquesta pudenta delícia!

L'Stilton és un formatge que és produeix en set granges de tres comtats del centre d'Anglaterra, i que és conegut per ser tan fètid com gustós. Els fabricants diuen que el perfum serà "molt portable" i que estarà composat per una sinfonia d'olors amb tons de terra i fruita.


Malauradament, després de l'anunci inicial, l'associació no ha tornat a dir res d'aquesta idea, que segur que sol·lucionaria molts problems a l'hora de trobar un seient lliure al autobús.

ACTUALITZACIÓ: Aquesta no és la única marranada que corre avui per la xarxa. Un petit fabricant americà anuncia la seva cervesa amb gust de pizza.

dimarts, 29 de maig del 2007

Adéu a les pinces

No sé vosaltres, però jo tinc hipotecades la meitat de les pinces de la roba com a tanca de les bosses de menjar. Podria comprar-ne més, però també podria aprendre el venerable art japonès de l'origami i fer com els del vídeo d'aquí sota i tancar-les amb uns quants plecs. Jo sóc de les que suspenien els Treballs Manuals al cole (que ja té mérit), però per a tots els manetes que rondeu pel món, aquí el teniu. Via Megnut.

dissabte, 26 de maig del 2007

De nou dempeus

Quan els meus nebots Daniel i David eren petits -no com ara, que fan més de metre noranta, les criaturetes- la meva germana es queixava sovint que no hi havia manera de fer-los aixecar els dies de cada dia, però que dissabtes i diumenges a les set en punt començaven a jugar amb els cotxes al menjador. Doncs avui m'ha passat una cosa similar. Tot i que el meu estòmac encara s'està recuperant lentament dels okupes bacterians, els meus nivells d'energia han revifat amb els dos dies de festa... I amb ells, la gana. M'he de mantenir forta abans de cedir a temptacions, però gràcies a un amable article del Jaume Fàbrega en el seu bloc, m'he atravit fins i tot a experimentar una mica amb les sopes de règim.

Això, al migdia. Al matí, com que m'havien tornat les forces i necessitava unes sandàlies d'estiu, he anat fins al mercat de Sant Antoni. Amics, la mortandat ha estat esfereïdora. A més de les susodites sandàlies el reconte de baixes inclou una faldilla, una samarreta, uns texans i un banyador, caiguts en acte de servei (sí, servei de pagament amb tarja). Era el moment de fer-ho, perquè el mes vinent ja arribarà la sodomització, dic la declaració, de la Renda...

I tan a prop de la Plaça Universitat, la crida del Forn Mistral, que és el meu forn preferit de Barcelona, en el que penso demanar asil polític qualsevol dia d'aquests, sonava irresistible. Tinc la voluntat molt feble, ho sé. He conseguit sortir-me'n només amb una barreta de pà ecològic i l'ensaïmada més petita de tota la botiga. L'únic defecte que li trobo als productes del Forn Mistral és que jo els compro sencers i per algun motiu sempre , sempre, sempre arriben a casa sense el crostó... Tot un misteri!

De tornada, una sopa lliurement inspirada en els principis de l'esmentat article, que és prou agradable per menjar-la quan un està ben plé de salut. Ídem!

Sopa d'arròs, bacalla i menta

Ingredients

200 gr d'arròs.
1 ceba
2 tomàquets
1 all, sense el nervi (als nens que no treuen el nervi dels alls, els reis els porten carbó)
1 llom de bacallà o una mida similar de molles
4 o 5 fulles de menta
Oli i sal

Ompliu una cassola mitjana fins a les tres quartes parts d'aigua i poseu-la al foc, amb un rajolí d'oli i un polsim de sal (compte, que després s'hi fica bacallà, més val ser prudent). Talleu una ceba en quarts i feu uns talls en creu a la pell dels "pols" dels tomàquets, però no els talleu. Tireu la ceba, els tomàquets i l'all a la cassola i quan comenci a bullir, afegiu-hi l'arròs. Quan quedin deu minuts per a que acabi la cocció, tireu-hi el bacallà. Un cop acabada la cocció, retireu els tomàquets, piqueu la menta i afegiu-la. Rectifiqueu de sal. Passeu els tomàquets per aigua freda, treieu-los la pell (si no se'ls ha després sola), piqueu-ne la polpa i torneu-la a afegir a la sopa.

divendres, 25 de maig del 2007

Gastronomia "chanante"

No només al Polònia de TV3 es poden veure sketchos sobre la gastronomia moderna. A La hora chanante, un programa d'humor absurd, barroer i de vegades brillant, que s'emet al Paramount Channel i pel que diuen els rumors, a partir de Septembre a La2, també hi ha espai per a la crítica de la cuina de disseny. Per això us en incloc una mostra que he trobat a Youtube:



El més fluix de tot és el final del sketch, que possiblement els guionistes necessitaven "rematar" d'alguna manera (una obsessió comuna de tots els guionistes és deixar els sketchos "ben tancats"), però noti's tanmateix la subtilesa amb la que retraten alguns dels tics estilístics dels programes de cuina i dels cuiners mateixos. Fa casi tan de riure com els espais gratuïts de propaganda electoral...

dijous, 24 de maig del 2007

Castigada sense pasta

Un pèrfid virus intestinal ha deixat la meva gana a un nivell comparable al de la capacitat interpretativa d'Arturo Fernández. Estic tancada a casa, en un idil·li amb l'ampolla (d'aigua de Vichy) i l'arròs bullit, després de caure com una mosca igual que molts altres companys de la feina. Així que el plat promès, aquell de l'ou dur i la llimona, per aquests verals ni hi és ni se'l espera. Malgrat això, jo us el poso, i només queda esperar a que els microbis deixin de creure que la meva panxa és Marina d'Or per poder-me'l tornar cruspir. Vaig treure la recepta d'una revista de la qual el temps n'ha esborrat el nom, i recordo que originalment portava també tomàquets cherry i que les proporcions eren una mica diferents, amb menys salsa. A mi m'agrada més així i com que el bloc és meu i mano jo, doncs aquesta és la versió amb la que us haureu de conformar!

Tallarines amb ou i llimona (per a quatre persones)

Ingredients

350 gr de tallarines, si pot ser semifresques i/o d'ou

2 llaunes de tonyina en oli d'oliva, petites

2 ous

El suc d'una llimona

2 branques de farigola fresca o una culleradeta de farigola seca

4 cullerades d'oli d'oliva (podeu reservar el de les llaunes)

Sal

Preparar els dos ous durs (per als despistats o novells: posar-los a coure sencer en fred amb un raig de vinagre i sal i contar deu minuts des de que bullin). Refredar-los amb aigua freda, pelar-los i reservar les clares, potser per a un sandwich amb una mica de maionesa i uns berros demà al matí? Escòrrer la tonyina, reservant la quantitat d'oli esmentada. Triturar els rovells, l'oli, el suc de llimona, la sal i la farigola. Esmicolar la tonyina. Coure la pasta al dente, escorrer-la, i reservar-ne un cullerot del suc de la cocció, per rebaixar la barreja d'ou. Abocar la salsa d'ou sobre la pasta i barrejar-la amb la tonyina. Decorar amb un branquilló de farigola.

El naixement d'una parada

Interessant la iniciativa d'un grup de fans de la gastronomia i habituals dels fòrums d'eGullet, la d'obrir una parada de pasta artesanal al mercat de la Boqueria. Si voleu veure i llegir sobre la transformació de la seva parada de verduleria en temple dels spaghetti sota el nom de Pazzta 920, podeu seguir-los pitjant aquí o aquí. L'estrena està prevista cap a finals de Juny, i pel que ens comenten, hi haurà vuit tipus de pasta farcida diferents cada setmana, que aniran rotant segons els productes de temporada, a més de cinc tipus més de pasta, salses, i algun plat cuit. Molta sort!

dimarts, 22 de maig del 2007

Un CAR de la cuina

Igual que els equips olímpics es preparen al Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat, els nostres xefs podran tenir un centre especialitzat on investigar, segons llegeixo a El Periódico. Aquesta iniciativa, anomenada Fundació Alícia (acrònim d'Alimentació i Ciència), està finançada per la Caixa de Manresa i la Generalitat, i a més de comptar amb l'aval d'un bon nombre de namber guans de la cuina, comptarà també amb l'assessorament de metges, químics, antropòloges, tècnics alimentaris... Ahir es va presentar en societat. L'estrena, prevista per al més d'Octubre.

dilluns, 21 de maig del 2007

Bó, bonic i barat (i a sobre, descansat)

Hi ha una sèrie d'aliments que són recurrents a la meva nevera. Un dia qualsevol és probable trobar-hi formatge -no menys de tres o quatre classes-, tomàquets, millió-centes salses de diferents tipus, espinacs (o enciam), ous i llimones. Però vet aquí que aquestes coses s'han d'anar gastant, i la combinatòria sembla limitada. Comptat i debatut, el més senzill és muntar-se una amanida amb tot plegat, però avui tenia ganes de variar.

Canvi de terç: Dinar fora de casa és car. Entenc que els restaurants tenen força despeses, i que no sempre els és possible ajustar més amb el preu dels menús. Però avui m'ha cridat l'atenció una de lespossibles combinacions de menú que hi havia a la pissarra d'un dels establiments del barri, per 9 euros. Era exactament el mateix que jo he dinat per un terç d'aquesta xifra. Crema de carabassó, rap amb salseta i fruita per postres. Ja ho sé que a casa m'he de fer de cuinera i de cambrera a mi mateixa. Però el que és segur és que em tracto amablement i que em canvio o no em canvio els coberts entre plats, si vull. Potser sóc una mica garrepa, però aquest és un menú que qualsevol es pot preparar i, si s'escau, endur-s'ho a la feina amb carmanyola. I no cal ser un súperxef ni anar sobradíssim de temps, perquè tot plegat consisteix en bullir coses vigilant-les només una mica mentre mires Factor X o la bajanada que fagin el vespre anterior a la tele. La única concessió a la galeria ha consistit a modificar la maionesa afegint-hi pebre vermell i una mica de menta picada, a prova d'hèrnies. Vaja, que si jo m'ho he fet sola, absolutament tothom es pot estalviar uns sis euros.

Seguint aquest esperit avar i gandul, part del meu abúlic encant natural, em vaig agenciar l'altre dia un manat d'espàrrecs d'oferta (0'89 €) i "arrebuscant" pels meus llibres de cuina, he trobat una recepta amb que sopant, sopant, lliurar-me de la penúltima llimona. De segon, una truita a la francesa, i adéu al penúltim ou. I bye bye també a les depriments restes de formatge feta mig desfet. Neteja de nevera i nou experiment culinari sense despentinar-me. Bingo!

Espàrrecs Ronald

Ingredients (per persona, si teniu gana; per dos, si ho preneu d'acompanyament)

1 manat d'espàrrecs (uns 20)
3 cullerades de suc de llimona (o una mica menys si voleu)
3 cullerades d'oli d'oliva
1 cullerada de salsa de soja
3 cullerades de formatge feta esmicolat
Pebre negre i sal (si teniu Maldon, Maldon, sino de l'altra)

Preescalfeu el forn a 205 graus. Passeu-li un aigua als espàrrecs i descarteu-ne la part dura del final partint-los amb mala bava. Poseu-los en una plàtera de forn no gaire gran, o un plat de pyrex. Ruixeu-ho amb el suc de llimona, la soja i l'oli, i condimenteu-ho amb la sal i el pebre. Tapeu la safata amb paper de plata i enforneu-ho 25 minuts o fins que els espàrrecs siguin tendres. Abans de servir, afegiu-hi el formatge feta. Tingueu pa a mà per la salseta!

Aquesta recepta vé originalment del llibre Pop it in the toaster oven, un llibre de receptes pensades per a fornets elèctrics obra de Lois Dewitt. Encara que les receptes són bones i saludables, no és un llibre perfecte pel que fa a les raccions, que sovint són moltes menys de les que diu, fins a extrems una mica ridículs. I en d'altres casos si que quadren, així que abans de posar-se a cuinar cal llegir cada recepta amb calma i fer servir el sentit comú, qui en tingui.

I dit això, la llimona i l'ou que encara circulen per la nevera ja tenen destí pel dinar de demà... però ja us ho explicaré en el seu moment.

dissabte, 19 de maig del 2007

Malgrat tot, la copa

Bé, després del fiasco del partit de l'altre dia, només queda felicitar als del Sevilla -que al capdavall van ser millors a l'sprint final- i advertir-vos que és improbable que en una llarga temporada publiqui receptes de pescaíto frito o de molletes de pringá. I com que no hi hagut sort amb la Copa de la UEFA, he decidit fer-me una altra copa, menys amarga, per a les postres d'avui. No sóc massa amiga de les postres, perquè tant la fruita com el formatge m'encanten en el seu estat natural i són la cloenda del 95% dels meus àpats, però de tant en tant una s'ha de donar un luxe dolç. I aquest, a més, és relativament baix en calories.


Copa de fruites boscanes

Ingredients (per a dues copes)

1 paquet de fruites del bosc de la Sirena, descongelat

1 iogur desnatat

1 cullerada d'edulcorant (o al gust. Si el iogur ja és dels dolços no cal)

1 pot de nata muntada a pressió

Un grapadet de panses

Reserveu un terç del paquet de fruites per a una altra cosa -queden molt bé combinades amb un llauna de peres en almíbar i una mica de canyella, per exemple, i feu dues meitats de la resta de les fruites. Una d'aquestes meitats passeu-la pel minipímer amb el iogur i l'edulcorant. Si teniu un moment, coleu-ho per a que no quedin llavors, tot i que és opcional. Ompliu les copes de cava amb la barreja de iogur, capes de nata, les panses i unes quantes fruites de les que heu reservat. Poseu-ho a la nevera per a que es refredi. Just abans de servir-ho, coroneu-ho amb una última capa de nata i un gerd que haureu reservat. Ja està!

dimecres, 16 de maig del 2007

Lectures (I)

Com que s'acosta l'hora del partit i estic MOLT nerviosa, he decidit que vaig a escriure un post. Això, o em tiro en planxa a les Petit Écolier.

Així que m'enganxo a un dels comentaris que va escriure l'Starbase, demanant-me un petit llistat d'assaijos i novel·les sobre cuina i gastronomia (que no receptaris), per si us vé de gust llegir-los a vosaltres també. Una advertència, més d'un només està disponible en anglès... però no tots, així que no serveix d'excusa! Excloc d'aquesta llista els clàssics i adverteixo que la sel·lecció està basada en criteris absolutament arbitraris. Considereu això una primera entrega. Quan comenci el futbol desapareixo...

Confesiones de un chef i Viajes de un chef, d'Anthony Bourdain. En Bourdain és un mica el Keith Richards del món de la gastronomia. Chef de Les Halles, un bistro de Nova Iork, en el primer llibre fa un repàs a la seva trajectòria, des de jove rentaplats en un "xiringuito" de costa a chef de Manhattan. Sexe, drogues, rock and roll i molt d'amor per la cuina, l'únic defecte del llibre rau a l' horripilant traducció castellana. De la seva mà, visitarem l'univers d'adrenalina que hi ha darrera la cuina d'un restaurant de luxe, els "reciclatges" d'ingredients dels grans bufets, històries de nits sense dormir, temperaments antisocials i creativitat. En el segon títol, l'acompanyarem per tot el món tastant especialitats locals mentre rodava una sèrie de documentals. La seva descripció de la primera ostra que va provar de petit salta de la pàgina de tan viscuda com és. A sobre, el punyetero és guapo.

Un año en Provenza (sé que hi ha traducció catalana, però no en tinc dades), de Peter Mayle. El primer que em va venir al cap quan vaig llegir aquest llibre és que la Provença i l'Empordà tenen molt en comú. L'autor és un anglès que se'n va a viure a la Provença i es torna un fan del menjar i de les excentricitats de la seva nova localització. Plé d'humor i encant, pel que sé les seqüeles del llibre destilen la mateixa joie de vivre. Hi ha també una peli amb el Russell Crowe, que no sé si és bona, i de la que, francament, no tinc cap interès a saber-ho. Si heu de regalar un llibre a la mama, aquesta és una aposta excel·lent.

Apuntes de cocina de Leonardo da Vinci. Da Vinci no és només un codi, ni un geni de la pintura, sino el Ferran Adrià del Renaixement, vessant "ejtrambòtica" i parodiable inclosa. Llegiu la ressenya que li dediquen a Gastrónomo furioso (un dels meus blogs preferits, per desgràcia poc actualitzat) i entendreu per què ho dic.

Miscelánea gastronómica de Schott. No puc opinar de la versió en castellà d'aquest llibre, i crec que és d'aquells que probablement canviin bastant traduïts, sobre tot si l'editor ha fet bé la seva feina. Dit això, aquesta compilació de dades més o menys frikis sobre cuina i gastronomia és una autèntica delícia imprescindible a qualsevol biblioteca de lavabo. Obriu-lo al atzar i us passejareu per l'escala de picant d'Scoville, el sistema de mesures culinàries de Laos, com cuinar un cigne, què demanen de menjar per contracte les estrelles de rock o una llista dels sants patrons dels diferents oficis gastronòmics. Divertidíssim.

Best food writing (antologia anual a càrrec de Holly Hughes). Indefectiblement me'l encarrego un cop l'any. La seva editora no tria només de revistes especialitzades, sino que sovint els seus articles surten de blogs o de revistes de periodisme literari. Malgrat que molt americà en perspectiva, mai no decep. Un dels seus grans mèrits és reflectir les mil maneres amb les que es pot parlar d'un mateix tema, i de fet va ser una d'aquestes antologies la que em va obrir els ulls a les possibilitats d'expressió del gènere.

Bueno, limpio y justo, de Carlo Petrini. El fundador de l'Slow Food exposa les seves tesis en aquest assaig. Tot i que de vegades la prosa de Petrini fa una mica de bola, planteja preguntes realment rellevants i provocadores sobre com mirem el menjar. Per pensar.

Don't try this at home: Culinary catastrophes of the world's greatest chefs (antologia de Kimberly Witherspoon i Andrew Friedman). Com resistir-se a un llibre on alguns dels chefs més famosos del món expliquen els seus desastres?

Sound bites, d'Alex Kapranos. Ja vaig parlar temps ençà d'aquest llibre del cantant dels Franz Ferdinand, però encara no l'havia llegit. Força entretingut, en Kapranos té un ull excepcional per triar els petits detalls que pinten de vida cada situació. Estirada d'orelles a Penguin per la cutre-edició.

La cocina del pensamiento, de Josep Muñoz Redón. Mereixedor -en tot el sentit de la paraula- del premi Sent Soví 2004, és un suculent passeig per la història de la filosofia barrejat amb conceptes culinaris. L'autor surt victoriòs d'un triple salt mortal conceptual.

De moment, ho deixo aquí. Com que tinc un trauma des del 88, he quedat amb amics per sopar i NO veure el partit. Els meus informadors ja m'aniran explicant si passa res d'interès al camp. No em fa cap falta una úlcera d'estòmac...

I a vosaltres, bona lectura!

dilluns, 14 de maig del 2007

Pastís rus

Anys enrera ja vaig descobrir que els russos tenen un curiòs sentit de l'humor a l'hora de decorar pastissos. Mirava jo tan tranqui el telenotícies mentre sopava que aixeco la vista cap a la pantalla de la tele i em trobo a un grup de gent endrapant la mòmia de Lenin. Un torpedo en profunditat de trotskisme deglutori que deixava les gestes de l'Octubre Vermell a l'alçada del Yellow Submarine. Riute'n tú del setge d'Stalingrad, de la falç i el martell i de les desfilades del primer de maig...

Malgrat això, en aquella época ja s'aplicava a l'ex URSS la frase que li vaig sentir a un editor italià dinant al self service de la Fira de Frankfurt: "Russia é il far west". Ieltsin campava per les seves i la guerra de Xexènia començava a sonar-nos. En el fons aquell pastís en forma de mòmia evocava només un acte de rebel·lió adolescent enmig del maremàgnum geopolític del moment. I mirat des de la perspectiva actual, sembla sobre tot un acte de nostàlgia, com aquelles tribus dels documentals que es mengen els avantpassats morts a tall de rite funerari... Potser necessitem ingerir allò que dessitgem (ja parlo com Hannibal Lecter), i ho dic en referència de les imatges de pastissos russos que he descobert via Slashfood.


D'un barroquisme intens, tal vegada herència dels ous de Fabergé, totes elles són comestibles 100% i en bona part dels casos reflecteixen objectes de desig del rus mitjà d'avui en dia. Unes bambes Reebook, dos ordinadors, feixos de diners, un restaurant de Pizza Hut o un cofre del tresor són alguns dels motius escollits per l'autora, una tal Zhanna de Sant Petersburg.
Jo us en poso unes quantes per aquí, però no us perdeu la pàgina original d'on han sortit.

diumenge, 13 de maig del 2007

Ja no sóc una bleda...

... encara que m'he tirat trenta-tres anys pensant-me que les ídems no m'agradaven.

Sempre m'ha fet certa ràbia la gent que és molt manietes amb el menjar. No voldria sentir això, però tinc la sensació que moltes manies són una mena de racisme encobert, que estan basades en prejudicis irracionals i absolutament arbitraris. Però hi ha coses que detesto -l'api, anatema a la meva cuina, em fa un efecte com si passès les ungles per una pissarra- i n'hi ha d'altres que simplement no m'emocionen o m'avorreixen. Fa temps que intento neutralitzar-me en el meu senyoritisme, i m'he jurat a mi mateixa que he d'ampliar els meus límits gastronòmics i al menys donar una oportunitat a les coses que no m'agraden.


Abans d'ahir passejava pel súper (altre cop, sóc com aquesta penya que literalment viu al bingo, però amb el Mercadona!) i me'n vaig adonar que, en realitat, no recordava el gust de les bledes. A un dels meus germans no li agraden i d'alguna manera a mi se m'havia enganxat el disgust. Però vaig veure una bossa de bledes preparades i se'm va encendre la bombeta. Ni que m'haguessin pagat, ni que m'haguessin amenaçat de mort, no hauria pogut conjurar el seu sabor. Sabia, perquè la meva mare m'ho deia quan m'intentava convèncer que les mengès, que són similars als espinacs. I prou.
Eren les candidates perfectes per a començar la meva Tècnica Ludovico gastronòmica.

Primera constatació: No estava sola en la meva aversió a les bledes. Sí, se'n troben receptes. Però en general moltes menys que d'espinacs. Al google, el terme "acelga" és present en 404.000 planes, mentre que el terme "espinaca" apareix en 453.000. En anglès, trobem 668.000 pàgines referents a "Swiss chard" i 12.500.000 sobre "spinach". La tendència només s'inverteix en català, però bona part del mèrit correspon a l'acepció de "bleda" com a "tontaina" o al cognom homònim. Probablement, també haguès trobat més planes d'haver mirat en francès, perquè aquest matí he llegit que a Niça en són uns fanàtics i fins i tot en preparen un pastís dolç. Per cert, en alemany la paraula "blöde" vol dir el mateix que "bleda", en el sentit pejoratiu.

Segona constatació: El que es troba navegant tampoc no és massa útil. Quanta estona s'han de bullir? ¿No havíem quedat que nosaltres, civilitzats europeus, feiem servir el sistema decimal enlloc de bàrbares aproximacions estil "una penca de bledes" que no fan més que complicar l'existència als que comprem aliments de quarta gama? Què preparo amb un aliment del que no en recordo el gust?

La sol·lució més senzilla: una quix. Encara em quedava una llàmina de pasta de la que vaig preparar quan va marxar la Jeru, i a manca de conèixer el rendiment que em donaria la bossa de les bledes un cop cuita (o si m'agadarien), una quix permet notar el gust dels aliments i fer de més i de menys amb les quantitats.


Falsa sara (àlies Quiche de bledes).

Ingredients:

1 llàmina de pasta quebrada (o com carai es digui, de la que no puja)
1 bossa de bledes (300 gr)
1 llauna de xampinyons
1 ceba
1 sobre de formatge ratllat
3/4 de got de llet
1 cartró de nata líquida de 18% matèria grassa
3 ous
1/2 cullerada de farina
Ametlles filetejades
1 all
Oli, sal, pebre i nou moscada

Preparació:

Poseu a descongelar la llàmina de pasta el temps que marqui el paquet, que sol ser una mitja horeta. Peleu i talleu la ceba a tires, saleu-la, i poseu-la a caramelitzar amb l'all partit per la meitat i sense nervi, a foc baix. Mentre la ceba va fent, poseu aigua a bullir. Quan bulli, tireu-hi les bledes -que no cal tallar ni rentar, perquè per això les heu comprat de bossa- i deixeu-les coure cinc minutets. Escorreu-les a un colador de pasta, apretant fins que no surti aigua. Afegiu-les a la ceba que s'està coent i adoneu-vos-en que la quix no tindrà prou farcit. Pesqueu del fons de l'armari una llauna de xampinyons filetejats, escorreu-los, afegiu-los i feliciteu-vos pels vostres reflexos. Retireu l'all i afegiu un polsim de pebre i nou moscada.

Responeu al mòbil i expliqueu a la vostra mare que esteu cuinant bledes. Deixeu que el silenci a l'altre costat de la línia us faci arribar la seva admiració. Talleu la conversa fent veure que no teniu cobertura quan comenci a dir-vos que el següent pas és superar l'api i us acusi de maniàtica. La verdura ja serà cuita.

Folreu un motlle rodó amb paper de forn i la massa, creant un receptacle. Escalfeu el forn a 180 graus. En un bol gran, batiu la resta d'ingredients, tot i reservant una part del formatge, que ha de cobrir el fons del motllo per a que la base no quedi remullida (vaig aprendre aquest truc del llibre del Michael Ruhlman. En un moment donat el director de la CIA pregunta a un aterroritzat alumne quin és el motiu per el que el formatge va al fons de les quiches). Si cal, afegiu més llet a la barreja fins que sigui "treballable". Poseu l'esmentat formatge al motllo i ajunteu verdura i barreja d'ou. Feu-ho de pressa, perquè la verdura serà calenta i no és qüestió que l'ou comenci a quallar. Aboqueu-ho al motllo i cobriu amb una capa d'ametlles.

Coeu-ho 35 minuts a 180 graus i apujeu la temperatura a 22o durant vint més, per a que les ametlles es torrin, encara que més val anar-ho vigilant. Recomano fer el test de l'escuradents, i si el vostre forn és de gas, és probable que hagueu d'encendre el gratinador per a que s'arribin a torrar. Quan l'interior sigui sec, deixeu refredar el motllo sobre una reixeta (o sobre els fogons) abans de desenmotllar-ho. Si us espereu a tallar-la quan sigui freda, teniu més números de que no s'esconyi.

Conclusions... Aquest migdia n'he tallat un tros per dinar. Després de mirar-me'l amb certa aprensió una estona i de fer-li unes quantes fotos per posposar el tast, m'he decidit.
No he experimentat un éxtasi com el de Santa Teresa, no he caigut del cavall com Sant Pau i en el furor de la conversió m'he posat a fer apostolat de l'Evangeli de la Bleda... però ho admeto, m'han agradat. És així, he de confessar que he estat fent el paperina tot aquest temps. No sé com definir-ne el gust, tot i que no m'ha sonat estrany. A manca d'una comparació millor, es diria que són espinacs interpretats a una octava més baixa i, igual que amb els espinacs, harmonitzen amb la nota dolça i cruixent de les ametlles. I el que és més important, puc esborrar un prejudici de la meva llista. No em digueu bleda, que ja en menjo.

divendres, 11 de maig del 2007

Fam de coneixement (i hamburgueses)

Tinc començats en aquest moments quatre llibres d'assaig sobre cuina. No hi ha problema: Tres d'ells són antologies d'articles que agafo i deixo quan tinc un moment, o que llegeixo quan vaig a visitar el Premi Nacional de Disseny del 2002. Però hi ha un quart que m'ha enganxat del tot, i que no només m'està plantejant un munt de preguntes sobre per què i com cuino, sinó que m'ha provocat un petit tsunami emotiu-laboral.

Va arribar innocentment barrejat amb l'últim lot d'Amazon. N'havia sentit a parlar feia temps, però em vaig voler esperar a que sortís en l'edició rústica per a encarregar-lo, més centrada com estava a comprar-me més receptaris dels que necessitaré durant els propers vint anys. No era el llibre que més em cridava l'atenció del paquet, i m'esperava uns continguts previsibles, tot i que de qualitat. Es tractava The making of a chef, la història de Michael Ruhlman, un periodista del New Yorker que es va "infiltrar" a la CIA (no, no la CIA de Bahía Cochinos i l'Operació Condor, sinó el Culinary Institute of America, l'escola de cuina més prestigiosa d'Estats Units), per escriure un llibre sobre com viuen i aprenen els seus estudiants.

El que jo no sabia era que el pobre Ruhlman va patir una mena de síndrome d'Estocolm que el va fer abandonar la seva carrera de lletraferit, al menys temporalment, per a reconvertir-se en cuiner. Hi ha un moment en que el paio cau en una crisi d'identitat i se n'adona que ja no és estrictament un periodista -s'ha "indigenitzat", com es sol dir- però tampoc no és realment un estudiant de cuina. I decideix tirar pel dret i formar-se per ser el millor xef que pugui.

Una frasse revelatòria de la seva epifania (traduïda per mi):

Mai no vaig ser dels que es tornaven bojos per les receptes. De receptes n'hi ha a patades. Pots seguir-les durant cent anys i no aprendre pas a cuinar. Jo buscava el mètode. Buscava l'experiència física de fer-ho, de saber quina pinta hauria de tenir el menjar, quin soroll faria, com oloraria mentre el cuinès.

Aleshores Ruhlman s'embarca en una disquissició sobre com un està condemnat a ser un cuiner mediocre si no sap com arribar als estàndards de perfecció clàssica o no sap ni tan sols quin gust se suposa que tenen aquests estàndards.Vaja, que el llibre supura un entusiasme contagiòs. Tan contagiòs que avui m'he sorprès a mi mateixa demanant preus de cursos de cuina a un parell d'escoles (les dues que he trobat que fessin classe els dissabtes).

Es dirà que The making of a chef és a la professió culinària el que Oficial i cavaller representa vers a la militar, amb la seva testosterònica glorificació del sacrifici. Ok. Se'm pot recordar que també hi ha cursos de cuina per a aficionats a molts centres cívics (altament recomanables els de Barceloneta). D'acord. Un pot dir que la CIA basa els seus ensenyaments en la cuina clàssica francesa, la dels roux, mirepoix i concassés, i que passa olímpicament dels sofregits catalans. Vaaaaale. I se'm pot acusar fins i tot de somiar truites, puntualitzar que no tindré ni temps ni diners per a reinventar-me a mi mateixa a aquestes alçades de la meva vida. Perfecte. El que vosaltres volgueu, que jo ja he demanat pressupost. I sóc tossuda, molt tossuda, llana de gos que diuen al meu poble. Deixeu-me imaginar-m'ho, al menys...

D'altra banda, aquest llibre m'ha fet adonar que malgrat l'instint juga un paper destacat, és conèixer la tècnica i la química allò que porta a que fer que les coses funcionin perfectament. Per això, avui que només volia fer-me una modesta hamburguesa, he llegit tant com he pogut sobre com fer la millor hamburguesa possible, que no s'espatxurrès. Navegant he descubert que la millor manera per a que això no passi és treballar molt poc la carn i la resta d'ingredients, i si és possible, tornar a refredar l'hamburguesa ja formada a la nevera. I no ha de ser més alta de centímetre i mig.

També era important per a mi que quedès sucosa de dins però no crua. Temps enrera, jo intentava coure-les a foc molt alt, amb la creença errònia que això em suministraria una crosta ben torrada i un interior sucòs però cuit. Només quedaven cremades de fora i crues de dins. No, no, no, el mètode no funciona així: Cal coure-les a foc mitjà-baix (uns 120 graus) i girar-les un únic cop durant la cocció. I ni parlar-ne d'apretar-les amb l'espàtula, que es perden els suquets de la carn.

Santa paraula. He aconseguit igualar el meu ideal platònic d'hamburguesa. La meva estava feta de barreja de carn de vedella i porc i mitja llesca de pà sucada en llet, i cuita amb molt poc oli a la graella. I així, amiguets, un cop més s'ha demostrat que el coneixement ens farà lliures... o com a mínim ens permetrà menjar hamburgueses decents.

Actualització: Acabava de pujar aquesta entrada i trobo un mail de la Hofmann on em diuen que el curs que m'interessa costa 3500 euros (dura set mesos). Snif, snif! Hi ha algun filàntrop de guàrdia a la sala?

dimecres, 9 de maig del 2007

Posant-me al dia

Ja ho sé, ja ho sé, que darrerament no se m'ha vist gaire per aquests verals... Entre la calor, el tràfec de les darreres setmanes, els canvis a la feina i alguna que altra sortida nocturna, he quedat esgotada físicament. Així que aquests dies no tenia gaires ganes de cuinar o escriure, només volia dormir. Normalment tinc el son lleuger, però dissabte em vaig quedar fregida a dos quarts de vuit de la tarda i no em vaig llevar fins diumenge a dos quarts de deu.
O sigui que tinc poqueta cosa a explicar, retalls d'idees i receptes copiades de por tot arreu, que us explico a títol de collage impressionista de la meva vida...

Receptes: Dignes de tal nom dues, provinents de blogs. La primera, aquesta, que és la que més m'ha agradat, i que em va robar el cor tan bon punt la va llegir ja fa uns quants mesos a Pisto y no Pisto. ¿Sabeu quan n'esteu segurs que una cosa us sortirà bé o com quan coneix algú i teniu claríssim que us en fareu amics o que no ho sereu mai? Doncs jo ja tenia la sensació que aquesta recepta m'agradaria i no em va defraudar. Bàsicament consisteix a arrebossar un tall de tonyina amb una picada de blat de moro torrat -els kikos de la nostra infantesa- i una salseta feta amb dues partes de soja i una de mel. El cruixent del blat de moro, la dolçor de la mel i la salaó i l'oliositat de la tonyina i la soja funcionen com una veritable unitat de destí universal (valgui la casposa figura retòrica).

L'altra, que ha estat el meu sopar d'avui, vé de Cuina amb compte. El Roger, al seu torn, l'havia tret de La cuina que no amoïna, de la Mireia Carbó. I com que jo tinc el llibre, he comparat versions i he fet la de Mademoiselle Caprabo, que com a grans diferències afegeix panses al sofregit i empra una ceba més. Una altra bona combinació de sabors, però no tant sorprenent com esperava, potser perquè el tàndem entre mel i bacallà és un clàssic que tots tenim ja al fons del subconscient.

Capítol descobriments: Ahir vaig estar vagarejant pel Carrefour a la caça de dos productes esquius, els kumatos i la crema de castanyes. Cap dels dos no hi era, però com que no tenia pressa i m'agrada perdre temps als súpers, sobre tot quan em poso l'iPod en aleatori (Las Grecas, Raimon, Frank Sinatra i Arcade Fire van sonar en successió), em vaig permetre voltar tranquilament. El més interessant que vaig trobar és una maionesa Tikka, inspirada en la salsa índia del mateix nom, de la casa Prima. No n'he trobat la web, i tinc la xunga sensació que aquest producte no triomfarà, però a mi m'ha encantat. Per un euro amb quinze puc reproduir els entrepans de pollastre tikka de supermercat londinenc a casa. Hi ha qui afirma que la salsa tikka masala, potser la més popular als restaurants indis i pakistanesos, és d'origen anglès, i m'agradaria creure que, al menys, el colonialisme sí va tenir un efecte bó. Però em costaria menys empassar-me el seu origen estranger si em diguessin que provenia de qualsevol altra nacionalitat...


Vídeo de Las Grecas que no vé al cas, però mola.

Avui s'acabava el curs a Torre Balldovina. Ha estat veritablement interessant. Principalment, m'ha colpit la quantitat increïble d'ingredients que hem anat perdent amb els segles, i l'afició que tenien els antics per les espècies i el garum, que ens han ensenyat a substituir per salsa de peix tailandesa o vietnamita. M'ha fet molta ràbia saltar-me aquesta darrera sessió, però avui no podia més. Després de la feina, m'arrossegat fins a casa per veure el capítol 21 -vaig avançada gràcies a internet- d'Herois, mentre em connectava a un gota a gota de Salsa Espinaler per animar quatre patates xips. La crida del sofà és més forta que la crida de la jungla, però aquest post i l'anterior d'avui suposen senyals de que començo a revifar.

Avui no és el dia dels innocents

...malgrat el que publica El Periódico. Simplement, "ejfereidor".

dijous, 3 de maig del 2007

De gratis

Navegava jo per internet amb l'ideal romàntic de trobar un vol barat cap a Glasgow -sí, sóc perica: a) per tradició familiar, b) perquè no hi ha millor formació que ser del Apañó per enfrontar-se amb estoicisme i resignació als daltabaixos de la vida, c) perquè m'agrada portar la contrària i encara d) perquè els amors no es trien, són- quan m'he trobat a El País una curiosa notícia.

S'ha creat una web, www.comerporlapatilla.com, que, gràcies al Google Maps, ens indica els diferents festivals, celebracions i trobades arreu de la geografia ibèrica en les que un es pot omplir l'estòmac de franc.

Els promotors de la plana afirmen que no volen apelar a la cara dura dels internautes, sinó aconseguir que aquests actes de difusió culinària comptin amb força públic... És clar!

dimecres, 2 de maig del 2007

A Irlanda (II)

Recuperats els ànims després del whiskey (que no whisky) de la tarda, continuava el meu passeig per Dublin. Em vaig desviar fins a Temple Bar. Aquesta àrea, just al costat sud del Liffey i al nord d'on era el meu hostal, s'ha posat molt de moda els darrers anys. De fet, m'havien advertit que m'allunyés del lloc perquè semblava destinat a complaure als 35 milions d'americans que tenen origen irlandès i que es diria que s'hi apleguen de cop les nits de dissabte. Cert és que Temple Bar és un lloc "bornificat", amb piles de pubs, cafés on prendre el brunch de diumenge, botigues de tatuatges, i músics de carrer. Però en general l'ambient és encara prou relaxat, ni que els preus s'enfilin.

Un il·lustre dublinès, Oscar Wilde, va dir que la única manera de resistir a la temptació és sucumbint-hi. I jo vaig caure en la de fer el turista comprant-li una samarreta dels Ramones... a la Chiara. La idea d'un bebé de mesos predicant l'evangeli punkarra se'm va fer literalment irresistible, i imprescindible homenatge a les provocacions de l'autor de El ventall de Lady Windermere.

D'allà vaig tirar cap a Saint Stephen's Green. Phoenix Park pot ser el parc més gran de Dublin, però Saint Stephen's Green no té res a envejar-li en popularitat, ni en classe, ni en història. Bustos a patriotes irlandesos, a literats com Joyce o Yeats, parterres de flors ornamentals que recordaven un altre segle, ànecs...
Feia la típica fresca amb sol que a mi em fa sospirar per una rebequeta i que als indígenes de les Illes Britàniques els converteix en llangardaixos en samarreta de tirants. Ajaguda a la cuidada i acollidora gespa, mentre em dedicava a observar la gent, vaig rebre la bona notícia del dia: Aer Lingus trucava per informar-me que finalment la meva motxilla era a la ciutat i que aquella tarda la rebria. Gràcies, senyor Lingus.

No recordo ben bé com vaig passar la resta del temps fins al vespre. Vaig estar llegint, passejant com una Leopolda Bloom qualsevol, em vaig comprar un Claddagh Ring... Però la meva motxilla no va apareixer fins després de l'hora de sopar -un entrepà de tomàquet i formatge al grill- i estava cansada. Així que encara que havia recuperat la meva roba, i que portada per l'entusiasme fins i tot vaig fer-li un petó al polsòs equipatge, després només vaig sortir fins quarts d'onze. Havia estat un dia llarg, i el següent encara ho havia de ser més.

A les nou del matí, davant de l'esglèsia reconvertida en oficina de turisme de Dublin, una gernació de viatgers esperàvem ansiosos a que ens vinguessin a buscar els autocars que ens havien de portar en excursions d'un dia al camp. Després de triar i comparar, em vaig decidir per un que portava el nom de Celtic Experience. Mentre esperava el minibus, veia ramats de turistes -molts espanyols- apinyar-se en mastodonts motoritzats per anar a veure la zona de Wicklow, que potser sí que és el jardí d'Irlanda, però que amb aquella gentada més aviat devia recordar una papereria en vigília d'inici dels col·legis. Jo volia veure cosetes celtes i medievals, deixar volar la meva imaginació d'una manera romàntica i mítica, somiar-me princesa de llegenda pagana. Impossible posar-me en situació envoltada de seixanta cinc persones més.

Els catorze del nostre grup ens vam apossentar en un agradable minibus i de seguit el guia va començar a xerrar pels colzes, pausa amunt o pausa avall per posar música dels Chieftains o dels U2. Per cert, que la curta estatura del Bono va donar motiu a uns quants acudits durant el viatge, i més d'una comparació amb els leprechaun.

Sé que sobre el paper pot sonar estrany o macabre, però ens vam fer un tip de visitar cementiris i tombes, i em va encantar. Com que m'estic desviant del tema culinari, us llisto només algunes de les coses que em van cridar l'atenció:

- La tomba celta que vam veure, situada en una zona anomenada merescudament "La vall dels reis" era tres mil anys anterior a la construcció de les piràmides. La clau per visitar-la s'havia d'anar a buscar a casa d'una senyora gran del poble.

- La ruta del císter també podria abastar Irlanda. Les restes de Mellifont Abbey emparenten aquest vell monestir amb Poblet.

- A Monasterboice, més enllà de una de les creus celtes més grans i antigues del món (en la que Jesucrist apareix com un monjo assetjat per soldats vikings enlloc de romans) em va impressionar molt una petita tomba, la foto de la qual podeu veure aquí al costat. Era d'una dona que havia mort, de gran, a finals del segle passat. Hi havia un epitafi hebreu de la seva família, amb cognoms mig israelís, mig irlandesos, signat a Florida. En aquella làpida hi havia reculida tota la crònica de l'emigració irlandesa a Estats Units. Emocionant.

- El pujol de Tara i el d'Slaine. L'Irlanda pagana contra la cristiana. El lloc on habitaven els antics reis del pais, on juraven fidelitat a la terra, versus el lloc on Sant Patrici va proclamar amb una foguera -copiada de les dels celtes- l'arribada del cristianisme a l'illa.

Durant l'excursió vam parar a dinar en un pub rural. Era un matí de dissabte, i tot i que hi havia parroquians, no eren tants com per trencar la tranquilitat de l'àpat. I quin àpat! Un rosbif sucòs, tendre, perfumat de salsa, amb naps rostits, patates, col, pastanagues... La gastronomia irlandesa no s'entèn sense els tubercles ni les arrels, i la seva història va indissolublement unida a ells, i a la gran fam que va provocar una plaga en les patates durant el segle XIX. De bon principi em va semblar excessiu, però per sort m'ho vaig pulir tot.

I és que quan vaig arribar a Dublin em va tocar còrrer. M'havia apuntat a un altre tour, aquest a peu i pels pubs literaris de la ciutat. Calificar-lo d'interessantíssim és no fer-li justícia. Guiat per dos excepcionals actors, tan bon punt es posaven en la pell de Vladimir i Estragó, com ens explicaven l'afició de Joyce pel Davy Byrne's, lloc on Leopold Bloom es casca un bocata de gorgonzola i un got de Borgonya a l'Ulisses i que per cert, ja no serveix l'esmentat entrepà al menú. De pinta en pinta, de pub en pub, vam coneixer més a fons com la ciutat havia inspirat les lletres. Així que per a inspirar-me jo també, vaig continuar donant-li a la flor de lúpul fins que es va fer bastant tard. Era la meva última nit a Dublin, i l'endemà tornava cap a casa.

dimarts, 1 de maig del 2007

A Irlanda (I)

Quan era adolescent, patia una veritable falera per Irlanda. M’obsessionaven els celtes, em passava els dies escoltant U2, els Pogues, i qualsevol disc amb gaites sobre el que aconseguís posar les mans. Llegia –no sempre entent-ho tot- sobre la història del pais i a autors com Joyce o Beckett. Fins i tot vaig coaccionar a la meva amiga Norma per a que féssim el treball de religió de COU sobre el conflicte a l’Ulster. El capellà que ens donava l’assignatura, acostumat a temes més típics i “tractables” com les drogues o l’avortament, es va quedar de pasta de moniato.

Sempre havia pensat que seria al primer lloc on viatjaria quan fos independent, i un Nadal els meus pares em van arribar a regalar la guia Trotamundos d’Irlanda. Però a finals dels vuitanta, era un viatge car i complicat, i enlloc d’això vaig anar a Alemània amb uns amics de la família. Després vindrien Londres –tantes vegades Londres-, Escòcia, Grècia, Berlín, França, Itàlia, Escandinàvia, Senegal, Jamaica i uns quants llocs dins d’Espanya… Sovint vaig contemplar la possibilitat d’escapar-m’hi, però el moment no acabava d’arribar mai.

En aquesta tesitura, i després d’una temptadora oferta d’Aer Lingus, dijous em trobava en un avió escoltant els Afro Celt Sound System en direcció a Dublin. Només vaig parar la música quan sonava el Danny Boy interpretat pels Pogues i vaig caure en que normalment jo seria la primera en fotre-me’n violentament de qualsevol turista que viatgés a Barcelona escoltant Que viva España.

Però vaig aterrar havent recuperat una mica d’aquella eirefília dels meus 15 anys, i malgrat l’incident de la motxilla (per cert, volem jugar la Champions dels aeroports internacionals i no arribem a la categoria d’aeròdrom de Tercera Regional!) i la manca de roba que m’assetjava, un agradable sol de primavera em va fer sentir de seguida bones vibracions. Com que tot i això el tema de la no bossa m’havia deixat una mica destrempada, em vaig agafar un taxi a l’hostal (Avalon House, realment cèntric, i tot que senzill i plé de motxilaires, agradable). Tot seguit, me’n vaig anar a dinar, perquè ja eren quarts de tres de la tarda. Molt aprop de l’hostal hi havia la Brasserie Sixty6, un bistro modern d’ambient semimediterrani refinat. El menú, que valia quinze euros, incloia un primer, un segon i café.

De primer em vaig demanar l’amanida de la foto d’ahir, amb salmó fumat (el salmó irlandès no té res a envejar a l’escandinau) i de segon pit de pollastre a la brasa amb estofat de pebrots. El latte que em van servir a les postres era de la mida del meu braç. Tot, preparat amb gràcia i un correcte us de la tècnica, en un entorn agradable –ni massa pijo ni massa tirat- amb una decoració molt bonica a base de plats desaparellats, cadires de fusta polida, i moltes, moltes flors.

De fet, i diguem-ho d’entrada, a Dublin no és menja d’una manera particularment barata. Però compensa molt més ficar-te en qualsevol restaurant que comprar-te alguna cosa preparada en un súper, perquè la relació qualitat-preu és molt bona. Jo anava armada per una llista de restaurants baratets que m’havia proporcionat l’encantadora gent del fòrum sobre Irlanda a eGullet, però com que es va quedar a la motxilla, no en vaig poder fer gaire ús. Malgrat això, fins i tot els cops que vaig menjar en pubs que tenien pinta de trampa per a turistes, el nivell va ser de notable alt. La primera nit, en un dels que hi ha pels voltants de Grafton Street, em vaig demanar un entrepà d’entrecot i la cambrera em va preguntar com el volia de fet. Vaig pensar que s’estava tirant el número, perquè era un local plé de guiris com jo, amb música molt alta de fons i en un lloc cèntric... Però no: l'entrepà, d'una mida més que raonable, estava fet amb autèntic pà de soda irlandès, ceba caramelitzada, mostassa i tendríssima carn al punt. Més una descomunal amanida de col americana i mitja pinta de sidra, per uns quinze euros. Aquella nit no vaig voler desbarrar massa, perquè m'havia passat la tarda passejant, comprant-me roba (vés quin remei!) i -ejem, ejem- llibres de cuina, però encara em vaig permetre el gust onanista de beure'm un gotet de vi de Iecla (un Castaño Espinal) en un bar.

Els irlandesos han viscut un veritable miracle econòmic els darrers anys, sobre tot gràcies al turisme i a la indústria farmacèutica. A Irlanda es produeix tota la Viagra que es consumeix en aquest món ("per l'exportació, només", com va comentar orgullosament el guia que ens va oferir aquesta dada. No en tinc comprovació empírica). Això es tradueix en que els restaurants i els bars eren plens continuament, cotxes descapotables recorrien el centre cada nit, i tothom es queixava del preu de l'habitatge. Es nota que no han intentat llogar un pis a Barcelona...

Al dia següent, i encara desprovista de la motxilla, vaig esmorzar a l'hostal. A l'Avalon et donen café, fruita, torrades, suc, melmelada i uns pastissets tradicionals de les Illes Britàniques anomenats scones, a mig camí entre una galeta i una magdalena. Des de casa m'havia comprat el Dublin Pass, un ticket que en teoria et permet l'entrada a un munt d'atraccions, més un títol de transport per a diversos autobusos, turístics o no. Feu-me cas, no pagava la pena. Dublin és una ciutat perfecta per a caminar, on no res és massa lluny, i en realitat el Dublin Pass no et permet l'entrada gratuïta a algun dels llocs més interessants.

Vaig començar pel Trinity College, venerable universitat d'origen protestant on s'havien educat/corromput lluminàries com Samuel Beckett o Oscar Wilde, i que acull el Llibre de Kells, un dels manuscrits medievals més impressionants que s'han conservat. L'ambient al Trinity College és, als patis, similar al d'Oxford o Cambridge, però em vaig passejar per les zones d'estudiants i encara que vaig notar una punyalada d'enyorança pels meus anys d'universitària, l'atmosfera ja no era tan especial.

D'aquí em vaig agafar el bus turístic, que passant pel Dublin georgià (herència de les classes benestants angleses), em va menar més enllà de les catedrals de Sant Patrici i Christ Church -totes dues anglicanes- i pel mig del Dublin medieval, fins a la destileria de Guinness.
No deixa de ser irònic que hagi hagut d'anar a Irlanda per visitar una fàbrica de cervesa, tenint en compte que gairebé cada dia passo per davant de la Damm, però mira... La fàbrica està en un dels barris que han conservat més l'esperit del Dublin de classe treballadora, on la història també es palpa als cartells dels pubs. Per exemple, el de la foto inferior, el Handel, molt a prop d'on el músic barroc va estrenar el seu Mesies.


La fàbrica de Guinnes és un impressionant exemple d'arqueologia industrial encara viu, al que han fet una moderníssima rehabilitació amb un exuberant recorregut que explica tot el procès de fabricació de la cervesa, i que inclou una pinta al final que un beu a un bar panoràmic des de el que es poden contemplar tots els terrats de la ciutat.

Encara que era bastant d'hora, la cervesa m'havia obert la gana. Com que anava carregada amb paperots i souvenirs variats, vaig tornar fins prop de l'hostal, no sense fer una pausa per visitar la catedral de Christ Church i fer una parada tècnica a un Lidl (sí, què passa?) on vaig comprar pa naan, salsa de curry tailandesa i tartaletes de poma Bramley. L'addicció als súpers no em deixa ni quan viatjo.

Prop de l'hostal hi ha Leo Burdock's. Si voleu saber què tenim en comú la Sandra Bullock, el Tom Cruise, el Bruce Springsteen i jo és que tots plegats hem menjat en algun moment en aquest entranyable establiment de fish and chips, fundat el 1913, i que recorda a pelis com Café Irlandès o La furgoneta. D'aquí, em vaig tornar a enfilar al bus turístic, que em va menar fins a l'oest de la ciutat, travessant Phoenix Park. Aquest és un dels parcs urbans més grans del món, més extens que el Central Park de Nova Iork o Hyde Park a Londres. A dins hi ha el zoo de Dublin, del que en va sortir -pregunta de Trivial- el lleó de la Metro.

El bus em va deixar a la vora nord del riu Liffey, que travessa la ciutat. Vaig entrar a The Winding Stair, una encantadora llibreria café que recordava que estava molt recomanda a la llista d'eGullet, però a on per desgràcia no els quedaven taules ni per aquell dia ni per al següent. Cal resaltar que em van agafar el número de telèfon per si hi havia alguna anulació de darrera hora, i que al vespre em van trucar quan jo, per desgràcia, ja havia sopat. Al nord d'aquesta àrea, em vaig passejar per un mercat de menjar a l'aire lliure fins anar a petar a O'Connell Street, la principal artèria de la ciutat.

L'oficina postal d'O'Connell Street va ser la seu de la resistència durant l'alçament catòlic de Setmana Santa de 1916. Les bales encara es poden veure a les seves columnes del pòrtic. O'Connell Street, malgrat les botigues de records farcides de souvenirs de la Guinnes i estampats de trèbols, és un lloc on les essències de Dublin es detecten fàcilment. No em costava gaire imaginar-me els patriotes irlandesos corrent amunt i avall, com escapats de The wind that shakes the barley, ni tampoc els membres d'U2 passejant sota la pluja durant els primers anys vuitanta. Jo em vaig parar en un dels carrers laterals on hi ha l'estàtua de James Joyce que podeu veure més amunt. En un pub, el Madigan's, em vaig prendre el primer Jameson a la salut del creador d'Ulisses, mentre feia una pausa. Ara en faig una altra; la resta de les meves aventures, en la propera entrega.