dijous, 31 de juliol del 2014

"You will never eat alone" a Comida's Magazine

Actualitzo amb un post nou a Comida's, aquest cop sobre menjar sol, sobre el que és estar amb un mateix a taula, i sobre com, d'una manera o d'una altra, això no passa realment mai. També parlo del sentit de comunitat que s'estableix quan hi ha interès pel menjar, i com aquest és una manera de fer amics reals, a través de la xarxa o en persona. Recordeu que vaig actualitzant la secció de portfolio d'aquest blog amb les meves col·laboracions en altres mitjans.

diumenge, 27 de juliol del 2014

Tota fredor. Còctels i gelats (de Campari i aranja, i de pastís de formatge).


La inmensa majoria de còctels no estan pensats per servir-se calents. Sí, ja sento el clàssic llest del fons de la classe que diu que sí que n'hi ha, de còctels calents, com ara el toddy o el cremat, però eh, xaval, ets un repelent. El cas és que als còctels de tota la vida els va bé el fred, que exerceix un efecte moderador en el gust de l'alcohol i el fa més accessible.
Quelcom similar passa amb els gelats, i una barreja bàsica que pot semblar massa dolça, a la pràctica de vegades queda un pèl àcida. M'agrada el menjar fred -també les sopes-, que no necessàriament cru, i tant els gelats com els còctels troben el seu espai natural a l'estiu. Aquest any he decidit barrejar-los, i no de la manera més senzilla -fer un "frozen", un còctel batut amb gel picat- sinó provar algun gust de gelat que tingués quelcom a veure amb un combinat dels que m'agraden. Entre els meus preferits quan fa calor hi ha el Garibaldi, que seria quelcom com el germà tímid del Negroni. El Garibaldi, que pren el nom de les camises vermelles que portaven els soldats de la reunificació italiana, és una barreja entre suc de taronja o d'aranja i Campari.
Aquest estiu, a fi de no tenir la geladora a totes hores ocupant el congelador, m'he dedicat a fer tots els gelats per la temporada d'una tirada. Com cada any hi hagut clàssics (reincideixo en el de cafè amb llet condensada), èxits rotunds (com les dues recetes que us proposo avui), coses no tan allà (el gelat de té verd vegà, de color caqui i textura estranya) i fracassos estrepitosos (un gelat de Pimm's Cup Nº1, un meravellòs i estiuenc combinat anglès, que va decidir no gelar-se de cap de les maneres i que em va deixar amb una gerra sencera de còctel i un terrible mal de cap al dia següent, així com amb una assignatura pendent per l'estiu vinent). Les dues receptes d'avui són de David Lebovitz, com gairebé sempre amb les que faig de dolç. La primera és del seu blog, i la vaig fer gairebé tal qual, salvant que hi vaig afegir una clara d'ou per donar més melositat. Amb l'altra, la de gelat de pastís de formatge, està treta del seu llibre The perfect scoop, i ja em vaig permetre jugar-hi una mica més, tot i que em  fer un placatge mental estil NFL quan vaig descobrir pensant com afegir-hi una capa de galeta.

Sorbet de Campari i aranja 

Ingredients:

El suc de sis aranges ben grandetes
150 grams de sucre
60 ml de Campari
Una clara d'ou

Escalfeu 250 ml del suc amb el sucre, fins que aquest tot just es desfaci. Barregeu la resta d'ingredients, refredeu-ho i geleu-ho segons les instruccions de la geladora.

Gelat de pastís de formatge

Ingredients (en surten NOMÉS 750 ml, així que si sou llestos, els doblareu)

230 grams del formatge que es diu com una cançó de Springsteen
1/2 llimona
Dos iogurs grecs
125 ml de nata per cuinar
130 grams de sucre
Un polsim de sal
Una cullerada d'essència de vainilla.

Ratlleu la pell de la llimona i tritureu-la amb la resta d'ingredients. Refredeu i geleu. No és un gelat light; en contrapartida agafa un cos i una cremositat que és com per posar-li un pis.

dilluns, 21 de juliol del 2014

Menjar (gratis) al New Yorker



Fa 12 anys que sóc subscriptora en paper de la revista New Yorker. N'he escrit aquí en moltes ocasions: l'adoro. La qualitat del periodisme que fan, tan en forma com en fons, em sembla excel·lent, malgrat als anys seixanta fós el blanc de les burles dels meus estimats Nous Periodistes (i en particular de Tom Wolfe, qui va dedicar-hi una peça anomenada "Mòmies diminutes!"). Però el temps ho posa tot al seu lloc, i malgrat el periodisme de text és molt lluny de viure una edat d'or, el New Yorker, amb 89 anys de vida, encara segueix sent capaç de tombar a qualsevol jovenet que se li posi pel davant.
Anualment, dedica cada any un dels seus números al menjar -en ell va publicar per primera vegada en premsa un aleshores desconegut Anthony Bourdain- i té una secció de crítica que, no us mentiré, jo era la que prenia com model quan n'escrivia al Què Fem. L'arribada del número em proporciona, des de fa més d'una dècada, un motiu d'alegria, perquè sé que amb ell m'arriben moltes hores d'entreteniment, i un de tristesa, perquè sé que mai no em donarà temps a llegir-me'l sencer.

Una de les altres coses per les que ha mostrat una gran preocupació la revista és la de no quedar-se enrera en les noves tecnologies. Ja el 2008 va tot digitalizar el seu arxiu. Primer el va vendre en format DVD, i més tard el va fer accessible als subscriptors. Igualment, van desenvolupar una app de lectura que, a diferencia de la de molts altres mitjans, és senzilla, intuïtiva, i elegant. I per últim, van desenvolupar una web atractiva i amb força continguts extra. És a través d'aquesta que es poden consultar durant aquest estiu i de manera gratuïta els arxius a partir de 2007. He fet una petita tria d'alguns del articles obre menjar que m'han semblat més interessants i representatius, però n'hi ha molts més. Espero que en gaudiu tant com ho fet jo rellegint-los. No és una tria extensa. Si parleu en anglès, feu-vos el favor de submergir-vos en els arxius i trobareu molts tresors amagats.

La vida de una treballadora de fast food en vaga - Sasha Abramsky (20/12/2013) Clàssica peça relativament curta de comentari econòmic, basada en un exemple tangible. Reporterisme senzill i directe.

El país dels set moles - Calvin Trillin (03/12/2012) Trillin és una institució del periodisme gastronòmic al seu país. Les seves cròniques, personals i sovint divertidíssimes, tenen de vegades un punt agredolç. En aquesta, explica les seves aventures a Mexico i la seva relació amb les seves filles.

El cinturó del borscht - Julia Ioffe (16/04/2012) La mena de text que no veureu mai publicat en un mitjà d'aquí, ni que només sigui pel cost que suposa tenir algú seguint un cuiner a l'altra banda de món durant tan de temps i amb tant detall. I més en una revista que es preua del rigor del seu mític departament de fact-checkers, documentalistes dedicats a certificar les asseveracions que apareixen en qualsevol dels textos.

Verdura bona - Jane Kramer (14/06/2014) Kramer és una de les reporteres més veteranes del New Yorker. Aquí empra un recurs freqüent en la revista, el de l'autobiografia, per tal de reflexionar sobre els llibres de cuina dedicats als aficionats a les verdures. Intercala magistralment dades, diàleg i anècdota.

Taula per dos - Back Forty - Ligaya Mishan (17/12/2007) Un bon exemple de la mena de crítiques que fa el New Yorker. Molt d'atenció al detall, amb clars referents a l'entorn del restaurant -no oblidem que, al capdavall, el New Yorker és un mitjà local- escrit sense por a la polèmica, i sí amb, tal com diu el text, molt d'amor pel detall.

dilluns, 7 de juliol del 2014

Entrevista a la Iaia. Sí, la de les putes receptes. Cardeu atenció!



Hi ha una regla no escrita que diu que, entre els blogs de gastronomia, els que es dediquen a explicar receptes són un niu de bon rollo, cuquisme i felicitat; mentre que els que parlen de restaurants són un aplec de haters, bronques i polèmica. Com tots els tòpics, no és ben be cert, però, també com tots els tòpics, sí que té un substrat de realitat. Per aquesta raó ha cridat tant l'atenció l'irrupció fulgurant de Les putes receptes de la iaia, un blog dedicat a ensenyar a cuinar que aplica la màxima castellana de que "la letra, con sangre entra" i que es deixa estar de tonteries a l'hora d'explicar conceptes culinaris. Així que voleu aprendre a fer receptes tradicionals i no gaire complicades, i, potser, rebre un o dos calbots, no deixeu de visitar-la. Fa poc li vaig enviar una entrevista per mail, i aquestes són les respostes que m'ha donat:

- On es diu i on viu la iaia de les receptes? Li puc preguntar l'edat?

-A mi a casa sempre m'han dit iaia. Carda tants anys que em diuen iaia que m'he quedat amb el sobrenom. I els anys... sí, pots preguntar-los, es clar. Diferent és que t'ho contesti. Però preguntar, pots.

- Per què va començar el blog? Pels seus néts? O és que està pensant a fer un llibre?


El meu nét és una mica garrulo, i no en té ni la més reputa idea de cardar res de profit. Jo no sé pas què en cardarà de tot aixo, a saber. Quin penques que està fet.


- Escolti, la meva padrina no renegava tant! Vostè no és la típica iaia que demana que els néts parlin bé. Per què?

Jo sempre he exigit que a casa meva els meus néts, fills, i la marequeelsvaparir a tots plegats parlin bé. Hi ha una cosa que el meu Antònio sempre deia i que és ben certa: "tu carda el que jo et digui, no el que jo faci". Doncs això, que s'apliquin el cuento, joder.

- Per què les àvies i les mares fan servir unitats de mesura com "un rato", "una mica", "la farina que admeti"? Que els agrada liar-la?

Collons, perquè la cuina és conèixer cagant-la, és experimentar, és provar... mira't un percebe per exemple. Has vist mai com són? Semblen una puta cigala de pebra! I el més fort, és que només s'en menja la part de dintre! Això vol dir que algú -qui probablement tenia una gana de collons-, va espavilar-se a treure profit a aquella merda salada. Un ha d'innovar collons, sentir a la puta cuina!


- Vostè creu en la vitro? I en la gastronomia molecular? Què li diria a Ferran Adrià?

Anem per parts: la vitro sí que la conec, i et puc dir que és una de les merdes més grans que hi ha ara com ara. Jo ja sé que queda molt maca, però collons, les coses de cuinar són per cuinar, no per fer bonic. Per fer bonic ja es van onventar els quadros, collons.
Lo segon no en tinc ni puta idea de què és, i al Ferran Adrià li diria que s'arreglés una mica la tofa del cabell, que no passa res per ser calvo, però cony, no cal dur la resta de pèls d'aquella manera.

- Vol afegir res més?

Ala, això quan ho cobro, jove?