La Pepa, la Sophia, la pasta, els vuitanta...

Photo Gallery by QuickGallery.com

Ma mare, la Pepa, va fer vuitanta anys la setmana passada, igual com la Sophia Loren els va complir dissabte. Al club dels il·lustres nascuts al Setembre del 34 també hi ha Brigitte Bardot i Leonard Cohen, però malgrat el caché de la una i l'admiració irreductible que professo per l'altre (sobre tot l'admiració irreductible que professo per l'altre) avui no parlaré d'ells-
I és que em fa molt feliç veure com aquestes dues dones entren a la vuitena dècada, perquè els paralelismes entre elles no s'acaben amb l'edat: nascudes poc abans d'una guerra, amb la infantesa marcada pel conflicte i per les mancances de la postguerra, en crèixer es van convertir en ties espaterrants, que fins i tot es donaven un aire: nas gens petit, alçada bastant per sobre la mitjana de l'època, mirada intel·ligent... tot i que amb els anys ma mare ha anat evolucionat cap a un look, diguem-ne, menys barroc.

A casa sempre li hem tingut molta devoció a "la Sofi", fins al punt que la meva padrina va ser immortalitzada en una foto d'una revista del cor quan l'actriu va venir a signar les seves memòries a Barcelona, a principis dels vuitanta, en una crònica que, per cert, signava Maruja Torres.
No sé si en aquesta biografia surt una de les frases més famoses que se li atribueixen: "tot el que veieu ho dec als spaghetti", però l'afirmació té visos de verosimilitut quan la Loren és, a més d'actriu, autora de no un sinó dos llibres de cuina. El primer, "Yo, en la cocina", no l'he pogut trobar, però he llegit que Sophia Loren el va escriure obligada pel repòs durant l'embaraç del seu fill petit. Ell -un altre paral·lelisme- és del mateix any que jo, i igual que jo vaig créixer reclamant constantment fideus a la cassola, pels que tenia veritable deliri de petita, la pasta devia formar part destacada de la seva infantesa.

Perquè, com no podia ser d'altra manera, la pasta ocupa el gruix del segon, "Recetas y recuerdos". Aquest em va caure a les mans per casualitat i dos eurets en un Happy Books. I està molt bé: A més de la part d'anecdotari -el llibre està dedicat a la seva "Nonna Luisa", de qui diu que tenia "l'habilitat de transformar el menjar més vulgar en una vianda deliciosa", les receptes no estan només explicades, sinó que també tenen una petita explicació del seu context cultural, igual que passa amb les tècniques i els ingredients. I sí, són plats curulls de gloriosos carbohidrats, greix a tutiplén, carn de bitxos i alegria de viure. Ni punt de comparació, per exemple, amb el receptari de Gwyneth Paltrow i el seu refús als làctics, el gluten i el sucre: clarament, les dues actrius pertanyen a espècies ben diferents. A la Loren, per exemple, no li queien els anells de posar-se a cuinar pasta quan el catering de l'anunci de Gallo que va protagonitzar als anys vuitanta no li va fer el pes. Ho explica el publicista Lluis Bassat, que era qui estava darrera aquell anunci, i del que va fer un temps després i que ara recupero ara com homenatge a la Loren. I a tots els altres indòmits i talentosos nascuts el setembre del 34.

"Cuina amb Joan Roca"

The man himself

Un dels proverbs més citats de la història de l'autoajuda i la superació personal resa que si li regales un peix a una persona, aquesta deixa de passar gana durant un dia; però que si l'ensenyes a pescar, deixarà de passar gana per sempre. Aquesta és la idea subjacent de certa nova fornada de llibre de cuina que pretenen no quedar-se en el mer receptari, sinó ensenyar al públic.

Seria possible analitzar el fenòmen en clau cínica i dir que en altres paísos ja fa anys que hi ha llibres d'aquesta mena. Podria dir-se també que els llibres s'han convertit en una eina de marketing (i potser d'ingressos) imprescindible avui en dia per a qualsevol cuiner. Però deia Kapuszinski que els cínics no serveixen per a aquest ofici, i que Joan Roca -i, per extensió, el Celler de Can Roca- tregui un llibre per explicar les bases tècniques de la cuina per als cuiners casolans és una notícia que només es pot qualificar de bona.

Nens, no intenteu fer això a casa!

Avui ens han convocat a esmorzar per presentar el volum, titulat "Cuina amb Joan Roca" (24,95€, Grup62). Un llibre plé de fotos que, en paraules del propi Roca, "buscar sistematizar i ensenyar gradualment les tècniques, però també, amb tota la naturalitat, parlar de conceptes com estacionalitat i proximitat". Roca ha parlat de "sentit comú", de "fer perdre la por", de cuinar com "acte d'amor, que no necessàriament ha de ser car ni complicat". Un evangeli en el que, com ja sabran els lectors habituals, crec. El llibre conta amb vuitanta receptes, però no és per si mateix un llibre de receptes, sinó més aviat un manual bàsic amb el que anar aprenent. Ara només resta donar-li el millor homenatge que pot rebre un llibre de cuina: omplir-lo de taques i annotacions, fer-ne ús, en definitiva.

Menjar contra la foscor: Com va sobreviure la cuina jueva a l'Holocaust.

El 27 de Gener va ser el Dia Internacional de Conmemoració de l'Holocaust.

El 19 d'abril de 1943, vigília de la Pasqua jueva, les tropes alemanyes van entrar al ghetto de Varsòvia. Una de les supervivents, Tuvia Borzykowski, ho explicava així:

"En mig d'aquesta destrucció, la taula parada al centre de la sala no encaixava, amb els gots plens de ví, la família asseguda al seu voltant, i el rabí que llegia la Haggadah." 

Una altra supervivent, Shoshana Baharir, explica que tenien "fins i tot matzoh (pa àzim)".

Hi ha hagut diversos llibres de memòries i receptes que, a través del record de les tradicions culinàries dels jueus del Centre d'Europa (els sefardites italians, grecs i turcs, molt delmats, han deixat menys testimonis, tot i que, com sempre, hi ha el magnífic llibre de Claudia Roden). El 1996 es va publicar In memory's kitchen, que va sorgir de la recopilació de testimonis que va recollir una altra supervivent mentre estava internada a Therezin, un teòric "camp model" d'internament que, en realitat, no era més que un lloc de pas cap a Auschwitz, però n'hi ha d'altres, com l'Holocaust survivors cookbook o el Recipes remembered.

I han quedat també fotografies que, en la pitjor de les barbàries, poc hi ha més civilitzat que reunir-se per cuinar i menjar. Totes les que veieu aquí sota estan extretes de l'arxiu del Yad Vashem, a Israel.
El testimoni més colpidor, potser, és el d'una supervivent de Bergen-Belsen, Pearl Benisch. En aquest camp, com en molts altres, la fam era una de les principals causes de mortalitat. Ella, destinada a pelar naps i xirivies, se las va enginyar per aconseguir preparar matzoh amb tres rodanxes de nap. La cuina contra la barbàrie, sobrevivint als embats de la història gràcies a l'enginy, la creativitat, i la resiliència de les persones.

Taula de Seder al Ghetto de Varsòvia, alberg de refugiats

Preparació del matzoh al ghetto de Varsòvia

Celebració del Seder entre els soldats jueus aliats.

Preparació clandestina del matzoh a Lodz, Polònia

Croquetes d'albergínia (i un llibre de cuina ben editat)

Des d'aquest blog he clamat de vegades contra els llibres de cuina que em semblaven mal editats. M'he queixat sovint de que s'edités sense fotos. He recordat la mare dels editors que permetien que sortissin a la llum termes com "un got de vi bó" o "coeu fins que estigui fet". I en general, he dit una sèrie de coses lletges i taxatives sobre els formats de llibre de cuina de les que avui vull fer marxa enrera. Acoto el cap i espero un calbot moral, perquè el llibre del que us parlaré se salta moltes d'aquestes condicions. El que es menjava a casa (RiuRau Edicions, 30 leurus) me'l vaig comprar al Fòrum de Girona, per recomanació del Roger (Amb)Compte. Suposo que era el lloc natural on comprar-me'l, perquè el seu subtítol es La cuina de Girona i els seus voltants. I vaja, que en certa manera, amb el nom ja està tot explicat, però no.

El llibre és la recopil·lació de la llibreta familiar, aquella que abans de l'existència d'internet hi havia a totes les cases, de Carles Ginès, pèrit industrial i empresari. No estem davant d'una mer receptari. No és aquest, tampoc, un llibre de tècnica (tot i que de tant en tant hi ha alguna indicació que d'altra). És tot això, a més d'un viatge per una memòria familiar i geogràfica molt concreta, la de la Girona dels anys 50. Potser no cal que ens posem transcendents i sentimentals, però diria que és un llibre que lluita contra el temps i l'oblit, obrint-nos una finestra a les vides de les àvies de l'autor i la seva infantesa. A una cuina casolana que de vegades s'enfrontava a les presses o les vaques magres. Una cuina, que sense fer-ne bandera, bevia del territori, emprant el que estava de temporada. I una cuina, finalment, en la que l'autor va créixer, i que ens comunica amb afecte. En uns pocs casos aquesta manera de fer està definitivament desapareguda -en l'apartat dels berenars hi ha un pa amb tel i sucre que la llet en brick s'ha carregat per sempre més, igual com és impensable que els nanos d'avui en dia vulguin menjar torrada amb all i arengada sortint del cole- però en general es tracta de receptes força accessibles, i que més provades i testades no podrien estar.

Abans d'escriure la que jo he provat -unes delicioses i finíssimes croquetes d'albergínia- no vull deixar de parlar de la part física del llibre, absolutament magnífica. Tapa dura, mida accessible, i, sobre tot, sobre tot, amb unes il·lustracions meravelloses de Pere Ginard, que podeu veure per aquí al voltant i al seu set de Flickr. Igualment encertades són les guardes i les portadetes, un aspecte que sovint es passa per alt editant, però que aquí s'ha resolt amb gràcia i fins i tot diria que amb carinyo. Ah, i amb un luxe de pròleg de Joan Roca. Un llibre editat amb atenció al detall, que demostra que per fer les coses ben fetes no calen bodegons espatarrants i absolutament photoshopejats, focs d'artifici tècnics, o grans campanyes de marketing viral: 10 punts.

Croquetes d'albergínia
Ingredients

3 albergínies mitjanes
1 llesca gruixuda de pernil salat
2 ous (l'original en demana un, però ofereix aquesta opció)
1 ceba grossa
1 got de llet (100 ml, potser?)
2 cullerades de farina
Oli d'oliva
Pa ratllat
Sal

Peleu les albergínies i piqueu-les amb la ceba i el pernil. L'autor insisteix que ho feu amb ganivet, però jo vaig tirar de trituradora i les croquetes van volar igualment. Sofregiu la picada en oli d'oliva a foc suau durant 15 o 20 minuts, fins que tingui aspecte de feta. Tireu-hi paulatinament la farina i la llet, i no deixeu de remenar. A mi la pasta em va quedar relativament poc lligada, però em sembla fàcilment solventable si s'hi tira una miqueta més de farina (o, en cas contrari, amb una mica més de llet o aigua). Saleu-ho i tireu-hi l'ou. Apagueu immediatament el foc i remeneu l'ou per  a que no se us cogui. Deixeu refredar ben bé la pasta a la nevera, munteu les croquetes, arrebosseu-les amb farina, ou i pa ratllat, i fregiu-les amb oli abundant. Figura que us en sortiran per a sis persones: nosaltres ens les vam polir entre ma mare, ma germana i jo, i encara ens hem podríem haver cascat unes quantes més amb aquella alegria.

Fresquet, fresquet

L'any passat vaig tornar d'Egipte enganxada al karkadeh, és a dir, a la infusió de la flor d'hibisc que allà et serveixen a totes hores freda o calenta. L'hibisc me l'he anat trobant per tots aquells llocs de clima càlid que he visitat. N'hi havia en grans bols de punch al macrocomplexe de Jamaica on vaig anar un estiu, i n'hi havia, venut en bosses de plàstic i sota el nom de bissap, als racons més perduts de Senegal. Me'n vaig portar, of course, però és que en realitat només és una part del meu arsenal de refrescs casolans. No ho sé, trobo que res no fa tan estiu com tenir a la nevera una ampolla o una gerra amb té fred, algun suc, o alguna marranada similar. Potser és influència de les pelis americanes, en les que les famílies sempre veuen llimonada al porxo, o potser és un trauma mal resolt d'una mare que va prohibir l'entrada de Tang a casa seva. El cas és que a la tornada del viatge em vaig agenciar el llibre de la foto, però com l'estiu acabava, ja no vaig poder provar-lo gaire. Aquest Cool Waters és un receptari de refrescs i aigües perfumades, de menys de cent planes, però prou ben aprofitat. Hi ha receptes d'aigües que estan fetes en un moment, d'altres que s'inspiren en les gastronomies del món, begudes "saludables", glaçons, aigües amb gas... Bàsicament, és un llibre entretingut sobre un tema del que mai no hagués pensat que en podria sortir un, de llibre. Es nota per la bellesa de les fotos que l'autor és estilista de cuina, i cal destacar també que cada recepta ofereix suggerències de maridatge.
Diumenge la meva tieta Maria em va portar menta del seu jardí i vaig decidir aprofitar-la per assajar la recepta que podeu veure aquí sobre, i que passo a compartir amb vosaltres. Segons l'autor, està inspirada en les aigües de meló mexicanes. Ni idea, però jo me'l bec com si fos aigua...

Aigua de menta i meló

Ingredients

1/2 meló Gàl·lia
15 fulles de menta
Un litre d'aigua
Opcionalment, sucre al gust.

Talleu el meló a trossos i treieu-li els pinyols. Tritureu-lo amb l'aigua i la menta amb un pímer. Coleu-lo en un colador o un xino i descarteu-ne els sòlids. Aboqueu-lo en un gerro o una ampolla. Deixeu-lo refredar força abans de servir-lo, i remeneu-lo abans de servir. Se us conservarà tres dies a la nevera.

Ni carn ni peix

Tots tenim esquelets al armari. O millor dit, productes al rebost que no acabem de gastar mai. Que vam comprar en un moment d'entusiasme pensant que eren supersans o supergustosos o superbarats o... i que van envellint lentament al purgatori de la nevera. Amb els productes exòtics, o que hem comprat a un lloc especial, això encara és més traumàtic, perquè una se'ls vol guardar per alguna ocasió especial, vol preparar el gran plat inoblidable que definirà una època i quedarà gravat a la memòria com "el dia en que la Mar va fer bulgur/jerk jamaicà/wontons"... Però el plat sempre es resisteix, acaba no estant a l'alçada, o la por, fins i tot, em paralitza i em fa malgastar el preuat ingredient.

Aquí entra el joc la meva altra especialitat: les verdures que es transformen en una mena de Walt Disney de pa sucat amb oli i entren en un estat d'animació sospesa al calaix del refrigerador. Em fa una ràbia horrorosa que em quedi mitja col. O un sol porro. En teoria, és molt fàcil reciclar les verdures d'un cop de wok, però a la pràctica, a mi sempre m'acaba sortint algun plat sense nom que sempre té el mateix gust. Si això hi afegim la meva minvant afició per la carn, cau pel seu propi pes que els llibres de cuina vegetariana (i en particular, els de cuina vegana, perquè si no tot ho soluciono a base d'ous i formatge) m'encanten.

Ja he parlat moltes altres vegades sobre la meva complicada relació amb el vegetarianisme i no m'hi extendré més. Sempre oscil·lo entre la justícia que penso que se'n desprèn d'aquesta opció (no només per motius de compassió amb els animals, sinó també de respecte amb el medi ambient), l'amor per les nostres tradicions culinàries carnívores (i saber que ser vegetarià, com a opció, és quelcom del primer món i encara recent) i la ràbia que em fan els extremismes i els intents de demostrar certa superioritat moral. He conegut vegetarians que eren solemnes capullos amb els seus congèneres. I, tot i que m'estimo a la meva gata més que a moltes persones -perquè ella també es porta millor amb mi que molta gent-, no perdo de vista que no som iguals (per no esmentar que ella es torna boja amb el pollastre i la tonyina) i que el meu amor és una tria voluntària i arbitrària.

Tot això ho reitero perquè aquests darrers mesos han sortit al mercat espanyol un nombre creixent de publicacions dedicades a aquesta cuina. En general, provenen d'adaptacions de títols anglosaxons. Hi ha la Biblia Vegetariana de RBA -que no he vist, però se suposa que és omnicomprensiva-. Ha aparegut als quioscos una revista anomenada Cocina Vegetariana, que va pel número 5 i ja ha tingut grans encerts, i, en la meva opinió, grans errades. Els encerts: menús de cuiners reputats, com la Ruscalleda, i un intent per treure la crosta "perroflauta" de la cuina sense carn, que es torna així una opció més atractiva que la del discurs clàssics de tofu i pa integral. Les errades: malgrat al principi la línea editorial volia ser més aviat neutra, al número quatre ja van caure a publicar fotos sensacionalistes, com la d'una dona obesa menjant una hamburguesa (ja se sap que tothom qui menja carn és un descerebrat enganxat al fast food). M'agradaria pensar que els periodistes tenim alguna utilitat, quelcom en la nostra formació que marca la pauta entre el què és acceptable i el que no. Perquè vaja, aquí m'ha faltat una certa mà d'algú que no fós fan. Això no es pot fer passar com informació quan és opinió. És el mateix que les portades de La Razón, ni que sigui potser amb finalitats més lloables. A més, hi ha un cert discurs en la revista que associa tot el que és vegetarià -ni que sigui un producte industrial i altament artificial- al que és sa, que inclou temes tan discutibles com les virtuts de la soja.

El llibre que sí he pogut mirar amb calma i m'ha agradat és de la Irene Gelpí, Las mejores recetas de la cocina vegetariana. Crec que la prova del nou d'un llibre d'aquest tema és si les receptes són bones, no si són ètiques des del punt de vista de no menjar carn. I les de la Gelpí ho són. Encara que un no cregui en el crudivorisme (no hi crec gens, la cocció és un dels grans avenços de la humanitat), el veganisme (hi crec, però sota certes circumstàncies de salut i no per a infants), o el vegetarianisme (per a mi totalment vàlid, tot i que no la meva opció), no hi ha motiu per a no gaudir de les seves propostes. Lassanyes, patés. Cuina per a fer cada dia i no patir. Es tracta d'un receptari bastant auster, amb poques explicacions, que probablement dóna per fet que el públic ja sap de què parla. No té fotos, cosa que jo hagués preferit -tot i que sóc del parer que en aquest país es publiquen massa llibres de cuina basats només en fotos impactants- però és clar i senzill, i us pot ser una bona aproximació. Està editat en castellà per Salsa Books, segell germà de Columna i que busca centrar-se en una gastronomia senzilla però no simplista, i que arribi al gran públic. La gent de Salsa -un subsegell de Planeta- creu en això de la gastronomia (la seva cap de premsa, la Núria Alemany, té un blog personal xaxipiruli sobre llibres de cuina) i que busca lectors inquiets. Han creat, per exemple, un grup a Facebook en el que publiquen notícies d'interés gastronòmic, i on em consta que preparan imminentment alguna sorpresa relacionada amb el llibre del que avui us parlo.

Plaers simples

Com que estic a l'atur, m'he començat a llegir Anna Karenina.

Les excuses usuals de manca de temps ja no són vàlides, i he pensat que culturitzar-me una mica potser m'ajudaria, paradoxalment, a no pensar en què el pati pinta molt fosc. Que si no llegeixo ara els clàssics, és que no els llegiré mai. I he trobat més amenes que no esperava les anades i vingudes de l'Anna, el Vronsky, el Liavin i companyia, però de tant en tant alterno a Tolstoi (qui, per cert, com a dada de Trivial us diré que era vegetarià) amb altres autors diríem que una mica més lleugers. Com els de molts llibres de cuina. I aprofitaré que darrerament me n'han caigut uns quants a les mans per anar-vos-els ressenyant aquests dies, poquet a poc i gaudint del plaer simple de la lectura.

Començo per un que he arribat a conèixer bastant bé. L'any passat us comentava sobre l'aparició del aleshores nou llibre del Jamie Oliver, que ens introduïa als secrets del "local and seasonal". Però mentre escrivia aquelles línees, jo tenia al cap un llibre que a Anglaterra acabava de sortir, el Ministry of Food. Ara arriba a les nostres terres editat per RBA (32 €) sota el nom de Escuela de cocina de Jamie Oliver, però jo tinc la sort d'haver-ne gaudit com a regal de subscripció a la revista Good Food. La premisa del llibre és que tothom pot aprendre a cuinar en 24 hores, i mentre que aquesta idea és una absoluta collonada, la resta de coses del llibre no ho són. Descartem d'entrada qualsevol noció de que ens convertirem en uns superxefs en un sol dia i endisem-nos en el títol.

El primer que crida l'atenció són les lluminoses i hipersaturades fotos, quelcom si Martin Parr es dediqués a xutar bodegons de cuina. Són molt i molt British, amb papers de paret horteres, figuretes de ceràmica i greix que taca la vora dels plats. Res a veure amb els estilismes nets de la cuina tecnoemocional (malgrat no necessàriament més realistes). Les fotos suggereixen una imatge de calidesa, familiaritat i modernor, molt adequada per a la proposta que se'ns fa a la introducció: ressucitar l'esperit del Ministeri del Menjar que el govern britànic va crear a la Segona Guerra Mundial per tal d'ensenyar als illencs a cuinar i menjar bé malgrat les restriccions. Oliver agafa aquesta idea i imagina un programa en el que els lectors del seu llibre agafaran cada una de les receptes, les aprendran, i les passaran a algú altre. Un concepte utòpic que no sé què tal estarà funcionant a la Gran Bretanya, però que no estaria de més que algú adaptés aquí. Perquè el llibre de Jamie Oliver està prou ben traduït (no deu ser fàcil vertir el seu cockney supercastís), però en alguns punts l'adaptació es demostra missió impossible, en particular quan es parla d'ingredients que a qualsevol botiga britànica són de fàcil accés, però que aquí ens pot costar de trobar (per estretor de mires dels súpers, eps! que fa anys que no veig berros enlloc).

Però les pegues esmentades fins ara no haurien d'amagar-nos els valors del llibre. Oliver és didàctic i sap com explicar qualsevol procés per a que s'entengui, una virtut que no tants cuiners tenen. Potser cap llibre no pugui garantir que es pot aprendre a cuinar en vint-i-quatre hores, però aquest, de seguir-lo com si es tractés d'un curs (en el que farem des de curris fins a esmorzars, passant pels clàssics del rostit) ens garantirà que menjarem sempre i en tota ocasió amb correcció. I com a mostra, us deixo amb la imatge no tan maca com les del llibre- de les pastanagues, patates i xirivies que vaig preparar seguint el mètode Oliver. Un mètode que bàsicament, consisteix a bullir una mica les verdures abans d'enfornar-les amb alls, oli i romaní. Una preparació senzilla però vistosa, que defineix bé l'essència d'aquest volum centrat en els plaers simples d'un bon àpat.

Julie and Julia, reloaded

Fa un parell d'anys vaig ressenyar un llibre que havia comprat a Estats Units, Julie and Julia. Com que la peli del mateix nom s'acaba d'estrenar entre nosaltres, a aquestes alçades deveu saber ja que és la història d'una bloguera de Queens, la Julie Powell, qui, atrapada en una feina que no li agradava, i a falta d'aspiracions majors, va decidir cuinar-se del principi a la fi el Mastering the art of French cooking, el llibre totèmic a través del qual Julia Child (una ex espia, alta com un Sant Pau, i enamorada de la cuina francesa) va ensenyar a cuinar als Estats Units de la postguerra. La història de la Child es barreja amb la de la Powell, i anem saltant d'una a l'altra durant tot el film.

He de dir que no anava amb la millor predisposició a veure la peli. Pertanyo al club d'antifans de la Meryl Streep (Julia Child), a qui sovint he tingut ganes d'estrangular amb les meves mans nues fins que deixi de sobreactuar, imitar accents, posar els ulls en blanc i moure's d'un costat a l'altre com un arbre sacsejat pel vent. Aquí, bé, està en la seva línea, tot i que si mireu vídeos antics de la Julia Child, li clava la veu. Diguéssim que està tan moderada com ho pugui estar.

Quant a la Julie Powell, m'havia semblat una narcissista i una indiscreta, que ho passava tot pel filtre de la seva crítica per a tenir opinions cruels sobre el món. Que hi ha altres blogs escrits en clau personal (el primer que em vé al cap és Orangette) amb revelacions molt privades, però que no produeixen aquesta avergonyidora sensació d'estar davant l'exhibicionisme alié.  I en canvi, d'alguna manera estranya, la peli m'ha agradat. I m'ha agradat perquè sense pretendre ser altra cosa que una comèdia romàntica, fa venir moltes ganes de cuinar. Les cuines franceses de Julia Child, els restaurants on menja amb el seu marit, els mercats on compra, tot és una barreja entre Amélie i Ratatouille que et fa venir ganes de cridar Oh la la! i treure del fons del armari el Le Creuset made in Ikea per a fer bouef bourguignon abillada amb una boina i un collaret de perles. Això sí, voldria que com a la peli la meva cuina i els plats es netegessin sempre màgicament.

I, contra el que sol passar habitualment, la traslació al cinema del llibre fa que la Julia Powell es torni algú més interessant i real. Reconec la pujada d'adrenalina que li produeixen els primers comentaris de desconeguts al blog, la frustració que suposa currar-se un àpat per algú que al darrer minut decideix que no vé a sopar, les dificultats reals que un es troba. A mig escriure aquesta entrada se me'n ha anat el  llum, i he hagut de reservar pel sopar la sopa de tomàquet que estava fent (no minipimer, no sopa). Però són aquests petits accidents, que la peli reflexa bé, el que fan tan apassionant escriure, cuinar, i servir-ho tot barrejat en el plat improbable que és un blog. I amb això, amics, si que m'hi puc identificar.

Llegint Santamaria sense ira

Molt probablement, de no haver mediat l'existència del projecte en el que estic treballant -ja us vaig dir que preparava els materials per a un curs sobre gastronomia- no m'hauria molestat a comprar el llibre del que avui us parlaré. Com a molt, l'haguès agafat de la biblioteca, perquè francament, aquest bloc cada cop és més militantment Baixa gastronomia, per motius intel·lectuals i econòmics (que la vida está muy achuchá) i m'interessa relativament poc el que es fa als restaurants, donat que el gruix dels meus àpats és casolà. Però vaig considerar que, ja que pensava parlar dels debats de la gastronomia actual, calia que com a mínim fes esment de les posicions antitecnoemocionals (sóna com a la tornada d'una cançó de Kraftwerk o Chimo Bayo, an-ti-tec-no-emocio-naaaaaal, subidón, subidón, subidóóóón!). I per molta mandra que em fes, no em podia saltar a la torera que la base real del debat era el llibre de Santamaria, no qualsevol declaració que hagués pogut fer ell al respecte a posteriori, perquè aquesta sempre passaria pel filtre del periodista de torn. No es que dubti de la feina dels meus companys, però quant més directa la font, millor

Tot plegat, que ahir me'n vaig anar al FNAC i em vaig agenciar l'edició de butxaca (7,95 €, Temas de Hoy) de La cocina al desnudo, el llibre de Santi Santamaria que fa cosa d'un any va proporcionar titulars sense fi a la premsa. Jo, en el seu moment, li vaig fer una crítica a Santamaria per les seves declaracions, que podeu rellegir si voleu, i que mantinc, amb algun lleuger matís que ja explicaré. I com ahir per algun motiu misteriòs ahir em vaig passar el dia mig adormida però a la nit no podia aclucar ull, aquest migdia ja me l'havia acabat.

La cocina al desnudo exposa l'ideari de Santi Santamaria sobre el que ha de ser i no ha de ser la cuina. La cuina en general, no l'alta cuina. I aquí trobo la primera i més gran dificultat del llibre. Santamaria opina que els cuiners han de ser els precursors i l'avantguarda de la societat en temes gastronòmics. I aquí, jo dic ja d'entrada que no. Si hi ha una activitat que es pot fer a qualsevol llar, apart de dutxar-se, és cuinar. Mai com ara, amb internet, hi ha hagut un accès tan gran a la informació. Sí, hem perdut les tradicions de les àvies i el coneixement de primera ma del producte. Però miri, senyor Santamaria, jo sóc pobre i no vaig a restaurants amb estrella, la meva àvia va morir quan jo era petita, i no per això he deixat de conèixer -i de difondre, a la meva manera modesta- principis molt similars als seus. Que quan vostè -prefereixo tractar-lo de vostè- diu que la gent menjaria millor si tots poguessin permetre'ns anar a bons restaurants (com el seu) m'agafa el riure tonto (a vostè, quan anava a l'esplai, no li van ensenyar mai allò de donar una canya i no peixos a qui té gana?). Quan lloa les belleses dels mercats, de comprar productes de temporada, de socialitzar amb els productors d'aliments, no puc estar-hi més d'acord. Però pensi que avui he llegit tot això mentre dinava d'un tàper, davant un ordinador, un tàper que havia preparat en el poc temps lliure que tinc (i això que jo no tinc criatures ni maromo que entretenir). Després, he intentat anar fins a un centre comercial proper a la meva feina, el Glòries, i no he trobat ni un sol restaurant de menjar ràpid que em venguès fruita de postre. Per tant, senyor Santamaria, no em culpabilitzi, perquè no hi té dret. No em digui mai més, tampoc, que a la gent en realitat no li agrada menjar, perquè de ser així triaria altres aliments. No quan triar els que vostè em proposa representa un 10% del meu sou en un sol àpat. Em recorda a aquells polítics de l'era victoriana que acusaven a les classes baixes de ser uns viciosos nascuts per a la pobresa.

Segon punt: Diu vostè grans veritats. Com que la indústria alimentària busca el profit i l'eficiència. D'acord. Com que caldria que l'educació culinària comencés a les escoles. D'acord. Com que en aquest país la crítica i els restauradors de vegades no mantenen les distàncies. També d'acord. Com que cal saber els orígens i la història culinària sobre la que ens assentem. Però parafrassejant la cançó de Loquillo ¿dónde estabas tú en el 2009? Sí, enviant cartes als eurodiputats. I ja està. Perquè vaja, ningú no consideraria que les seves receptes dels diumenges a La Vanguardia -magnífiques, altrament- estan pensades per a produïr aquest canvi (i ja que ho parlem, suposo que la col·laboració a La Vanguardia no la deu fer gratis et amore?), quan en la majoria dels casos exigeixen llistes d'ingredients llargues i complicades. Però on són les seves classes a escolars? O a cuiners amateurs? Nota al marge: Si us plau, deixi de considerar que recordar-li la seva obesitat és un atac personal. Si un metge em digués que he de deixar de fumar amb un Ducados a la ma també ho trobaria invalidant, i una demostració de que no creu en el seu propi ideari.

Tercer punt: Aquí ja entrem en els atacs personals que vostè sí fa al llibre, particularment freqüents en la "apostilla" que el remata en aquesta edició de butxaca. Vostè arriba a qualificar a un crític de "soi disant". Qualifica Juli Soler de manipulador, sense aportar-nos més dades. I així cas, rera cas, rera cas. Canvia de tesi sobre la relació entre cuina i art quan li convé. Que acabi el llibre amb una presunta carta oberta conciliadora a Heston Blumental, qui en aquell moment passava per tot l'escàndol a The Fat Duck per un virus que no tenia res a veure amb la seva pràctica com a cuiner és de mal gust i francament capciòs. I que consti, que del tema additius, ni tan sols en parlaré. La realitat ha demostrat ser prou tossuda al respecte. Pel que fa a la resta de coses, vostè ha escrit un llibre de vegades bell, molt ben documentat -sobre tot pel que fa a qualsevol argument que recolzi les seves tesis- però els seus silencis i mitges veritats són clamorosos, i en definitiva, exclouen a tots aquells que no esmentem cada dos segons la paraula "diàleg", tot i que en canvi sí hi creiem de debó. I així no ens arribarem a posar mai d'acord...

Cuina renaixentista

Imatges del còdex de cuina "Opera de Bartolomeo Scappi", guardat a la Biblioteca de la Universidad Complutense de Madrid. Les he baixat del meravellosíssim blog BibliOdissey, on hi ha més informació sobre el còdex, una recepta, i suficients imatges de llibres antics i fascinants com per perdre-hi hores i hores...

7 maneres de començar un comentari de text

Diguem-ho obertament: no sé com he de ressenyar el llibre del que vull parlar avui. És un còmic, i és un assaig sobre gastronomia. No sé si adoptar la postura de saberuda de les historietes i fer un discurs per explicar-vos la importància de l'autor i d'aquesta obra en el conjunt de la seva trajectòria, o abordar-ne la part gastronòmica per dir-vos que ja era hora que algú digués en veu alta certes grans veritats sobre el món de l'alta restauració. No, no sé com posar-m'hi. Us deixo amb els set intents fallits de començar aquesta recensió. 

1- Vaig conéixer la figura d'Álvarez Rabo a mitjans dels 90. En un Saló del Còmic de les époques heròiques (és a dir, aquelles en les que les goteres de l'Estació de França malmetien compulsivament l'estoc dels llibrers innocents), un amic es va comprar un llibret que es deia A las mujeres no les gusta follar. Darrera aquest títol epatant, s'hi amagava un dels alegats més feministes, gamberros i refrescants que mai he tingut el plaer de llegir. L'autor, que signava com Álvarez Rabo, afirmava ser dependent a la secció d'esports del Corte Inglés de Bilbao (...)

2- Andoni Aduriz, la gran esperança blanca de la restauració vasca, treu un llibre al carrer per celebrar el desè aniversari del seu multipremiat restaurant Mugaritz. Fins aquí tot normal, previsible, i encara podríem dir que avorrit. El que no ho és tant és que el llibre en qüestió sigui un còmic, i que aquest estigui escrit per Álvarez Rabo, un historietista que va decidir "suicidar-se" creativament l'onze de Septembre de 2002 en protesta tardana pel cop d'estat de Pinochet (...)

3- Malgrat veure com en una de les històries la seva cama dreta és cruspida en un festí canibal -acompanyada de molt de safrà bord, això sí- , Ferran Adrià ha accedit a prologar Los "bajos" de la "alta" cocina, llibre de recent aparició que es defineix com a un "ensayo crítico-patético sobre la Alta Cocina"(...)

4- No us deixeu confondre. Si fullegeu el tebeo que encapçala aquesta entrada, podeu creure que us trobeu davant d'una paròdia oportunista a l'estil de El Jueves, sobre la febre gastronòmica que es viu per aquí. Molt lluny d'això, l'autor -qui afirma haver enllestit el llibre en només quinze dies i a Marina d'Or!- retrata amb una mala bava descomunal els vicis de cuiners, clients i crítics. I ho fa amb una aquarela que és un prodigi de llibertat i economia de mitjans (...) 

5- Si gràficament el món del còmic es pogués mesurar amb un contador, en el que a l'esquerra hi ha la neta línia clara d'autors com Joost Swarte o Hergé, i a la dreta, els d'allò que als vuitanta s'anomenava "línia chunga", com Gallardo o Nazario, Álvarez Rabo faria que l'agulla indicadora es trenqués de tant torçar-se cap a Orient. Però no heu de deixar que la seva aparent marraneria estilística us impedeixi llegir la seva darrera joia, editada per Gourmandia i dedicada al costat més fosc de les cuines. L'autor abandona aquí els seus temes habituals de religió, política i sexe, per tirar amb bala sobre gent com Juan Mari Achak, Panti Santalucía o Martín Brasategui (...)

6- Avui, tan sols una recomanació. Compreu-vos aquest llibre (...) 

7- El món del còmic és plé de pesats que ens expliquen allò que s'ha vingut a anomenar "llesques de vida", és a dir, narracions naturalistes sobre la seva quotidianitat amb tant d'interés i sabor com un tros de pa bimbo. En el llibre que ens ocupa, més que llesques, el que tenim es un cap i pota dels més contundents (...)

Com que no sé si me n'he sortit d'explicar-vos res, us linko a dues veus molt més autoritzades que la meva que ja han parlat a la xarxa d'aquest títol:

Des de l'òptica gastronòmica-  Gastronomía gamberra

Des de la visió comicaire -  Vuelve Álvarez Rabo

Per Nadal regala... Jamie Oliver

Admeto que sóc una conversa tardana al credo jamieoliverenc. M'hi he resistit durant anys, malgrat els convincents arguments d'amics blocaires i companys de feina que en són fans. No m'acabava de quadrar la idea d'un cuiner anglès, del que ni tan sols havia pogut veure'n els programes de televisió, que despertés tantes passions. No és que no cregui en la cuina anglesa -de seguit us amplio què vull dir- però és que no entenia com el boca orella, per si sol, havia pogut fer tant. Sí, em vaig comprar un aparell que ell havia inventat, el Flavour Shaker, que sembla un creuament entre una ma de morter i una coctelera. Havia vist un pressumpte llibre amb receptes seves que corria per internet. I no desconeixia el pes del marketing en el seu éxit, però tampoc la seva vessant compromesa amb que menjar i cuinar bé no sigui un luxe a l'abast d'uns pocs (una tesi que m'és molt cara).

Però fins que no vaig veure el seu programa no ho vaig acabar d'entendre quin era el quid de la qüestió. A veure, a diferència del que passa amb moltes d'altres celebritats culinàries, el Jamie Oliver té la capacitat de fer-te voler cuinar. L'entusiasme i la manera que té de preparar els plats, tot energia a munt i avall a la cuina, controlant coccions i quantitats a ull, sense por a embrutar ni a cremar-se, amb tot, devien tant a ingredients típics de la cuina italiana o la índia com a la tradicional anglesa. N'estic segura que la persona més obcecada i xauvinista d'aquest país nostre coneix, ni que sigui molt de passada i per referències televisives, quatre rudiments sobre què mengen a França o Itàlia; fins fa quatres dies (parlo dels anys cinquanta) els anglesos consideraven l'all un aliment exòtic. A les Illes Britàniques, el ciutadà de a peu sovint ha perdut el contacte amb el seu patrimoni culinari. Per això trobo lloable la tasca d'un Jamie Oliver, tant a través dels seus exitosos programes de tele, como a la seva proposta de crear un metafòric Ministeri del Menjar, amb programes d'educació en la cuina per a infants i adults que redueixin l'escandalosa taxa d'obessitat del Regne Unit. Això no està renyit amb que el tio s'hagi fet d'or. Si fins i tot té un joc per a la Nintendo DS i acaba d'estrenar revista pròpia, que ja tinc encarregadíssima!!! No cal ni dir que els seus llibres funcionen bé a pràcticament tot el món.

En l'últim, que ara ens arriva editat per RBA, farem tal i com diu el títol, seguir a en Jamie "en casa". Aclarim-ho. Allà on els llibres anteriors de l'Oliver eren més aviat discretets en l'aspecte gràfic, i anaven de cara a barraca amb els ingredients i preparacions,aquí el que trobareu un exemple clàssic d'allò que hi ha qui anomena food porn. És a dir, fotografies evocadores -de vegades, delicades i subtils, i de vegades, amb una honestat molt anglesa, mostrant animals acabats de caçar- i tot d'instruccions sobre com cultivar espàrrecs o criar gallines.

Dividit seguint les estacions de l'any, a Jamie en casa de vegades ens mostra la cara menys coneguda dels aliments britànics, un terroir (valgui l'expressió) que s'ha vist distorsionat pels tòpics, i del que freqüentment en coneixem poc més que el peix amb patates fregides. I és un llàstima, perquè ens estem perdent curiositats com el rubarb, o meravelles, com el clotted cream. Jamie en casa no és un llibre de gastronomia anglesa com a tal. Hi ha tota una secció de pizzes, i el toc indi mai no s'allunya de la metròpoli. Però Oliver té els peus fermament arrelats a la terra. Aquest no seria potser el millor llibre per entendre o descobrir la seva estètica culinària. Els ja conversos a la olivermania, en canvi, hi tenen una cita imprescindible. I per als qui no ho són encara, però busquen en un llibre de cuina més que una simple enumeració de receptes, és un regal de Nadal ben estimable.

A les barricades!

És el que m'agafen ganes de cridar després de llegir l'entrevista d'avui al Periódico amb Raj Patel, autor de "Obesos y famélicos" (Los libros del lince), llibre que des de ja anuncio que em penso regalar per Sant Jordi. Una sola perla, al atzar: Al món hi ha 800 milions de famèlics i 1000 milions d'obessos. I els interessos econòmics en són la causa.

Un cop ingerida la pastilleta per la tensió (iaia, que ja sap que quan s'enfada li senta malament el dinar!) i evaporat el primer impuls sans culotte, busco el nom d'aquest home a internet i em trobo un interessant i incòmode article d'opinió seu a El País, i la seva web personal, plena de links per explorar. Aaaaah, no es pot subestimar mai el poder narcotitzant de la teoria pura i dura sobre les revolucionàries de saló com jo... D'això, si de cas aneu passant cap a la primera línia del front, que jo acabo de llegir-m'ho i ara faig cap.

Vine al mercat, reina

Veig en un anunci a la tele una bonica iniciativa dels Mercats Municipals de Barcelona, la d'editar i regalar als clients un llibre amb 120 receptes, anomenat Del mercat a la taula. Els plats han sortit d'un concurs que ja es va fer entre els clients, i ara comença la segona fase, la de distribuir el llibre. Podeu consultar la llista de receptes i la de llocs on fer-vos-en amb un en aquesta web.

ACTUALITZACIÓ: Finalment (dia 9) tinc ja el meu. Al mercat de la Sagrada Família no els n'havien dit res a les parades i una dona bastant antipàtica del punt d'informació (a la que vaig interrompre mentre feia l'encreuat) em va deixar anar que m'havia equivocat i que no el repartien fins Sant Jordi.
Aquest matí la meva mare me n'ha portat un del mercat de Les Corts, on li han donat sense cap mena de problema. Sagrada Família, j'accuse!

Perplexitat, "currywurst" i miracle alemany

No entenc els ordinadors. Jo abans solia dir que no entenia els homes, però després del que m'ha passat, me n'adono que no hi ha ni punt de comparació i demano excuses al gènere masculí. No comprenc perquè el meu Toshiba s'ha negat a engegar-se durant quatre dies, per què m'ha obligat a manllevar dos ordinadors (un PC i un Mac), emprenyar a propis i estranys, a traduir emprant arcans programes de processament de text gratuïts, a barallar-me amb una teleoperadora de Bodriofone per a que em digués la meva clau per accedir a internet, a fer venir un amic meu de fora de Barcelona per a que se l'endugués a una botiga d'informàtica on li deuen uns quants favors... per després acabar engegant-se com si no hagués passat res. No me'n refio que això vagi més enllà de la típica escena de pel·lícula en que el psicòpata ja sembla estar mort però s'aixeca de cop per donar-nos un darrer ensurt. Per si de cas, aquesta nit procuraré acabar la traducció que m'havia quedat empantanegada gràcies a l'estranya indiosincràsia de l'ordinador. I faré còpies de seguretat de tot el que pugui. Per cert, gràcies als que m'heu distingit amb el premi Calidesa! A veure si un dia d'aquests el passo a algú altre, si la informàtica ho permet.

(c) Isabel Kreitz - Carlsen Verlag GmbH per a totes les il·lustracions

No solc parlar aquí de la meva feina, perquè generalment té escasa relació amb els temes d'aquest bloc, i per un cert sentit del pudor, però avui vull fer-ho. El motiu és el còmic que he estat vertent al castellà, i que vaig decidir jo mateixa que editariem. El seu nom és "Die entdeckung der Currywurst", que aquí, seguint la traducció que se'n va fer de la novel·la original, titolarem "La invención de la salchicha al curry". Es tracta, com dic, de l'adaptació d'una novel·la, escrita per Uwe Timm, i que ja fa uns anys l'artista Isabel Kreitz va adaptar al llenguatge del còmic per a l'editorial Carlsen. Sense entrar en els valors estètics del dibuix, que òbviament són els primers que un detecta quan llegeix un tebeo, de seguida em va seduir aquesta història sobre els darrers dies de la guerra i els primers de la postguerra explicats des de la perspectiva dels alemanys. I molt més encara perquè fabulava sobre una qüestió, els orígens de la ubiqua -a Alemanya- botifarra al curri, que no podia deixar de convèncer a una germanòfila golafre com jo.

En la seva mínima expressió, el currywurst és només una salxitxa amb ketchup i curri per sobre. Però això és tant com dir que el pa amb tomàquet és tan sols un llesca de pa amb tomàquet, oli i sal.

El currywurst és també el menjar alemany popular per excel·lència, amb la possible única excepció dels pretzel. Una dels aspectes que més em sorprenen a la que surto de la Península és la proliferació de parades de menjar als carrers. Sembla que d'alguna manera el fet que aquí tinguem al nostre abast pa amb tomàquets, tapes i altres plats petits en qualsevol bar ha causat que anessin de baixa els venedors ambulants de menjar. És cada cop més difícil trobar venedors de castanyes, i les xurreries s'han anat tornat botigues de llaminadures amb rodes. Només els kebabs i els talls de pizza, importats d'altres cultures, són un recurs quan tenim gana i estem en moviment. I m'estranya, que voleu que us digui, perquè figura que tenim un clima que ens hauria de permetre gaudir del menjar al carrer. Però a Alemanya això no és així i a qualsevol racó es poden trobar els característicos Imbissbude, paradetes on fer un mos (Imbiss), generalment consistent a un tall d'embotit, alguna amanida de patata o col i un panet. I tot i que existeixen variacions regionals, cap sabor -almenys a mi- em fa pensar tant en aquest país com el del currywurst.

La botifarra al curri de fet és un constructe, un invent de la postguerra. És motiu d'agra discussió qui va ser la primera persona que va tenir la pensada d'espolvorejar amb la barreja d'espècies índia el ketchup que regava una salxitxa. La teoria més extesa -que per cert, no és la del còmic- és que se'l va inventar una dona anomenada Herta Heuwer a Berlín, l'any 1949. A la novel·la s'atribueix la idea a Lena Brücker, una ciutadana d'Hamburg (que no hamburguesa!) qui se l'hauria inventat també en la postguerra. Sigui com sigui, el currywurst té l'origen al nord d'Alemanya. I malgrat que es va originar en la Federal, va creuar el mur fins a la Democràtica (us hi heu fixat mai que els països que porten els adjectius "democràtic" o "popular" en la seva denominació oficial normalment són dictadures?). Al Berlín Oriental hermètic de la Guerra Freda, hi havia un sol lloc on menjar currywurst, el Konnopke Imbiss. Fundat als anys 30, va ser amb aquest plat que la parada s'ha perpetuat a través de comunisme i consumisme, sempre a l'ombra de la parada d'U-Bahn d'Eberswalder Strasse.

Jo passava per allí cada dia quan vaig estar a Berlín estudiant alemany. L'escola on estudiava era al costat, al barri de Prenzlauer Berg, que després de la reunificació comença a patir/beneficiar-se de la gentrificació que aquí fa temps que vol acabar amb el Born o el Raval. Ja ho he dit, hi passava pel davant cada dia, però quan acabava les classes feia a dinar a casa o me n'anava a voltar per la ciutat. Finalment, un dels últims dies, em vaig parar a provar aquelles botifarres, que es podien demanar "mit oder ohne darm" (amb o sense tripa... en realitat això només modifica la duresa externa de la carn). No va ser cap gran revelació i ara veig clar que el currywurst de can Konnopke no va estar a l'alçada d'altres que he menjat després, però com la Lena Brücker del tebeo, les meves papiles gustatives van riure en provar la combinació, senzilla però d'alguna manera inevitable, dels tres elements del currywurst. No crec que tots els àpats que fem en aquesta vida ens hagin de provocar l'efecte de magdalena proustiana, però cada cop que he recreat aquesta tapa germànica a casa em torno a veure a mi mateixa un migdia assolellat de finals de Septembre a Berlín, assaborint la soledat, sentint-me per una vegada realment feliç de ser qui sóc, enamorada d'una ciutat i del seu passat, vivint un dels millors viatges de la meva vida.

Me n'adono que he parlat poc del còmic i la novel·la. De la trama creada per Timm, també me'n va atreure la visió de la història vista per la gent petita, tan allunyada (però sovint tan propera) de les cròniques oficials. Lena Brücker s'inventa la butifarra al curri per buscar un mitjà de subsistència enmig del caos econòmic i social de la desfeta. Però també ho fa per a oblidar la tristesa d'una ciutat en runes, el buit a l'estòmac que deixa un amor fallit, l'amargor d'una guerra. Com el propi país, la protagonista es reinventa a ella mateix barrejant ingredients vells amb allò que li arriba de l'ocupant estranger. I com en el cas d'Alemanya, el resultat acaba sent miraculós.

Links

Museu del currywurst a Berlín
Reportatge sobre el llibre a la web de Glénat
L'Iban ens parla d'un ketchup amb curry incorporat

Croquetes de tonyina

Ja que tinc un munt de joguines noves per llegir i experimentar, el menys que em dec a mi mateixa és anar tastant les propostes d'aquests llibres. N'hi ha un, aconseguit també amb males arts, que feia dies que corria per casa i que em venia molt de gust provar. Un dels aspectes més agraïts de la meva feina és que em permet conèixer gent de moltes altres editorials, i amb alguns d'ells hem arribat a fer-nos amiguets, sortint a sopar quan ens trobem per aquestes fires de déu i passant-nos novetats no necessàriament relacionades amb el catàleg de cadascú. Per exemple la Séverine, que abans portava els drets d'Albin Michel, editorial que -roda el món i torna al Born- ara pertany a la branca francesa de la nostra i que és on va aparèixer el llibre d'on han sortit les croquetes de tonyina superràpides que he sopat avui. Me'l va fer arribar poc abans de canviar de feina, amb el compromís que quan vingui a Barcelona faré una demo del que cuino, tot i que possiblement basant-me en algun llibre més sofisticat que aquest. I és que el títol és bastant explicatiu: Moi je cuisine solo ou duo!
Com que moi aussi, i aquest vespre estava cansadota, doncs m'he decidit a aprofitar ingredients que tenia per casa -com sempre, algun canvi hi ha respecte a l'original- i no tirar directament d'embotits i sopa de sobre. Considero que és pràcticament impossible que aquest llibre arribi per aquests verals i no se'm pot acusar, per tant, de fer-li publicitat interessada. Per això diré que hi ha una sèrie d'elements que considero exemplars. Més enllà de l'escalat de les receptes, és molt d'agraïr que cada una d'elles vagi acompanyada de variacions i possibles combinacions entre unes i altres. Hi ha tres, conteu-ho bé, tres índex. Un d'alfabètic, un per ingredient principal, i un ¡dedicat a les restes!. Que us queda una mica de menta fresca o mig brick de salsa de tomàquet? Doncs aquí trobareu què fer-ne. I hi ha diferents seccions, per mirar una peli, per xerrar amb un amic, per un sopar romàntic, per quan volem fer una mica de règim o per quan tocar guardar una criatura.

Croquetes de tonyina

En la foto ja es veu que no són per servir-les a les recepcions de l'ambaixador. Però de gust resulten excel·lents, i de textura queden ben bé com les de pollastre. Servides amb una mica més d'art que el que jo (no) tinc per emplatar, farien un paper ben digne en un bufet d'aperitiu.

Ingredients (per a quatre croquetes)

1 llauna de tonyina al natural, escorreguda (uns 60 gr)
1 ou
1 cullerada de julivert picat
1 culleradeta de cibulet sec
1 cullerada de ceba o escalunya picada (també pot ser congelada)
1 culleradeta de suc de llimona
1 cullerada d'oli d'oliva
1 cullerada de farina de galeta
Sal i pebre al gust

Esmicoleu la tonyina en un bol i barregeu-la amb la resta dels ingredients, excepte l'oli. Aquest, l'escalfeu en una paella. Amb les mans netes, feu-ne quatre croquetes i fregiu cada una d'elles dos minuts a foc mig per cada costat. Serviu-ho amb amanida o cuscús.

1a sessió

Encara que segueixo amb la supergalipàndria clàssica de després de cada fira o saló (no cuino perquè no tinc sentit del gust, de l'olfacte o tan sols ganes de fer res que no sigui embolicar-me amb una manta al sofà), ahir vaig anar a la primera sessió del club de literatura gastronòmica de la Biblioteca Fort Pienc. El primer llibre que ens hem de llegir és Comer y beber a mi manera, de Manuel Vicent. El programa és força interessant, centrat més aviat en la narrativa que en l'assaig, i la discussió d'ahir, sobre gastronomia en general, ja va ser força entretinguda.
Ens van comentar que el club, que us recordo que té lloc el quart dilluns de cada mes, està obert a tothom. Encara queden un parell de places, i si us hi voleu afegir, no és necessari ni que us hi apunteu. No us podran deixar el llibre si les places s'acaben esgotant, però no hi ha cap problema a que participeu en les discussions igualment. En el calendari hi ha el títol del que s'entrega a cada sessió, a comentar en la següent.

Calendari

22/10/07

Manuel Vicent - Comer y beber a mi manera

26/11/07

Camilo José Cela - A fuego lento

17/12/07

Isak Dinesen - El festín de Babette

28/01/08

Javier Tomeo - La rebelión de los rábanos

25/02/08

Honoré de Balzac - Dime cómo andas, te drogas, vistes y comes... y te diré quién eres

31/03/08

Julian Barnes - El perfeccionista en la cocina

28/04/08

Anthony Bourdain - Viajes de un chef: en busca de la comida perfecta

26/05/08

Llibre per determinar

16/06/08

Cloenda

Reincident

Jo no volia tornar a caure. M'havia promès a mi mateixa que no hi tornaria. Havia jurat que no comprava un altre llibre de cuina, ho sé. Però he caigut. Un cop més, ho he tornat a fer. Hola, em dic Mar i sóc una adicta.

La culpa és de la societat, que és massa permisiva i ens els posa per tot arreu. Tot va començar innocentment, com sempre comencen aquestes coses. Em va arribar l'especial anual que cada any el New Yorker dedica al menjar. L'article que més em va agradar -aquest any vaig trobar el número una mica més fluix que en el passat- era un perfil de la Claudia Roden. Aquesta dona, virtualment desconeguda per les nostres terres, és una de les millors escriptores de llibres de cuina que hi ha al món, la màxima autoritat en cuina jueva i d'orient mitjà i ha tingut una vida força interessant. Nascuda al Cairo el 1939 en una família sefardita, els seus pares van anar a viure a Londres després de la crisi de Suez. Per escriure el seu tractat sobre cuina jueva, s'hi va tirar setze anys, compilant les receptes que parents i amics, separats per la diàspora, li anaven enviant o explicant d'arreu del món. Cada recepta era un record, una història, que sovint evocava un món desaparegut. Però la Roden les prova, les receptes, i sense embuts agafa sempre la versió disponible que més bé funciona (però sense desvirtuar l'original). En podeu llegir algunes, en anglès, en aquesta web exclusive de la pàgina del New Yorker. Els seus llibres pertanyen tant a l'antropologia o a la història com ho fan a la cuina.
Amb aquestes credencials, vaig decidir que volia llegir alguna cosa escrita per ella. Però justament no en quedava estoc a Amazon a Amèrica, i com que jo el que volia era el xut immediat, vaig decidir ser forta i renunciar-hi.

Ja ens ho diuen les escriptures. La carn és feble, i les temptacions, moltes. Ahir a la tarda vaig anar a veure l'exposició "El cartell modern", al MNAC, que estava en el seu darrer dia. A mi m'encanta el cartellisme de finals del XIX, tot l'ambient tolouselautrequià-moulinrougenc que evoquen. Pensava que l'exposició donaria peu a un post sobre l'absenta (que ja escriuré en algun moment) i després de veure-la, em vaig encaminar a la biblioteca del museu per comprar-me el catàleg. I què em trobo allà, exposat com per atzar entre volums de la Taschen dedicats als mestres de la pintura? El libro de la cocina judía. Una odisea personal a través del mundo. Autora: Claudia Roden. 38 euros, 664 pàgines, enquadernades en cartoné i profusament il·lustrades amb fotografies. Pots fugir de les drogues, però elles sempre corren més que tu.

I aquí va començar la debacle. Perquè quan un és un adicte, veu l'objecte de la seva adicció per tot arreu i ja no sap aturar-se. Aquesta tarda, havia de matar el temps i el destí ha volgut que em trobés a la confluéncia de Gran Via amb Passeig de Gràcia. Una petita carpa amb uns panells de color taronja m'ha cridat l'atenció. M'hi fixo en què posa: 56 Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern, del 21 de setembre al 7 d'octubre de 2007. L'art del ben menjar, del Llibre de Coc als llibres d'El Bulli.
Noooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooo!!!!!!!

Sí. Una exposició sobre el tema, gratuïta, com sempre és la primera dosi, amb tot d'exemplars de llibres antics i moderns sobre el tema, inabastables en armaris de vidre (crec que el pany es podia haver forçat de manera relativament fàcil, però hi havia un segurata, que encara que tap de bassa, tenia pinta de poder-me). Naturalment, he acabat precipitant-me cap als estands de venda. I creieu-me, una fira del llibre d'ocasió és el millor indret on proveir-se de llibres de cuina. És un lloc comú en el món de l'edició que s'editen massa llibres per al mercat, i els de cuina no només no són una excepció, sinó que més aviat fan pujar encara més la saturació, perquè tenen una vida molt curta i modes i temes roten molt. Paradoxalment, com que pràcticament no envelleixen, és molt fàcil trobar-los saldats.
Hi havia la col·lecció de la que parla l'Starbase justament avui al seu blog, i m'he endut el de la gastronomia murciana (3€). També ha caigut un estudi antropològic sobre els tabús entorn del menjar, de l'antropòleg Marvin Harris, "Bueno para comer" (3€ més), que esperaré a comentar quan hagi llegit.

El problema amb les adiccions és que un cop comences, ja no pots parar. La mateixa dosi de bibliofília ja no et satisfa. I tot i que no volia comprar-ne cap més, no podia passar davant de la llibreria Jaimes, especialitzada en literatura francesa, sense fer-hi un cop d'ull. I la mirada, tan bon punt he arribat al prestatge de cuina, se m'ha clavat en un atractiu volum. S'anomena "Cuisine et peinture au Musée d'Orsay". Cinquanta pintures i cinquanta receptes inspirades en elles.

He pres aire, m'he recordat a mi mateixa que no volia tornar a ser aquell monstre que no podia viure sense adquirir un llibre de cuina nou cada cop que entrava en una llibreria. M'he recordat les fortunes que m'he deixat en el vici. Fent un esforç sobirà, he decidit mantenir-me ferma en la meva convicció de viure en llibertat, de no afegir un altre totxo a la meva sobrecarregada biblioteca. Amb mans tremoloses, l'he deixat al prestatge, dient-me que no volia aquell títol, que renunciava que entrés a la meva vida, que no tenia necessitat de posseïr-lo i que no em calia tornar-lo a veure per ser feliç. Que no el volia ni regalat. Aleshores, me n'he adonat que l'editorial francesa que el publica és Glénat. On jo treballo fa tres anys.

Hola, em dic Mar i sóc una adicta.

Lectures americanes

No sé què hagués estat de mi als Estats Units d'haver comptat amb més diners i, sobre tot, una manera de transportar tots els llibres que em van cridar l'atenció. Per sort o per desgràcia, el pressupost era el que era i amb les maletes ja se sap com va el drama, així que malgrat se'm feia la boca aigua davant dels prestatges de les llibreries que visitava, vaig haver de restringir molt les meves compres. De cara a triar, vaig centrar-me en títols que ja havia "fullejat" (diguem-ne així a manca d'un terme millor) a Amazon.com, i que no m'havia decidit a demanar.

El que tenia més números, ja d'entrada, era "The nasty bits", d'Anthony Bourdain. Una col·lecció d'assaijos de temes variats, organitzats per sabors (dolç, salat, agre, àcid i umami). Com a tota antologia, hi ha una certa disparitat en la qualitat, que va des de textos sublims, com "The dive" (un salt des d'un espadat que és la metàfora de moltes altres coses) fins a alguns fallits (com el conte que tanca el llibre. Bourdain és un peix fora de l'aigua quan intenta posar-se nadalenc i bondadós). Les antologies són molt perilloses, perquè sovint la deixen a una amb gana o són un bufet incomestible. En aquesta ocasió arrivem al punt just: és un menú degustació d'un restaurant que ja ens és familiar, i que als que en som fans, ens encanta, però que no amaga sorpreses, exceptuant potser la ja famosa retractació quant a les opinions sobre Ferran Adrià. Hi ha traducció al castellà, sota el nom de "Malos tragos", esperem que més fidel que en els seus llibres anteriors. Si no heu llegit mai res d'aquest home, és una bona introducció.

L'altre que portava de cap feia temps era "Julie&Julia". La Julie Powell era un oficinista qualsevol de Manhattan, a punt de fer els trenta, que va entrar en una crisi personal. Com a projecte per a motivar-se, va decidir cuinar en un any tots els plats de "Mastering the art of French cooking", de la Julia Child, i començar un blog. El paper de la Julia Child a la gastronomia nordamericana és d'una importància cabdal, potser només comparable al de James Beard o M.F.K. Fisher allà, o d'un Nestor Luján a les nostres terres. El llibre, que no es solapa gaire amb el blog (podeu llegir-ne els arxius aquí), em va produïr una sensació molt estranya. La Julie Powell tindria molts motius per caure'm bé. Som d'una edat similar. Jo també he estat atrapada en feines carents de tot sentit. Políticament, literàriament, culinàriament, inclús per la mida del pis, tenim certa semblança. I s'adiu amb el meu tarannà creure que un projecte inútil i megalomaniac em retornarà la cordura. Però no vaig aconseguir, gairebé fins al final, agafar-li una certa simpatia a la paia. I, com diuen els angloparlants, no acabo de poder assenyalar el dit cap on hi ha la discordància. Potser és que la cuina francesa no és la que més em motiva de l'univers (però no, no és això), potser és que parla massa d'ella mateixa, sense cap pudor (com si a mi m'haguessin de donar un premi a la discrecció), potser és que la seva ira se'm fa massa familiar (visca la projecció!) o que no la trobo tan bona com en Bourdain (posant així en qüestió el meu pressumpte feminisme?), però alguna cosa em va decebre profundament. Aquest és un dels llibres dels que es poden recomanar, que estan ben escrits i són entretinguts i interessants, però que no trobo honestos. I no sé justificar-ho.

Vaig decidir que només hi hauria un tercer llibre de cuina -perquè sóc promíscua, bibliòfilament parlant- i que aquest seria un receptari. I aquí va arribar el problema. Per on decidir-me? D'entrada, vaig descartar el meu plà inicial de comprar-me el totxarro que em feia més il·lusió, "The professional chef", que és el manual de la CIA, el Culinary Institute of America. Sí, potser és el llibre de tècniques professionals més acurat i complet que existeix, però abulta com una caixa de cava, i pesa si fa no fa el mateix. Hagués estalviat diners d'haver-lo comprat allà, però per alguna cosa es va inventar la compra per correu. No és de butxaca, tret que siguis un gegant.
La següent idea van ser els llibres dedicats a un gadget que tinc a la meva cuina i del que se m'ha passat parlar-vos-en. És un slow cooker o crockpot, una olla que cou a foc molt, molt, lent -un estofat es fa en unes 6-8 hores- i que és molt popular als països anglosaxons. Aquesta olla mereix un post apart, però només us diré que ni els llibres de cuina més sofisticats que tenen per allà no saben les possibilitats reals de l'enginy, ideal per a plats que requereixen una eternitat de xup xups i no, com creuen ells, per fer un aiguabarreig entre una sopa de llauna, una ampolla de salsa barbacoa i quatre ales de pollastre sota la coartada que així tens un sopar a punt en tornar de la feina.
Els dels xefs televisius i professionals no els conec prou, i molts no portaven fotografies, que és una de les meves obsessions declarades amb els llibres de cuina. Si mai n'escric un, em nego a que no vagi il·lustrat, perquè una bona fotografia és la millor guia i inspiració quan t'enfrontes a un plat que no has fet mai. A més, moltes d'aquestes "celebrities" de la cuina ja tenen el receptari online (vergonya me n'hauria de donar, sent editora i dir això!) i en tinc prou de moment. Opció única: Els inclassificables. I un que satisfeia tant la meva vessant banal com la seriosa era "The Sopranos family cookbook".

Tinc la desgràcia d'haver vist només tres temporades d'aquesta sèrie, acabada de concloure, però us puc dir que al meu rànquing particular de pelis de gàngsters, comparteix podi amb la trilogia de "El Padrino" i "Goodfellas". Ara no explicaré de què va, però afegiré que, com en altres de les millors sèries de la història de la tele ("Six feet under", "Yo, Claudio", "Los Simpson") al centre hi ha un família molt disfuncional. I el llibre resulta un particularíssim manual de cuina italo-americana, amb especial énfasi a Nàpols i la regió d'Avellino, d'un costat del toll, i New Jersey, de l'altre. A més, està farcit de picades d'ull a l'audiència, picades d'ull que encara ens fan més vius uns personatges que ja eren de carn i sang a la pantalla.

Si teniu interés per les meves altres compres literàries, ja he pujat la ressenya d'un dels llibres adquirits al meu altre blog. En els propers dies n'hi haurà algunes més, aquelles que no hagi de callar per secret professional.