dimecres, 21 d’abril del 2010

E-receptaris


S'acosta Sant Jordi, i si esteu llegint això, hi ha molts números que us esteu plantejant comprar un llibre de cuina. De recomanacions no us en faltaran. Al blog de Club de Cuines, el Roger Compte ha fet una impressionant recopilació en tres parts de les suggerències de la gastrosfera, que us recomano que us llegiu, ni que indefectiblement la selecció us acabi fotent enlaire el pressupost (o la bàscula!). Per això, avui no us parlaré cap llibre en paper, sinó que us vull comentar un format una mica diferent.

El darrer cop que vaig anar a la Fira de Frankfurt, ja fa un any i mig, l'expressió de moda era "llibre digital". A la programació de la fira hi havia força activitats entorn d'aquest tema, i els agents i editors semblaven unànimement esperançats davant un nou mercat que no per probablement secundari deixa de ser sucós. Les converses solien anar sobre la disparitat de formats i aparells, i sobre tot, entorn de la gestió dels drets digitals, per evitar el campi qui pugui produït amb l'intercanvi de fitxers de música i cinema. Tot era nou (el Kindle d'Amazon amb prou feines tenia un any), tot era verge (o tan verge com pugui ser res en una reunió d'editors, és a dir, d'una virginitat yolaberrocalesca), tot estava per fer... però que això no us condueixi a error: la gent de les lletres no perd mai de vista els números. Calia no fotre la gamba.


Està per veure si els senyals d'alarma estaven justificats. Avui en dia és encara relativament difícil trobar edicions piratejades en PDF i la major part dels lectors segueixen preferint el paper, sigui per comoditat, sigui per tradició. La manca d'un format hegemònic segueix pesant (costa decidir-se per un, per si és el que NO triomfa). A més, un llibre electrònic protegit no es pot deixar a terceres persones, perquè és còpia única. Potser doncs no és massa adequat per posar-se a abordar Guerra i pau, però té una sèrie de característiques que el fan particularment interessant de cara a la cuina.


Sobre el meu microones hi ha una pila d'impressions de receptes. Són una crònica tacada i arrugada de les meves neures i les meves curiositats a la cuina. Però l'espai del que disposo és escàs, i em fa certa pena que se m'embrutin els llibres. Vet-ho aquí que quan em vaig comprar l'Ipod Touch -la droga d'entrada a l'Iphone- vaig començar a barrinar com li podia utilitat a la cuina. Primer va venir un aplicació que em converteix al català el sense Déu de mesures anglosaxones (tasses, unces fluïdes i altres aberracions). Més tard, una segona aplicació que em permetia visualitzar pdfs... Primer amb una funda, i poc després amb el truquillo d'embolicar el fòtil en una bossa de congelació, vaig descobrir que allò era una sol·lució prou neta. Però al capdavall només eren macgyverades.

Següent pas? Instal·lar-me l'aplicació que converteix en un Kindle els aparells amb pantalla tàctil d'Apple. El gran avantatge és que et pots comprar llibres sencers prement un botó, i tenir-los a casa a l'instant, sense despeses d'enviament. Els desavantatges són que l'aplicació no té un motor de cerca (i això deixa els receptaris en inferioritat de condicions) i, si un no llegeix anglès, que té poc on triar.

"La cocina y los alimentos", de Harold McGee, en versió Kindle.

Però ahir mateix vaig descobrir que, si se'l tracta amb criteri, al llibre de cuina digital l'espera un futur esplendorós. Resulta que el meu adorat Mark Bittman, columnista de cuina del New York Times, acaba de presentar l'aplicació per Iphone, Ipod Touch i Ipad del seu llibre How to cook everything. I no es tracta només d'una transliteració del totxo. Té, aquest sí, un motor de cerca que és la bomba. Un rellotge de cuina integrat en cada recepta que es pot activar quan arribem al pas indicat de la recepta. Permet votar via internet cada plat. Hi ha llistes i llistes de tècniques, i de menjars ordenats per dificultat, possibilitat de fer llistes de la compra... I per més INRI, durant uns dies costarà només 1,59€, un preu molt inferior als 21,82$ que val a Amazon. Per fi algú ha entès finalment què pot donar de sí el format digital a la cuina, i l'aplicació s'ha col·locat al top five de les vendes de la botiga d'Itunes americana. És, des del punt de vista de l'editor, una sol·lució que requereix més esforç i temps per a projectar-lo, però que crec que atorga un valor afegit al text que pot atraure molts nous lectors potencials.

L'aplicació del Bittman no és la única. Jamie Oliver també ha tret un llibre pel Ipod, però per les ressenyes que n'he llegit, no està tan ben fet. Això sí, incorpora el format vídeo, que és una altra innovació ben atractiva. I n'hi ha moltes, gratuïtes o no, relacionades amb mitjans de comunicació o no, que prometen moltes noves alegries a la cuina. Probablement, els meus prestatges seguiran patint el sobrepès de llibres de cuina, però tinc la sensació que se'ls acaba de presentar un rival molt, molt temible. Seguirem informant.

diumenge, 18 d’abril del 2010

Esclaus de la imatge


Sempre fa ràbia quan un plat t'agrada especialment i no tens càmera a ma per retratar-lo pel blog. Amb la tonteria, fa casi un any que tinc pendent pujar aquest pastís salat que vaig treure del llibre Chocolate and Zucchini. Es podria dir que el pastís ha estat esclau de la seva pròpia imatge. Queda tan cuco tallat, amb el verd dels festucs i el vermell del xoriço que destaquen com gemmes sobre la pasta tendra i blanca, que és el menjar perfecte per dur a una festa (i ideal, si en sobra, per combatir ressaques, pel que m'asseguren els amics amb qui vaig passar el Cap d'Any) i una no s'atura a obrir-lo abans per fer-li una foto (diuen els manuals d'etiqueta que es lleig portar menjar començat a un sopar...)



Vet-ho aquí que avui he tornat a preparar-lo, i com que no tenia cap sarau en perspectiva, per fi li he pogut fer una sessió de fotos a aquesta supermodel de pastís. En la versió original de la recepta, portava també tomàquets secs, però ho he provat i no m'acaben de lligar. El que sí em sembla imprescindible, en termes de gust, és que no us salteu el sèsam: li dona a la crosta un je ne sais quoi adorable. Diu la Clotilde Dusoulier, l'autora del llibre, que la mateixa base es pot fer servir amb herbes, tacs de formatge, olives...


Pastís salat de festucs i xoriço


Ingredients

Mantega per greixar el motllo
Dos o tres cullerades de llavors de sèsam
Tres ous
150 grams de farina
Una cullerada de llevat (tipus pastisseria)
Dues cullerades de llet
Un iogur grec (la recepta original demana 150 grams de iogur grec, però com el iogur grecoespanyol estàndard en fa 125, i la meva ànima catalana refusa obrir un iogur només per agafar-ne una cullerada, per això he afegit les dues cullerades de llet).
Un polsim generós de sal
Quatre cullerades d'oli d'oliva bo, bo.
100 grams de xoriço a daus
100 grams de festucs (si són salats, feu el polsim menys generós)
Pebre
Julivert picat a dojo

Preescalfeu el forn a 180 graus. Greixeu un motlle de plum cake i aboqueu-hi la meitat de les llavors, sacsejant per a que es distribueixin bé.
Barregeu la farina i el llevat en un bol petit. En un de més gran, bateu els ous amb la sal i el pebre. Afegiu-hi el iogur, la llet, si s'escau, i l'oli, i torneu-ho a batre. Tireu-hi la farina i remeneu-ho amb una cullera de fusta, no gaire enèrgicament fins que quedi més o menys homogeni. Aboqueu-hi els festucs, sencers, el julivert i el xoriço. Vesseu amb compte la pasta al motllo (per no descuajeringar la capa de sèsam), i alliseu-ne la part superior amb una espàtula. Cobriu-la del sèsam restant i enforneu-ho entre 40 i 50 fins que el clàssic truc de l'escuradents sec us indiqui que està llest. Espereu a que refredi per tallar-lo. També el podeu congelar, tallat a dernes gruixudes i ben tapat en una bossa de congelació, per si mai us voleu muntar una festa privada. Enjoy!

dimecres, 14 d’abril del 2010

La bossa de la Sue Ellen



La primera paraula que m'ha vingut al cap en veure aquesta bossa ha estat "Callejeros". Pot ser tota vostra per 53,89 € més despeses d'enviament (el Don Simón va apart) si cliqueu aquí.

dijous, 8 d’abril del 2010

Blocaires del món, sopeu!


....potser ens recordaran d'altres películes com "Sopem en bloc I: el sopar dels blocaires" o "Sopem en bloc II: Tothom s'estima l'ànec confitat"... I ara tornem amb "Sopem en bloc III: Bigger, longer, uncut (Bloquegem l'Àtica)", una magnífica iniciativa dels amics olletaires que vol aplegar altre vegada tots el bluguerus gastronòmics.

El lloc triat és un perenne favorit de molts de nosaltres, el restaurant Àtica, on ens serviran un picapica de luxe. És el dia 24, dissabte, a dos quarts de deu del vespre. El preu són 27 euros (més begudes, qui en prengui) i farem un amic invisible -opcional i culinari- entre els assistents.

Seria un plaer retrobar-se amb molts de vosaltres, però també ens encantaria que molts dels que no heu vingut en altres ocasions hi participessiu! Vaaaaaa, els campaneros (que sou uns quants) no em feu dir noms ni citar el tan nostrat Qualsevol nit pot sortir el sol amb allò de "tan sols hi faltes tu"...

Si us voleu apuntar ho heu de fer deixant un comentari a l'entrada sobre el sopar que han fet Massitet i Kissumenja i enviar-los un mail. Allà trobareu tota la informació sobre la trobada. Només manca que us hi sumeu!

dimecres, 7 d’abril del 2010

Misteri resolt?


Com si es tractés d'un capítol de Lost, ara em vaig a fer un flashback a mi mateixa (no, no tinc una vida paral·lela en la que sóc una directiva del McDonalds). Fa uns mesos us vaig escriure sobre una misteriosa annotació en un quadern de Picasso sobre una sopa de safrà que va menjar a Horta de Sant Joan. Avui, la gentil Maragda, de La Quinta de Luculus que té arrels en aquells verals, m'ha enviat un post explicant-me una mica d'on creu que pot venir aquesta història. Sense més dil·lació (ni monstres de fum, ni Others, ni vols d'Oceanic) us faig un copy paste de la seva resposta, link inclòs:
Et devia una resposta sobre aquest tema, he indagat per la comarca i ningú me'n sap donar raó d'aquesta recepta. Ara bé, al llibre "Cuina tradicional d'Horta" totes les sopes que hi apareixen són del tipus de sopes escaldades, així que presumeixo que si no les enriquien amb tomates, ho feien amb farigola o safrà (en hi ha una que anomenen del Bisbe que és enriquida amb farina...), sopes força pròpies de cuines humils, de subsistència i que feien entrar el cos en calor les llargues i fredes jornades sota la mirada dels Ports.

També he trobat aquest enllaç, que per la situació limítrofe amb Aragó ben bé podia ser una recepta compartida..., però que se n'ha perdut la tradició:

No sé si t'haurà servit de gaire el que t'explico... Petons!!!!!
I l'enllaç és a aquesta sopa de safrà aragonesa, que té una pinta forrrrça potent.

dissabte, 3 d’abril del 2010

Bunyols de bacallà


Avui he fet bunyols de bacallà. Perquè sí. Em semblava un plat de vagues reminiscències amb la Setmana Santa, per allò de que abans era una menja típica dels dies que no es podia menjar carn, però la meva intenció era totalment laica i terrenal: posar-me les botes.

Fins no fa gaire els comprava congelats, però no hi ha color entre les farinoses i pesants mandonguilles de forma perfecta que venen als súpers i aquests núvols cruixents fets a casa. Trigareu cinc minuts més a tenir-los a taula i com diu la Mireia Carbó (la recepta és d'ella, de La cuina et dona joc), si us sobra pasta la podeu congelar. Ara, no crec que hi arribeu. Queden tan saborosos que sembla un miracle -després de tot- que pugui encabir-se tant de gust en una textura tan etèrea. Miracle anul·lat seguidament pels pecats de gola i cobdícia en que incorrereu quan us els casqueu de tres en tres.

Bunyols de bacallà

Ingredients

Tres ous mitjans
75 grams de farina
60 grams de mantega
Un all
125 ml de llet
200 grams de bacallà esqueixat i dessalat
Julivert a dojo
Oli d'oliva
Un polsim de sal

Peseu els ingredients. Piqueu l'all i el julivert ben menuts. Poseu en un cassó la llet, la sal i la mantega i poseu-ho a escalfar. Si el bacallà no està gaire esqueixat -el meu no ho estava- talleu-lo petit amb les tisores de cuina. Quan la llet bulli i la mantega estigui desfeta, aboqueu-hi de cop la farina i remeneu-ho fins que la pasta es desenganxi de les vores del pot (no triga gens). Treieu-ho del foc i afegiu els ous un per un, remenant per a incorporar-los entre ou i ou. Poseu-hi el bacallà, l'all i el julivert, i fregiu-los abocant-ne cullerades en una paella amb abundós oli ben calent. Mireu de deixar espai entre bunyols, perquè s'inflen. Aneu-los coent a tandes i deixant els que ja estan fregit en un plat cobert de paper de cuina. Podeu acompanyar-los amb una amanida, que us servirà de coartada moral.