divendres, 17 d’agost del 2012

Cerveses sense Gràcia



Si aquests dies esteu per Barcelona i us passegeu per la festa major de Gràcia, només hi trobareu una marca de cervesa, però això sí, la trobareu a tot arreu i a totes hores, igual com ha passat els darrers anys a les xarxes socials i als blogs. La marca, la Damm, té un contracte d'exclusivitat per abastir les parades de bars i entitats, un contracte pel qual, a canvi d'uns diners entregats a l'administració, aquestes parades s'han d'abastir dels barrils als preus que ells marquin. Anys anteriors, la Maison Belge -una botiga dedicada a les cerveses belgues artesanes- organitzava una tast a l'aire lliure durant la cel·lebració, però aquest any, la comissió de festes de Joan Blanques de baix de tot (on es feia la cata), l'ha cancelat.

Òbviament, la Damm -si és que ha fet valdre el contracte d'exclusivitat- està en tot el seu dret de demanar que no es faci, però, és realment intel·ligent la jugada? Quina col·lisió podria haver-hi entre dos mons tan diferents? És realment tan lesiu pels seus interessos que es faci un acte -acte, a més, de molt petit format- en pro de la cultura de la cervesa (i si és així, per què)? O és simplement una mesquinesa sense més premeditació? O, no descartable, s'ha passat de frenada algú que no treballa per la marca, amb el zel de protegir-la?

A mi, el tema no fa més que plantejar-me preguntes: Quins són els criteris de l'ajuntament o la comissió de festes (o quina sigui l'entitat que concedeix la exclusivitat) per triar una cervesa o una altra en una festa popular? Els monetaris, o es demana alguna altra mena de justificació qualitativa? Quines són les xifres de tota l'operació? I per què si durant la festa es fomenta la diversitat i el coneixement d'altres begudes, a la cervesa se la tracta diferent? Això, quant a la part administrativa del tema.

Després, i aquesta part encara m'emprenya més, ve la part de les relacions públiques. Si teniu twitter, sabreu que el desplegament que ha fet en els darrers mesos aquesta empresa ha estat abassegador. Hi hagut temporades en les que literalment era impossible no trobar algú que comentés un dels seus saraus, sopars, viatges, sovint fins al punt de la saturació. Vull pensar que ha coincidit que estem en plenes vacances d'estiu i tothom mira menys les xarxes socials, però hi ha silencis sobre aquesta notícia que són clamorosos. Tan com ens agrada rajar als blocaires gastronòmics, que tenim el retweet molt fàcil amb qualsevol notícia mínimament relacionada amb el nostre àmbit, he vist poquíssimes mencions de l'incident, cosa que em sobta (amb nobles excepcions, com sempre passa). Deu punts per la gestió del 2.0 del tema, que sigui per habilitat o per xamba ha aconseguit silenciar-ho.

Però no crec que sigui problema exclusiu dels blocaires perquè tampoc no ho he vist als mitjans tradicionals. Serà que no se n'han assabentat. Que aquí ningú no hi veu una crònica sobre la Festa Major de Gràcia, amb la seva metàfora fàcil sobre la mort del comerç de proximitat, uns gotetes de moralina sobre els excessos alcohòlics que s'hi donen de tant en tant, molta nota de color, les clàssiques opinions enfrontades de veïns i guiris, quatre dades sobre els llauners i una pinzellada sobre la pujança dels mojitos i els gin tonics de disseny? Tan difícil és? No interessa? O és que fa por, perdre els anunciants? No ho sé. L'únic que tinc clar és que quan aquest any vagi a veure els carrers engalanats no serà pas cervesa el que begui.

Nota: Si la Damm, la comissió de festes corresponent o la Maison Belge vol exercir el dret a rèplica o afegir més informació sobre tot aquest afer, com sempre, les portes són obertes!

Nota 2: Aquest post ha estat corregit per reflectir més acuradament el que la Maison Belge ha explicat sobre el tema. 

dimarts, 14 d’agost del 2012

Olimpisme, gastronomia i espies


Passat finalment el hype mediàtic sobre els Jocs Olímpics, és casi segur que s'han abordat des de tots els angles possibles. Que si la moda dels atletes. Que si quins i quines estan més bons. Que si els jocs del passat eren així o aixà. Que si les marques ho dominen tot. Que si l'arquitectura de les instal·lacions. I, naturalment, que si el menjar. Però malgrat els esforços per abordar el tema en clau gastronòmica, poques històries interessants han sorgit al respecte. Excepte una, treta d'aquí, que ens porta als jocs de fa mig segle, els de Roma'60. 

La generació que no amb prou feines va viure el Cobi molt menys recorda encara quan els Jocs eren un tauler més de la Guerra Freda. Que els nordamericans boicotejaven el pobre Osito Misha i no anaven a Moscou? Quatre anys després els soviètics passaven de Los Angeles i enfonsaven una promoció de McDonald's que donava hamburgueses gratis cada cop que guanyessin els ianquis (molt més fàcil, sense els seus principals competidors). Però alguns dels episodis més novel·lescos dels jocs van passar en un restaurant. Com aquest que veieu a la foto inferior, el Scoglio de Frisio, un establiment que funciona a Roma des de l'any 1928, i que va acollir una escena singular. 

Al corredor americà Dave Sime (plata als 100 metres i or al relleu 4x100) se li va acostar algú demanant-li que intentés "seduïr" al saltador de longitud (bronze a Roma) Igor Ter-Ovanesyan. La missió no li va fer cap gràcia a Sime -pel que sembla, l'agent semblava ben bé tret d'una peli d'espionatge de sèrie B- però hi va accedir. Ella i la seva dona van convidar el soviètic a sopar en aquest restaurant, i li van vendre les delícies del capitalisme entre plat de pasta i plat de pasta. Però la jugada no va sortir bé: D'una banda, Ter-Ovanesyan els va explicar que les recompenses materials que li donava la URSS pels seus èxits esportius eren bastant superiors que les que proposava l'amic americà. De l'altra, al saltador l'agent de la CIA li va donar tan mala espina com al seu col·lega de l'altre costat del mur. I així, en una trattoria, és com Carros de foc va estar a punt de convertir-se en una novel·la de Graham Greene.