No entenc els ordinadors. Jo abans solia dir que no entenia els homes, però després del que m'ha passat, me n'adono que no hi ha ni punt de comparació i demano excuses al gènere masculí. No comprenc perquè el meu Toshiba s'ha negat a engegar-se durant quatre dies, per què m'ha obligat a manllevar dos ordinadors (un PC i un Mac), emprenyar a propis i estranys, a traduir emprant arcans programes de processament de text gratuïts, a barallar-me amb una teleoperadora de
Bodriofone per a que em digués la meva clau per accedir a internet, a fer venir un amic meu de fora de Barcelona per a que se l'endugués a una botiga d'informàtica on li deuen uns quants favors... per després acabar engegant-se com si no hagués passat res. No me'n refio que això vagi més enllà de la típica escena de pel·lícula en que el psicòpata ja sembla estar mort però s'aixeca de cop per donar-nos un darrer ensurt. Per si de cas, aquesta nit procuraré acabar la traducció que m'havia quedat empantanegada gràcies a l'estranya indiosincràsia de l'ordinador. I faré còpies de seguretat de tot el que pugui. Per cert, gràcies als que m'heu distingit amb el premi Calidesa! A veure si un dia d'aquests el passo a algú altre, si la informàtica ho permet.
(c) Isabel Kreitz - Carlsen Verlag GmbH per a totes les il·lustracionsNo solc parlar aquí de la meva feina, perquè generalment té escasa relació amb els temes d'aquest bloc, i per un cert sentit del pudor, però avui vull fer-ho. El motiu és el còmic que he estat vertent al castellà, i que vaig decidir jo mateixa que editariem. El seu nom és "Die entdeckung der Currywurst", que aquí, seguint la traducció que se'n va fer de la novel·la original, titolarem "
La invención de la salchicha al curry". Es tracta, com dic, de l'adaptació d'una novel·la, escrita per
Uwe Timm, i que ja fa uns anys l'artista
Isabel Kreitz va adaptar al llenguatge del còmic per a l'editorial Carlsen. Sense entrar en els valors estètics del dibuix, que òbviament són els primers que un detecta quan llegeix un tebeo, de seguida em va seduir aquesta història sobre els darrers dies de la guerra i els primers de la postguerra explicats des de la perspectiva dels alemanys. I molt més encara perquè fabulava sobre una qüestió, els orígens de la ubiqua -a Alemanya- botifarra al curri, que no podia deixar de convèncer a una germanòfila golafre com jo.
En la seva mínima expressió, el
currywurst és només una salxitxa amb ketchup i curri per sobre. Però això és tant com dir que el pa amb tomàquet és
tan sols un llesca de pa amb tomàquet, oli i sal.
El currywurst és també el menjar alemany popular per excel·lència, amb la possible única excepció dels
pretzel. Una dels aspectes que més em sorprenen a la que surto de la Península és la proliferació de parades de menjar als carrers. Sembla que d'alguna manera el fet que aquí tinguem al nostre abast pa amb tomàquets, tapes i altres plats petits en qualsevol bar ha causat que anessin de baixa els venedors ambulants de menjar. És cada cop més difícil trobar venedors de castanyes, i les xurreries s'han anat tornat botigues de llaminadures amb rodes. Només els kebabs i els talls de pizza, importats d'altres cultures, són un recurs quan tenim gana i estem en moviment. I m'estranya, que voleu que us digui, perquè figura que tenim un clima que ens hauria de permetre gaudir del menjar al carrer. Però a Alemanya això no és així i a qualsevol racó es poden trobar els característicos Imbissbude, paradetes on fer un mos (
Imbiss), generalment consistent a un tall d'embotit, alguna amanida de patata o col i un panet. I tot i que existeixen variacions regionals, cap sabor -almenys a mi- em fa pensar tant en aquest país com el del currywurst.
La botifarra al curri de fet és un constructe, un invent de la postguerra. És motiu d'agra discussió qui va ser la primera persona que va tenir la pensada d'espolvorejar amb la barreja d'espècies índia el ketchup que regava una salxitxa. La teoria més extesa -que per cert, no és la del còmic- és que se'l va inventar una dona anomenada Herta Heuwer a Berlín, l'any 1949. A la novel·la s'atribueix la idea a Lena Brücker, una ciutadana d'Hamburg (que no hamburguesa!) qui se l'hauria inventat també en la postguerra. Sigui com sigui, el currywurst té l'origen al nord d'Alemanya. I malgrat que es va originar en la Federal, va creuar el mur fins a la Democràtica (us hi heu fixat mai que els països que porten els adjectius "democràtic" o "popular" en la seva denominació oficial normalment són dictadures?). Al Berlín Oriental hermètic de la Guerra Freda, hi havia un sol lloc on menjar currywurst, el
Konnopke Imbiss. Fundat als anys 30, va ser amb aquest plat que la parada s'ha perpetuat a través de comunisme i consumisme, sempre a l'ombra de la parada d'U-Bahn d'Eberswalder Strasse.
Jo passava per allí cada dia quan vaig estar a Berlín estudiant alemany. L'escola on estudiava era al costat, al barri de Prenzlauer Berg, que després de la reunificació comença a patir/beneficiar-se de la gentrificació que aquí fa temps que vol acabar amb el Born o el Raval. Ja ho he dit, hi passava pel davant cada dia, però quan acabava les classes feia a dinar a casa o me n'anava a voltar per la ciutat. Finalment, un dels últims dies, em vaig parar a provar aquelles botifarres, que es podien demanar "mit oder ohne darm" (amb o sense tripa... en realitat això només modifica la duresa externa de la carn). No va ser cap gran revelació i ara veig clar que el currywurst de can Konnopke no va estar a l'alçada d'altres que he menjat després, però com la Lena Brücker del tebeo, les meves papiles gustatives van riure en provar la combinació, senzilla però d'alguna manera inevitable, dels tres elements del currywurst. No crec que tots els àpats que fem en aquesta vida ens hagin de provocar l'efecte de magdalena proustiana, però cada cop que he recreat aquesta tapa germànica a casa em torno a veure a mi mateixa un migdia assolellat de finals de Septembre a Berlín, assaborint la soledat, sentint-me per una vegada realment feliç de ser qui sóc, enamorada d'una ciutat i del seu passat, vivint un dels millors viatges de la meva vida.
Me n'adono que he parlat poc del còmic i la novel·la. De la trama creada per Timm, també me'n va atreure la visió de la història vista per la gent petita, tan allunyada (però sovint tan propera) de les cròniques oficials. Lena Brücker s'inventa la butifarra al curri per buscar un mitjà de subsistència enmig del caos econòmic i social de la desfeta. Però també ho fa per a oblidar la tristesa d'una ciutat en runes, el buit a l'estòmac que deixa un amor fallit, l'amargor d'una guerra. Com el propi país, la protagonista es reinventa a ella mateix barrejant ingredients vells amb allò que li arriba de l'ocupant estranger. I com en el cas d'Alemanya, el resultat acaba sent miraculós.
LinksMuseu del currywurst a Berlín
Reportatge sobre el llibre a la web de
GlénatL'Iban ens parla d'un ketchup amb curry incorporat
Entrades
I té els sants pebrots d'afegir: 
