dimarts, 26 d’agost del 2008

"El goloso" i l'editor absent

Hi ha llibres que pertanyen als seus autors i d'altres que són obra dels seus editors. O millor dit, dels editors que haurien hagut de tenir i que, a la pràctica, els han mancat.

Sospito que el llibre del que us parlaré avui pertany a la darrera categoria. N'haureu llegit en altres blogs -hi ha una bona ressenya al de l'amic Manuel Allué, que no he volgut revisar fins ara i amb la que coincideixo en trets generals- o haureu vist el seu autor, el Comte de Sert (Francisco, per a la família i els amics), parlant-ne als mitjans. Jo el vaig veure al programa de llibres del Canal 33 i em vaig comprar el llibre per Sant Jordi. Fins que no he tingut vacances no l'he pogut llegir.

Francisco de Sert (no acabo d'entendre el mecanisme que fa que dins d'una mateixa família hi hagi persones amb el "de" i altres sense ell en el cognom) pertany a una espècie molt catalana, la de cert tipus d'aristòcrates, cultes, castellanoparlants, esquerrosos, cosmopolites i monàrquics. De Sert és també un incorregible golafre -"Soy, he sido y seré gordo de espíritu", afirma en un punt- i el factòtum darrera els restaurants Neichel i Lúculo. Des de la perspectiva privilegiada que proporcionen una memòria enciclopèdica i una butxaca que intuïm gens menyspreable, Sert articula el seu llibre en dues parts. La primera, dedicada a la història d'allò que ell designa com "la taula culta" -més una història social de la restauració fins a la posguerra- i la segona, en la que aquesta mateixa història se'ns explica matitzada per la seva pròpia biografia, arribant fins a l'actualitat.

Es tracta d'un llibre entretingut, plé d'anècdotes, i que resulta particularment lleuger i divertit quan recrea les taules de la França de la belle epoque, quan ens explica l'ascendent de les mères lioneses, o quan defineix Franco a través del gris menú que s'oferí al Pardo durant la celebració del 18 de juliol de 1963 (dos plats a l'atzar: "Ensalada de legumbres con mayonesa" i "Jamon de York y Serrano". Es veu que el dictador també sabia matar d'avorriment.). Dos moments àlgids són el neixement de la Nouvelle Cuisine i de l'ascensió dels cuiners espanyols, dels que de Sert pot parlar pràcticament en primera persona.

Però aquest és també un llibre plé de mancances i redundàncies, que algú a Alianza sembla haver publicat sense tan sols molestar-se a llegir-lo. Només així poden explicar-se les quantioses faltes d'ortografia i tipografia -jo, sense ser una correctora massa atenta, en vaig detectar en quatre (4!) idiomes diferents- així com bastants altres aspectes descuidats. En un moment donat, es parla molt vetlladament d'un cuiner que es va suïcidar davant la por de perdre la tercera estrella Michelin. Més endevant se'ns anomena amb tota claredat al malograt Bernard Loiseau, rememorant un encontre d'aquest amb de Sert. Per què aquesta indecisió en el tó, que es produeix en unes quantes ocasions? Era massa complicat rellegir el llibre amb un boli vermell a la ma i un paquet de post-its per marcar les correccions? Tan aviat se'ns repeteix que Curnonsky va ser el més destacat gastrònom francès del segle XX -una dada que a la quinzena repetició fins i tot el lector més tanoca segur que ja no necessita que li recordin- com desfilen davant de nosaltres plats i més plats del cànon escoffierià, que l'autor dóna per sabuts sense més explicació. Per no esmentar l'amalgama de menús reproduïts literalment en francès, elecció que pot ser molt fidel a les pràctiques tradicionals de la restauració o al suposat afrancesament que segons de Sert predomina entre nosaltres, els catalans, però que no aporta res ni literària ni didàcticament. Com tampoc no ho fan les llargues, llarguíssimes (i a la meva húmil manera de veure, peregrines) disquisicions polítiques de l'autor o l'abundant name dropping al que se'ns sotmet. Menda lerenda també és fan a morir de Marcel Proust, però citar el seu nom més de quatre cops per pagina no fa olor de cultura, sinó d'esnobisme. Per oblidar són també la nefasta enquadernació -el meu exemplar s'ha trencat quan encara l'estava llegint- i la poc afortunada portada, que talla un quadre de Toulouse Lautrec per la meitat.

Un llibre és tant allò que l'autor diu com allò que deixa al tinter. Sigui assaig, poesia, periodisme o ficció, escriure és seleccionar allò que més ens interessa de la realitat, oferir un model del nostre món als lectors. Un editor és la última línia de defensa de l'escriptor, el porter davant el penalty, les proverbials portes de Roma davant les que fan pícnic els bàrbars, la partera que fa nèixer el nen, el pràctic que ens fa portar el vaixell a bon port o... bé, si tantes comparacions no són suficients, googlegeu els mots "Barral" o "Castellet" i m'entendreu. Perquè de Sert té moltes coses i molt interessants a explicar, però li ha mancat qui l'ajudés a fer-ho bé. Una llàstima.

dilluns, 18 d’agost del 2008

Formatges previs a San Millán

El manuscrit de la Nodicia.

Faig el gest de triomf d'un adol·lescent de pel·lícula americana i em dono a mi mateixa un imaginari high five quan llegeixo a La Vanguardia que la primera mostra del castellà escrit pot ser que sigui UN CATÀLEG DE FORMATGES!!!!!!!!!!!

Resulta que el municipi de Chozas, a Lleó, ha emprés una campanya per a impulsar la fama d'un manuscrit trobat al monestir de San Justo y San Pastor data del 24 de gener de l'any 959, és a dir divuit anys abans que les famoses "Glosas emilianenses" de San Millán de la Cogolla que durant el batxillerat vam aprendre que marcaven l'inici del castellà escrit.

Recordo de les classes de teoria de la comunicació de la facultat que se'ns inculcava que el llenguatge és un model del món. L'exemple clàssic és l'elevat nombre de paraules que tenen els inuit (els esquimals) per descriure la neu. Em fa molt feliç pensar que fa més de mil anys algú tenia paraules per descriure el meu aliment preferit. Veig a la Wikipedia que tot plegat és polèmic, no està clar si es pot parlar de castellà o ens hem de referir a llengua astur-lleonesa. És més, tot apunta a que parlem d'aquesta última i que darrera la campanya hi ha una certa intencionalitat política poc digerible . Però més enllà de controvèrsies contemporànees, he de dir que em commou profundament imaginar al monjo Semeno (o Ximeno) escrivint en lletra apretada al seu escriptori la seva Nodicia de kesos, així, amb la mateixa ortografia que adoren certs assistents a les festes de Gràcia. I la fantasia em condueix directament a la nevera, a buscar alguna cosa que em connecti amb el passat, amb la història.

dilluns, 11 d’agost del 2008

Molt abans dels Jocs

Xangai, 1949, explicat des de la lent d' Henri Cartier-Bresson.

dissabte, 9 d’agost del 2008

"Somos mediterráneos"

Fent zapping en el semicoma d'un matí de dissabte em desperta per un moment l'eslogan del nou anunci de l'Arguiñano. "Oli Carbonell. Somos mediterráneos". I jo tots aquests anys sense saber que Zarautz estava banyat per les mateixes aigües que el Cap de Creus...

He arribat a un punt en que ja no puc veure l'Arguiñano sense que em vingui al cap aquesta cançó (comença cap al segon 40) dels Astrud:



ACTUALITZACIÓ: En honor a la veritat, l'anunci diu "sentirnos mediterráneos", com descobreixo després de que el passin incansablement per tots els canals aquest cap de setmana. Només dos punts: a) per sistema no compro productes anunciats per un famós, sigui l'Arguiñano o qualsevol altre. Si al cost del passi de cada anunci hi afegiu la quantitat de diners que cobra la celebritat en qüestió arribareu a la conclusió que el preu final del producte està molt inflat. b) Un raig d'oli no converteix a les traineres en trirremes. Ni falta que els fa.

divendres, 8 d’agost del 2008

Poètica dels pufs

"Pa amb tomàquet" de Miquel Martí i Pol. Generat amb Wordle.

La meva germana m'ha portat d'Egipte un puf de pell per al pis nou, així com una bosseta de dukkah (condiment/pica-pica del que ja parlaré en una altra ocasió). Ahir, omplint el moble amb pàgines caducades de La Vanguardia, em vaig trobar aquest article de Jordi Llavina sobre les relacions entre poesia i menjar.

L'article no esmenta Narcís Comadira, un dels nostres poetes més gastrònoms. No patiu, podeu descobrir la seva interessant sensibilitat en una xerrada que farà el proper vuit d'octubre a les set de la tarda en una conferència al MNAC que porta per títol "Natura morta: menjar amb els ulls" (la inscripció val dos tristos euros). Comadira també és pintor, així que serà un luxe sentir-lo parlar.

Més sobre poesia i aliment en dues entrades del bloc de Jaume Fàbrega i en aquesta antiga entrada meva.

dimecres, 6 d’agost del 2008

Aquest no era el pla...

Si em descuido, no arribo a fer-li la foto.

...el pla original consistia a que jo us expliqués la meva visita al restaurant Abissinia amb la Vero i el Marc, els nostres gentils traductors de japonès, de qui ja us vaig parlar en el passat, en la que ens ho vam passar força bé compartint tot de plats saborosos que s'havien d'anar agafant amb trossos d'injera, una mena de crêpe. Picantet en el punt just, molt bó i no gens car, tot i que em declaro incapaç de fer grans afirmacions sobre la cuina etíop, de la que no en sé absolutament res. Així que si en voleu saber més o comparar notes, us recomano una visiteta. Jo repetiré.

Plat degustació a l'Abissinia. Aquí la crítica gastronòmica més gandula de l'univers no es va ni apuntar què menjava. Calpena, no tens perdó. De cara a la paret i pensa en el que has fet.

Però tornem a la meva perdició. Acabat el sopar, vam anar a fer un geladet (curiós i, espero, imitable, de galeta Maria), i al dia següent vaig decidir seguir fent-li fer la campanya de l'Africa a la meva gelatera. Una de les receptes de l'amic Lebovitz em va cridar per la seva senzillesa i pels seus ingredients. El cafè amb llet condensada que durant la meva infantesa va ser el moment ritual que unia la família després de dinar era qualificat aquí de "vietnamita".

Home, sí, en aquells anys de café amb llet condensada, llibertat-amnistia-i-estatut-d'-autonomia i grandoles viles morenes, sí que corrien per casa certs aires de simpatia vers Ho Chi Minh and friends. Però el café i les llaunes blanquiblaves en les que la llet s'aterrossava a les vores, per no tenir ni tenien la mala pretensió de fer-se dir "biberons", com ara els anomenen a les cafeteries horteres dels centres comercials. Molt menys encara sabíem nosaltres que el Vietcong s'engreixava amb el nostre mateix sistema, o que aquest cafè seria la base del gelat més calòric, deliciós i àvidament consumit per la meva parentela aquest estiu. En vaig fer un litre i dissabte a la tarda el vam estrenar la meva mare i jo. Diumenge, vam repetir amb la meva tieta (qui en va prendre ració doble). Dilluns va venir la meva mare a dinar, i per si de cas se m'havia de fer malbé, em va preguntar si me'n quedava una mica pel fons del congelador. I ahir el meu cunyat Norman se'n va pulir les restes com aquell que res, directament del túper.

Tothom en vol més. N'hauré de tornar a preparar. Jo no sé si el gelat és vietnamita, català, serbo-croata o simplement una marranada catedralícia destinada a dinamitar des dels fonaments qualsevol conat d'operació bikini, però quan una recepta arrassa d'aquesta manera, és de justícia kàrmica compartir-la amb l'univers. Això sí que és una arma de destrucció massiva.

Gelat vietnamita (de cafè amb llet condensada)

Ingredients

375 ml de café ben fort, tan fort com pogueu.
600 grams de llet condensada (aaaaaaaaaaaaaaaai)
125 ml de llet sencera
Un bon polsim de café

No us queixareu de la dificultat, tampoc. Barregeu-ho tot. Refredeu-ho a la nevera. Passeu-ho per la gelatera (o feu-ho pel mètode antic de gelar i remenar de tant en tant). Gaudiu-ne!

Per cert, la versió de la recepta que en dóna David Lebovitz al seu blog, destinada a fer polos, promet ser una mica més light, i si no teniu gelatera segurament us oferirà millors resultats. Jo us la passo per als que volgueu provar-la. Això sí, si algú sap on vénen motlles per a polos, a ser possible una mica resistents, que m'ho digui, perquè fa temps que en busco i o bé no en trobo o se'ls veu molt de nyigui-nyogui.

divendres, 1 d’agost del 2008

El misteri del gastrònom desaparegut

Pascal Henry amb Paul Bocuse (C) The Independent

Si no fos perquè darrera la desaparició d'una persona s'hi amaga sempre un drama humà, quina gran novel·la no se'n podria treure de la notícia que he llegit avui a El Periódico i The Independent. Pascal Henry és un missatger suis que fa poc va decidir emprendre un projecte envejable: Dinar o sopar en 68 restaurants amb tres estrelles Michelin en el periode de 68 dies. El Bulli era el que feia el número 40. Sembla que cap al final de l'àpat, Henry va descobrir que no tenia la seva cartera. Va deixar a la taula una preuada llibreta on tots els xefs visitats li havien anat apuntant el menú, i es va dirigir cap al seu cotxe per veure si trobava la cartera. Des d'aleshores, la nit del 13 de juny, no ha tornat a aparèixer, tot i que el cotxe era al mateix lloc on l'havia deixat. La família d'Henry diu que aquest havia planificat i estalviat per al viatge durant anys, i que és improbable que s'hagués quedat sense diners perquè ho tenia tot molt estudiat. Segons el diari La Tribune de Genève Juli Soler hauria comentat que és impossible que Henry hagués caigut o saltat pels penyasegats propers al restaurant sense que ningú no l'hagués vist, perque la terrassa era plena. I una font anònima, citada pel mateix rotatiu, afirma que Henry ja havia protagonitzat una espantá similar anys enrera als Estats Units.

Més informació també a La Vanguardia i en clau literario-conspiratòria al blog de la Bavs.