Quatre llamprees en quatre dies (I)

Llamprea nº1

Fa un parell de setmanes, però sembla que hagi passat tota una vida des del dissabte en que les quatre del matí em sonava el despertador per anar a l'aeroport. A l'altre costat del túnel de la son hi ha Santiago de Compostela, i allà, la Sole i el Manuel, esperant-me, per anar tots junts al Forum Gastronòmic.

El camí al Forum ha de fer encara unes quantes voltes. Dissabte em mena per la Galicia que no coneixia de res, lluny dels quatre llocs tòpics -bellíssims tòpics, això sí- que jo havia vist en un viatge anterior. Els meus amfitrions estimen la seva terra i la coneixen. M'expliquen mil detalls que m'és impossible absorbir en el moment, però que, segons vagin passant els dies, em vindran al cap. Parlen sobre hórreos amb sostres rematats en punxa per allunyar les meigas. Descriuen els indianos gallegs, de tarannà ben diferent als self-made men catalans que van fer la fortuna ultramar (els gallecs, posteriors en el temps, no tornaven tant amb ganes de lluïr la seva nova posició social com de fer obres benèfiques que esmenessin les xacres del país). Comenten que les dones que van a veure els fills difunts al cementiris rurals es cansen de xerrar amb la parentela, també difunta, que se'ls acosta per fer conversa. En el seu univers hi ha lloc per castros i petroglifs desapareguts igual que per a twitter. Quantes històries, quanta activitat, quina gent tan magnífica, tan culta i tan divertida. No diré que amb ells me n'anava a la fi del món, perquè ja me n'hi vaig anar, a Finisterre. I d'allà, cap a Muros, on menjo el primer cocido i el primer pop. I després, a estrenar-me en la llamprea.

L'"Off Forum"?

Els gallecs, tal i com fem els catalans amb les calçotades, conten quantes llamprees han menjat en una temporada. La llamprea és un peix de riu mític, semblant només en aparença a un anguila, fort com un brau, sense mandíbula però amb dents com ventoses vampires. La llamprea s'ha de dessagnar durant hores o és indigesta. És un plat contundent: si no us diuen que es peix pensareu que és carn. Li dedicaré un altre post, però he de dir que no esperava jo que només seria la primera de quatre, ni que la tastaria en un lloc que havia estar freqüentat per Cunqueiro. Luxe més gran, impossible.

El Castro de Baroña

A la tarda, cremem la llamprea explorant el Castro de Baroña, un lloc que podria donar peu a una peli d'Indiana Jones o una novel·la de Lovecraft si no fos que els misteris que l'envolten són reals. I a la nit, després d'una breu pausa, sopar a Casa Marcelo.

No parlaré gaire de Casa Marcelo, perquè no en tinc fotos, i en el fons me n'alegro de que sigui així. Un dels àpats de la meva vida, que prefereixo tenir immortalitzat en el record viu. Si voleu imatges, podeu consultar el post que li dedica El Pingue, que hi va estar dos dies més tard o el del Philippe Regol. Les meves no envelliran mai: 12 plats enormes -que prengui nota el sector agonies de la restauració catalana, sempre disposat a estalviar en la mida- a quin més delicat. Crec en allò que diu la meva mare de que quan cuines amb amor es nota. En vaig tastar dotze exemples. Des d'un cabracho sencer fregit que s'havia d'anar arrecant a ditades, fins les crestes de gall, el garrí (si la llamprea primera hagués pogut passar per carn, aquesta carn hagués pogut passar per peix per lleugeresa i frescor), la caldeirada de cinc peixos diferents (algun, com la maragota, de vida culinària efímera i lluminosa com un cometa), d'un Saint Honoré on el nitrògen es posava als servei dels records d'infantesa a un ravioli de faisà anegat en tòfona que era hedonisme en estat pur... i, patam, una segona llamprea! La cuina i el servei amb la precisió d'un rellotge, la disciplina d'un exèrcit i la gràcia d'un ballet. Setanta euros per cap, vins apart, i em sembla que és potser un dels sopars més barats que he fet mai. I ho diu algú que no és que es pugui gastar setanta euros cada mes en un sopar.

Rodolant, tornem cap a casa. Durant la nit arribaré a pensar que em trobaran morta pels meus excessos. Les anàlisis detectaran llamprea a la meva sang, seré l'Amy Winehouse gastronòmica... Però sobrevisc, i quan surt el sol altre cop comença, ara ja sí, el Forum.