diumenge, 28 de setembre del 2008

Copia-ho cent vegades

No tornaré a menjar pastissets industrials, perquè estan carregats de colorants i de greixos parcialment hidrogenats i si no fós pel màrketing no...


dimecres, 24 de setembre del 2008

Barcelona

Volia escriure-us del sopar que vaig fer amb el germà Fernando l'altre dia -hi ha recepta- però ahir vaig anar al concert del Sisa a Plaça Catalunya i us volia parlar d'aquesta pàtria meva que es diu Barcelona, aquest llogarret tan poc i a l'hora tan poble, que em marca la meva identitat molt més que qualsevol altre consideració sobre ser català, espanyol, europeu o blanca o dona. Sabeu què? Està molt de moda dir-nos pixapins, canfangas i altres malnoms, dir que el turisme se l'està carregant ("tourist, you are the terrorist"), dir que Barcelona és "quiero y no puedo", que està adormida, que només es fan coses de cara a la galeria. I hi ha una part que és veritat. Menys Bicing i més autobusos, si us plau. Al meu barri (allà on Les Corts es torna Sants i venen kebabs a les cantonades), no hi havia res que em recordés les festes de la Mercè. Però mira, què vols que et digui. Aquí una és barcelonina. Això, com diu la meva mare (que va néixer, malgrat no ho comenti gaire, a Joaquim Costa), és el meu poble. I em sento bé quan sento cantar "Qualsevol nit pot sortir el sol" enmig de la Plaça Catalunya. Quan veig que tenim el millor mercat del món. Quan tallem el bacallà en gastronomia. Quan aquí no sap ningú quina cara fa la jet-set local. Quan recordo que hem tingut Jocs Olímpics (inserteu aquí el vostre propi record, el meu és de fer de voluntària al Centre de Premsa dels Paralímpics). I sí, no queda casi ni un hort, hi ha restaurants de totes les fusions bastardes de l'univers. Whatever. Perquè també hi ha una gastronomia barcelonina, no m'ho invento, ho va dir Vázquez Montalbán, una cuina que és hereva dels inmigrants italians del segle XIX, dels murcians, els andalusos i els gallegs del segle XX, dels industrials i els anarquistes. La paella Parellada, de senyors, tot pelat. Els canalons. El Quimet i Quimet i el Fabián Martín. El Set Portes i el Cinc Sentits. La peixatera cridanera, el venedor hiperespecialitzat i els entrepans de Can Conesa. I no se m'acut un pastís especial que commemori aquestes festes, però en un dia com avui, només us puc dir que si sou per aquí sortiu al carrer. Amb sort, dinareu bé. I si no en teniu, veureu l'altre costat d'aquesta Rosa de Foc, de la que n'estic enamorada per (o malgrat) les seves contradiccions i el seu centralisme. Avui, menjeu-vos la ciutat!

dijous, 18 de setembre del 2008

Impressions de caps de setmana

La tornada a l'escola m'ha passat per sobre com una esllavissada, i els dies, plens de feina dins i fora de l'oficina, em passen com una exhalació. Sembla talment com si només tingués vida els caps de setmana, però això sí, durant aquests dos dies efímers se m'acudeixen idees i em fixo en detalls dels que no paro esment habitualment.

Del cap de setmana a Sant Feliu de Guíxols ja en vaig parlar, però m'havia guardat dues fotos que crec que mereixen estar aquí:


Aquests cartells anunciadors de grans copes de gelat eren molt habituals als llocs de costa quan jo era un nap buf. Potser és que ja no vaig tant per aquells verals, o potser és que els cartells han anat desapareixent, però tinc la sensació que ja no se'n veuen. Abans era molt freqüent que en qualsevol taula de turistes hi hagués una copa gegantina de gelat, decorada en ocasions amb bengales. A mi me'n deixaven demanar una en rares ocasions -en una mostra de seny nutricional relativament atípica en els meus pares- i gairebé sempre eren decebedores. Aquest cartell és d'una terrassa del passeig de Sant Feliu. No fa cara de que l'hagin tocat des de fa quaranta anys. Hi ha una copa amb el nom de "hippy" que en delata l'edat.

I passen els anys i a Platja d'Aro, en un restaurant de nova construcció que no hi era quan jo estiuejava, trobo aquest altre cartell. Pensava que per la mida només es pagava la tela, els materials de bricolatge, i els actors porno. Però ara les pizzes també.

El cap de setmana passat vam fer una excursió d'un dia per part dels nostres origens familiars. En concret, vam anar a Rojals, ara una pedania de Montblanc i a finals de segle passat, el poble on va néixer un dels meus besavis, qui sovint enfilava sobre una mula la carretera costelluda i plena de corbes que la separa de la resta del món per anar a vendre sabates per la comarca. El meu avi ja va venir al món al plà, a Montblanc, però la viudetat de la meva besàvia, la fil·loxera, la profusió de germans i en definitiva la fam el van anar-se'n (definia l'indret com "aquell poblot d'on em van fotre fora". Montblanc és preciós, però fa noranta anys segurament no ho era tant).

Rojals em va sorprendre perquè està dalt d'un muntanyeta i des de darrera l'esglèsia es veu tota la Conca de Barberà. Llegeixo a la Wikipedia que l'any 2004 només tenia 28 habitants. Tot i que lluia el sol, feia fred, i m'imagino que si a Montblanc la vida era difícil, a Rojals, virtualment aïllat als hiverns, encara devia ser molt més complicada. Avui en dia hi ha un petit restaurant, La Socarrada, que tenia bona pinta, però no ens hi vam quedar perquè era massa d'hora per dinar.

Vam optar per anar a un lloc que ja havíem probat, la Masia Poblet, i que aquest cop ens va decebre. No per la qualitat del menjar, força bona, sinó per la lentitud i les errades en el servei. Es tracta de cert tipus de restaurant rural que no és particularment econòmic però on es poden menjar guisats, carn a la brasa, calçots i d'altres plats de pes. Però no em sembla correcte que quan ens vam queixar de la tardança en els plats ens responguessin amb certa xuleria que tot es prepara al moment. Ni una espatlla de bé al forn ni uns canelons són plats de cuina ràpida. Per gairebé 120 euros per quatre persones, amb un entrant compartit, una gerra individual de vi de la casa, i sense postres, una mica de humilitat és el que fa o desfà la clientela.*

Una altra cosa que em va sobtar del dinar és l'omnipresència de l'alcohol. La Masia Poblet és un restaurant allunyat de nucli urbà, i malgrat això en totes les taules els adults van beure vi. Fins i tot, en algunes d'elles només bevien vi (a la nostra, per compensar, gairebé només en vaig beure jo. No sé si és pitjor). Digueu-me retrògrada, però dic jo que potser el codi de circulació està fet per a quelcom més que aguantar les taules que ballen, no?

En fi, que vam acabar la tarda passejant per Santa Coloma de Queralt, una vila que ens era desconeguda i que ens va encantar, i comprant vi i fruita seca en un dels cellers modernistes que esquitxen la zona. Molts d'ells són tresors obra de l'arquitecte Cèsar Martinell, i il·lustren una època en la que cooperativisme i arquitectura es donaven la ma en un projecte de societat rural utòpica, i per desgràcia, avortada pocs anys més tard. Una excursió que us recomano que copieu, perquè us omplirà el nas d'olor de farigola, olives i vinya.

* Em recorda la meva sister que al restaurant no ens van voler canviar els coberts entre plat i plat. Allò que deiem.

dilluns, 8 de setembre del 2008

Un blog de fa trenta anys

Aquest ha estat el cap de setmana tranquil de que em calia haver gaudit fa ja una temporada. El moment de mirar enrera cap als darrers tres mesos, fer una respiració profunda, i girar la cara cap endavant, cap al futur. Ja sóc al pis. Ho escric i encara no m'ho crec. I el que és més important, amb despatx propi i prou espai per emprendre tots aquells projectes creatius que sempre posposava per inviables. No ha arribat encara el temps d'endegar res -em queda una tardor de pagar deutes abans això no passi- però poc a poc prenc consciència que aquesta ja és la meva casa. Que aquí puc començar a fer allò que vulgui fer amb la deguda estabilitat mental i logística, si tot va bé (i si no hi va, que aquesta és la fortalesa a defensar).

Divendres al migdia la meva germana em va recollir amb el cotxe i ens en vam anar les dues a veure la Tieta Maria al seu pis de Sant Feliu de Guixols. Entre les dones de la nostra família hi ha molta química. No en va el meu Tiet Serra (el meu estimat Tiet Serra, marit de la Tieta Maria i un segon pare per a mi) anomenava la seva dona, les dues germanes d'aquesta i a la meva àvia, la padrina, com "les Ollé", un epítet que elevava a espècie animal, per sobre del parentesc. I tinc la sensació que la meva germana i jo som "les Ollé" the next generation. Grup que es defineix per l' enorme i negada tossuderia, el sentit de l'humor fosquet, i una mirada pràctica però no sempre pausada de la vida. El cas és que vam deixar que la Ollé (Ramona, àlies Tieta i/o Ramoneta) anés amb les seves amigues a Sitges i la Ollé (Pepa, àlies Mare) es quedés a Barcelona exercint de cuidadora voluntària de la meva gata, amb aquell zel que només envaeix els conversos que abans detestaven cristians o mascotes. Tot plegat, que la Margarida i jo vam anar cap a Sant Feliu, el lloc preferent dels àpats de la meva infantesa.

Pot semblar estrany que escrigui això, en tant en quant tinc també molts records del menjar de ma mare, però és que a Sant Feliu, amics, a mi em van fer "jefa de aperitivos". Jo vaig tenir la xamba de venir al món quan els meus germans ja estaven crescuts, i vaig ser la única neboda dels meus tiets que va néixer quan ja s'havien casat (perquè no és que es precipitessin). Aquesta situació em va donar un estatus ben particular que en molts sentits, bons i dolents, ha marcat el meu caràcter. Un dels deliris dels meus oncles ha estat el bon menjar. Per al meu tiet, no hi havia plaer més gran que organitzar amb mà de ferro -herència de la genètica castrense- els dinars de Nadal, els berenars a l'estiu, o les sortides culinàries a restaurants petits i remots de l'Empordà. Va ser ell qui em va dur a dinar, tots dos sols, al restaurant Les Panolles, quan per fi vaig tenir a bé començar a menjar sola, ja amb sis anys. I la meva tieta ha estat sempre l'executora perfecta d'els plans i les idees d'ell. Pacient, generosa i plena de sentit comú, no tasta mai allò que té al foc perquè el seu olfacte la guia com un GPS. Amb ells vaig dir una de les meves primeres paraules, "pavo", un Nadal quan portaven a coure el gall d'indi a la fleca en una enorme olla de ferro colat (impensable ara ja). I per mantenir-me ocupada en la preparació dels llargs àpats d'estiu, se'm va designar amb el càrrec que us he dit. La meva tasca era punxar amb escuradents les olives i posar-les en un bol. Untar els biscotes amb paté o caviar. Carregar les ampolles de bitter -a casa dels meus tiets sempre s'ha pres bitter, per raons que se m'escapen- i les fantes en un carret i portar-lo a la terrassa. Fent tot això, jo aprenia sobre la cuina, en un espai gran i comodíssim en el que es produïen sorpreses com l'aparició tardana d'un armari allà on pensàvem que no hi havia res. El que és més important, aprenia que gaudir d'un bon menjar en companyia és una delícia. Ni un esnobisme ni un tràmit.

La tieta preparava i prepara encara ara el tomàquet fregit més deliciós de l'univers, fideuàs de premi Nobel, tartes de poma fetes amb bimbollos, i de tant en tant alguna marranada sortida del meu pap que la lio per tastar. I quan anava a Sant Feliu -nosaltres ens estàvem a Platja d'Aro, i ja en parlaré en una altra ocasió- em deixava acompanyar-la al mercat i a les botigues. Hi ha la famosa anècdota de quan vam entrar en un súper molt al principi de que les llaunes portessin dates de caducitat, i les que allà hi havia estaven totes passades. El botiguer encara em deu maleïr els ossos per haver-lo posat en evidència cridant, una marreca amb una diadema decorada amb dues antenes amb comecocos intentant enfonsar-li el negoci. Repelent, moi? Pots pujar-hi de peus.

D'aquella època tan llunyana i que ara em sembla tan curta, tan impossiblement farcida de records, data una llibreta que vaig trobar l'altre dia a la cuina de la tieta. Per la lletra, és meva. I està dedicada a compilar receptes.

Jo recordava llibretes posteriors. En conservo una del vuitanta nou comprada caríssima a Pepa Paper, que fa poc vaig jubilar. I n'havia guardat alguna més dedicada a altres temes, com lletres de cançons, perquè sempre he tingut ànima de coleccionista. Però no vaig poder evitar riure quan de cop em vaig adonar que aquest blog que ara escric és molt més antic del que creia. Una recepta datava d'un 27 de novembre... de quan? Del 79, del 80, 81, potser? Només sé que la va escriure una nena que ja volia apuntar per a la posteritat com es feia una crema de chocolata. No sé si en resta res d'ella dins de mi, però la xavala, fós qui fós, em cau bé.

crema de chocolata
27 de novembre

harina chocolate en polvo azucar leche nata huevos un poco de agua

se tira el chocolate, la harina, la leche y los huevos en una cazuela y cuezelo media hora a fuego normal hecha la nata y el agua batelo y llevalo al congelador hasta la hora de servir

Atòmics


El microones de la meva feina és un giny metàl·lic, enorme i impredictible, que la única cosa que provoca amb tota seguretat cada dia són infinits acudits sobre la radioactivitat i les mutacions. Avui, mentre maldava per escalfar-me les mandonguilles de l'Ikea (un vici inconfessable) m'ha vingut al cap un retall de saviesa inútil d'aquella que només serveix per fardar durant les partides de Trivial Pursuit, i és que els ubicus microones són fills bastards de la indústria militar.

Corria l'any 1946 i el Pentàgon, ajudat pel complexe militar-industrial nordamericà, començava a emparanoiar-se d'una possible invasió soviètica. Per això era de capital importància millorar un dispositiu que ja s'havia començat a provar durant la segona guerra mundial, el radar. El doctor Percy Spencer estava fent assaijos amb un nou aparell anomenat Magnetron quan se'n va adonar que tenia els pantalons bruts, i que una barreta de xocolata que portava a la butxaca s'havia desfet. Intrigat, va posar uns quants grans de blat de moro prop de la màquina, i en uns segons aquests es van convertir en crispetes. Al dia següent, va seguir experimentant amb un ou, que va explotar. La seva recerca va despertar la curiositat dels seus companys, i l'any 1947 va aparèixer al mercat el primer forn de microones, que era tan alt com una persona i pesava uns 325 kilograms. Percy Spencer -al dibuix de l'esquerra- qui va patentar més 250 invents relacionats amb les microones, no havia acabat el batxillerat i era autodidacta. El que el feia especial respecte a altres científics era la seva curiositat: sembla que ell no era el primer a qui una barra de xocolata se li havia desfet al laboratori, però ningú abans s'havia molestat a esbrinar-ne el perquè.

Però aquesta no és la única història que uneix menjar i guerra freda. És bastant conegut que els entrepans a la planxa de pernil dolç i formatge reben a Catalunya el nom de "biquini" en honor al club que els va començar a servir a la Ciutat Comtal, i que va obrir les seves portes l'any 1953 on ara hi ha el centre comercial l'Illa. L'antic Bikini -poc o res a veure amb la discoteca actual, on més d'una vegada m'han servit alcohol amb aroma i gust de garrafa- anava a petar a la Diagonal i tenia un minigolf. Era el tipus de local que un podia imaginar poblat pels pijos de les novel·les de Juan Marsé, menjant-se una versió nacional del croque-monsieur sense ou que l'arrebossés, mentre bevien pipermín (sic). O així és com m'agrada pintar-me'l mentalment. Perquè del Bikini només en sé allò que n'he conegut per referències molt tardanes-un germà meu n'era habitual als anys vuitanta i durant la meva infantesa també s'hi feien sessions de discoteca els diumenges al matí per a nens a les que vaig anar en alguna ocasió, una activitat que avui en dia desembocaria en una corrua de visites d'assistents socials a les cases dels participants.

El que sovint no es recorda quan es parla d'aquest entrepà que a Madrid coneixen com a "mixto" és que el nom Bikini de la sala no feia al·lusió a la prenda de bany sinó a un malaurat atol del Pacífic on els americans es van dedicar a fer proves nuclears en la immediata posguerra, l'any 1946. A la foto que encapçala aquesta entrada podeu veure el sotsalmirall William "Spike" Blandy, la seva dona, i l'almirall adjunt F.J. Lowry cel·lebrant el final de l'Operació Cruïlla (nom oficial de les proves) mentre tallen un pastís en forma de núvol atòmic. Qui ho havia de dir que una simple tarta seria el nexe comú entre una peça de roba mítica, un entrepà que fa difícil portar-la, i la tragèdia de Txernòbil.

dijous, 4 de setembre del 2008

Gat per llebre

Un dia d'aquests us parlo de l'art japonès del bento, que consisteix a muntar els tuppers més sofisticats, horteres, i complicats de l'univers. Carmanyoles com la d'aquí a sobre o aquestes altres. No me n'he pogut estar de deixar lliure la meva cursi interior i proferir l'acudit-parida del títol. Si us plau, no em pegueu al cap, que encara estic estudiant.

dimecres, 3 de setembre del 2008

El pintxo del mal. Perdó, l'eix...

Hi ha idees que em semblen tan irresistibles que no suporto no que no se m'hagin acudit a mi. Per això mateix se'm fa intolerable que hagin aparegut fa poc no un sinó dos llibres dedicats a les cuines dels països que George Bush fill (de sa mare) va qualificar com "l'eix del mal." No és només que sigui apassionant conèixer millor la gastronomia de llocs com Corea o Iran -aquesta última, una de les més refinades i sofisticades del planeta- sinó que per a un aficionada a les relacions internacionals com sóc jo no se'n podia estar de una fricada d'aquest calibre. A veure, que estic subscrita a l'edició electrònica de Foreign Policy i Saveur. És com si les dues revistes es casessin i tinguessin fillets, dolços fillets de paper i tinta, que jo podria cuidar i llegir i... bé, prou, que escolto les sirenes de l'ambulància del psiquiàtric enfilant cap a casa meva.
El primer dels dos títols és obra de l'anglesa Gill Partington, i s'anomena The axis of evil cookbook. La Partington no és cuinera ni especialista en relacions internacionals, sinó professora universitària de literatura anglesa, i admet no haver posat als peus a cap dels països que surten al llibre (els tres membres clàssics de la triada: Iran, Corea del Nord i Iraq, més els tres que el Departament d'Estat nordamericà va afegir a posteriori, Cuba, Síria i Líbia), així que el seu llibre tira més per la sàtira política que pel camí de la recerca seriosa. Tot i això, pel que he deduït llegint-ne les ressenyes, les receptes són prou autèntiques i les anècdotes gastronòmico-dictatorials, sucoses.
Posats a triar, tanmateix, crec que em quedaria amb l'altre títol, Cuisines of the axis of evil and other irritating states, perquè l'autora, Chris Fair, té entre les seves credencials ser una reputada especialista en el Sud d'Àsia i haver treballat com en la secció d'afers polítics de les Nacions Unides. I també per la tria d'estats de Fair, que inclou altres països d'aquells que acostumen a sortir a la secció d'Internacional dels diaris seriosos, incloent un capítol anomenat "La barbacoa del Gran Satan", dedicat als seus Estats Units natals. Òbviament, tot i que l'element de sàtira i d'opinió també hi és present, Fair crida l'atenció sobre alguns punts interessants, i demostra que política i menjar van molt units. Un exemple, extret d'aquesta entrevista a Newsweek, és com Israel s'ha esforçat per vendre el falafel com el seu plat nacional, tractant-se aquestes croquetes d'una especialitat àrab. La Fair no té por de la polèmica: afirma allà també que el menjar divideix enlloc d'unir. Com diuen els anglesos, food for thought.

dilluns, 1 de setembre del 2008

"Comfort food"

Un blocaire que conec i al que llegeixo sovint -però que no té res a veure amb la gastrosfera- feia avui una reflexió que subscric. Deia l'Álvaro Pons que Déu ha de ser un senyor amb força mala llet per fer coincidir l'u de Setembre amb un dilluns. No puc estar més d'acord. Això sí, tinc el lleu atenuant que en el meu cas no és pot parlar de reentrée perquè aquest any ni tan sols hi ha hagut sortida. El meu viatge ha estat l'aire acondicionat i el parquet, aquest parquet maleït i sisifià, instal·lat per una rata de cloaca inepta (que per més INRI he de veure a la feina), i que demà encara ha de venir a reparar un professional, de qui espero que, com a mínim, allisi tota la colla de Puy de Dômes i Tourmalets que tinc a la sala d'estar [NOTA: Malgrat tot estic orgullosa i em sento molt afortunada de tenir el meu pis]. Així que aquesta tarda tenia jo els ànims com correspon a un dilluns, u de Setembre, malgrat m'he esforçat a començar el dia anant a nedar -ja veus tu, el Michael Phelps- i m'he estrenat com a "tupperista" amb les restes d'una senyora sípia amb mandonguilles. Per això, quan he arribat a casa, tenia ganes de cuinar alguna cosa que em confortés, que seguint aquest concepte tan anglosaxó del "comfort food", conformés un àpat senzill, casolà i consolador. I a ser possible, que em servís per a la carmanyola de demà.

No sé quin seria l'equivalent d'aquest menjar en la cuina catalana. La Wikipedia ho defineix com a un menjar que evoca familiaritat, seguretat emocional i tranquilitat. Per a mi, això vol dir quelcom cuinat a foc lent. Hi ha una recepta molt senzilla, que no sé ni d'on vaig treure, que era idònia i per a la que a més tenia els ingredients. Tal i com jo la vaig coneixer originalment, està pensada per a cuinar-se amb un "slow cooker" o "crockpot", i ja us la vaig explicar abreviadament. A veure, no abogo per buscar el consol en el menjar (ni en l'alcohol, ni en les escurabutxaques, ni en els blogs de gastronomia, ni en...) però sí que és cert que hi ha aliments que ens fan sentir més "a casa", a manca d'una expressió millor. De vegades, és simplement pa amb oli i sal. De vegades, és quelcom guisadet, com el que avui estic preparant, on poder sucar pa, lluny d'allò que de vegades he sentit qualificar com "menjar de puta" (amb tots els respectes a les putes, que me'n mereixen més que molts altres colectius professionals), és a dir, lluny del fast food menjat a peu dret, de pressa i directament de l'envoltori. Perquè avui és u de Setembre. Dilluns. Reentrée. Però ningú no m'estafarà gaudir de casa meva, de la meva gata carinyosa, de la meva cuina, i del meu...

Pollastre indi a la taronja

Ingredients

2 pits de pollastre ben macos o mig pollastre a talls
1 pot de melmelada de taronja amarga
3 cebes
1 cullerada i mitja de mantega
1 cullerada i el que es vulgui de curri
Sal, pebre, oli de girasol.

Mètode de l'slow cooker: Poseu el trasto a escalfar. Talleu el pollastre -si són pits- a daus, curant de tenir a ma una gata agraïda i guapa per donar-li els retalls sobrers. Paseu-lo per la paella fins que quedi una mica dauradet. Mentre, talleu la ceba a cups, però grandeta (imagino que hi ha un nom técnic en francès, però ara no em vé de gust buscar-lo). Distribuiu el pollastre al fons de l'olla, salpebreu-lo, poseu-hi la ceba a sobre, la melmelada i el curri. Tapeu-ho i deixeu que cogui quatre hores en "high" o vuit en "low".

Mètode normal: Com abans, però poseu-ho en una cassola, millor de fang o una cocotte i afegiu-hi una taça d'aigua. Tapeu-ho i coeu-ho a foc lent fins que el pollastre es desfaci o desenganxi de l'os. Remeneu-ho de tant en tant, quan facin anuncis a la tele.

Pa, arròs i/o unes patatetes us faran bona companyia. Aquest és el típic plat que podeu servir quan hi ha convidats (també és pot fer amb ànec) i semblarà que us hagueu matat a la cuina. Tot i això, no dubteu a preparar-lo si esteu sols. Ni que només sigui per la data, segur que us heu guanyat un bon plat de "comfort food".