diumenge, 19 de juny del 2011

The Trip, you're stuck in a metaphor



Per la freqüència amb la que postejo darrerament, haureu deduït que he viscut una temporada una mica liada. Sí, el temps ha passat, però se'm fa difícil determinar si l'he estat perdent o l'he aprofitat. Diríem que hi hagut canvis a la meva vida, però probablement afecten més la meva actitud i als meus plans de futur que a no res que es pugui veure a simple vista. Potser el més destacat és una certa insatisfacció, sobre tot professional, però també personal, que em condueix a plantejar-me canviar d'aires a mig terme, un cop resolgui qüestions que tinc pendents aquí.

En un estat d'ànim similar semblen viure els protes de The Trip, la sèrie de la que us vull parlar avui, quan els arriba una oferta difícil de refusar: fer-se un tour per tot el nord d'Anglaterra per provar cinc restaurants i escriure un reportatge pel dominical del diari The Observer. Els personatges principals són una versió "made for television" dels propis còmics Steve Coogan i Rob Brydon. La direcció va a càrrec de Michael Winterbottom, un director del que no pretendré haver-ne vist tota la filmografia, però diré que la majoria de la que conec m'ha agradat. Si vau veure 24 hour party people -a la que, per cert, hi ha un homenatge al primer capítol- el combo Coogan/Winterbottom us resultarà familiar. Cas contrari, heu de saber que Coogan és, aparentement, el més exitòs del tàndem (ha fet alguns paperets a Holywood), mentre que Brydon és, diguem-ne, el "moranco", el que s'ha fet popular amb imitacions i frases recurrents a la tele i a la ràdio.

A la sèrie seguim Coogan i Brydon per The Inn at Whitewell, L'Enclume, Hollbeck Ghyll, Hipping Hall, The Yorke Arms i el pub The Angel at Hetton. En cada episodi, els veiem provar els àpats de la carta -vinga vieires, vinga xai, formatges i sticky toffee pudding fins a reventar- mentre se succeeixen les imitacions d'actors, els retrets mal dissimulats i les referències als poetes romàntics que van visitar la regió a principis del XIX. Es tracta d'una sèrie irregular, en la que és pràcticament impossible enganxar totes les referències a la cultura anglesa i en la que Brydon es fa pesat ocasionalment, però que està molt, molt plena de bellesa, tan pel que fa a l'aspecte formal com en el que s'hi diu.

I, com afirmava una frase que es va posar de moda fa uns anys, si la vida és allò que succeeix entre àpats, als protagonistes els en passa molta de vida mentre exploren una regió que potser aquí no coneixem gaire, però que és una de les més maques d'Europa (disclaimer: jo només he estat a Cumbria, d'on és el meu cunyat, en dues visites molt breus). Mèrit molt britànic és el de ser capaços de fer una comèdia on es poden trobar moments d'hilaritat just un instant abans d'escenes francament desoladores. Puc imaginar com una sèrie amb un argument semblant tralladat a Espanya es convertiria en un publireportatge o, com a molt, en un documental benintencionat a l'estil de "Un país para comérselo". A més, aquí, al final de cada àpat, veiem la factura de què ha costat el menjar, l'econòmica i l'emocional. Una joieta.

Nota 1: "I d'on la treiem?", direu. Hi ha maneres (unes més legals que d'altres) d'aconseguir-la. Sembla que també se n'ha fet una versió condensada en forma de peli, però ignoro si s'ha estrenat o on corre.

Nota 2: Si voleu recrear l'experiència de The Trip, el diari The Guardian va publicar aquest reportatge sobre com fer-s'ho de manera més econòmica.