Sopa de carabassa sense por

Sóc la primera que defensa que per Tots Sants el que cal fer és atipar-se a castanyes i panallets. Em molesten bastant els pseudohalloweens que la indústria de l'entreteniment imposa, i que només em consolen perquè suposen un cert estímul per als fabricants de disfresses horteres. No és que la castanyada sigui aliena a les disfresses de mal gust -servidora s'ha entaforat els hàbits de castanyera dos cops, per raons estrictament escolars, i sap què és fer el ridícul- però penso que la nostra cultura ja té una festa sinistra pròpia, amb llegendes i espectres de la terra, que estem deixant perdre.

Dit això, he de confessar que pateixo una greu debilitat per la carabassa, l'heroïna malèfica que il·lustra totes les narracions de fantasmes de les marges de l'Atlàntic Nord. Per això, quan arriba aquesta època, no em canso de tallar i cuinar cucurbitàcies (visca l'al·literació!). Darrerament, se les ha vist per la meva cuina rostides i especiades amb canyella, sobre un llit de verd, i parmesà, en una amanida inspirada en una que vaig menjar a Las Fernández. Però com que em disposo a començar allò del NaNoWriMo que us comentava ahir, la missió per avui és preparar àpats que pugui deixar congelats. Als fòrums de l'event hi ha fins i tot un pdf amb receptes ràpides, però solen estar basades en la fòrmula formatge + cansalada + hidrat de carboni x 2 'al microones, i jo, en canvi, volia fer quelcom sofisticat, gustòs i que es pogués congelar, per gastar la carabassa que feia dies que rondava per la cuina. Sol·lució?

Sopa. Sí, Mafalda. He dit "sopa".

Rinxolant el rínxol, la d'avui és totalment vegana i està feta amb el meu adorat slow cooker, però us poso també les instruccions per a preparar-la de manera estàndar. La meva idea era crear una sopa que portés força espècies, però que aquestes no fóssin ni canyella, ni nou moscada. I no volia tirar tampoc per la via de la llet de coco per substituïr la nata, que si faig àpats vegans per motius de salut, entre nata i llet de coco el duel nutricional està molt renyit tant en avantatges com en perjudicis. Aprofitant que tenia llet d'avellana en pols, n'he desfet tres cullerades per a donar cremositat, però la podeu substituir per la versió que es troba en tetra brick a les botigues de productes naturals.

Sopa de carabassa sense por

Ingredients

Una carabassa (de l'espècie que els nostres rebesavis feien servir de flotador a la platja)
Un litre de brou vegetal
Una ceba
Tres cullerades d'oli d'oliva
Un bitxo
Una cullerada de comí en gra
Un tros, de la mida d'un polze, de gingebre fresc
Dos dents d'all
Una cullerada de curri
Tres cullerades de llet d'avellana en pols (o un got de llet d'avellana o ametlla. O sí, de nata líquida de tota la vida, coi, mira que sou difícils!!)

El primer pas és pelar i tallar la carabassa a daus d'uns dos centímetres, i la ceba si fa no fa. Si ho feu amb l'slow cooker, cobriu tot plegat amb el brou i deixeu-ho quatre hores en el mode més suau. Si la prepareu al foc, feu el mateix, però a foc alt i només fins que la carabassa es desfaci. Controleu-ne la quantitat de líquid, i treieu-ne una mica de brou, si cal (particularment, si heu de fer servir la llet en forma líquida). Reserveu-lo per si després us en penediu. Talleu l'all finet (sense arribar a l'extrem de Uno de los nuestros) i piqueu el gingebre. Poseu a escalfar l'oli en una paella petita i quan sigui calent tireu-hi el bitxo, i, uns segons després, l'all, el gingebre i les espècies. Remeneu-ho amb una cullera de fusta cosa d'un minut (farà una olor boníssssssssima). Retireu el bitxo, i aboqueu el contigut de la paella a la cassola on teniu la carabassa. Amb compte -és calent, i esquitxa- tritureu-ho amb el pímer i afegiu-hi la llet triada. Corregiu-la de sal i pebre, i ajusteu-ne els líquids, si voleu.

Mengeu-ne un bon plat, calentó. Quan aquest vespre sentiu estranys sorolls a l'escala, que no sabeu com explicar, o alguna estranya presència es faci sentir de matinada (el típic amic/ga borratxo/a que truca cap a les quatre a l'interfon i et pregunta com és que JA ets al llit), aquesta sopa us farà passar totes les pors. Que al capdavall és el que se li demana a una sopa.

Encara sóc aquí

No, un mes d'atur, de falsos començaments -una feina que em va sortir es va dissoldre als quinze dies- i de, malgrat tot, manca de temps, no m'han fet oblidar aquest blog, ni el menjar, ni els lectors, ni els plaers de la taula, ni de la cuina i, ni molt menys encara, els de l'escriptura. Espero que, finalment normalitzades les coses, ni que sigui pel fet que no passa res de nou, torni a trobar la rutina.

De moment, tinc dos projectes en ment que potser no em produiran rendiment econòmic a curt terme, però que tenen molta relació amb la gastronomia. No vull avançar-ne gaire, perquè encara es troben tots dos en fase zigòtica, però es tracta de dues idees per a llibres que vull escriure, i que em rondaven pel cap des de fa molt, molt de temps, però que regularment he anat postposant "fins que arribés una època de no tanta feina". Com aquesta.

De l'únic que, de moment, us en vull explicar una mica més és sobre el primer. Fa temps que se'm va acudir la idea per a una novel·la, però com la major part dels periodistes que conec, jo sóc esprintadora i no maratoniana, particularment pel que fa a les obres de ficció. Doncs bé, l'altre dia vaig recordar que cada mes de Novembre persones de tot el món s'inscriuen al NaNoWriMo (acrònim de National Novel Writing Month), un repte que consisteix a escriure una novel·la de 50.000 paraules en un mes. Això equival a tres pàgines i escaig al dia, si fa no fa la llargària de El gran Gatsby.

És una idea totalment boja, en la que no es premia la qualitat -hi ha onze mesos més a l'any per a corregir-la, oi?- sinó la regularitat, la quantitat. A la porra la gramàtica, a la merda la coherència, a prendre vent les inhibicions. Si arribo sencera a Desembre, ja revisaré tot el que calgui.

I com que no aconsegueixo treure'm de damunt uns personatges i una trama que vaig dissenyar ja fa mig any, i que volen explorar la gastronomia del canvi de segle del XIX al XX, en general i les cuines de la Barcelona modernista, en particular, doncs he fet un cop de cap. Que coi, només cal mirar el disseny d'aquest blog per adonar-se'n que tinc certa obsessió amb aquest periode, i amb allò que s'hi menjava... I el fet de tenir un mínim pla d'acció evita que la meva petita control freak interior munti una rebequeria.

Molts dels que em seguiu sabeu que la constància no és el meu punt fort, per això no m'hi vull estressar. El 80% dels participants ho deixen, en el primer intent, i tota la mecànica em recorda una mica aquelles maratons de ball amb tints de novel·la negra que s'estilaven durant la Gran Depressió. O si que vull fer-ho, perquè potser només el mètode "olla a pressió" em pugui fer assolir que aquest somni es torni quelcom tangible. Però si logro acabar un esborrany mínimament coherent de la història, em donaré per satisfeta, més enllà de quantes paraules escrigui. I a sobre, em permetrà conéixer un xic millor quins eren els temors i les esperances que bullien a les olles dels nostres rebesavis, com eren les cuines de la burgesia i les dels obrers, i què estava canviant als restaurants de l'època. Promet ser un meravellós i complicat viatge, lluny d'una realitat que ara mateix no se'm fa massa atractiva, i en el que segur que faré troballes perfectes per a aquest blog. M'hi voleu acompanyar?