dijous, 30 d’agost del 2007

Ceci n'est pas un davantal...


... ni això...


...ni això tampoc...


...això és un símbol.

I també una eina indispensable en una cuina, particularment si tens tendència a ser un manasses. Al principi, jo m'hi resistia, però un parell de cremades i unes quantes taques després, em vaig convéncer que cuinar sense davantal és un esport de risc. Però cada cop que m'anuso un dels que tinc a casa, alguna cosa de mi, la part del cervell réptil estancada als setanta, protesta. Al capdavall, han estat durant décades una taquigrafia per designar la submissió del sexe femení. Més, fins i tot, que els sostenidors, que van superar la seva particular caça de bruixes tan bon punt la força (de la gravetat) es va imposar.

I és que el rodet de pastar i el davantal evoquen mestresses de casa dels anys 50, amb la llar i la família com a únic centre vital, dedicades eternament a realitzar-se davant els fogons, però sense voler perdre una arquetípica estètica femenina. Em posen els pèls de punta, tot i que han passat molts anys des de que aquest estereotip va deixar de ser vàlid. Avui en dia els davantals s'han convertit en suports per al disseny, i molts es creen pensant ja en el gust masculí. En trobem amb slogans mig punks, colors atrevits i models sofisticats que deixarien la decoració de la cuina del Bulli a l'alçada de la d'un frankfurt de barri. Quan em poso el davantal, em fico en l'escena obligatòria que hi ha totes les pel·lícules de guerra, amb els soldats a punt de saltar de les barques/en paracaigudes/de prendre una posició enemiga, assegurant-se que les armes són carregades i tothom sap què ha de fer. Sense davantal, tinc la sensació que no cuino, que només ho pretenc. M'horroritza, sí, però també m'encanta.

No és que els homes no n'hagin portat mai. Moltes professions -la de cuiner, justament, no la que més- l'han emprat. Un dels reductes més tancats a les dones (al menys fins fa poc), la masoneria, el té com a vestimenta ritual. Però en una cuina casolana el davantal era la lletra escarlata que et marcava com a femella o com a membre del servei.

El boom actual d'aquesta peça de vestir, que causa veritable dèria per aquests móns de Déu, és un signe dels temps. Jo l'interpreto com una manifestació externa del feminisme de la tercera onada (que no post-feminisme, perquè malauradament encara no hem assolit l'era post-masclista). Allà on les nostres àvies es barallaven pel sufragi, on les nostres mares lluitaven per la píndola i l'accés al món del treball, nosaltres ho fem per conciliació feina/família, per les dones de Kabul i per tornar a fer nostres els símbols que ens oprimien. Igual que els Panteres Negres portaven voluminosos pentinats afro per destacar orgullosament la seva negritut, avui les noies ens embarquem a fer ganxet entre gent moderna, cursos de strip dance en centres cívics, o vestim davantals seductors per a cuinar.

I no està gens malament.

Qualsevol estilista digne de tal nom confirmarà les meves paraules. La sil·lueta, cenyida a la cintura, i caient en forma de A malucs avall, afavoreix. Sí, si a mi m'agrada posar-me guapa per als que m'envolten i per mi mateixa, doncs per què no també per als meus fogons? No sé si em compraria un model molt sofisticat que em fes por de fer malbé, ni si en renovaria el fons d'armari cada temporada, però els davantals, com les meves contradiccions, són part de mi. D'això no me'n puc avergonyir.

ACTUALITZACIÓ: Tal i com em recorda gentilment el Despertaferro, en francès "Davantal" es diu "Tablier" (i ni molt menys "davantalé" o "davantalier").

Vins amb premi

Si una copa de vi us inspira, per què no aprofiteu i escriviu un conte pel IV Certamen Literario Cofradía del Vino de Navarra “Del Vino y la Viña"?.

Salut!

dilluns, 27 d’agost del 2007

Dies estranys


S'acaba l'estiu, i ahir, últim dia abans de tornar a la feina, em va agafar una tarda de diumenge molt tarda de diumenge. Una d'aquelles en que et pots veure d'una sentada "Before sunrise" i "Before sunset", en les que et vé al cap una vella cançó, potser del Duo Dinámico, que glosa l'època de l'any; una en la que, malgrat la calor, ja es nota el fred d'allunyar-se dels amics i dels llocs amb qui hem compartit en algun moment de la vida aquesta estació, deixant per sempre al camí quelcom intangible però ben real. Pleguem dels jocs i tornem a l'escola. El final de l'estiu, a l'adolescència com ara, és el dintell que ens mena cap a l'edat adulta, cap a la vellesa i cap el que hi hagi o no hi hagi més enllà.

Una tarda així mereixia que em premiés/consolés amb alguna cosa dolça, i no vaig haver d'anar gaire lluny per trobar-ne una d'adequada. Mirava el blog de l'Adam Roberts, l'Amateur Gourmet, i vaig descobrir aquesta recepta. Figues i ratlladura de taronja, perfecta per al microplane. Comprada! Malauradament, no me la vaig llegir més que per sobre i quan ja la tenia enllestida me n'adono que l'Adam recomana deixar-la reposar a la nevera fins a l'endemà...

DEIXAR-LA REPOSAR FINS DEMÀ?! PERÒ QUÈ SOM, ADAM, PERSONES O ANIMALS??????!!!!!!!


Bé, ho he aconseguit relativament. Ahir, la meitat de les figues em va endolçar, i molt bé, la tarda. Però avui, ja plenament macerades en un festival d'aromes caramelitzats, n'he tastat la resta sobre mató. Eren tan delicioses que m'he reconciliat amb la tardor, i he entés que algunes de les millors coses només poden arribar quan l'estiu ja és un record.

Figues aromàtiques

Ingredients

10 figues ben madures i negres, de les que es troben al final de l'estació.
Mantega, per engreixar la safata.
1 taronja.
2 cullerades de mel.
1 beina de vainilla o una cullerada d'extracte de bona qualitat.
Iogur, gelat de vainilla o mató, per acompanyar.

Preescalfeu el forn a 190º. Renteu les figues, talleu-ne el coll i obriu-les en quatre, sense arribar a tallar-les del tot. Poseu-les obertes en una plàtera de pyrex engreixada o algún altre material no reactiu que pugui anar al forn. Renteu la taronja i ratlleu-ne la pell. Distribuiu-la per sobre de les figues. Feu un suc amb la taronja i barregeu-lo amb les llavors de la vainilla, rascades de la beina o el rajolí d'extracte. Aboqueu la barreja sobre les figues i poseu-ho al forn deu minuts. Passat aquest temps, treieu-ho, remulleu les figues altre cop amb el líquid de la safata, i enforneu-ho de deu a quinze minuts més, fins que les figues siguin toves i deixin anar els seus sucs. Tingueu confiança en el futur i deixeu-les reposar tota la nit a la nevera. Serviu-les amb unes cullerades del suc sobre el vostre làctic de preferència.

diumenge, 26 d’agost del 2007

Woody Allen, Nietzsche i la gastronomia

Imprescindible el conte/assaig escrit pel director de Manhattan que avui publica El País. De res.


(C) Foto: El País

dimecres, 22 d’agost del 2007

Llet pels herois

Ho admeto: sóc una friqui i miro massa la tele. No és normal que un bloc de cuina es parli dels Simpson, dels Soprano, de Lost o de Mujeres desesperadas amb la mateixa freqüència amb la que s'esmenta el formatge. Així que quan trobo coses que uneixin els dos vicis, indefectiblement cau el missatge de rigor. I avui no me'n puc estar de penjar la darrera promo que els productors americans de llet, en la seva ja tradicional campanya Got milk? han fet amb dos dels protagonistes d'Herois. No vull ni pensar els acudits pujats de tó que podia haver provocat que la sèrie triada hagués estat Nip/Tuck...


(Via, un cop més, Yumsugar, on trobareu més info sobre la promo, inclós un link al making of)

dimarts, 21 d’agost del 2007

Cambrer, hi ha una persona al meu plat!


No us deixeu perdre aquesta divertidíssima galeria de fotos apareguda a una pàgina anomenada Fresh 99 (via Yumsugar)

dilluns, 20 d’agost del 2007

La pasta... culpa dels xinesos?

No, ja ho sabem fa temps que el mite que Marco Polo va portar la pasta dels seus viatges a Xina no s'aguanta per enlloc. Però els xinesos sí que en tenen la culpa que jo no pari de menjar pasta darrerament. Feia temps que em rondava pel xerot firar-me un microplane. Sí, un ratllador d'aquests d'aquests on totes les superfícies tallen, i que s'agafen de costat. Potser l'heu vist a Ratatouille, on els cuiners apareixen deslliurant harmoniosament unes quantes llimones de les seves pells. Valen uns 20€, una quantitat suficient per a que mentalment em donés de calbots només per plantejar-m'ho... I és que me n'havien parlat molt bé, però si no responia a les meves expectatives, sé que m'hagués repetit fins a la sacietat que era una idiota per gastar-me vint euros en un míser ratllador.Vet-ho aquí que devia ser a la meva carta astral que jo acabaria sent propietària d'un d'aquests ginys, i en la meva darrera incursió al tot a cent de capçalera, em trobo que a Àsia ja s'han espavilat a fer-ne còpies. I cap a casa amb un microplane de 2,50€.
Armada amb ell i un tros de parmesà, hores de diversió sense fi saturen des d'aleshores els meus dies i les meves artèries. Tot aquest formatge ratllat té una sortida natural en la pasta, i no us penseu que no em fa ràbia. La pasta està menyspreada unànimement com l'aliment de subsistència del solteramen (o solteratge), al qual penso pertànyer fins el dia que el Jeremy Irons o el Clive Owen me'n redimeixin. "Què has dinat, avui?", et diuen els proselitistes de la cuina familiar, molt probablement preparada per una àvia generosa. "Pasta", respons tu amb tot el candor. "És clar", et replica el teu interlocutor amb un subtil i paternal somriure... I és que no cauen en que la pasta té tantes variacions i possibilitats com dies de l'any o més. I, sobre tot, que rarament no s'hi escau un xut de microplane.

Spaghetti alla Norma

Bellini deu ser el músic que més ha inspirat els cuiners. A ell devem el nom d'un pijocóctel matador que és ideal per a les nits d'estiu (barreja de suc de préssec i cava o qualsevol altre vi escumós) i també el d'aquesta pasta, especialitat típicament siciliana, que segons la llegenda va ser inventada amb motiu de l'estrena de l'òpera del mateix nom. L'original porta com a formatge ricotta salata, un de típic de l'illa. Però jo no en tenia, i de tenir-ne, m'hagués vist privada del vici. Com sempre, he fet un ctrl+C, ctrl+V de diferents receptes fins donar amb la meva versió personal.

Ingredients (per 1 persona)

1 albergínia petitona i fresqueta
1 llauna de tomàquet a troços
100 gr de pasta (que és plat únic, ara no us feu els desmenjats!)
1 got de brou
1 rajolí de vi blanc
1 all, partir per la meitat i sense el nervi.
Alfàbrega (o una punteta de no res de pesto, si no en teniu. En tal cas, no hi poseu l'all)
Oli, aigua, sal, pebre

Talleu a cups la albergínia, saleu-la abundantment i deixeu-la reposar amb un pes a sobre durant una hora sobre un escorredor, per a que tregui el liquidet amarg. Quan porti un quart d'hora escorrent-se -amb perdó- obriu la llauna de tomàquet, buideu-ne una mica de líquid, i aboqueu-la en una olleta amb el brou, un rajolí d'oli, el vi, l'all i l'alfàbrega o el pesto. Saleu-ho. Poseu-ho a foc baix, que vagi reduïnt. Dediqueu-vos alguna altra cosa, remenant-ho de tant per a que no s'enganxi, fins que quedi reduït a una tercera part o hagi passat l'hora. Arribat aquest punt, passeu l'albergínia per aigua, per tal de retirar-ne la sal i assequeu-la curosament amb paper de cuina. Escalfeu un rajolí petit petit d'oli a una paella i aboqueu-hi els cups. No us dediqueu a remenar-los constantment, us interessa que quedin una mica "cremadetes" (dintre d'un ordre, és clar), com si els haguessiu fet a la graella, però més toves i un xic caramelitzades. Quan portin uns cinc minuts, poseu a coure la pasta (no cal que ho expliqui, oi?) i deixeu que segueixin fent mentre bullen els spaghetti. Un minutet abans de que estiguin cuits, aboqueu l'albergínia a la salsa de tomàquet, escalfeu-la altra vegada mentre escorreu la pasta i barregeu-ho tot. I espolvoregeu-ho amb formatge i pebre.

Gnocchi in salsa di nocciole

El Mario Batali (i no "Balati," com posava ahir La Vanguardia) és un cuiner italo-americà conegudíssim, que ara mateix prepara un documental sobre la cuina espanyola guiat per la Gwyneth Paltrow. El Batali és un dels pocs xefs mediàtics de pels USA que està universalment ben considerat pels sus col·legues, i això m'ha decidit a provar aquesta tardorenca recepta seva. A l'original tot era fet da capo (els nyoquis, les avellanes torrades, el brou). De vegades penso que hauria de rebatejar aquest blog com "Cuina per tramposos"... Shame on you, Mar, shame on you.

Ingredients (per 4 persones)

1 paquet de nyoquis de quatre raccions
1 poma àcida
1/4 de got d'avellanes torrades, sense pell
250 ml de brou
1 bric petit de nata per cuinar (no cal que en feu servir de la més greixosa).
Sal i pebre.
Parmesà ratllat.

Peleu les avellanes, si no ho heu fet ja. Poseu-les en un pot de cuinar amb el brou i porteu-les a ebullició. Deixeu-les bullir a foc alegre cinc minuts, treieu-les del foc i deixeu-les refredar. Mentre, peleu i talleu a troços la poma. Si sou uns impacients, com jo, aneu canviant la preparació de pot fins que estigui semifreda. La qüestió és que el brou ja no sigui gaire calent, perquè ara heu d'abocar-lo, amb les avellanes, la nata, la poma i la sal i el pebre en un recipient on pogueu triturar-ho tot amb comoditat sense que surti volant i us empastifi tota la cuina (m'han explicat que a l'amiga d'una amiga d'una amiga li va passar una vegada...). Passeu-ho pel minipímer, però no gaire. Les avellanes no han de quedar com a pols, la ídea és que les trobem en boca. I si algún tros de poma sobreviu, tampoc no passa res. Aboqueu la barreja en una paella gran i escalfeu-la a foc baix. Sobre tot, aneu vigilant que no s'us cremi! La salsa s'anirà espessint. Mentre, bulliu els nyoqui, que estan fets en quant suren o han passat dos minuts, el que passi abans. Segons surin, aneu-los treient de l'olla amb una espàtula i passant-los a la paella. Si heu perdut de vista la salsa i ha quedat eixuta, tireu-hi una mica de l'aigua de la cocció. Pugeu el foc un minut i serviu-ho, espolvorejat amb el formatge i el pebre.

divendres, 17 d’agost del 2007

A foc lent


Quan vivia a casa de la mare algú em va parlar d'un trasto que, sota el nom comercial de La Cocinera, es podia deixar preparat per a que et fes el dinar mentre eres fora. Ho vaig estar investigant, perquè em semblava una idea molt pràctica, i no vaig trigar a descobrir que era només una versió molt cara i voluminosa de les olles lentes o slow cookers que fa anys són d'us comú a les cuines familiars de Nordamérica i Anglaterra. El concepte era interessant: Aquestes olles couen a una temperatura molt baixa, i es poden deixar funcionant tot el dia perquè consumeixen molt poc. Però el seu consum baix no n'és el factor més atractiu. A la que vaig començar a rascar una mica pels milers de pàgines que hi ha dedicades a internet, em vaig convéncer que en volia una, perquè tenen la gràcia que amb la seva cocció casi no es perden els sucs i es poden fer lents estofats de tota la vida o convertir talls de segona en suculents plats que es desfan a la boca. Tot, amb una preparació mínima, per no esmentar que va molt bé per les samfaines, verdures farcides o rostits. Hi havia, és clar, un problema, i era aconseguir el "paratu", donat que aquí no es venia i els d'Estats Units fan servir un voltatge diferent.

La meva primera slow cooker va sortir d'eBay, comprada a Anglaterra. Era un model petitíssim, que a diferència del que és habitual en aquests fòtils, no tenia el contenidor d'esmalt sinó de metall, i tot s'hi enganxava més que una cançó de Georgie Dann. I això va contra la idea d'allò que és una slow cooker, que bàsicament és una cassola de fang que va sobre una resistència amb dues posicions: lenta i ràpida. Amb la primera, els plats de carn es fan en unes 6-8 hores, amb la segona tarden entre 3 i 4. Però com que amb prou feines s'hi dona reducció de líquids, perquè funciona tancada, és pràcticament impossible que s'hi cremi res. Ja està.

Aviat aquesta va ser substituïda per un model dels vuitanta, cedit pel nòvio anglès de ma germana, qui -coses de la vida moderna- l'havia rebut com a regal de noces en un matrimoni anterior. No és l'electrodomèstic més bonic que hi ha -només cal fixar-se en les fruites llampants que la decoren, a joc amb les taquetes del greix rebel- però per a mi ha suposat una veritable revolució. Avui, per exemple, dinaré un estofat o carn a la jardinera que vaig posar abans d'anar-me'n a dormir i que aquest matí m'ha despertat amb la seva olor llaminera. Ingredients? Una safata de carn d'estofat, unes quantes verdures (des)congelades que volia liquidar, un raig de vi ranci, un gotet de brou, una cullerada de pasta de tomàquet, un rajolí d'oli i quatre herbes. Ni barrejar, ni sofregir, ni res de res...

Amb un slow cooker, tot i això, es poden fer plats més elaborats. A l'hivern, preparo carretades de ceba confitada, que deixo tranquilament unes vint hores fins que queda d'un brillant i sedós color marró. Hi he cuinat pollastre al curri (una altra recepta a prova de mi: pollastre, un pot de melmelada de taronja, curri, ceba i mantega), pebrots farcits, carbonada, una fabada que hi canten els àngels... Naturalment, com tot en aquesta vida, té les seves limitacions. Per exemple, que cada cop que obrim la tapa cal afegir uns vint minuts més de cocció i per tant, no és apta per impacients. Les salses surten una mica clares en no haver-hi evaporació, pel que es fa necessari afegir-hi una mica de midó o desfer les patates (si el plat en porta) durant la darrera hora o, alternativament, reduïr-les abans de servir. I la carn queda més seductora si la daurem abans.

L'altre gran desaventatge són els receptaris. Sembla mentida que digui això, quan hi ha un fotimer de pàgines dedicades a les receptes per a crockpot corrent per la xarxa. Com vaig explicar al post anterior, moltes consisteixen tan sols a afegir una llauna de concentrat de sopa a un tall de pollastre, o a coure unes costelles amb un pot de salsa barbacoa. Si un s'esforça una mica, per això, comencen a aflorar plats més el·laborats, com el Coq au vin i d'altres francesades ben gustosetes. Amb el métode assaig-error és molt fàcil crear versions de vells favorits de per aquí.

Si el meu apostolat us ha convençut, heu de saber que fa poc venen slow cookers de la marca Kenwood al Tall Anglès. A més, com que no hi ha bufetades per adquirir-les, estan força rebaixats! No estic a sou de cap marca, però em fa la sensació que aquest és un aparell que de debó és útil, i no com tants altres trastos que okupen les nostres cuines. Jo no he arribat encara als límits de la meva, i espero amb anticipació veure què passarà quan provi a fer escalivada, lassanya o pastissos. Ja us ho aniré explicant, però sospito que sortiran bé.

dimecres, 15 d’agost del 2007

Lectures americanes

No sé què hagués estat de mi als Estats Units d'haver comptat amb més diners i, sobre tot, una manera de transportar tots els llibres que em van cridar l'atenció. Per sort o per desgràcia, el pressupost era el que era i amb les maletes ja se sap com va el drama, així que malgrat se'm feia la boca aigua davant dels prestatges de les llibreries que visitava, vaig haver de restringir molt les meves compres. De cara a triar, vaig centrar-me en títols que ja havia "fullejat" (diguem-ne així a manca d'un terme millor) a Amazon.com, i que no m'havia decidit a demanar.

El que tenia més números, ja d'entrada, era "The nasty bits", d'Anthony Bourdain. Una col·lecció d'assaijos de temes variats, organitzats per sabors (dolç, salat, agre, àcid i umami). Com a tota antologia, hi ha una certa disparitat en la qualitat, que va des de textos sublims, com "The dive" (un salt des d'un espadat que és la metàfora de moltes altres coses) fins a alguns fallits (com el conte que tanca el llibre. Bourdain és un peix fora de l'aigua quan intenta posar-se nadalenc i bondadós). Les antologies són molt perilloses, perquè sovint la deixen a una amb gana o són un bufet incomestible. En aquesta ocasió arrivem al punt just: és un menú degustació d'un restaurant que ja ens és familiar, i que als que en som fans, ens encanta, però que no amaga sorpreses, exceptuant potser la ja famosa retractació quant a les opinions sobre Ferran Adrià. Hi ha traducció al castellà, sota el nom de "Malos tragos", esperem que més fidel que en els seus llibres anteriors. Si no heu llegit mai res d'aquest home, és una bona introducció.

L'altre que portava de cap feia temps era "Julie&Julia". La Julie Powell era un oficinista qualsevol de Manhattan, a punt de fer els trenta, que va entrar en una crisi personal. Com a projecte per a motivar-se, va decidir cuinar en un any tots els plats de "Mastering the art of French cooking", de la Julia Child, i començar un blog. El paper de la Julia Child a la gastronomia nordamericana és d'una importància cabdal, potser només comparable al de James Beard o M.F.K. Fisher allà, o d'un Nestor Luján a les nostres terres. El llibre, que no es solapa gaire amb el blog (podeu llegir-ne els arxius aquí), em va produïr una sensació molt estranya. La Julie Powell tindria molts motius per caure'm bé. Som d'una edat similar. Jo també he estat atrapada en feines carents de tot sentit. Políticament, literàriament, culinàriament, inclús per la mida del pis, tenim certa semblança. I s'adiu amb el meu tarannà creure que un projecte inútil i megalomaniac em retornarà la cordura. Però no vaig aconseguir, gairebé fins al final, agafar-li una certa simpatia a la paia. I, com diuen els angloparlants, no acabo de poder assenyalar el dit cap on hi ha la discordància. Potser és que la cuina francesa no és la que més em motiva de l'univers (però no, no és això), potser és que parla massa d'ella mateixa, sense cap pudor (com si a mi m'haguessin de donar un premi a la discrecció), potser és que la seva ira se'm fa massa familiar (visca la projecció!) o que no la trobo tan bona com en Bourdain (posant així en qüestió el meu pressumpte feminisme?), però alguna cosa em va decebre profundament. Aquest és un dels llibres dels que es poden recomanar, que estan ben escrits i són entretinguts i interessants, però que no trobo honestos. I no sé justificar-ho.

Vaig decidir que només hi hauria un tercer llibre de cuina -perquè sóc promíscua, bibliòfilament parlant- i que aquest seria un receptari. I aquí va arribar el problema. Per on decidir-me? D'entrada, vaig descartar el meu plà inicial de comprar-me el totxarro que em feia més il·lusió, "The professional chef", que és el manual de la CIA, el Culinary Institute of America. Sí, potser és el llibre de tècniques professionals més acurat i complet que existeix, però abulta com una caixa de cava, i pesa si fa no fa el mateix. Hagués estalviat diners d'haver-lo comprat allà, però per alguna cosa es va inventar la compra per correu. No és de butxaca, tret que siguis un gegant.
La següent idea van ser els llibres dedicats a un gadget que tinc a la meva cuina i del que se m'ha passat parlar-vos-en. És un slow cooker o crockpot, una olla que cou a foc molt, molt, lent -un estofat es fa en unes 6-8 hores- i que és molt popular als països anglosaxons. Aquesta olla mereix un post apart, però només us diré que ni els llibres de cuina més sofisticats que tenen per allà no saben les possibilitats reals de l'enginy, ideal per a plats que requereixen una eternitat de xup xups i no, com creuen ells, per fer un aiguabarreig entre una sopa de llauna, una ampolla de salsa barbacoa i quatre ales de pollastre sota la coartada que així tens un sopar a punt en tornar de la feina.
Els dels xefs televisius i professionals no els conec prou, i molts no portaven fotografies, que és una de les meves obsessions declarades amb els llibres de cuina. Si mai n'escric un, em nego a que no vagi il·lustrat, perquè una bona fotografia és la millor guia i inspiració quan t'enfrontes a un plat que no has fet mai. A més, moltes d'aquestes "celebrities" de la cuina ja tenen el receptari online (vergonya me n'hauria de donar, sent editora i dir això!) i en tinc prou de moment. Opció única: Els inclassificables. I un que satisfeia tant la meva vessant banal com la seriosa era "The Sopranos family cookbook".

Tinc la desgràcia d'haver vist només tres temporades d'aquesta sèrie, acabada de concloure, però us puc dir que al meu rànquing particular de pelis de gàngsters, comparteix podi amb la trilogia de "El Padrino" i "Goodfellas". Ara no explicaré de què va, però afegiré que, com en altres de les millors sèries de la història de la tele ("Six feet under", "Yo, Claudio", "Los Simpson") al centre hi ha un família molt disfuncional. I el llibre resulta un particularíssim manual de cuina italo-americana, amb especial énfasi a Nàpols i la regió d'Avellino, d'un costat del toll, i New Jersey, de l'altre. A més, està farcit de picades d'ull a l'audiència, picades d'ull que encara ens fan més vius uns personatges que ja eren de carn i sang a la pantalla.

Si teniu interés per les meves altres compres literàries, ja he pujat la ressenya d'un dels llibres adquirits al meu altre blog. En els propers dies n'hi haurà algunes més, aquelles que no hagi de callar per secret professional.

dimarts, 14 d’agost del 2007

Per un grapat de dòlars

(c) The fortress www.thefortress.lk

Sempre se'm fa estrany quan arriba el Nadal i tornen a la càrrega amb l'anunci d'aquell torró que es promociona com el més car del món. Recordo, de petita, haver preguntat als meus pares si algú se'l podia pagar. A casa meva sempre han estat decididament antimarquistes -jo no vaig tenir bambes Nike ni jerseis Privata, d'adol·lescent, i tot i que en aquell moment allò era un suïcidi social, ara estic orgullosa de l'actitut talibana dels meus progenitors- però la pregunta els va fer riure, i al cap d'uns dies una barra del dolç va apareixer a la nostra taula. Em va servir per aprendre el concepte de polisèmia.
Arrel d'un reportatge de la revista Forbes Travel, me n'adono que encara corren ments més impressionables que la meva. Algú s'ha pres la molèstia de compilar les postres més cares del món. Sincerament, no mereixen gaire comentari adicional el número 1 (una copa de maduixes i xocolata amb una aiguamarina de debó, 14.500$) ni el 2 (un brownie que va acompanyat d'un vaporitzador de cristall plé d'un oporto de reserva, 1000$). Però cap al final de la llista trobem un soufflé de prunes que val uns modestos 48$. Vaja, que no em vull fer la saberuda, i jo no em demanaria unes postres de 48$, però el cost d'una mona de pasqua mitjaneta se'n pot anar fàcilment força més amunt...
I a més, potser sóc una ordinària, potser tinc una vena anarquista, però prefereixo a una el·laboració tan pretenciosa una bona taula de formatges i un grapat de raïm al punt de maduresa. Això sí, si algú té una aiguamarina i no sap què fer-me, que m'avisi sense falta.


(c) Brulee www.bruleedesserts.com

Bruschetta de figues i pernil

Ja ho vaig dir poc abans de marxar que el descobriment d'aquest estiu han estat les figues. Al post anterior us parlava de la coca amb pernil que vaig menjar a l'Olives de Las Vegas, però abans d'anar-me'n ja havia disfrutat d'un plat semblant, que vaig treure del blog Chocolate&Zucchini. M'encanta com la dolçor de les figues i el salat del pernil i el pesto s'enfatitzen uns amb altres, creant un plat contundent però lleuger, ideal per menjar-lo a l'estiu amb un gotet de vi blanc i moltes hores de dolce far niente per endevant.
Avui he volgut repetir, preparant la mateixa recepta de memòria i canviant els panets per pà de bruschetta que vaig trobar d'oferta al Lidl. Us passo la recepta, però us recomano que ajusteu sense por les quantitats segons us convingui.

Bruschetta de figues i pernil

Ingredients (per persona)

1 tall gros de pà de pagés
3 figues
Formatge de cabra o mozzarella
2 cullerades de pesto preparat
Unes fulles d'alfàbrega
Sal i pebre

Agafeu la reixeta del forn i poseu-la sobre una taula de tallar per treballar, així us estalviareu d'haver de fer equilibris amb les bruschettes a l'hora d'entrar-les al forn calent. Preescalfeu el gratinador.
Unteu una cara del pà amb el pesto, cuidant de no agafar cullerades gaire olioses (deixeu l'oli al fons del pot). Renteu i talleu les figues a quarts i poseu-les sobre el pà. Intercaleu-les amb el formatge tallat a miques o untat. Salpebreu-ho. Cobriu-ho amb el pernil.
Gratineu-ho entre cinc i deu minuts, fins que els pernil comenci a estar torradet i el formatge un xic desfet. Guarniu-ho amb les fulles d'alfàbrega.

dilluns, 13 d’agost del 2007

"En los USA no hay gusa" (2)

San Diego. Com a totes les grans ciutats americanes, a San Diego es poden trobar les cuines d'arreu del món (a un gran centre comercial vaig veure un fast food de grill mongol!). I com a totes les fires del nostre planeta, a la San Diego Comic-Con el menjar era lamentable. Així que la nostra dieta consistia en un esmorzar excessiu al bar de l'hotel (desmesurats els ous Benedictine amb crab cakes que vaig prendre un dia, inacabable la sopera de iogur amb cereals d'un altre), i continuava amb un dinar mitjanet en algun lloc prop del palau de congressos -gairebé sempre a Lou&Mickey's, un grill molt correcte que és ben a la vora, en el que molt més que el plat variat d'ostres, aviat vam descobrir que l'estrella eren les puntes de filet amb marinada teriyaki.
El més semblant que té San Diego a un plat tradicional són els fish tacos, entrepans de peix arrebossat vinguts de l'altre costat de la frontera que, francament, em van semblar sobrevalorats. Però vam poder prendre excel·lent menjar ràpid mexicà (adoro els tacos al pastor), com ara la amanida -tot menys baixa en calories- que podeu veure en la foto que hi ha per aquí. En el capítol més exòtic, els saborosos kebabs de xai que ens van preparar a un restaurant afganés i l'avorrit buffet lliure indi del darrer dia.
A la nit, generalment estàvem tan plens que mig entrepà d'un deli feia el fet. Esgotada després d'un dia de reunions, em refugiava a la meva habitació per veure la Food Network, deixant descansar els peus mentre mirava la Rachael Ray, la Ina Garten o l'Emeril Lagasse. La Ray és francament abofetajable, però se li ha de reconéixer que sap com preparar plats senzills i agradables. La Garten és una matrona adinerada que prepara menjar d'aspecte impecable en els que mai no falta la mantega ni la crema de llet. I el Lagasse, malgrat ser també un producte arquetípicament americà -banda en directe, exclamacions d'alegria, públic entregat- és un cuiner ben competent, que sap com tractar els productes que té a les mans. A San Diego em vaig fer amb tres llibres (de cuina, s'entén, perquè la quantitat de còmics que vaig portar cap a casa no cabria en un sol missatge). Ja parlaré d'ells en un altre post, però eren "The nasty bits", de l'Anthony Bourdain, "Julie & Julia" de Julie Powell, i "The Soprano cookbook".

Tijuana. Hi vam anar un dimarts, així que la proverbial caterva de turistes ianquis que agafen el tranvia des de San Diego per posar-se cecs de margarites de happy hour no hi era. L'Avenida de la Revolución és el principal carrer comercial, plé de farmàcies barates, botigues de souvenir en la que es venen màscares de lluitadors, samarretes de la Frida Kahlo i bruses brodades; i bars on el tequila corre a preus tirats. A l'Avenida de la Revolución hi ha el Jai Alai Palace, un frontó modernista que ens recorda la década dels anys vint d'aquesta població fronterera, quan era un refugi elegant contra els rigors de la Llei Seca del país veí. Vam aprofitar per visitar un mercat, amb una increïble varietat de xiles. Jo en vaig comprar de diferents tipus, però com que no tenia un boli a mà per apuntar-me què era què, cuinar amb ells esdevindrà un petita ruleta russa del picant. I a un súper me'n vaig comprar més, enllaunats, i un esprai d'oli -per engreixar motllos de pastisseria- que vaig adquirir purament en base a la seva curiosa marca: Capullo puro.
A l'hora de sopar, com que teníem ganes de seure després de caminar i això descartava les paradetes ambulants de carnitas que trobàvem, vam estar preguntant una mica i el consens de les recomanacions ens va dur a La Placita, un restaurant "seriòs" de l'Avenida de la Revolución. La vam encertar de plé. Ens vam deixar aconsellar pel cambrer mentre picàvem totopos amb Pico de Gallo i bevíem Tequila Sunrises de Don Julián. La seva suggerència van ser les fajitas -que no són pròpies de la cuina mexicana, sinó de la Tex-Mex- i el Molcajete. Com passa amb la paella, aquest és un recipient que ha donat nom al plat. Es tracta d'un morter basàltic d'origen precolombí, que a nosaltres ens van servir amb amb formatge fos, xoriços, carn i nopal (càctus) escalivat. Tot, acompanyat de frijoles, arròs i tortilles de blat de moro fetes a mà. Una delícia.

El canó del Colorado. De vegades, alguns àpats no es poden valorar estrictament pel que un menja, sinó pel decorat. Seure a una repisa de la roca, menjant entrepans, meló, formatge i galetes davant un paisatge increïble que no s'acaba mai és una cosa que s'ha de fer un cop a la vida. A la botiga de regals vaig comprar una gelea de jalapeño -resultona quan acompanya formatge fresc- i té de figues de moro.

Las Vegas. Només en una ciutat com aquesta es pot fer el millor i el pitjor àpat d'un viatge en el mateix dia. Aquesta monstrositat dins del desert, paradís de perdedors, horteres i buscavides em va provocar un brot de la varietat més maligna de la Síndrome de Stendhal. La vista no sap on aturar-se, neons i marbres es succeeixen entre la munió de turistes de tots els poders adquisitius, repartidors d'anuncis de senyoretes de companyia, gent sense ofici però amb benefici i personatges amb difresses ridícules que promouen els casinos.
A migdia vam dinar al restaurant del nostre hotel, el Wild wild west, una barreja entre el garito que regentava Norman Bates i el motel de My name is Earl. El Félix el va batejar com "el lloc on els jugadors van a morir". Tan tronat com el motel i el casino eren el menjador, pressumptament decorats amb motiu de western (un parell de cartells de pelis de sèrie B), i el menjar que s'hi oferia. Després d'intoxicar-me allà mateix la nit anterior amb un sandwich (de mig kilo) de pastrami, vaig ser prou burra per demanar el plat asiàtic de la casa. Hagués hagut de gastar-me els 7 dòlars que em va costar aquella barreja infecta de melassa i pollastre mal cuït a les escurabutxaques... De postre oferien galetes Oreo fregides. Enough said.
A la nit, en canvi, em vaig deixar guiar per un dels assaijos de l'Anthony Bourdain a "The nasty bits", en el que parlava del boom de Las Vegas com a meca gastronòmica. El restaurant triat era l'Olives, de Todd English, situat al casino Bellagio. No va ser un sopar barat, i algun detallet tonto potser podia haver estat millor, però en general el nivell va ser altíssim. L'Olives és un local d'ambient modern, situat sobre el llac del casino. Els primers van ser excepcionals, amb un foie amb rillettes d'anec saborosíssim, i uns pastissos de salmó que eren una muntanya russa de gustos, successivament dolços, picants i d'un sabor de peix intensíssim. Els segons, encara que potser no tan impressionants, també van ser deliciosos: un bistec sobre un llit de vegetals i una coca -ells no en diuen pizza, fan servir el terme flatbread- amb gelea de figa agredolça i prosciutto que vaig decidir copiar amb caràcter d'urgència. De postre, un coulant piramidal alhora lleuger i marrano, que simultàniament apelava en el gust als instints més alts i més baixos del comensal.
El servei al Olives és molt professional. La sommelier, quan vam voler demanar la segona ampolla de vi, que voliem de Gewürztraminer com el primer, ens en va recomanar una de més barata i millor que l'anterior. El sopar potser no va ser el més barat de les nostres vides, però ni amb tota la mala fe es pot dir que era car. I tal i com comentava el Bourdain al seu article, el pà (de dos tipus) que ho acompanyava tot és simplement meravellòs. En Todd English és un cuiner mediàtic, i això sempre fa una mica de por, però es nota que ell i el seu equip coneixen bé les cuines del Mediterrani, i que les respecten sense caure en la paràlisi creativa. La formulen fusionant-la amb clàssics americans, amb valentia però també amb responsabilitat i saviesa. Em va agradar tant que és possible que m'encarregui el llibre de receptes del restaurant. Malauradament, les dues càmeres de fotos van decidir morir just abans del sopar, així que no en queda més testimoni que la memòria, i aquesta va quedar greument perjudicada per les infinites rondes de còctels gratuïts que et posen a la que seus a una taula de black jack.

dissabte, 11 d’agost del 2007

L'equilibri


(C) Scalvert

Foto creada per a un concurs de fotografia digital. Sublim des del punt de vista artístic, técnic o espiritual.

divendres, 10 d’agost del 2007

El millor consell per aprimar-se de la història

LINGUINI - I... vosté està molt prim per ser algú a qui li agrada el menjar!

ANTON EGO - No m'AGRADA el menjar. M'ENCANTA el menjar. Si no m'ENCANTA, no me l'EMPASSO.
- diàleg de la pel·lícula Ratatouille.

dijous, 9 d’agost del 2007

Menja un kebab

... i aprén a fer-lo al mateix temps. Una altra cançó enganxosa! Més informació sobre l'autor, inclosa la recepta real, aquí. I aquí una altra versió de com preparar aquest entrepà, la de l'Isma Prados.... i sense música.

"En los USA no hay gusa" (1)

Davant una redacció amb aquest títol -almenys en la versió castellana- la Lisa Simpson perdia el concurs nacional de redacció a un dels millors capítols de la sèrie. El guanyador era un petit inmigrat vietnamès la família del qual havia arribat al país sense ni un xavo el mes anterior i ja tenia una cadena de garatges. Després de quinze dies fent la meva particular versió de les Amèriques, no tinc massa clar que per aquells verals no es passi gana. El que sí sé és que si un té diners per pagar un àpat en un establiment, per petit i poc glamorós que sigui, no passa gana. No acabo d'entendre tot l'enrenou de la pel·lícula "Super size me" quan va posar en evidència la desaforada quantitat de menjar servida als restaurants ianquis, perquè un plat de pasta mitjà són uns cent-cinquanta grams de macarrons. O un batut petit se'n va al mig litre. Les patates fregides en bossa de mida petita, com les que tenim aquí, directament no es venen als supermercats. El seu concepte d'amanida verda abasta ingredients com la cansalada, l'alvocat, els croutons, l'ou dur, el formatge blau o el pollastre, però exclou l'oli i el vinagre en favor de salses força més greixoses i de composició incerta. Vol dir això que a Estats Units es menja malament i amb golafreria, com prediquen els tòpics? No i no. A veure, les generalitzacions no seran bones, però constituteixen la base de ciències com la sociologia o la filosofia, així que alguna part de raó les deu recolzar, no? Doncs és un fet que l'americà mitjà probablement dina i sopa pitjor que nosaltres, en el dia a dia. I també que als Estats Units es pot menjar, i de fet es menja, força bé.

També és cert el clitxé que avisa que dinar a un restaurant implica pagar l'impost revolucionari de les propines. Sense ànim de semblar-me a l'Steve Buscemi de Reservoir dogs, quan aconseguiran els americans tenir un salari mínim interprofessional suficient que no m'obligui a haver de deixar un 18% adicional al del preu final-naturalment, no reemborsable pel que fa als dinars d'empresa- i a fer el paperot davant dels cambrers? Pista: no amb l'inquil·lí actual de la Casa Blanca, ferm defensor dels principis econòmics liberals clàssics.
No és just per a ells, ni per a mi. Jo espero que se'm tracti bé a un restaurant, amb propina o sense ella, i els que treballen en restauració haurien de tenir dret a que se'ls pagués amb justícia sense haver de dependre de la caritat dels estranys.

Una altra cosa que sobta és la distinció entre alta i baixa gastronomia, abismal com enlloc. Al centre de les grans ciutats és pràcticament impossible trobar un supermercat, més enllà dels "convenience stores" (badulaques). Però el canal de televisió per cable més popular, a jutjar pel que ens deien, és la Food Network, 24 hores al dia de programes de cuina i xefs que es converteixen en celebritats a l'instant. I ni us explico com són les seccions dedicades a la cuina de les llibreries...

Com que ja m'he enrotllat prou i ara mateix se'm fa complicat escriure's un article més llarg sobre tot el que vaig cruspir-me i viure, a l'estil escolar de "Què vaig fer durant les últimes vacances", en subsegüents posts us continuaré oferint algunes notetes d'aquest viatge a San Diego, Tijuana i Las Vegas, que vaig fer acompanyada pel meu company de feina i, malgrat això, amic de tota la vida, el Félix.

Les coses que no es mengen

Feia molts mesos que em rondava pel cap (re)començar un altre blog amb totes les parides no gastronòmiques que m'obsessionen. Tot i que el menjar i la cuina sempre embussen el trànsit de les meves congestionades sinapsis, el cert és que perdo el temps, m'encaparro, m'enfado o m'encanto amb molts altres temes que no necessàriament passen per l'estòmac.

I com que el meu culebró kafkià i delirant amb la maleta no acaba i un blog sobre gastronomia no em sembla el lloc més adequat per a omplir-lo d'improperis i exabruptes contra una empresa (si és que d'una colla de desinformats, maleducats i mentiders se'n pot dir "empresa") de handling, aquest ha estat el detonant per a tornar a reprendre el blog que en un passat ja vaig tenir, i que durant dos anys va estar acollit a lacomunitat.net. Així que he decidit obrir una segona caseta amb el mateix nom de "Dic jo..." aquí a Blogspot.com, en la que en breu pujaré la meva primera entrada. Naturalment, m'encantaria que em visitessiu, si us vé de gust.

Això no vol dir que abandoni Baixa gastronomia, ni molt menys! Excepte per l'amargor de l'afer de la maleta, he tornat amb il·lusions renovades i moltes coses per explicar-vos. I si una lliçó he après durant aquests mesos de bloguejar, és que poques satisfaccions hi ha com escriure... i coneixer lectors com vosaltres!

dimecres, 8 d’agost del 2007

Por i fàstic al Prat

Hola, nens i nenes. Aquí sóc, un cop més, després del meu periple ianqui, sobre el que us estic preparant un post amb totes les "highlights" (i "lowlights", que de tot hi va haver) del viatge. El pitjor, com sempre, l'aeroport. Vaig tornar diumenge i una de les meves maletes segueix desapareguda, perquè tant la companyia aérea (Northwest/KLM) com la companyia de handling (Groundforce) han comés una successió d'errades que em fa començar a dubtar que torni a veure-la mai més. No m'extendré en el tema, em fa, com deia el títol, por i fàstic a parts iguals. Un detall que enterboleix un viatge que ha estat molt divertit, i en el que el menjar ha jugat un paper important.