dilluns, 30 de març del 2009

Post convidat: Cangur entre ceps, de l'Anna Espelt

Foto (c) Anna Espelt

Avui estrenem secció! De tant en tant, i si en sorgeix l'ocasió, aquest bloc publicarà textos d'altres persones (i en especial dels seus lectors) que tinguin l'amabilitat de compartir el seu punt de vista en matèria gastronòmica.  Ja ho he fet en algun moment, però avui ho converteixo en una declaració d'intencions. I aquesta primera proposta sorgeix d'un mail que em va enviar l'Anna Espelt, amabilíssima lectora i enòloga extraordinària, on em recomanava una botiga de llibres de cuina... a Melbourne! Com que Austràlia em cau un pèl lluny, i ella ja hi ha anat, li vaig demanar que m'expliquès el viatge. Aleshores em va enviar aquest mail tan emocionant que avui reprodueixo, un xic escurçat, amb el seu permís. 

Gràcies Anna, i a la resta, espero que en gaudiu tant com jo ho vaig fer.

"He estat per Yarra Valley fent vi. Allà ara toca veremes i he anat a donar un cop de mà a un bon amic enòleg. Els dies han passat ràpid. Entre vinyes, entre copes, entre enòlegs, entre rialles i amb molt de temps per pensar entre premsada i premsada. Pensar en el vi, pensar en vinyes, pensar en  raïms, pensar en premses, pensar en botes, i en pecats de tota mena.
 
Algunes de les vinyes més precioses que he vist mai. Cangurs entre ceps coberts de xarxes que eviten que els lloros es mengin els fruits. Decidir si comprem raïms que van ser a la vora del foc. Desinfectar les sabates a cada vinya per a evitar la fil·loxera nouvinguda. Eucalíptus per totes bandes. Pubs a l'anglesa on els divendres rifen una safata de carn. Trobades amb amics enòlegs per catar, i acabar en un núvol. Restaurants japonesos. Carreteres i ciutats americanes, però conduint per l'altra banda.

Tan delicats a vegades i tan primaris sovint. Atencio milimètrica als vins. I als músculs. Coneixements impressionants de les zones vitícoles de França. I de l'esport.
 
Molt bon gourmets, agafant el millor de cada casa. Barreja intensa d'oriental i occidental, sense problemes. I alhora tantes llibreries per metre quadrat. De tot tipus i obertes fins ben tard, anar a xafardejar es converteix en millor opció que una copa o un cine!

Una abraçada ben grossa des de l'Empordà, on les vinyes comencen a brotar."

divendres, 27 de març del 2009

Una gana violenta

(C) Hereus de Josep Escobar

Tinc el convenciment que hi ha pecats capitals que estan sobrevalorats. L'avarícia? Vinga ja, que sosté blocs geopolítics com si res... La ira i la supèrbia? Inspiren les discussions més mediocres. La luxúria? Ningú no aixeca una cella, de tan banal com és. Jo crec que algú hauria d'investigar els altres pecats, els que fan cara de ser més passius, com l'enveja, la peresa o sobre tot la gula, i veure'ls reflectits en el mirall de la passió, treient-ne connotacions negatives.

Entenc la gula com un forat molt gros, un pou sense omplir mai del tot. Gana violenta o, com en diu la R.A.E., "carpanta". 

Tot això em venia al cap aquesta setmana quan llegia el vòlum dedicat a l'homònim personatge de còmic de Bruguera que ara ha reeditat RBA en el seu col·leccionable dels clàssics d'aquesta editorial. Saber qui és Carpanta potser defineixi més una generació que recordar on era un el dia de la mort de Franco. 

Creat per Josep Escobar -més conegut per ser el pare de Zipi i Zape- l'any 1947, Carpanta va veure la llum a les pàgines de la revista Pulgarcito, encarnant un personatge eternament mancat de menjar, pobre, i amb un enginy esmolat que, malgrat tot, no li permetia "moure el bigoti" gairebé mai. Ja d'entrada era tot un atraviment passar un personatge així sota el radar de la censura franquista. El règim s'entestava a proclamar que a l'Espanya de Franco "ningú no passava fam", en un acte no se sap ben bé si de propaganda o d'autoengany. Però el país sencer en passava i molta, de fam, i Carpanta, sota la disfressa de la caricatura, encarnava la quotidiana aspiració a un pernil o una gallina. La figura d'aquest pòtol, vestit sempre amb canotier, coll alt i samarreta de ratlles, enllaça segons alguns estudiosos amb la del pícar de la novel·la del XVI i el XVII. No ho sé, potser sigui excessiu. 

En la meva primera infantesa els meus pares em van regalar un tebeo de Carpanta i jo no el vaig entendre. Perquè no sabia llegir, encara. Recordo o imagino com si fos ara la imatge del gros Protasio, etern contrapunt de l'(anti)heroi, disposat a menjar-se un enorme entrepà mentre Carpanta se'l mirava amb ràbia i desig, i li deia alguna cosa que jo no conseguia desxifrar. L'apetència de Carpanta per l'entrepà era la mateixa que jo tenia d'entendre aquelles maleïdes lletres -no sempre els meus pares tenien temps de llegir-me contes- i em va conduïr a aprendre'n poc a poc pel meu conte, sense ecomanar-me a ningú. 

Si els meus parents sempre haguessin pogut satisfer el meu desig d'explicar el text, segurament mai no m'haguès molestat a intentar-ho en solitari. Si Carpanta hagués viscut sense estretors, mai no haguessim gaudit de les seves històries, no m'hagués trobat amb aquella portada críptica i excitant. Espero no omplir mai del tot aquesta carpanta meva interior. Ei, no dic que l'analfabetisme o la desnutrició siguin bons. Però en contra del que afirmen es budistes, sí que un estòmac buit, una certa insatisfacció, un rau-rau de gana vital que no et deixa conciliar del tot la son, poden ser motors molt potents. No pecats, sino virtuts capitals. 

dimarts, 24 de març del 2009

Anthony "Nostradamus" Bourdain

Foto de Chris Buck

"Els motors de la gastronomia, durant la història, han estat la pobresa i les dificultats, des dels dies en que calia enfrontar-se a la manca de refrigeració o s'havia de treballar amb ingredients mediocres. Aquestes són les coses que forcen a la gent a cuinar bé perquè no tenen altra opció. D'altra banda, hi ha molts tipus de restaurants que es fotran una bona patacada si encara no se n'han adonat de com de dràsticament han canviat les coses... S'acosta una sacsejada apocalíptica. El costat bó és que les collonades seran les primeres a desapareixer"

- Anthony Bourdain, deixant anar una altra d'aquelles perles que m'iniciten a folrarme les carpetes del cole amb amb la seva estampa. Llegit a The Food Section.

dilluns, 23 de març del 2009

L'hora del te

Imatge: (c) Judith Martínez / La Vanguardia

No us perdeu la interessant entrevista que avui publica La Vanguardia amb Inés Berton, una de les onze "nas" absoluts especialitzada en te que hi ha al món... A llegir amb la companyia d'una bona tassa!

dimecres, 18 de març del 2009

Eh, al menys no intentem enganyar ningú!

Vist a Neatorama.

Vermell com la sang

Fa uns pocs mesos vaig llegir en dues revistes, el New Yorker i la Clío, sengles ressenyes  sobre un llibre anomenat La guerra del vino, (Obelisco, 2006, 13, 35 €) de Don i Petie Kladstrup. Cada una d'elles tenia actituts diferents respecte aquest assaig. Al New Yorker, Julian Barnes el qualificava de poc rigoròs, mentre que a Clío es limitaven bàsicament a resumir-ne els trets més importants, bastant elogiosament. El cas és que el tema, que és com van viure els vinaters francesos la IIa guerra mundial, a mi em va semblar intrigant, i poc després vaig fer un "amazonazo"

La guerra del vino trepitja un terreny espinòs, a mig camí entre la història i el periodisme. La memòria encara és viva i de primera ma, sentim les històries d'heroisme, picaresca, solidaritat i amor pel vi que es van viure durant l'ocupació de França. Però precisament perquè la memòria segueix, encara hi ha silencis clamorosos, i costa més de trobar testimonis de colaboracionisme, traició, i maldat...

Anem a pams. En quant es produeix la capitulació de França a l'estiu de 1940 i bona part n'és ocupada, Alemanya decideix exprimir-ne econòmicament tot el suc, inclòs el suc de la vinya. Els alemanys destaquen a les principals regions vinateres els seus agregats econòmics especialitzats en vi o weinführers, com els anomena la gent. Però la jugada no els acaba de sortir mai rodona, perquè molts d'aquests agregats més que nazis convençuts són simples comerciants de vi, amb nombrosos llaços familiars i d'amistat amb els seus colegues gals, i que no perden de vista que quan la guerra acabi, guanyi qui guanyi caldrà seguir fent negocis. 

I els francesos tampoc no ho posen fàcil: la pilleria els convida a envasar els pitjors vins d'una collita força dolenta de per sí (la del 39) amb una etiqueta de "Reservat a la Wehrmacht". I a buidar els diposits dels trens que transporten ampolles i en general a fer la vida impossible als invasors per qualsevol mitjà al seu abast. Però no tot és joie de vivre: També trobem esfereïdors relats d'arbitrarietat i judicis sumaríssims, de detencions en camps de presoners de guerra (això sí, amb festa de la verema inclosa), de gana i de por. Com una barreja d' Allo, allo! i Au revoir les enfants, La guerra del vino potser no sigui el més rigoròs o substanciòs dels llibres d'història, però a fe meva que en sortiria un magnífic guió de cinema. No és poc. 

dimarts, 17 de març del 2009

Plagi!


ACTUALITZACIÓ del 25/04/09: La propietària de "Anem a menjar" s'ha disculpat i ha retirat les receptes que estaven sense atribuïr del seu bloc. Per la meva banda, final del tema.


dilluns, 16 de març del 2009

Novel food: El pastís de Watchmen

Please scroll down for an English version (not quite a translation) of this post...


Fa uns pocs dies us vaig parlar d'un event a internet, el Novel Food, que organitzen les noies de Champaign Taste i Briciole, i que consisteix a crear algun plat inspirant-se en una obra literària. I dubta algú que els còmics també són literatura? I entre tots els còmics del món mundial, el que probablement es considera com l'equivalent al Don Quixot del medi és Watchmen, del que recentment se n'ha estrenat una adaptació cinematogràfica -com a tal, necessàriament imperfecta i limitada- i que em va suggerir la idea per aquest pastís. Watchmen, obra d'Alan Moore i Dave Gibbons (tot i que no ens enganyem, el mèrit és de Moore, el guionista, un tio barbut i místic que també és autor de V de Vendetta), comença amb la imatge d'aquest smiley tacat de sang, una taca que recorda l'agulla d'un rellotge molt a prop de les dotze de la nit. Com em va dir el meu amic Fèlix quan em va regalar el llibre anys enrera, que afortunat és aquell que no ha llegit mai Watchmen, perquè li esperen tantes hores de muntanya russa intelectual i estètica. Watchmen va subvertir per sempre el gènere dels superherois, vestint-los de realitat i poesia, i plantejant a travès d'ells preguntes molt profundes sobre la condició humana. No us vull avançar més sobre el llibre: feu-me cas i llegiu-lo (no dic "compreu-lo", perquè les dues edicions que circulen per aquests móns de Déu són de Norma i Planeta, arxicompetència de l'editorial on jo treballo...). El pastís en sí està fet sobre una base comprada, perquè em sé bastant negada per tallar transversalment els meus pans de pessic. En l'interior, va farcit de lemon curd -Watchmen és una obra àcida- i per dalt està folrat amb una glaça de formatge fresc tenyida (qualsevol de les dues receptes és suficient per a tota la tarta, però tenia por de quedar-me curta i les he preparades les dues). Ulls i boca són de xocolata i la "sang" és salsa de maduixa (la recepta de la Mireia Carbó). Em sentiria molt orgullosa d'aquest pastís si no fós perquè després he anat descobrint a internet que moltes altres persones havien tingut la mateixa idea que jo abans :((( 

Pastís de Watchmen

Ingredients

Un pa de pessic tallat en tres capes. El podeu comprar fet o fer servir la recepta de les magdalenes com a base.
Xocolata de cobertura (desfeu-la a foc baix i decoreu amb una màniga).
Melmelada de maduixa o la ja esmentada salsa de la Carbó.

Pel Lemon Curd (recepta adaptada de la del llibre de Mark Bittman How to cook everything)

3 ous
3 llimones
110 grams de mantega
200 grams de sucre

Ratlleu la pell de les tres llimones i exprimiu-les. Poseu-ho en un pot a foc molt, molt baix, amb el sucre i la mantega. Remeneu-ho de tant en tant fins que es dissolgui el sucre. Bateu els tres ous i afegiu-los al pot, assegurant-vos que el foc és tan baix com sigui possible i que no pareu de remenar en deu minuts, que és el que triga en espessir. No badeu, que si la barreja bull els ous quallaran. Coleu-ho.

Cobertura de formatge i mantega 

1 pot de colorant groc de Vahiné
Dues terrines de Philadelphia o similar (uns 400 grams)
115 grams de mantega pomada
250 grams de sucre glas
1 cullerada d'extracte de vainilla

Bateu el formatge i la mantega fins que quedi una crema. Afegiu-hi paulatinament el sucre glas, i per últim, la vainilla i el colorant.

English version

I work for a comic book publisher, so it's not strange that when I first read about the Novel Food event my mind wandered off to familiar terrain. Having been to the press screening of Watchmen, the adaption to Alan Moore and Dave Gibbons glorious graphic novel the day before, the concept of the bleeding smiley, one of the icons of the story, suddenly made itself pretty obvious. As for Watchmen, I don't want to give out much about the story itself. Let me just say it's widely considered the Sistine Chapel of comic books, and for good reasons. To start with, as I mentioned, the script is written by a ZZ Top bearded mystical British lunatic by the name of Alan Moore, who also authored the prodigious V for VendettaWatchmen turned the superhero genre onto its head and drenched it in both poetry and reality while asking some very deep questions about the human condition. As the friend who first gave me the book said to me, lucky those who haven't read it yet, because they are in for some hours of an intellectual and esthetical rollercoaster.  I used a store bought cake -anytime I try to slice a cake I've made myself I end up ruining it- which I filled with lemon curd (made by yours truly) and covered in a cheese-butter icing tinted with yellow food colouring (ditto). I piped some chocolate for the eyes and mouth and spooned some strawberry sauce for the bloodstain/clock arm, and although I too made that myself  if I had to repeat it I would just use store bought jam, as it's probably easier to spread. I would feel quite proud about this cake if it weren't for the fact that after I'd prepared I discovered there were stacks of other Watchmen cakes making the rounds in internet :(((

dijous, 12 de març del 2009

I ara ho diuen els economistes

Luís de Sebastián, a una entrevista avui a La Vanguardia: "La crisis hará que haya más obesos y más hambrientos".

dimecres, 11 de març del 2009

Retratats

Descobreixo via Serious Eats l'increïble blog de l'Anna Magnowska, cambrera i artista, que deixa ben retratats alguns dels clients del restaurant on treballa mentre els pren la comanda...



Nyam, nyam, nyam, nyam, nyam

La cursilada del dia...


dimarts, 10 de març del 2009

Sconada


A Irlanda vaig descobrir els scones, un pa ràpid d'origen escocès que els britànics han fet seu i que solen servir amb el té. A mig camí entre un pastís i una galeta, vaig descobrir una recepta d'scones salats que deia que era molt saludable. Com que tenia tots els ingredients a casa, dissabte a la tarda els vaig provar de fer. Tot i que en l'aspecte formal són clarament millorables -la recepta original deia que s'havia d'aixafar la pasta amb un corró enfarinat i tallar-la, i quan a mi se'm va enganxar em vaig atabalar i vaig decidir aplanar-la amb els dits i fer un macroscone- el gust és molt bó, i calentet encara més. Ideals per a servir com aperitiu! He convertit les quantitats de la recepta original a grams i hi he fet algun petit canvi, que ja us indicaré.

Scones de pastanaga i romaní

Ingredients

80 grams de farina, normal o integral
120 grams de farina d'espelta (la que vaig comprar al fòrum)
2 cullerades de café de llevat
3 cullerades d'oli d'oliva
1 cullerada de café de sal
1 pastanaga gran, ratllada
1 cullerada de romaní sec (en deia dos, i li noto massa el gust)
175 grams de iogur desnatat
Una mica de llet per untar-ne la part de dalt, llavors de sèsam, i una mica de cheddar ratllat (en tenia a casa)

Preescalfeu el forn a 220 graus. Folreu una safata amb paper de forn, i enfarineu-la.

Ratlleu la pastanaga i barregeu-la amb el romaní en un bol. En un altre, barregeu amb els dits la farina, la sal, el llevat i l'oli, fins que agafi una textura com de molles. Afegiu la pastanaga i el romaní i repetiu la operació. Feu un "pou" al centre de la pasta i aboqueu-hi el iogurt. Barregeu-ho tot ràpidament fins que quedi una bola

Aquí és on la recepta original diu que s'hauria d'aplanar amb un corró i tallar-la en porcions petites. Recomano que la part d'allisar la feu a ma. Talleu-les i poseu-les sobre la safata. Pinzelleu-les amb la llet, espolvoregeu amb el sèsam i el cheddar, i enforneu-ho deu o dotze minuts. Diu que es poden guardar en un tàper, però no crec que arrivi a ser necessari.

dilluns, 9 de març del 2009

El lloc d'una dona

Aquí m'estic, al migdia, davant l'ordinador, intentant escriure quelcom sobre la coincidència del Dia de la Dona, ahir, amb el 50é aniversari de la Barbie, avui, i no trepitjar cap mina en el camí. I en aquestes, em trobo aquesta imatge:
Es tracta de l'últim model de la famosa nina, la Barbie xef. De petita, en volia una i ma mare no me la volia comprar, perquè la trobava perpetuadora dels estereotips més rancis. Jo vaig convèncer a les meves amigues que me la regalessin pel meu aniversari (feminisme 0 - pilleria 1). Amb els anys, per això, me n'he adonat de quanta raó té la meva santa. 

Deconstruïm la imatge: Per als fabricants de la nina, una xef és una xef mediàtica. La cuina no existeix si no es fa de portes en fora. La gastronomia com a espectacle. Igual que la nina no seria més que un monstre si es tractés d'un ésser humà a escala, difícilment una cuina com la que se'ns mostra aquí seria poc operativa. La nina en sí va vestida com tothom sap que és més còmode cuinar: amb una minifaldilla a ras de [CENSURAT] i cuetes superfashion. Ni un gram de greix sobrer, ni un cabell fora de lloc. Cuinar és un hobby, quelcom de moda. Pastissos i fruita dolça destaquen en la nevera.

Al capdavall, una nina és una nina i no se li ha de donar més importància, perquè el que compta és l'educació que cada un rep de cara a actituts futures (mireu el meu cas). Respecte al gènere i respecte a la cuina. En l'Alta Cuina, Carme Ruscalleda i l'Anne-Sophie Pic són dues rares excepcions en el panorama dels grans xefs, calculant a pes d'estrelles Michelin. Però l'alta cuina només és una part molt petita de la restauració, i una xifra infinitesimal si pensem en els milions i milions d'àpats que es preparen a diari a tot el món. Qualsevol acudit masclista que es preui fa esment de la cuina, i el que em fa més ràbia és que sembla que el feminisme hagi caigut de quatre potes en el parany de creure que cuinar, com a tasca quotidiana, sovint emprenyadora però essencial per a la supervivència de la raça humana, és quelcom del que un s'ha d'avergonyir. Tinc amigues que presumeixen d'alliberades perquè no cuinen, i jo em pregunto, alliberades de què? Jo vull ser a la plaça pública, al món laboral, a les relacions sentimentals, a tots els àmbits de la meva vida, en peu d'igualtat amb els homes... i a la cuina també. Crec que avui en dia cuinar -cuinar habitualment, no preparar un plat complicadíssim i caríssim en festes de guardar- és un dels actes amb més profundament polítics que una persona pot fer, perquè implica tot un seguit de decisions sobre consum, salut, estètica i gestió del temps que són tot menys trivials. I a sobre, sovint és divertit. Cuinar és poder.

Ahir era el Dia de la Dona i jo no vaig sortir al carrer. Però tot i la meva situació privilegiada -visc al primer món, amb tot el que això implica d'accés a l'educació, a la salut i a la feina-  no em marxa del cap que el 70% de les persones que viuen amb menys d'un dòlar al dia en tot el món són dones o nenes. Que, a més, moltes d'aquestes dones estan obligades a buscar el sustent de les seves llars en contextes de guerra o pobresa endèmica, que les fan particularment vulnerables a la repressió institucional i la violència de gènere. És per això que no podem destriar els drets femenins de tota una concepció més gran del sistema alimentari, de trobar noves -sovint velles- maneres de crear un desenvolupament sostenible en l'agricultura, un comerç internacional just que no especuli amb els preus dels aliments, i una presa de consciència de que els problemes de les dones són els de tota la humanitat. Començant pels que sorgeixen cada cop que s'encèn un fogó.

diumenge, 8 de març del 2009

El pati està molt malament...

Vist al costat del Cinema Balanyà...

dissabte, 7 de març del 2009

D'altres temps

Dibuix de Junceda de 1926. Tret d'aquí.

Aquests dies estic liada buscant informació per a quelcom que vull escriure, de tema històrico-gastronòmic. Ja us ho aniré explicant, però de moment diguem només que això m'ha servit per a repescar de la família dues anècdotes de principis de segle XX, i que il·lustren molt bé com s'encarava la gastronomia en aquells anys.

La primera, protagonitzada per l'Oncle Pau (casat amb una cosina de la meva besàvia), reflecteix la vinyeta que encapçala aquest post. Sembla que l'Oncle Pau era un pagesot total. En una ocasió va baixar a Barcelona, i com anava carregat amb un feix de diners, va decidir menjar en un bon restaurant. Pel que es veu, el porter de l'establiment no tenia massa clar si aquell individu, guarnit amb faixa i possiblement barretina, podria pagar el menú. I quan era a punt d'atravessar les portes de la fonda -que m'imagino decorada amb daurats i profussió de vellut- li va dir: Ja ho sap, que cobrem un duro, per sopar aquí?. La resposta de l'Oncle Pau va ser ràpida i esmolada: I si els en vull pagar dos?. Casi puc veure la cara d'espant del porter, la rojor de la sang que li pujava al rostre, i el gest servil amb el que li devia obrir les gran portes de vidre...

L'altra anècdota té un protagonista un xic més proper. L'Oncle Joan, que era el marit de la germana de la meva besàvia, va ser una figura important a la família, i va representar el paper d'un avi per a la meva mare i les meves tietes. Diuen que era un home simpàtic i intel·ligent, que amb infinita paciència deixava que aquelles nenes el pentinessin, els donava pa amb vi i sucre i les va ensenyar a beure amb porró. Quan va morir, la meva mare va plorar molt. De solter, ell havia estat tot un pinta (una visita que van fer ell i un amic a unes germanes que acabaven de perdre el pare es va acabar en una festeta d'alt voltatge amb el mort de cos present. I quan festejava secretament amb la neboda del capellà, aquest tenia la mosca al nas i una vegada va interrompre la missa a la meitat per enganxar-los. L'Oncle Joan va haver de fugir pel balcó de la casa). 

El cas és que una vegada a l'Oncle Joan el van convidar a festa major a les Borges Blanques. Hi va anar amb un amic, no sé si el mateix de la sexyvetlla. En aquella època -l'any 1915? el 1920?- era poc freqüent que als pobles de l'interior es pogués menjar peix. De tant en tant arribava una tartana o una furgoneta, i el pregoner avisava de l'arribada del peixater, i això sovint coincidia amb les festes. Així que la família que havia convidat l'Oncle Joan va decidir preparar-li el plat que més li agradava del món, la rajada estofada. Van seure a taula, i aquí un cop més em poso a imaginar, una taula llarga parada amb les millors tovalles. Fabulo que de postre menjarien orelletes, pròpies de les Garrigues, i beurien algun d'aquells vins aspres i que es poden tallar amb ganivet, en un ambient alegre i lluminòs. Quan van sortir d'allà, l'amic de l'Oncle Joan va fer un comentari elogiòs de la rajada, i li va preguntar què li havia semblat a ell. L'Oncle Joan li va contestar que si tant li havia agradat i en volia un altra racció, la podia prendre. Desfent-se la faixa, va anar treient els troços d'aquella rajada que havia anat amagant dissimuladament durant l'àpat, indefectiblement passada en el seu llarg trajecte des del mar...

Ens enfonsem!

Vull aquesta safata de gel! És per especial per a Gin&Titonics, és a dir, aquells gin tonics que t'acaben de rematar... Val 6,45 dòlars més despeses d'enviament i es troba a Neatorama.

divendres, 6 de març del 2009

Pecats

- Beneixi'm pare, he pecat.

- Quant de temps de fa de la teva darrera confessió?

- Dues setmanes. Després del Fòrum.

- Tan poc? De què t'acuses?

- Veurà, jo... Bé, jo anava pel recte camí. Feia règim des de dissabte passat. Però hi havia una fira, a prop de casa, el Degusta...

- Filla! Què et vaig dir de les fires?! És que no acabarà mai aquesta plaga?!

- Com era tan a propet... I em deixaven acreditar-me com a premsa...

- Ja. I què més?

- Doncs he provat moltes coses. Embutits. Olis. Xocolates. Brous. Salaons. I formatges, molts, molts, molts formatges... Anglesos (n'he comprat tres, un Stilton i dos Cheddars), catalans (un tupí) i molts d'altres que només he tastat i dels que no en recordo el nom.

- Oh, Déu meu! 

- I això no és tot, pare... Hi havia una llibreria gastronòmica...

- Filla, no sé si vull sentir aquesta part...

- Era tot tan bonic! Títols i títols sobre les matèries més obscures i arcanes. No he pogut evitar endur-me'n un sobre les cuines del segle XIX, La mesa moderna!

- És pitjor que no em pensava! Almenys hauràs intentat menjar alguna verdura...

- Bé, hi havia molts stands de producció agrària protegida, d'aquells que et porten el producte a casa, però en realitat només he pres una mica de pa amb tomàquet.

-I l'alcohol? Sigues sincera. Has begut alcohol?

- De debó que jo no volia... Però m'he trobat uns amics, la Txell, el Kike i la Maragda, i bé, estàvem a prop d'un stand dels vins de la Terra Alta, i.... i...

- ...i què més? Confessa!

- I... he parlat amb la Mireia Carbó, pare. Com que no anava amb davantal, no l'he reconeguda.

- Ja hauries de saber que el diable fa servir tota mena de disfresses per confondre'ns. Ara, dic jo que alguna cosa no hauràs tastat...

- Sí, és clar. Al stand de Pascual hi havia una barreja de suc i llet que he refusat. Tampoc no he parlat amb el Conseller d'Agricultura, i miri que voltava per allà.

- Això no compta. Alguna cosa més?

- Sí: per redimir-me he pujat caminant cap a casa, per Creu Coberta. S'hi ha fixat mai, pare, en quantíssims forns hi ha a Creu Coberta?

- Jo... procuro no pensar-hi, en aquestes coses. Però has anat a casa caminant, això és bó.

- Aleshores he arribat al Carrer Riego i he decidit tallar per allà i...

- ...i? Filla, per què plores?

- Perquè he tingut pensaments impurs. Hi havia un restaurant del que ja havia sentit parlar, La Paradeta de Sants, en el que tries el marisc, te'l pesen i te'l cuinen. I al costat una teteria molt xula, i una bodega que servia vi a copes, i uns quants bars de modernisclis... Oh, pare, sóc tan feble! He sortit entre llàgrimes, agraïnt al cel el magre estat de la meva cartera. Si no... no sé què haguès pogut passar!

- Bé, almenys has fugit. Ego te absolvo, etc, etc.

- Quina és la meva penitència?

- Tres setmanes més de plan Special K, i 60 piscines diàries. No sé què en farem de tu...

A vista de sushi


lost in a moment from dennis wheatley on Vimeo.

M'encanta aquest vídeo que vaig trobar a Serious Eats...

dijous, 5 de març del 2009

Menjars de novel·la

Alerta als lectors impenitents, blocaires gastronòmics, i/o amics de la pasta de full en qualsevol de les seves encarnacions! Acabo de descobrir un "internet event" -és a dir, un event virtual- en el que no podeu deixar de participar (no tenir blog no és excusa, només cal un email).
La història s'anomena Novel food, i consisteix a que persones de tot el món preparin plats basats en alguna obra de la literatura. 

Per participar-hi, heu de seguir les següents passes:

1. Preparar el plat en qüestió i fer-li una afoto.
2. Si teniu blog, publique un post abans del 4 d'abril (horari del Pacífic a Estats Units, per si de cas abans del 3 d'abril i ens deixem de problemes) amb el plat i un link a la web de les dues convocants, la Lisa i la Simona Si teniu blog, envieu un mail amb la recepta a la Lisa a champaigntaste (arroba) gmail (punt) com amb el nom del blog, l'adreça i el link permanent o a la Simona a simosite (arroba) mac (punt) com
3. Si no teniu blog, envieu-los només el mail amb la foto, que sortireu al resum
4. Les convocants us agrairan si podeu fer una petita introducció en anglès.

Jo ja tinc dues idees al cap. En una justament hi estava pensant abans d'ahir, després de veure certa peli. I l'altra és més antiga, i diguèssim que més conceptual. Però no vull mostrar encara les meves cartes, perquè tinc molta curiositat per saber què fareu vosaltres.

Si voleu inspiració, podeu veure aquí els plats que s'han fet en altres edicions, però les possibilitats són inesgotables. Els "duelos y quebrantos" del Quijote? El timbal de macarrons de Il Gattopardo? La moloko plus de La taronja mecànica? La madalena proustiana? 

diumenge, 1 de març del 2009

Adéu, Rubianes

(Lectors via agregador o llista de correu: a l'entrada original hi ha l'àudio del monòleg)



Vull pensar que te n'has anat a un lloc on les tapes són millors...