dijous, 27 de maig del 2010

Les patates de Bamijan


Los restaurantes de comida más o menos rápida de Kabul no tendrían éxito en España y hasta es posible que las autoridades sanitarias los clausuraran por falta de higiene. Se trata de un problema de umbrales. El de la pobreza, por ejemplo: el 42% de los afganos vive en la miseria. Para ellos ya es un milagro poder cenar un poco de nam-i-afghani (el pan nacional afgano) acompañado de una taza de té negro (manjar), que en los días especiales, en los que hay dinero, se puede acompañar con algo de arroz cocido (…)
Nasir expone en su tenderete unas enormes patatas y cebollas. Tiene los ojos hinchados y el semblante cansado. Dice que es por el Ramadán, el mes de ayuno musulmán que mantiene a los fieles de esta religión en ayunas durante el día y somnolientos de tanto comer, amar y conversar por la noche. "Las mejores patatas proceden de Bamiyán [provincia celebre por sus budas destruídos a cañonazos por los talibán]. Son más dulces que las pakistaníes", afirma con un deje de orgullo patrio (…)
El niño Omid se esfuerza en meter las semillas de la granada, un fruto muy afgano, en una batidora de otro siglo que milagrosamente ha pasado a éste. Se ayuda de una lata sin tapa para lograr la medida exacta, aquella que diferencia un buen zumo de otro mediocre. Cada mañana abre el puesto en la calle Shani Now, en el corazón de Kabul, a las ocho y lo cierra pasadas las nueve de la noche (…)

Avui, si no hi ha novetat, entrevisto el Ramón Lobo. Sempre m'incomoda força entrevistar a companys de professió (companys en la mesura en que un lluitador de sumo i un gimnasta es poden qualificar d' esportistes tots dos...), perquè em venen al cap les preguntes que jo els voldria formular, i que potser no seran justament les més interessants per l'espectador o el lector. A més, quan els entrevisto els demano opinions sobre temes dels quals sovint en tinc la meva pròpia, que m'he de guardar. Acabo per haver de triar entre ser periodista o ser persona. Una dicotomia absurda que gent como Lobo, Kapucinski o -d'una manera diferent però no oposada- Hunter S. Thompson o Tom Wolfe han refusat i trascendit.

Es diu que tots els estudiants de periodisme de grans volen ser corresponsals de guerra. Jo no he anat mai a cap, de guerra, ni crec que això arribi a passar (o que ja d'entrada tingui el valor i la professionalitat necessaris), però vull pensar que en el fons només hi ha una manera correcta de fer periodisme, tots els periodismes, qualsevol periodisme: posar els peus als llocs, interessar-se per les persones, parar atenció als detalls, i després explicar-ho tan bé com es pugui. I si es tèrcia, fer-ho a través del menjar. 

dimarts, 25 de maig del 2010

Fresquet, fresquet


L'any passat vaig tornar d'Egipte enganxada al karkadeh, és a dir, a la infusió de la flor d'hibisc que allà et serveixen a totes hores freda o calenta. L'hibisc me l'he anat trobant per tots aquells llocs de clima càlid que he visitat. N'hi havia en grans bols de punch al macrocomplexe de Jamaica on vaig anar un estiu, i n'hi havia, venut en bosses de plàstic i sota el nom de bissap, als racons més perduts de Senegal. Me'n vaig portar, of course, però és que en realitat només és una part del meu arsenal de refrescs casolans. No ho sé, trobo que res no fa tan estiu com tenir a la nevera una ampolla o una gerra amb té fred, algun suc, o alguna marranada similar. Potser és influència de les pelis americanes, en les que les famílies sempre veuen llimonada al porxo, o potser és un trauma mal resolt d'una mare que va prohibir l'entrada de Tang a casa seva. El cas és que a la tornada del viatge em vaig agenciar el llibre de la foto, però com l'estiu acabava, ja no vaig poder provar-lo gaire. Aquest Cool Waters és un receptari de refrescs i aigües perfumades, de menys de cent planes, però prou ben aprofitat. Hi ha receptes d'aigües que estan fetes en un moment, d'altres que s'inspiren en les gastronomies del món, begudes "saludables", glaçons, aigües amb gas... Bàsicament, és un llibre entretingut sobre un tema del que mai no hagués pensat que en podria sortir un, de llibre. Es nota per la bellesa de les fotos que l'autor és estilista de cuina, i cal destacar també que cada recepta ofereix suggerències de maridatge.
Diumenge la meva tieta Maria em va portar menta del seu jardí i vaig decidir aprofitar-la per assajar la recepta que podeu veure aquí sobre, i que passo a compartir amb vosaltres. Segons l'autor, està inspirada en les aigües de meló mexicanes. Ni idea, però jo me'l bec com si fos aigua...

Aigua de menta i meló

Ingredients

1/2 meló Gàl·lia
15 fulles de menta
Un litre d'aigua
Opcionalment, sucre al gust.

Talleu el meló a trossos i treieu-li els pinyols. Tritureu-lo amb l'aigua i la menta amb un pímer. Coleu-lo en un colador o un xino i descarteu-ne els sòlids. Aboqueu-lo en un gerro o una ampolla. Deixeu-lo refredar força abans de servir-lo, i remeneu-lo abans de servir. Se us conservarà tres dies a la nevera.

dilluns, 24 de maig del 2010

No és això, companys, no és això.

M'han tornat a triar per a una promo de Bloguzz, la del nou sushi de La Sirena. I ras i curt, no m'ha agradat.

Podríem matar-ho aquí, pujar una foto, dir un educat "gràcies, però no, gràcies" i donar per acabat el post sense ficar-me en més jardins. Però crec que és la meva obligació justificar les meves paraules i explicar què es trobarà qui pugui comprar el producte. Abans de començar, diré que el paquet em va arribar acompanyat d'una bossa per a congelats i un llibre de cuina bastant més interessant que el producte del que ara parlaré.


D'entrada, considero que és un joc conceptual molt perillós anomenar "Sushi" a un congelat, perquè el Sushi és un producte que tradicionalment s'ha caracteritzat per la frescor dels seus ingredients. Ara bé, si acceptem que tot el peix del que prenem en aquest país ha de congelar-se pel tema dels anisakis en algun moment (o això diuen la teoria i la llei), no ha de ser aquest el punt de fricció. Altra cosa ben diferent és que allò que de manera comuna anomenem sushi porti en alguna de les seves variants huevo pasterizado, jarabe de glucosa y fructosa, goma guar, EDTA de disodio, trifosfato pentasódico, benzoato sódico, tots ells ingredients que apareixen llistats en el paquet. Aquest conté dos nigiri de salmó, dos de llangostins, un de tilàpia (que, per cert, és una espècie invasiva), dos ura maki de salmó cuit, dos d'amanida de tonyina, i un de surimi, a més d'un minúscul sobre de salsa de soja, un de wasabi, un de gingebre encurtit i uns bastonets (que no són els de la foto). El producte s'ha de descongelar al microones durant un minut i mig, i deixar-lo reposar uns minutets més abans de servir-lo. He de dir que de tot plegat, el més bó potser sigui l'arròs, però el gust, la textura, i l'aspecte del peix és francament mediocre. Si mai heu menjat sushi de debó, trobareu a falta la lluentor, el color i el greix natural del peix ben tallat. En els makis, això potser no és tan evident, perquè entre el sèsam i les salses que porten, el gust es dissimula, i arriben a ser passables. Però els nigiris em van semblar francament deficients, tan sols una bola d'arròs amb un tall de peix descongelat a sobre.

No pretenc dir a la gent de La Sirena com han de portar el seu negoci. De fet, els sóc bastant clienta, sobre tot d'ingredients "en brut", i algun de precuinat, com els falafels. Però tinc la sensació que aquest mal anomenat sushi, que val sis euros amb trenta, està fonamentalment dirigit a un consumidor poc exigent, i no més interessat per l'autenticitat o la qualitat del que li és estrictament necessari. Una jugada que potser està justificada legal i empresarialment, però que a mi em sembla poc correcta. Una pena.

dissabte, 15 de maig del 2010

It's a brownie world


Aquesta de la foto és la meva companya de feina Ariadna. L'altre dia va fer 29 tacos i malgrat aquesta odiosa dada, em va venir de gust portar-li un brownie. Perquè francament, la tia és tot un fitxtatge: supermaja, superllesta i supertalentosa, i estic encantada que m'hagi tocat com a companya de fatigues. Així que ni curta ni peretzosa li vaig fer aquest pastís tan típic de les pelis ianquis. Que no era el primer que preparat fet aquests dies, però sí el primer que completava.

Per explicar-ho rebobinem fins al Sopem en Bloc. En un arranc d'"organitzadorisme-de-festes-plasta" se'm va acudir la idea de proposar un amic invisible, i he de dir en descàrrec dels meus companys de sopar que enlloc de lapidar-me a l'afganesa, van reaccionar fins i tot amb entusiasme davant la pocasoltada i van portar uns regalets maquíssims. La meva contribució va ser quelcom que em picava la curiositat feia temps, i és un cosa que es veu que fan molt els americans, que consisteix a preparar un pastís dins d'un pot, a la manera d'aquells paisatges de sorra que es venien com a souvenir als llocs de costa en els anys vuitanta. I vaig triar també un brownie, que és el que podeu veure en aquesta foto que li va fer el Tiriti (a mi, amb les presses, se'm va passar). Per cert, que el pot li va tocar a la Maragda, de la Quinta de Lucul·lus, qui li ha dedicat també un post.


Així doncs, dotada amb l'experiència de dos brownies en quinze dies, us poso la recepta refinitiva (que està basada en aquesta, amb alguna modificació), amb les indicacions pertinents per a fer-la en versió pot. 

Brownie 

Ingredients (la recepta està doblada en la foto superior)

115 grams de mantega
170 grams de sucre
2 ous
1 cullerada de cafè d'extracte de vainilla
1 cullerada de cafè de... cafè (instantani)
60 grams de farina
30 grams de cacau en pols
Un polsim de sal
Un polsim de llevat
Opcionalment, nous o perles de xocolata. O tot plegat, si no penseu trepitjar una platja en els propers deu anys.

Versió safata:

Preescalfeu el forn a 175 graus. Greixeu i enfarineu un motlle quadrat. Foneu la mantega a foc suau en una cassola, retireu-la del foc, i afegiu-hi el sucre i la vainilla. Incorporeu-hi la resta d'ingredients. Enforneu-ho uns 20-25 minuts (fins que tot just la part superior sembli quallada... no us passeu o resultarà en una cosa seca i inmenjable).

Versió pot: 

Necessitareu un pot de vidre d'un litre de capacitat, com els que es fan servir per les melmelades. Poseu els ingredients en aquest ordre: farina (barrejada amb la sal i el llevat), cacau (barrejat amb el cafè), sucre,  ingredients opcionals (aquí gairebé obligatoris, per acabar d'omplir. No sé si la recepta cabria en un pot de 3/4). Si sou una mica maldestres, podeu fer servir un embut. No li pegueu gaire viatges al pot, o l'efecte visual quedarà catxumbo. Remateu-ho amb una tela o paper de seda lligat sobre la tapa i afegiu-hi una etiqueta amb les instruccions i la llista d'ingredients que el receptor del regal haurà d'afegir.

Glaça pel brownie

Jo vaig fer servir només una mesura de la recepta per a tot el brownie (que com ja he dit, era doble)

45 grams de mantega pomada (detall important)
15 grams de cacau
Una cullerada de mel
Una cullerada de cafè d'extracte de vainilla
100 grams de sucre glas

Barregeu-ho tot amb una forquilla i repartiu la glaça per sobre el brownie mentre encara sigui calent. Si voleu afegir-hi més decoració -jo vaig adornar-lo amb confetti de sucre i vaig cometre un atemptat contra el Déu de la tipografia amb un llapis de sucre de purpurina- feu-ho quan el brownie ja s'hagi refredat.

dimarts, 11 de maig del 2010

Ada, padrina

La setmana passada em van convidar a un sarau molt especial. L'Ada Parellada em convidava al seu Pla dels Àngels a un taller/sopar on els convidats prepararíem l'àpat. Una proposta francament temptadora per a la que òbviament no em van haver d'insistir. L'Ada la conec de les seves intervencions mediàtiques, del seu Cuina de Tàper (un dels meus llibres de cuina little black dress), i de que em va donar un bon cop de ma el primer cop que vaig col·laborar al suplement de Nadal de La Vanguardia. Em venia molt de gust poder cuinar amb professionals que sé que s'estimen el menjar, trobar gent nova, i sobre tot, conèixer-la en persona.


Arribo, com sempre, amb el temps just i treient la llengua. L'Ada és pràcticament a la porta del restaurant, repartint davantals, copes per a vi, i etiquetes amb els nostres noms. Els ulls li riuen, parla a cadència de taxímetre, té una paraula amable per a tots nosaltres, i de seguida ens organitza. Dues són les normes bàsiques que s'han de complir sempre: les mans, netes; i el got, ple. Dues regles que bé es podrien aplicar a la vida mateixa, no?


De seguit, ens posem a treballar. Jo he anat a raure al grup dels segons plats. Fem un secret ibèric al forn amb tomàquet concassé (crec...) i puré de carabassa. Me n'alegro de que m'hagi tocat aquest plat, perquè pel que veig és el que menys m'atreviria a fer a casa. Aprenc que el secret ibèric no s'anomena així per capricis del marketing, sinó perquè era i és una peça que es menjava durant la matança, i que si no s'anava amb compte, es perdia. I així ens posem a tallar, salpebrar, pelar, escaldar, enfornar. En altres taules, es els bolets són picats, la xocolata es desfà, mentre la cuina continua imparable transformant tot allò que li subministrem, sense que al nostre costat el restaurant hagi deixat funcionar.


Poc a poc el caos comença a prendre forma. Els plats ja ho semblen, i els comensals -molts dels quals no ens coneixíem- petem la xerrada, ja més tranquils, fins que ens criden a baixar al menjador de sota. Que, vaja, té tant de menjador com jo d'Aaron Sorkin, ni que tots dos treballem a la tele. El "menjador" és l'antic forn del Convent dels Àngels, degudament condicionat, i amb certes aportacions molt brossianes. Ens esperen diverses taules ja parades, on ens anem distribuint com ens sembla. I anem baixant els plats...


Aquest era el primer. Ceps, i llangostins, i un ou de guatlla, i una base de pasta, i pinyons torrats. Melós i cruixent, a un temps. Bonisssíssssim.


El nostre segon. Com us el explicaria? Era un com un shawarma passat de revolucions, i que balla sobre el baffle d'una discoteca a altes hores de la nit amb els ulls desaforats. Un secret (ibèric) que un voldria esbombar a crits i deixar que el món sencer conegués... És públic i notori que no sóc gaire carnívora, però aquí hagués pogut continuar i continuar endrapant retalls d'aquesta carn tan fineta, potent, gustosa (per sort, alguna part de mi que recorda que va anar a un col·legi de pagament va saber frenar-me). El que veieu sobre l'amanida és nou de macadàmia ratllada, contribució d'una servidora. L'Ada, mentre mengem, té un ull a tot arreu. Ella i el seu marit es preocupen que estem tots a gust, ens expliquen històries de la seva trajectòria en la restauració, comenten anècdotes, riuen...  Com si fos un sopar a casa seva, perquè és un sopar a casa seva. L'Ada ens explica la il·lusió que li fa el seu nou blog, fa bromes. Però no perd ni detall del què passa. En un moment donat, m'assenyala el segon del que tan orgullosos estem i em diu "Mar, al micromesclum li falta sal." Glups! Poca conya! Aquí se sent parlar algú que, malgrat uns moments després ens explicarà que evita els postres de rebosteria que demanen fórmules molt rígides, no fa ni una concessió a l'hora de menjar bé... L'Ada fa tallers similars als que jo vaig assistir tot sovint, que podeu consultar a la seva web. Si hi aneu, pareu bé les orelles!


Les postres -una bomba de xocolata amb taronja confitada- crec que són autoexplicatives en la foto. Han passat gairebé quatre hores des de que hem començat, i tinc la sensació que només han passat deu minuts. Miro el rellotge i veig que són gairebé les dotze de la nit. Com una Ventafocs de talla quaranta quatre (sí, què passa? Pago religiosament l'impost de circulació pel meu calçat), he d'apretar a còrrer per agafar el metro. Deixo enrera no una sabata, sinó el llibret amb les receptes que l'Ada ens havia preparat -gilitonta de mi-, una experiència divertidíssima, i un gust dolç, molt dolç de boca.

dimarts, 4 de maig del 2010

Sopem en bloc, pica pica version (Bloquegem l'Àtica)

Dieu-me retardada, però avui pujo un post que devia feia molts dies. Les setmanes corren a ritme de sprint olímpic, i entre feina, saraus, llibre i vida en general, se m'acumulen coses per explicar.

Fa dos dissabtes vam fer el promès Sopem en Bloc, convocat aquest cop pel Massitet i la Kisumenja, que amb molt bon criteri van advocar per un pica pica a l'Àtica, l'incombustible localet (és petit) del Carrer Galileu que triomfa a bloguilàndia-sur-mer. La convocatòria era especial per moltes raons. La primera, és que venien algunes cares noves. Noves perquè, en alguns casos, no ens havíem vist "in person" o perquè ens havíem vist fora dels sopars, però noves sobre tot, perquè vam poder saludar per fi a alguns lectors, com l'Anna Espelt, que a més d'haver col·laborat en aquest blog alguna vegada, va tenir el detallarro de portar-nos vins (i oli!) dels seus cellers. Hi va haver tots els ingredients per fer una escudella barrejada de bon rollo total: un menú que ens va encantar -em vaig apostar prop de la safata de foie amb fruita seca perquè la vaig veure molt desvalguda-, regalets - a l'amic invisible em van correspondre unes sensacionals galetes santjordienques de la Gemmota i el Tiriti ens va portar unes peces de joieria gastronòmica molt especial.  Em deixo molts detalls al tinter. La llista d'assistents. Els moments de riure. Els plats. Conclusió: una vetllada fantàstica, de la que només lamento haver-me hagut de retirar una mica d'hora. Ens fem vells (bé, i dos dies abans jo havia tingut la sempre nociva festa del Qué leer...) Però vull pensar que aviat en farem una altra, i aquest cop tenim plans per a que sigui ben sonada. Així que més que explicar com va ser el darrer "Sopem en bloc", prefereixo fer-vos una pregunta sobre el següent: vindreu?