Tanca el Tirsa: llums i ombres de la cocteleria a Espanya.

Avui mateix comença la fira de cocteleria FIBAR a Valladolid, al mateix temps que s'ha sabut que tanca el veteraníssim Tirsa de l'Hospitalet per culpa de la implacable llei d'arrendaments urbans. Són les dues cares de la mateixa, estranya moneda de la situació que viu la cocteleria al nostre país. 

Fa unes poques setmanes s'anunciava la llista dels 50 millors bars del món. Un anunci que a Twitter, que jo sàpiga, només seguíem jo i la meva gata des d'aquí. I d'altra banda és normal, perquè a la llista només hi havia el Dry Martini de l'ubicu Javier de las Muelas, que va caure -agarra't els matxos- 20 posicions des de l'edició anterior. No és voluntat de treure-li cap mèrit a la capacitat de resistència de l'empresari barcelonès dir que, fins fa pocs dies, ell i Kim Díaz (del Mutis, que es un bar tan secret, tan secret, tan secret que podria qualificar-se gairebé de teòric, i que ja no és a la llista) eren els únics "acadèmics" nacionals que formen part de les votacions. És una mera constatació que quelcom falla molt quan un ranking d'aquesta mena conta amb no menys de cinc bars d'Austràlia. La cosa sembla que s'ha esmenat i entre els qui tindran dret a vot a la propera edició hi haurà entre d'altres, professionals com Diego Cabrera, Juan Valls o Alberto Pizarro, que a més, són força més coneguts com a professionals de la barra que com a empresaris.

Solc explicar a tothom qui em vol escoltar que la cocteleria viu una edat d'or, comparable al que la primera dècada del segle XXI va significar per a la gastronomia, gràcies al focus de talent de El Bulli, i de tota la gastronomia modernista en general. El que ara mateix s'està fent s'està fent a llocs com The Aviary, a l'Artesian o al White Lyan no té res a envejar en imaginació o concepte al que es feia a Cala Montjoi. Apareixen noves publicacions, els concursos proliferen i... no se n'assabenta ningú. Barman que entrevisto, barman que em diu que el vuitanta per cent de les seves vendes són gintònics, que el públic no coneix els clàssics, que ningú no s'atreveix amb els còctels de creació. Es renega, a més, de fer versions de qualitat d'allò que podria ser més accessible, com la sangria, i es venen en sèrie versions cutres i barates d'allò que és ben difícil, com el mojito. I sí, proliferen versions luxoses d'espirituosos "d'avi", com el vermut o les ratafies, però deixem que marques històriques s'esllangueixin (l'històric Gin Giró ha passat molt recentment a mans de la multinacional Bardinet).

Les raons d'aquesta debacle, d'aquesta llunyania amb l'esperit dels temps són moltes: històrica manca de formació del sector de la hosteleria -només hi ha alguns diplomes semioficials sobre el tema, i, això sí, molts cursos més o menys pirates, amb matrícules a preu de Master al MIT-, poca vocació internacional dels professionals, que de vegades ni tan sols parlen idiomes; i profund desconeixement per part de la premsa gastronòmica, que fins fa quatre dies no sortia dels dos clitxés de sempre sobre el gintònic. 

I els consumidors? Uns se senten intimidats per un univers que de tan glamoròs com s'ha venut pot semblar críptic; altres segueixen creient que els còctels són només l'autopista de peatge, ràpida i cara, vers la borratxera. Cal doncs que la cocteleria faci un pas endavant; o llocs com Boadas, Chicote o Tirsa quedaran només com topònims d'una geografia mítica i enfonsada, d'una Atlàntida gastronòmica.

Gat per llebre i notes de premsa

Els periodistes solem afirmar que els companys que han passat a dedicar-se a la comunicació corporativa són "al costat fosc", però el cert és que molts de nosaltres anem i venim d'ambdòs móns o els compaginem. Jo mateixa hi he passat molts anys, i ara mateix escric, però també faig coses de marketing i premsa. Són dos universos molt diferents però complementaris, i s'hi has treballat en l'un sols saber quins són els límits en l'altre. Si tu, per exemple, et dediques a la promoció del producte X, sabràs quin és l'angle noticiòs per fer-lo atractiu, com has d'escriure una nota de premsa que sigui afusellable, i qui necessita mostres o fotos per treballar. Però has d'entendre que al final, estàs fent una "venda", has de convèncer al teu interlocutor de que el que tens entre mans és relevant i mereix lloc al seu mitjà. Per desgràcia, el terreny ha canviat molt amb la crisi, i la pressió per sortir als mitjans fa que, tot i que moltes agències segueixin treballant amb professionalitat i solvència d'altres perdin els papers.

La relació entre periodistes i agències de comunicació ha estat de sempre molt fràgil i plena de mines ètiques: la bona relació ha d'existir entre uns i altres, però no pot comprometre la feina de cap dels dos. És habitual parlar dels paranys i temptacions que assetgen els periodistes (la línia fina que separa mostra de suborn, els amiguismes, etc), però no se sol dedicar tanta atenció a les que trepitgen de vegades els qui fan comunicació corporativa i marketing.

Fa uns dies vaig rebre un mail informant-me que el que escric en aquest blog és tan xaxi piruli com per ser estudiat en un curs universitari, i, oh, a sobre, en un que tracta de dos temes que em són tan estimats com comunicació i gastronomia. Vaja, que sóc allò que a les escoles de negocis s'anomena un case study! Clar, passat l'entusiasme inicial, els afalacs, arriba un petit "però": si jo, oh, excelsa guia espiritual que mereixo ser presa com llum que il·lumina el camí crec que, malgrat tot, el meu model no és tan vàlid, també puc apuntar-me a ser alumna del curs, per un mòdic preu, clar. Ah, fale.

No vaig contestar el mail, que anava signat per algú de l'agència de comunicació de la pròpia directora del curs, perquè a) era clarament un enviament massiu, fet a un grup ocult -i és de suposar, nodrit- de destinataris i b) no estic interessada en ser exemple de res ni en fer el curs. Però la proposta sí devia agradar a molta altra gent perquè ahir vaig rebre un segon missatge:

Aquí és on es destapava el llautó: se'm demanava que parlès del curs en qüestió al blog, i a canvi, poder omplir de contingut una classe. A canvi. És a dir, fer una doble feina, sense renumeració, a la que accediria per pura vanitat. Perquè el criteri acadèmic per triar els continguts del curs és la publicitat sobre el mateix: un rigor espatarrant. I, rinxolant el rínxol de la ironia, per part de la gent que han de formar als professionals del menjar i del vi en com gestionar la reputació i el marketing del sector? Tremolo pel futur. Suposo que hi haurà qui ho accepti, bé per innocència, bé perquè avui molts busquen el seu lloc al sol dels mitjans, i si cal, pagaran per una aparent legitimitat acadèmica. Com passava a El Padrino quan enterren a Sonny, esteu advertits: qui accepti aquest tracte és d'aquell que haurem de malfiar.


Però el cas d'aquesta agència no és únic. Hi ha, per exemple, cert agent de premsa de Barcelona que es permet trucar-me i exigir-me explicacions quan no esmento als seus restaurants als mitjans on col·laboro. Després d'un parell de trucades energúmenes vaig decidir no tan sols no tornar-li a agafar el telèfon sinó mirar amb millors ulls qualsevol altre establiment abans que els seus (clar: si em vinguès amb una supernotícia en exclusiva ho reconsideraria. Fins ara no ha estat així ni per atzar). O hi ha també agències que t'envien notes de premsa directament enganyoses o errònies, com uns que m'intentaven vendre una teòrica marca de llet sense calories, o els que intenten colar estudis sobre els miracles de certa marca de iogur.

Me'n faig el càrrec que és molt frustrant intentar aconseguir que els teus clients surtin a una revista o a un diari (coi, si he dut premsa de còmics i arquitectes, que no serien exactament els dos temes del món als que es dediquen més portades de diaris), i cal fer el que es pugui per a que tinguin presència. Però contra les males pràctiques cal que els qui reben aquestes informacion apliquin criteris de criba i selecció. I per desgràcia, aquests s'han degradat molt, en bona part perquè ara hi ha molta més gent escrivint als mitjans que no els coneix i que no tenen la formació o la vocació d'aplicar-los. I més val que això canviï o menjarem molt de gat per llebre.

Sobre les escopideres (un post sofista)

A favor

El que distingueix dels animals és la nostra capacitat per sobreposar-nos als instints i les emocions. La nostra capacitat per raonar. No té sentit l'excès per l'excés. Gaudir de la gastronomia, dels vins, de les coses sense calibrar-les ens situa al nivell més baix de l'escala evolutiva. No és possible efectuar una anàlisi objectiva, o ni tan sols gaudir realment, quan s'ha travessat el límit, ni apreciar la feina, i l'esforç darrera un ingredient, un plat, o un establiment, si els ulls no són capaços de mirar. Més val poc i bó que molt i dolent, i des de un cert ascetisme, guardant la distància, és com millor un s'atura a entendre. Perquè, al capdavall, no hi ha plaer sense comprensió.

En contra

Rabelais tenia raó. Som animals d'excessos. Qui seu a taula tement el risc d'una indigestió o una borratxera no mereix dir que està viu. Cap anàlisi és mai objectiva, ni hauria de pretendre ser-ho. No s'entèn la vida sense gana ni sense set, sense l'accelaració del cor quan els llavis tasten la mel o quan Bacus batega desbocat per les venes. Viure és creuar límits, barrejar, jugar-se-la i excedir-se (potser motivats per la por a la fam última i definitiva, que és la mort). Com em va dir alguna vegada algú, les escopideres són per covards. Mirada nebulosa, gula-pecat. L'infern és no pecar.

Jack Monroe, cuinar contra l'austeritat.

(c) Jack Monroe

Deia Vázquez-Montalbán que menjar o no menjar era qüestió de diners, però que menjar bé o malament era qüestió de cultura. No sé què en pensaria la Jack Monroe d'aquesta cita, però sospito que hi estaria bastant d'acord. La seva història, tot i que situada a Gran Bretanya, podria ser la de tantes persones d'aquí. D'una vida normal i corrent, un daltabaix vital -una separació- li comporta no poder conciliar els horaris de la feina amb la maternitat. El seu ex contribueix en el que pot, però tampoc no està en una situació per tirar coets. Ella, davant la negativa dels seus empleadors de canviar-li els horaris, deixa la feina per cercar-ne un altre. I aquí comença la davallada: deutes, ajuts socials que es retarden, venda o penyora d'electrodomèstics, joguines del seu fill, peregrinació a bancs d'aliments, fam...

Crec que pocs països expliquen tant bé les dues concepcions del món que ara lluiten per imposar-se com Gran Bretanya. Del mateix lloc on neix l'estat del benestar, la Seguretat Social, i la millor televisió pública del món, en surt també una Margaret Thatcher (que en pau no descansi, la mala pècora), una férrea estratificació social, i una caverna mediàtica que res no té a envejar la nostra. En les seves penúries, a més, Jackie Monroe es sent acusada pels mitjans de viure a costa de l'estat com una paparra. Comença un blog que, empenyorat a temporades l'ordinador, haurà d'escriure a cop de teclat al mòbil. Fa un post on explica que la gana fa mal. Comença a pensar en receptes que allarguin una setmana amb el seu pressupost de dotze euros per a dues persones, i, segons les va penjant i explicant la seva història, el blog va guanyant en notorietat.

La seva situació ha canviat força, des d'aleshores: els posts es van convertir en un llibre i col·laboracions per a The Guardian i amb algun supermercat, i ella s'ha convertit en ambaixadora d'Oxfam contra la pobresa. Naturalment, la premsa tabloidea l'ha intentada desqualificar, qüestionant les seves tries, el seu estil de vida, i fins i tot la seva manera de cuinar. Ella ha respost les acusacions redreçant totes les falsetats (perquè allà, com aquí, n'hi ha uns quants que no deixen que la realitat els estalvii un bon titular). Sé que sóc una pesada perquè repeteixo sovint que cuinar és una de les eines polítiques més poderoses que tenim al nostre abast, però ho crec de debó. Cuinar bé, amb pocs diners, significa no deixar que la pobresa material es torni en misèria emocional, no ser dòcil, no callar. Consisteix en ser ciutadans, i no súbdits.

Blanco y en botella (Madrid 2020, gastronomia i Cultura de la Transició)

 L'heu llegida o l'heu vista. Abans d'ahir l'alcaldessa de Madrid per gràcia de Déu i del dit del seu marit va fer el seu discurs davant els membres del COI que havien de triar la seu dels Jocs Olímpics del 2020. La senyora alcaldessa, en un anglès que no puc adjectivar sense exposar-me a penes de presó, va fer fins quatre mencions del menjar durant el discurs, dues molt generals,"taste the wonder of Madrid" / "its food", i dues molt específiques, el ja famòs "a relaxing cup of café con leche in Plaza Mayor" i "a quaint romantic dinner in el Madrid de los Austrias".

La primera, sobre tot, va aixecar polseguera a les xarxes. Òbviament, el café con leche -que tothom sap que no és icona de gastronomia madrilenya ni de casualitat- no sorgia espontàniament: si hagués esmentat les canyes, podia allunyar el vot dels delegats musulmans; amb el pernil, passava el mateix amb els jueus (i, de rebot, els americans); l'entrepà de calamars podia resultar massa exòtic pels paladars sofisticats del COI... Per què, doncs, triar aquest exemple?

La revista Vanitatis afirma que als estrangers els agrada la sonoritat de "café con leche". Puc creure'm que alguna assessoria hagi rebut una morterada de pasta per arribar a tal conclusió, però va, per amor a la pensarem que la tria es va fer espontàniament basant-se en les meves idees o algunes de semblants. Doncs ja està, ja estem prenent un cafè a la Plaza Mayor. Posem que val dos euros (segons una enquesta molt poc científica fet als meus coneguts madrilenys, qui, per cert, afirmen unàniment no seure mai de la vida a fer el cafè amb llet a la Plaza Mayor). La traducció del dossier, segons les dades facilitades al diari Ara pel diputat Pere Aragonès, ha costat 20.800€. No entraré en el fet que, segons un càlcul aproximat i bastant conservador que vaig fer ahir costi unes tres vegades el que val una traducció d'aquestes característiques. Diguem només que costa 10.400 relaxing cafés con leche.

Un dels altres atractius potencials que va destacar el discurs de Botella era un "pintoresc sopar romàntic al Madrid dels Àustries". Trucant a la meva amiga Belén, assessora meva oficial tant pel que fa al Madrid dels Àustries i com a sopars romàntics, em diu que una cosa així podria sortir per uns 40€ (vam contar que al sopar es bevia vi, donat l'objectiu final de pillar catxo). Per pagar la despesa en vestits de la representació espanyola, caldria doncs que 1.072 parelles sortissin a sopar.

Són comparacions arbitràries, ho sé. Vull posar de relleu, però, que l'aposta gastronòmica de la candidatura no ha passat més enllà de la idea-força sobadíssima de que a Espanya es menja bé, sense voluntat de profunditzar més, o sense un coneixement real del -relativament baix- impacte de la despesa turística té en el cost de la candidatura. O potser, si sóc dolenta, la cosa va al revés, i el que menys ha importat és com les despeses de la candidatura es recuperaran després a través de l'hosteleria i els impostos. I sobre tot, vull destacar la desconnexió total d'aquesta gent amb el poble amb qui governen, però per al qui no semblen governar.

Segueix venent-se a l'exterior l'alegria de la vida ("No one celebrates like Spanish people do" va intentar pronunciar Botella en determinat moment), sense dir mai que els madrilenys més pobres -els que cobren una renda d'inserció de 527€, a manca de cap altra prestació- no es poden permetre ni cafès ni sopars. Cop tampoc se'ls poden permetre cap dels més de 52.000 madrilenys que van haver de recòrrer al Banc d'Aliments de la Comunitat l'any 2012.

I, des del punt de vista del marketing gastronòmic, si considerem que es van pagar 2.390.000 euros pels serveis una agència de comunicació internacional,  com a mínim és d'extremada tristor -per no qualificar-ho directament de malbaratament de fons públics- que s'escrivissin frases com aquesta (pàgina 8 del dossier):

Las calles de Madrid respiran vitalidad, arte y cultura, y cuentan con numerosos lugares de interés, difíciles de imaginar en otros destinos. Gracias al agradable clima de Madrid, a su gastronomía, capaz de satisfacer cualquier paladar, y a su belleza natural, la ciudad se ha convertido en uno de los destinos turísticos principales, más deseados y populares del mundo.

Substituiu "Madrid" per la ciutat del món que més us vingui de gust. Funcionarà igual, perquè no diu res.

I és que la Botella, com tants d'altres polítics (d'administracions, llocs i partits de tot signe), empra la gastronomia entesa com a clitxé simpàtic, aparentment elevat, i modern: Cultura de la Transició en estat pur, destinada a crear un consens amable i conformista, consistent a fer servir noms propis de cuiners sense entendre el que fan aquests en les seves cuines. Consistent en no qüestionar mai les llistes i premis que proclamen les virtuds del país, per molt esbiaixades o comercials que siguin. En ometre cap altre menció al menjar -només s'esmenten els menjadors molt de passada, en parlar de la Vila Olímpica- i, en canvi, fer-ne bandera de la gastronomia. En no preguntar-se si els productors del cafè el cobren a un preu just, ni si els cambres tenen feina tot l'any. O no voler assabentar-se si el pernil del sopar romàntic és ibèric, tal com diu la carta, o si la canya està ben tirada, o si tant se'ns en fot que al visitant se l'enganyi i no torni mai més. En considerar el menjar com a mer distintiu d'estatus, reservat a qui el pugui pagar, i no una realitat que abasta des de la mera supervivència física fins a l'art més elevat. En parlar de gastronomia com es parla de Jocs Olímpics, com mera cortina de fum: la llet.

Cupcakes: diguem no

A ell també n'hi van oferir un.

Ja feia molt de temps que em molestaven les cupcakes, però avui crec que he posat els peus al meu Hotel Overlook particular i quan, tot esmorzant, he sentit que en parlarien als Matins, i m'ha arribat el link a una fira de pastisseria, he creuat un Rubicon mental. Prou. Prou. I més prou. O agafo la destral i no responc. Aquest és el decàleg la llista de onze raons per les quals NO aguanto les cupcakes (amb una concessió a la dosi anual, que, com en el cas del McDonalds, té efectes homeopàtics).

1- Són un 'hype'. Fa dos anys, ningú no parlava de cupcakes. Possiblement, d'aquí dos anys, ningú no en parli. Ara mateix, no hi ha res més. Parlem d'una bombolla dels 'cupcakes' que m'atreviria a dir que és pitjor encara que la del gin tonic. M'hi jugo els nassos que als hipermercats del polígon n'hi ha ja. I no em feu parlar de la sempre originalíssima i arriscada indústria editorial i l'allau de llibres sobre el tema.

2- Són infantiloides. Sembla que no sigui cupcake si no és rosa. O si no té la puta Hello Kitty a sobre (sí, mama, he dit Hello Kitty). O brilli-brilli variat. Fotre's a la boca coses de color llampant i purpurina després de l'edat de tres anys em sembla patològic (qualsevol mare de profit et fumbria un carxot). Tota l'estètica dels cupcakes remet a un univers infantil i suau, com d'escenes retallades d'Amélie, però en pastís. I això ens porta al següent punt.

3- Són masclistes. Bill Clinton va estar a punt de perdre les seves primeres eleccions quan la Hillary va dir que ella no era la típica dona que es queda a casa fent galetetes. Guionistes: sóc un coi de dona adulta. Quan em van malament les coses en la feina, l'amor o la família, no necessito fotre'm un litre de gelat, un pastís, o molt menys, un cupcake per superar-ho. Si la vida te vasilah tú te callah y lo asimilah. Si cal, podria potser donar-li a l'ampolla. Però a una aberració plena de sucre, cors i nata muntada, no. Ah, en un altre ordre de coses, i a risc de que se'm qualifiqui a mi de masclista us xivaré un truquillo Cosmopolitan: si ell menja cupcakes és que probablement també menja cigales.

Cupcakes: No només pels cavalls

4- Són imperialistes. Pronuncia-ho amb mi "capqueeeeeic". Així, allargant la segona síl·laba i amb cantarella. "Capqueeeeeeeic". Com si enlloc dels dos anys d'anglès que et van aprovar per pena a EGB, haguessis estudiat un màster en literatura comparada a Massachusetts. Quan en tinguis dominada la pronúncia, puja un nivell dient "béiqueri", perquè els capqueeeeeeics no es venen MAI en forns, granges, obradors, fleques, pastisseries o confiteries, sinó SEMPRE SEMPRE SEMPRE en béiqueeeeeeris.

5- Són molt ensucrades. D'acord, de cupcakes n'hi ha de moltes menes, generalment basades en pastissos clàssics nordamericans, o, més senzillament, en un coi de madalena, farcida amb alguna cosa dolça i recoberta d'alguna glaça meitat sucre, meitat formatge. Però totes solen ser dolces, dolcíssimes. Clar, el tema és fàcil de veure: hi hauria una dissonància cognitiva molt bèstia si de cop i volta el gust fós subtil.

6- Estan sobrevalorades. Cap de les complicades tècniques que fan que la rebosteria sigui tant un art com una ciència intervenen en la seva elaboració. Si saps obrir un paquet de madalenes i untar-les amb Nocilla, saps fer cupcakes. Fer cupcakes i pensar-se que un és pastisser és com fer servir Instagram i creure's Robert Capa.

El meu nom és Legió

7- Maten la resta de pastissos. Fem una prova: si vas pel carrer menjant-te un xuxo o un croissant, seràs qualificada instantàniament de gorda/o. Si vas menjant un cupcake, ets glamurosa i estilosa (però amiga: ets una vacaburra igual). A les beiqueeeeris el capqueeeeeic és hegemònic. Només petites variacions sobre el tema (veure punt 10) igual de llastimoses. Per no esmentar que els cupcakes són profundament antiintelectuals: cada cop que en mengeu un, un pastís tradicional desapareix de les pastisseries.

8- Agraden a cert tipus de gent. Cupcake i ninyatisme van de la ma. Hi ha un eix del mal estètico- diabòlic que inclou el nailart, la robeta pija, els pintallavis de marca, fer ganxet, veure Sexe a NY i, mal de tots els mals, menjar cupcakes. Un eix que es creu dolç i delicat, malgrat siguis una mala pècora més xoni que les de Gandia Shore. Que sí, que no totes les consumidores de cupcakes seran així. Però l'estereotip és ben real.

9 - Són un placebo. Diuen els economistes que hi ha un índex, el de pintallavis venuts, que indica l'impacte de les crisis. La teoria és que quan no ens podem permetre grans luxes, augmenta la despesa que fem en els petits (en el cas dels homes, es diu que hi ha un índex similar amb les corbates, però no està tan clar). El cupcake, en aquest sentit, és alleujament ràpid: accessible econòmicament, no cal cuinar-lo (o no cal saber-ne gaire), crida l'atenció visualment, es pot sostenir amb una sola ma, i atipa. Els mateixos principis que el fast food.

10- Són caríssimes Dos euros amb noranta cinc. Per això.

11- Són la llavor del diable. Les capqueeeeics són el cap de pont de la invasió del negoci de la rebosteria cuqui (cuqui de bonic, i cuqui de cookie, un altre palabro que heu de dominar, com màfin -muffin-, popqueic -banderilla de pastís- i queictoper -cosa lletja que es posa sobre les capqueics per fer-les més lletges encara). Un cap de pont de la gilipollada, que, per la seva pròpia natura, viu en plenitud a Barcelona. Com sempre.

Cerveses sense Gràcia

Si aquests dies esteu per Barcelona i us passegeu per la festa major de Gràcia, només hi trobareu una marca de cervesa, però això sí, la trobareu a tot arreu i a totes hores, igual com ha passat els darrers anys a les xarxes socials i als blogs. La marca, la Damm, té un contracte d'exclusivitat per abastir les parades de bars i entitats, un contracte pel qual, a canvi d'uns diners entregats a l'administració, aquestes parades s'han d'abastir dels barrils als preus que ells marquin. Anys anteriors, la Maison Belge -una botiga dedicada a les cerveses belgues artesanes- organitzava una tast a l'aire lliure durant la cel·lebració, però aquest any, la comissió de festes de Joan Blanques de baix de tot (on es feia la cata), l'ha cancelat.

Òbviament, la Damm -si és que ha fet valdre el contracte d'exclusivitat- està en tot el seu dret de demanar que no es faci, però, és realment intel·ligent la jugada? Quina col·lisió podria haver-hi entre dos mons tan diferents? És realment tan lesiu pels seus interessos que es faci un acte -acte, a més, de molt petit format- en pro de la cultura de la cervesa (i si és així, per què)? O és simplement una mesquinesa sense més premeditació? O, no descartable, s'ha passat de frenada algú que no treballa per la marca, amb el zel de protegir-la?

A mi, el tema no fa més que plantejar-me preguntes: Quins són els criteris de l'ajuntament o la comissió de festes (o quina sigui l'entitat que concedeix la exclusivitat) per triar una cervesa o una altra en una festa popular? Els monetaris, o es demana alguna altra mena de justificació qualitativa? Quines són les xifres de tota l'operació? I per què si durant la festa es fomenta la diversitat i el coneixement d'altres begudes, a la cervesa se la tracta diferent? Això, quant a la part administrativa del tema.

Després, i aquesta part encara m'emprenya més, ve la part de les relacions públiques. Si teniu twitter, sabreu que el desplegament que ha fet en els darrers mesos aquesta empresa ha estat abassegador. Hi hagut temporades en les que literalment era impossible no trobar algú que comentés un dels seus saraus, sopars, viatges, sovint fins al punt de la saturació. Vull pensar que ha coincidit que estem en plenes vacances d'estiu i tothom mira menys les xarxes socials, però hi ha silencis sobre aquesta notícia que són clamorosos. Tan com ens agrada rajar als blocaires gastronòmics, que tenim el retweet molt fàcil amb qualsevol notícia mínimament relacionada amb el nostre àmbit, he vist poquíssimes mencions de l'incident, cosa que em sobta (amb nobles excepcions, com sempre passa). Deu punts per la gestió del 2.0 del tema, que sigui per habilitat o per xamba ha aconseguit silenciar-ho.

Però no crec que sigui problema exclusiu dels blocaires perquè tampoc no ho he vist als mitjans tradicionals. Serà que no se n'han assabentat. Que aquí ningú no hi veu una crònica sobre la Festa Major de Gràcia, amb la seva metàfora fàcil sobre la mort del comerç de proximitat, uns gotetes de moralina sobre els excessos alcohòlics que s'hi donen de tant en tant, molta nota de color, les clàssiques opinions enfrontades de veïns i guiris, quatre dades sobre els llauners i una pinzellada sobre la pujança dels mojitos i els gin tonics de disseny? Tan difícil és? No interessa? O és que fa por, perdre els anunciants? No ho sé. L'únic que tinc clar és que quan aquest any vagi a veure els carrers engalanats no serà pas cervesa el que begui.

Nota: Si la Damm, la comissió de festes corresponent o la Maison Belge vol exercir el dret a rèplica o afegir més informació sobre tot aquest afer, com sempre, les portes són obertes!

Nota 2: Aquest post ha estat corregit per reflectir més acuradament el que la Maison Belge ha explicat sobre el tema. 

Contra la fam

Hi ha un cert tipus de notícia periodística, anomenada una "prèvia", que consisteix a l'anticipació de fets que han de succeir aviat. Normalment, és un gènere pesat i avorrit (penseu en les prèvies dels partits de futbol o en la terrorífica cobertura de les eleccions, coneguda altrament com "campanya electoral").

Per desgràcia, no hi ha prèvia per a la fam. La gana és aquí, entre nosaltres, i tot i que durant uns anys semblava que era una realitat que ens queia molt llunyana, no se n'havia anat mai. Corren mals temps pels qui menys tenen (no així pels qui més tenen, però això seria tot un altre post), i és per això que més que mai, cal recolzar la tasca que fa la gent del Banc dels Aliments. Un de cada cinc catalans viu sota el nivell de la pobresa, i malgrat les causes estructurals seran difícils d'erradicar, no hi ha excusa per no intentar-ne alleujar la situació. La prèvia que llegiu ara és, doncs, la del Gran Recapte d'Aliments 2011.

Aquest 25 de novembre milers de voluntaris recolliran aliments en mercats i supermercats de tota Catalunya per a que el Banc dels Aliments els distribueixi. Molts dels blogs de cuina i gastronomia del país teníem ganes d'ajudar a difondre el Gran Recapte, i és per això que hem creat aquest esdeveniment a Facebook i als blogs:

I per facilitar el procés, aquest és un petit FAQ:

En què consisteix? 

El dia 24, els blogs adherits publicarem una recepta senzilla i barata que es centri en un dels ingredients de la campanya (arròs, llegum sec, pasta, oli, llet). La idea és triar receptes que no siguin cares, de manera que siguin a l'abast de tothom, usuari o no del banc. IMPORTANT: També posarem un link al Banc o a una de les seves pàgines de donació. Ah, i feu-los un donatiu, carai!

I si no tinc Facebook o blog?

No cal cap de les dues coses per fer un donatiu o portar aliments a algun dels punts de recollida! Ara, si voleu conèixer les receptes, haureu de passejar per la blogosfera gastronòmica. Intentarem recopilar-les a la pàgina de Facebook, i amb sort, en alguna altra banda. Si sou tuitaires, podeu donar la murga amb els hashtags #blogscontralafam i #blogscontraelhambre

Accepteu donatius?

No. Tot, absolutament tot, s'ha de fer a través de la gent del Banc. Nosaltres no sabríem què fer-ne. És més, segurament ho perdríem :DD

Com m'apunto?

Aneu a la plana del event, confirmeu assistència i deixeu el nom del vostre blog en un comentari. El dia 24, recordeu-vos d'enviar-nos el link per a que el compartim.

Qui sou? I per què ho munteu? 

Som un grup de gent molt diferent, i suposo que cada un dels blogs que hi participaran té les seves pròpies motivacions. Els meus pares van ser nens de la guerra i la posguerra. Aliments com els que es demanen en aquesta campanya per a ells eren un veritable luxe. No m'agrada pensar que hem tornat a una situació tan fosca, en la que tots som vulnerables.

D'altra banda, com a gastroblogger, sóc la primera en adonar-me que de vegades els que escrivim d'això tenim tendència a confondre bon menjar i menjar car. Quan discutíem com engegar aquesta idea, sovint em venia al cap que els aliments que demana el Banc són altament nutritius i "tunejables", que realment permeten moltíssimes variacions... Jo, doncs, al menys voldria reivindicar la grandesa d'aquests ingredients que són la base de l'alimentació de tantes persones, i contribuir a la idea que el Banc dels Aliments ens implica per igual als que en donem i als que en rebem.

Croquetes d'albergínia (i un llibre de cuina ben editat)

Des d'aquest blog he clamat de vegades contra els llibres de cuina que em semblaven mal editats. M'he queixat sovint de que s'edités sense fotos. He recordat la mare dels editors que permetien que sortissin a la llum termes com "un got de vi bó" o "coeu fins que estigui fet". I en general, he dit una sèrie de coses lletges i taxatives sobre els formats de llibre de cuina de les que avui vull fer marxa enrera. Acoto el cap i espero un calbot moral, perquè el llibre del que us parlaré se salta moltes d'aquestes condicions. El que es menjava a casa (RiuRau Edicions, 30 leurus) me'l vaig comprar al Fòrum de Girona, per recomanació del Roger (Amb)Compte. Suposo que era el lloc natural on comprar-me'l, perquè el seu subtítol es La cuina de Girona i els seus voltants. I vaja, que en certa manera, amb el nom ja està tot explicat, però no.

El llibre és la recopil·lació de la llibreta familiar, aquella que abans de l'existència d'internet hi havia a totes les cases, de Carles Ginès, pèrit industrial i empresari. No estem davant d'una mer receptari. No és aquest, tampoc, un llibre de tècnica (tot i que de tant en tant hi ha alguna indicació que d'altra). És tot això, a més d'un viatge per una memòria familiar i geogràfica molt concreta, la de la Girona dels anys 50. Potser no cal que ens posem transcendents i sentimentals, però diria que és un llibre que lluita contra el temps i l'oblit, obrint-nos una finestra a les vides de les àvies de l'autor i la seva infantesa. A una cuina casolana que de vegades s'enfrontava a les presses o les vaques magres. Una cuina, que sense fer-ne bandera, bevia del territori, emprant el que estava de temporada. I una cuina, finalment, en la que l'autor va créixer, i que ens comunica amb afecte. En uns pocs casos aquesta manera de fer està definitivament desapareguda -en l'apartat dels berenars hi ha un pa amb tel i sucre que la llet en brick s'ha carregat per sempre més, igual com és impensable que els nanos d'avui en dia vulguin menjar torrada amb all i arengada sortint del cole- però en general es tracta de receptes força accessibles, i que més provades i testades no podrien estar.

Abans d'escriure la que jo he provat -unes delicioses i finíssimes croquetes d'albergínia- no vull deixar de parlar de la part física del llibre, absolutament magnífica. Tapa dura, mida accessible, i, sobre tot, sobre tot, amb unes il·lustracions meravelloses de Pere Ginard, que podeu veure per aquí al voltant i al seu set de Flickr. Igualment encertades són les guardes i les portadetes, un aspecte que sovint es passa per alt editant, però que aquí s'ha resolt amb gràcia i fins i tot diria que amb carinyo. Ah, i amb un luxe de pròleg de Joan Roca. Un llibre editat amb atenció al detall, que demostra que per fer les coses ben fetes no calen bodegons espatarrants i absolutament photoshopejats, focs d'artifici tècnics, o grans campanyes de marketing viral: 10 punts.

Croquetes d'albergínia
Ingredients

3 albergínies mitjanes
1 llesca gruixuda de pernil salat
2 ous (l'original en demana un, però ofereix aquesta opció)
1 ceba grossa
1 got de llet (100 ml, potser?)
2 cullerades de farina
Oli d'oliva
Pa ratllat
Sal

Peleu les albergínies i piqueu-les amb la ceba i el pernil. L'autor insisteix que ho feu amb ganivet, però jo vaig tirar de trituradora i les croquetes van volar igualment. Sofregiu la picada en oli d'oliva a foc suau durant 15 o 20 minuts, fins que tingui aspecte de feta. Tireu-hi paulatinament la farina i la llet, i no deixeu de remenar. A mi la pasta em va quedar relativament poc lligada, però em sembla fàcilment solventable si s'hi tira una miqueta més de farina (o, en cas contrari, amb una mica més de llet o aigua). Saleu-ho i tireu-hi l'ou. Apagueu immediatament el foc i remeneu l'ou per  a que no se us cogui. Deixeu refredar ben bé la pasta a la nevera, munteu les croquetes, arrebosseu-les amb farina, ou i pa ratllat, i fregiu-les amb oli abundant. Figura que us en sortiran per a sis persones: nosaltres ens les vam polir entre ma mare, ma germana i jo, i encara ens hem podríem haver cascat unes quantes més amb aquella alegria.

Una meditació sobre el disseny

No deixa de ser paradoxal que el terme "de disseny" s'hagi convertit en un sinònim de "pretensiós", quan en realitat, si ho pensem bé, tots els objectes manufacturats que ens envolten han estat dissenyat per algú. Perquè què és dissenyar? Si busqueu a la Wikipedia o al diccionari, veureu que més enllà de la disparitat de definicions, sovint el terme implica planificació, creativitat i utilitat. Un disseny és una manera de construir objectes més eficients (o més bells), que ens facin la vida fàcil. Un clip per a paper, un bolígraf Bic o una cafetera italiana són objectes quotidians que algú, en algun moment, es va parar a imaginar i pensar com podia fer més barats, o més pràctics, o més més lleugers.

El disseny industrial, sobre tot des de l'adveniment del transistor i també gràcies al boom econòmic de després de la segona guerra mundial (a Espanya, com tot, va arribar més tard), va prosperar amb les seves promeses de luxe i mecanització a l'abast de tothom. En l'àmbit domèstic, va trobar el seu niu natural a les cuines.

Em trobo en l'estranya tesitura de tenir tres minimpímers a casa. El primer és un Taurus de l'any de la catampum que tritura i gràcies. També tinc un altre Taurus sofisticat que em vaig comprar la tardor passada, amb accessoris i accessoriets. I ara també un Braun sense cable, mercé a una promoció de Bloguzz que es va fer ja uns mesos però de la que no n'havia parlat encara.

Porto, doncs, des de principis d'any comparant uns i altres, però com tot això vé de l'esmentada promoció, deixeu-me que em centri en el de la Braun. Aquesta marca, no sé si ho sabieu, va ser una de les pioneres en el disseny d'electrodomèstics. Als anys seixanta va contar amb la figura de Dieter Rams com a dissenyador en cap, que devia ser un tio força particular, perquè feia coses com ara calcular l'angle exacte que havien de tenir les cantonades de les calculadores per a que fossin més harmonioses. Rams, apart de deixar-nos un bon munt d'aparells clàssics que reconeixereu segur al primer cop de vista, és l'autor també d'un decàleg de principis de bon disseny. I com que tot queda dins de la mateixa marca, mirem si el meu nou pímer els compleix.

1. Un bon disseny és innovador. A veure, la idea d'una trituradora sense cables no és nova. El que és cert és que aquest model, pel que he llegit, incorpora millores respecte als anteriors quant a autonomia i facilitat de recàrrega. Direm que sí.

2. Dona utilitat al producte. Sí. Fa el que posa la informació adicional que ha de fer. En algunes coses millor, en d'altres casos no tant, però globalment, l'enuig d'unes nous mig rebels es va veure compensat per la comoditat de que no gasti endoll. I em va escumar mantega i sucre per a unes galetes notòriament bé.

3. És estètic. Sí. Molt bonic, amb un disseny classicot en metall i plàstic negre, que crec que envellirà bé. Un look a mig camí entre sabre làser i escultura. Sòlid i discret.

4. Crea un producte comprensible. Aquest seria el punt més important per la meva mare: el pots fer anar sense preocupar-te de llegir les instruccions. Sí i sí.

5. És honest. Home, en principi així és (el disseny en sí no promet res que no es pugui complir).

6. No és intrusiu. El carregador, no ens enganyem, ocupa una mica d'espai, però visualment no fa cap nosa ni crida l'atenció (i això ho dic com un piropo). El nivell de soroll també és moderat.

7. Té un valor anacrònicament durador. El temps ho dirà, però al menys té pinta de bastant fortot i resistent.

8. Concep exhaustivament fins el darrer detall. MOOOOOC! Aquí ve la part on no. A veure, el minipímer pica de conya, bat força bé (tot i que no te accessori batedor), barreja, és molt ergonòmic i pràctic. Però hi ha una cosa en la que és francament millorable: No sé qui va ser el "$@! que va parir la gerra que porta, o el final de l'accessori picador, però definitivament no són els més senzills de netejar que he vist. La gerra té unes estries que us obligaran a perdre una part d'allò que piqueu, per molt bé que intenteu escurar. No és allò de "una aigüeta i tot net", aquí hi ha racons i raconets. Em sembla una badada força gran. En comparació amb els meus altres picadors, en aquest aspecte el Braun surt malparat.

9. Respecta el medi ambient. Diria que ni més ni menys que altres productes, tirant a més si ens fiem de que aparentment té més metall que plàstic en la seva composició. Taules.

10. És disseny en la seva mínima expressió (principi conegut altrament com "mariconades, les justes"). Visualment, sí. Quant a accessoris, diria que també (tot i que psicològicament trobo a faltar el de batre). Segons Gabriel Luelles, inventor dels primers minipímers de la història, qualsevol aparell d'aquests que gasti més de 200 watts està tirant l'energia, i per tant aquest va sobradíssim, però no sóc qui per valorar-ho.

En conclusió, és un bon aparell? Sí, definitivament ho és. Val els 170 € que costa a les botigues? Això ja és més relatiu. Reconec que la manca de cable és quelcom al que és molt fàcil acostumar-se. Poder batre una olla que encara és al foc, o treballar en qualsevol superfície auxiliar és molt pràctic. Però crec que tractant-se d'un aparell de preu certament elevat, si l'hagués adquirit em molestarien força les petites pegues que li trobo en l'aspecte de la neteja. Estic contenta de tenir-lo, però no sé si l'aniria a buscar.

Post Scriptum

Entenc que seria una mica estrany que tornés avui a escriure al bloc -i més després de tant de temps- i no digués res sobre Santi Santamaria. El que en pensava d'ell ja ho vaig escriure al seu moment i no tornaré a repescar-ho, perquè la meva opinió no ha canviat essencialment. Crec que ara l'únic que es pot fer és enviar una abraçada a la seva família i amics, i agraïr-li, en qualsevol cas, el llegat de la seva tasca creativa.

Menys és més

Avui ha estat el primer dia, des de que vaig decidir que em prenia una pausa, que he tingut l'impuls de tornar a escriure el blog. Els comentaris que em vau deixar i les reflexions que m'heu anat dient personalment o via mail, m'han fet adonar que en realitat sóc la única que ha de decidir que en vol fer, d'aquest blog, i si he d'escriure, i sobre què.

I he volgut fer-ho perquè vaig començar a veure pels mitjans que s'anunciava "El gran recapte", una iniciativa del Banc d'Aliments  per recollir menjar per a la gent que en necessita. Simple, senzill, immediat. La gent del Banc d'Aliments em cauen molt bé, però la meva implicació amb ells, malgrat tot, no havia passat mai de posar-los un link. No són una ONG vistosa, no volen abarcar l'univers, i paren necessitats puntuals. La seva missió no és construir, però això no fa la seva tasca menys vital. Dia a dia fan el gest més bàsic de solidaritat humana: donar menjar a qui no en té. Menjar que està en perfecte estat, però que no compraríem per un paquet deformat, o perquè som tan tontos de pensar que una data de caducitat és una sentència. Menjar que tirem als nostres carros de la compra sense pensar-hi dues vegades, que en ocasions deixem que es faci malbé, que considerem simple i bàsic. Cregui un en una pujada d'impostos als rics, o pensi l'altre que la solució estaria en donar més llibertat als empresaris, s'aposti per l'slow food o per la revolució dels transgènics, mentre debatem com canviar la situació hi ha gent molt a prop que passa gana, al nostre costat, sovint caiguts a la piscina de la pobresa sense avís ni flotador.

Potser, el que més m'ha colpit d'aquesta iniciativa, el que trobo més il·luminador, és que allò que es necessita més són coses que hem anat deixant de banda, de tan comunes com són. Grans, llegums, oli, llet. Bona part de la població mundial viu cada dia d'això, i, si penseu que és ensopit, us convido a reflexionar en la diversitat de receptes que han donat simplement l'arròs o la pasta.
22 euros -que no són res- compren deu paquets de llenties, deu de mongetes, deu de cigrons i deu de macarrons. Un paquet de kilo de llenties alimenta durant deu dies (i sé de què em parlo, la darrera vegada que en vaig fer pensava que no les acabaria mai). Quan vam decidir que els iogurts intel·ligents eren el que calia a cada nevera? Quan vam arribar a ser tan rics per com no cuinar de zero? Quan vam acordar que uns pocs havíem de menjar carn cada dia (o fruita fora de temporada) i que havia de ser barata, mentre altres no menjaven res? La cacofonia de crítiques és previsible: que si és hipòcrita, que si és un pegat, que si ho hauria d'estar fent el govern, que el que necessiten és menys impostos, que si està molt bé, però és paternalista podent triar, que si de què servirà. Una cosa que em va fer descobrir el darrer post és que de vegades no cal racionalitzar tant les coses. Perquè les més importants, sovint són les més senzilles, les més doloroses. I les més boniques.

Ahir i avui dissabte, el Banc d'Aliments recull menjar en mercats i supermercats de tota Catalunya, i a través d'internet. Us prego que, si us és mínimament possible (un paquet de llegum val 58 cèntims) hi participeu. I escric altre cop també per proposar-vos una idea que alguns cops hem parlat amb altres blocaires, i és que potser tots aquells que tenim blogs de cuina, igual que de vegades hem canalitzat els impulsos creatius cap al negoci o l'ego -i jo la primera-, podríem buscar alguna manera de capitalitzar la nostra presència per acabar amb allò que tan odiem: la gana. A mi m'encantaria.

Les patates de Bamijan

Los restaurantes de comida más o menos rápida de Kabul no tendrían éxito en España y hasta es posible que las autoridades sanitarias los clausuraran por falta de higiene. Se trata de un problema de umbrales. El de la pobreza, por ejemplo: el 42% de los afganos vive en la miseria. Para ellos ya es un milagro poder cenar un poco de nam-i-afghani (el pan nacional afgano) acompañado de una taza de té negro (manjar), que en los días especiales, en los que hay dinero, se puede acompañar con algo de arroz cocido (…)

Nasir expone en su tenderete unas enormes patatas y cebollas. Tiene los ojos hinchados y el semblante cansado. Dice que es por el Ramadán, el mes de ayuno musulmán que mantiene a los fieles de esta religión en ayunas durante el día y somnolientos de tanto comer, amar y conversar por la noche. "Las mejores patatas proceden de Bamiyán [provincia celebre por sus budas destruídos a cañonazos por los talibán]. Son más dulces que las pakistaníes", afirma con un deje de orgullo patrio (…)

El niño Omid se esfuerza en meter las semillas de la granada, un fruto muy afgano, en una batidora de otro siglo que milagrosamente ha pasado a éste. Se ayuda de una lata sin tapa para lograr la medida exacta, aquella que diferencia un buen zumo de otro mediocre. Cada mañana abre el puesto en la calle Shani Now, en el corazón de Kabul, a las ocho y lo cierra pasadas las nueve de la noche (…)

Avui, si no hi ha novetat, entrevisto el Ramón Lobo. Sempre m'incomoda força entrevistar a companys de professió (companys en la mesura en que un lluitador de sumo i un gimnasta es poden qualificar d' esportistes tots dos...), perquè em venen al cap les preguntes que jo els voldria formular, i que potser no seran justament les més interessants per l'espectador o el lector. A més, quan els entrevisto els demano opinions sobre temes dels quals sovint en tinc la meva pròpia, que m'he de guardar. Acabo per haver de triar entre ser periodista o ser persona. Una dicotomia absurda que gent como Lobo, Kapucinski o -d'una manera diferent però no oposada- Hunter S. Thompson o Tom Wolfe han refusat i trascendit.

Es diu que tots els estudiants de periodisme de grans volen ser corresponsals de guerra. Jo no he anat mai a cap, de guerra, ni crec que això arribi a passar (o que ja d'entrada tingui el valor i la professionalitat necessaris), però vull pensar que en el fons només hi ha una manera correcta de fer periodisme, tots els periodismes, qualsevol periodisme: posar els peus als llocs, interessar-se per les persones, parar atenció als detalls, i després explicar-ho tan bé com es pugui. I si es tèrcia, fer-ho a través del menjar. 

No és això, companys, no és això.

M'han tornat a triar per a una promo de Bloguzz, la del nou sushi de La Sirena. I ras i curt, no m'ha agradat.

Podríem matar-ho aquí, pujar una foto, dir un educat "gràcies, però no, gràcies" i donar per acabat el post sense ficar-me en més jardins. Però crec que és la meva obligació justificar les meves paraules i explicar què es trobarà qui pugui comprar el producte. Abans de començar, diré que el paquet em va arribar acompanyat d'una bossa per a congelats i un llibre de cuina bastant més interessant que el producte del que ara parlaré.

D'entrada, considero que és un joc conceptual molt perillós anomenar "Sushi" a un congelat, perquè el Sushi és un producte que tradicionalment s'ha caracteritzat per la frescor dels seus ingredients. Ara bé, si acceptem que tot el peix del que prenem en aquest país ha de congelar-se pel tema dels anisakis en algun moment (o això diuen la teoria i la llei), no ha de ser aquest el punt de fricció. Altra cosa ben diferent és que allò que de manera comuna anomenem sushi porti en alguna de les seves variants huevo pasterizado, jarabe de glucosa y fructosa, goma guar, EDTA de disodio, trifosfato pentasódico, benzoato sódico, tots ells ingredients que apareixen llistats en el paquet. Aquest conté dos nigiri de salmó, dos de llangostins, un de tilàpia (que, per cert, és una espècie invasiva), dos ura maki de salmó cuit, dos d'amanida de tonyina, i un de surimi, a més d'un minúscul sobre de salsa de soja, un de wasabi, un de gingebre encurtit i uns bastonets (que no són els de la foto). El producte s'ha de descongelar al microones durant un minut i mig, i deixar-lo reposar uns minutets més abans de servir-lo. He de dir que de tot plegat, el més bó potser sigui l'arròs, però el gust, la textura, i l'aspecte del peix és francament mediocre. Si mai heu menjat sushi de debó, trobareu a falta la lluentor, el color i el greix natural del peix ben tallat. En els makis, això potser no és tan evident, perquè entre el sèsam i les salses que porten, el gust es dissimula, i arriben a ser passables. Però els nigiris em van semblar francament deficients, tan sols una bola d'arròs amb un tall de peix descongelat a sobre.

No pretenc dir a la gent de La Sirena com han de portar el seu negoci. De fet, els sóc bastant clienta, sobre tot d'ingredients "en brut", i algun de precuinat, com els falafels. Però tinc la sensació que aquest mal anomenat sushi, que val sis euros amb trenta, està fonamentalment dirigit a un consumidor poc exigent, i no més interessat per l'autenticitat o la qualitat del que li és estrictament necessari. Una jugada que potser està justificada legal i empresarialment, però que a mi em sembla poc correcta. Una pena.

E-receptaris

S'acosta Sant Jordi, i si esteu llegint això, hi ha molts números que us esteu plantejant comprar un llibre de cuina. De recomanacions no us en faltaran. Al blog de Club de Cuines, el Roger Compte ha fet una impressionant recopilació en tres parts de les suggerències de la gastrosfera, que us recomano que us llegiu, ni que indefectiblement la selecció us acabi fotent enlaire el pressupost (o la bàscula!). Per això, avui no us parlaré cap llibre en paper, sinó que us vull comentar un format una mica diferent.

El darrer cop que vaig anar a la Fira de Frankfurt, ja fa un any i mig, l'expressió de moda era "llibre digital". A la programació de la fira hi havia força activitats entorn d'aquest tema, i els agents i editors semblaven unànimement esperançats davant un nou mercat que no per probablement secundari deixa de ser sucós. Les converses solien anar sobre la disparitat de formats i aparells, i sobre tot, entorn de la gestió dels drets digitals, per evitar el campi qui pugui produït amb l'intercanvi de fitxers de música i cinema. Tot era nou (el Kindle d'Amazon amb prou feines tenia un any), tot era verge (o tan verge com pugui ser res en una reunió d'editors, és a dir, d'una virginitat yolaberrocalesca), tot estava per fer... però que això no us condueixi a error: la gent de les lletres no perd mai de vista els números. Calia no fotre la gamba.

Està per veure si els senyals d'alarma estaven justificats. Avui en dia és encara relativament difícil trobar edicions piratejades en PDF i la major part dels lectors segueixen preferint el paper, sigui per comoditat, sigui per tradició. La manca d'un format hegemònic segueix pesant (costa decidir-se per un, per si és el que NO triomfa). A més, un llibre electrònic protegit no es pot deixar a terceres persones, perquè és còpia única. Potser doncs no és massa adequat per posar-se a abordar Guerra i pau, però té una sèrie de característiques que el fan particularment interessant de cara a la cuina.

Sobre el meu microones hi ha una pila d'impressions de receptes. Són una crònica tacada i arrugada de les meves neures i les meves curiositats a la cuina. Però l'espai del que disposo és escàs, i em fa certa pena que se m'embrutin els llibres. Vet-ho aquí que quan em vaig comprar l'Ipod Touch -la droga d'entrada a l'Iphone- vaig començar a barrinar com li podia utilitat a la cuina. Primer va venir un aplicació que em converteix al català el sense Déu de mesures anglosaxones (tasses, unces fluïdes i altres aberracions). Més tard, una segona aplicació que em permetia visualitzar pdfs... Primer amb una funda, i poc després amb el truquillo d'embolicar el fòtil en una bossa de congelació, vaig descobrir que allò era una sol·lució prou neta. Però al capdavall només eren macgyverades.

Següent pas? Instal·lar-me l'aplicació que converteix en un Kindle els aparells amb pantalla tàctil d'Apple. El gran avantatge és que et pots comprar llibres sencers prement un botó, i tenir-los a casa a l'instant, sense despeses d'enviament. Els desavantatges són que l'aplicació no té un motor de cerca (i això deixa els receptaris en inferioritat de condicions) i, si un no llegeix anglès, que té poc on triar.

"La cocina y los alimentos", de Harold McGee, en versió Kindle.

Però ahir mateix vaig descobrir que, si se'l tracta amb criteri, al llibre de cuina digital l'espera un futur esplendorós. Resulta que el meu adorat Mark Bittman, columnista de cuina del New York Times, acaba de presentar l'aplicació per Iphone, Ipod Touch i Ipad del seu llibre How to cook everything. I no es tracta només d'una transliteració del totxo. Té, aquest sí, un motor de cerca que és la bomba. Un rellotge de cuina integrat en cada recepta que es pot activar quan arribem al pas indicat de la recepta. Permet votar via internet cada plat. Hi ha llistes i llistes de tècniques, i de menjars ordenats per dificultat, possibilitat de fer llistes de la compra... I per més INRI, durant uns dies costarà només 1,59€, un preu molt inferior als 21,82$ que val a Amazon. Per fi algú ha entès finalment què pot donar de sí el format digital a la cuina, i l'aplicació s'ha col·locat al top five de les vendes de la botiga d'Itunes americana. És, des del punt de vista de l'editor, una sol·lució que requereix més esforç i temps per a projectar-lo, però que crec que atorga un valor afegit al text que pot atraure molts nous lectors potencials.

L'aplicació del Bittman no és la única. Jamie Oliver també ha tret un llibre pel Ipod, però per les ressenyes que n'he llegit, no està tan ben fet. Això sí, incorpora el format vídeo, que és una altra innovació ben atractiva. I n'hi ha moltes, gratuïtes o no, relacionades amb mitjans de comunicació o no, que prometen moltes noves alegries a la cuina. Probablement, els meus prestatges seguiran patint el sobrepès de llibres de cuina, però tinc la sensació que se'ls acaba de presentar un rival molt, molt temible. Seguirem informant.

Flexitariana 4-5-6... i alguns aclariments sobre la soja

Ara us explico què he estat menjant darrerament. Però en primer lloc, gràcies a tots els que m'heu deixat comentaris oferint-me ajuda i encoratjant-me, o us heu ofert a enviar-me receptes! Endanvant, no us talleu, i compartiu-les amb tothom!

Volia dir també que el que estic fent, i ho vull repetir un cop més, no és un règim com a tal. Si m'afarto a patates braves -totalment veganes- no avançaré gaire, però anar amb compte amb les calories és un afegitó purament meu que té relació directa amb la proximitat de les vacances i el bikini.

Segon punt: la soja. Anem a pams. En primer lloc, tinc al rebost cinc capses de llet normal que no penso deixar fer malbé. El meu cafè serà amb llet o no serà (són quatre gotes, m'agrada carregat). I pel que fa a la llet de soja en pols, l'aniré gastant en els smoothies matinals. Dit això, quan me l'acabi (i els pseudoiogurs que tinc a la nevera de casa i la feina), no en compraré més. I per què, que diria la Terribes? Perquè m'he estat informant sobre els pressumptes beneficis de la soja, i el que m'he trobat no m'ha agradat gens. Els estudis no només no demostren les seves preteses virtuts anticancerígens, sinó ans al contrari, i a més ens mostren una imatge molt més fosca d'un cultiu que estan impulsant massivament les multinacionals de la indústria agrària, que està fent fora cultius tradicionals i que, majoritariament, es sembra a partir de llavors transgèniques. De tofu sí que en seguiré comprant de tant en tant -sobre tot perquè generalment vé de l'agricultura ecològica- però tonteries, les justes. Mireu, per exemple, què posa l'etiqueta dels Activia de Danone sabor cereals, que se'ns anuncien com la imatge de la natura mateixa:

Ingredientes: Bebida de soja 76% (agua, habas de soja), azúcar, jarabe de glucosa y fructosa, zumos de uva y manzana procedentes de concentrado, cereales 1,4% (copos de avena, copos de trigo y salvado de trigo), espesante (E-1442), fosfato de calcio, colorante (caramelo), fermento, aroma, sal y Vitamina B12.

No cal saber-ne gaire de mates per adonar-se'n que gairebé una quarta part de cada "iogur" és sucre o coses que no venen al cas en un aliment que va de 100% vegetal (100% impossible, donat que porta sal, que és un mineral). Us recomano, en qualsevol cas, que no us creieu directament això que us dic i que busqueu documentació a la xarxa sobre la soja. Aviat descobrireu que més enllà del seu gust -que és una qüestió purament subjectiva meva- té un costat ben fosc.

I aclarit això us explico els menús que he fet. No poso receptes, que vaig malament de temps, però prometo que la dels cigrons amb rúcula, i la de la halwa, cauran.

Dia 4

E: Smoothie, cafè amb llet D: Suc de tomàquet, dau d'arròs, cigrons amb rúcula, pinya amb vainilla i un got de vi (era divendres!) S: Entrepà de pesto, rúcula, tomàquet, embotit. Un tros de formatge. Pinya i poma.

Dia 5

E: Dues torrades amb oli i zaatar que m'han portat d'Israel, "iogur", suc de poma. A(peritiu): olives, got de vi. D: Pasta integral amb tofu, albergínies i xampinyons. Dos nespres i dues prunes. S: Amanida amb tonyina i olivada. Truita de gruyère (ou yeah beibe!), síndria, halwa de pastanaga.

Dia 6

E: Torrades amb alvocat. A: Poma D: Pasta com el dia 6 (en vaig fer per dos dies) i plàtan. B(erenar): Granisat de síndria i maduixa (he passat davant una orxateria i sóc feble). S: Cigrons amb col i gambes. Prèssec. "Iogur".

Llegint Santamaria sense ira

Molt probablement, de no haver mediat l'existència del projecte en el que estic treballant -ja us vaig dir que preparava els materials per a un curs sobre gastronomia- no m'hauria molestat a comprar el llibre del que avui us parlaré. Com a molt, l'haguès agafat de la biblioteca, perquè francament, aquest bloc cada cop és més militantment Baixa gastronomia, per motius intel·lectuals i econòmics (que la vida está muy achuchá) i m'interessa relativament poc el que es fa als restaurants, donat que el gruix dels meus àpats és casolà. Però vaig considerar que, ja que pensava parlar dels debats de la gastronomia actual, calia que com a mínim fes esment de les posicions antitecnoemocionals (sóna com a la tornada d'una cançó de Kraftwerk o Chimo Bayo, an-ti-tec-no-emocio-naaaaaal, subidón, subidón, subidóóóón!). I per molta mandra que em fes, no em podia saltar a la torera que la base real del debat era el llibre de Santamaria, no qualsevol declaració que hagués pogut fer ell al respecte a posteriori, perquè aquesta sempre passaria pel filtre del periodista de torn. No es que dubti de la feina dels meus companys, però quant més directa la font, millor

Tot plegat, que ahir me'n vaig anar al FNAC i em vaig agenciar l'edició de butxaca (7,95 €, Temas de Hoy) de La cocina al desnudo, el llibre de Santi Santamaria que fa cosa d'un any va proporcionar titulars sense fi a la premsa. Jo, en el seu moment, li vaig fer una crítica a Santamaria per les seves declaracions, que podeu rellegir si voleu, i que mantinc, amb algun lleuger matís que ja explicaré. I com ahir per algun motiu misteriòs ahir em vaig passar el dia mig adormida però a la nit no podia aclucar ull, aquest migdia ja me l'havia acabat.

La cocina al desnudo exposa l'ideari de Santi Santamaria sobre el que ha de ser i no ha de ser la cuina. La cuina en general, no l'alta cuina. I aquí trobo la primera i més gran dificultat del llibre. Santamaria opina que els cuiners han de ser els precursors i l'avantguarda de la societat en temes gastronòmics. I aquí, jo dic ja d'entrada que no. Si hi ha una activitat que es pot fer a qualsevol llar, apart de dutxar-se, és cuinar. Mai com ara, amb internet, hi ha hagut un accès tan gran a la informació. Sí, hem perdut les tradicions de les àvies i el coneixement de primera ma del producte. Però miri, senyor Santamaria, jo sóc pobre i no vaig a restaurants amb estrella, la meva àvia va morir quan jo era petita, i no per això he deixat de conèixer -i de difondre, a la meva manera modesta- principis molt similars als seus. Que quan vostè -prefereixo tractar-lo de vostè- diu que la gent menjaria millor si tots poguessin permetre'ns anar a bons restaurants (com el seu) m'agafa el riure tonto (a vostè, quan anava a l'esplai, no li van ensenyar mai allò de donar una canya i no peixos a qui té gana?). Quan lloa les belleses dels mercats, de comprar productes de temporada, de socialitzar amb els productors d'aliments, no puc estar-hi més d'acord. Però pensi que avui he llegit tot això mentre dinava d'un tàper, davant un ordinador, un tàper que havia preparat en el poc temps lliure que tinc (i això que jo no tinc criatures ni maromo que entretenir). Després, he intentat anar fins a un centre comercial proper a la meva feina, el Glòries, i no he trobat ni un sol restaurant de menjar ràpid que em venguès fruita de postre. Per tant, senyor Santamaria, no em culpabilitzi, perquè no hi té dret. No em digui mai més, tampoc, que a la gent en realitat no li agrada menjar, perquè de ser així triaria altres aliments. No quan triar els que vostè em proposa representa un 10% del meu sou en un sol àpat. Em recorda a aquells polítics de l'era victoriana que acusaven a les classes baixes de ser uns viciosos nascuts per a la pobresa.

Segon punt: Diu vostè grans veritats. Com que la indústria alimentària busca el profit i l'eficiència. D'acord. Com que caldria que l'educació culinària comencés a les escoles. D'acord. Com que en aquest país la crítica i els restauradors de vegades no mantenen les distàncies. També d'acord. Com que cal saber els orígens i la història culinària sobre la que ens assentem. Però parafrassejant la cançó de Loquillo ¿dónde estabas tú en el 2009? Sí, enviant cartes als eurodiputats. I ja està. Perquè vaja, ningú no consideraria que les seves receptes dels diumenges a La Vanguardia -magnífiques, altrament- estan pensades per a produïr aquest canvi (i ja que ho parlem, suposo que la col·laboració a La Vanguardia no la deu fer gratis et amore?), quan en la majoria dels casos exigeixen llistes d'ingredients llargues i complicades. Però on són les seves classes a escolars? O a cuiners amateurs? Nota al marge: Si us plau, deixi de considerar que recordar-li la seva obesitat és un atac personal. Si un metge em digués que he de deixar de fumar amb un Ducados a la ma també ho trobaria invalidant, i una demostració de que no creu en el seu propi ideari.

Tercer punt: Aquí ja entrem en els atacs personals que vostè sí fa al llibre, particularment freqüents en la "apostilla" que el remata en aquesta edició de butxaca. Vostè arriba a qualificar a un crític de "soi disant". Qualifica Juli Soler de manipulador, sense aportar-nos més dades. I així cas, rera cas, rera cas. Canvia de tesi sobre la relació entre cuina i art quan li convé. Que acabi el llibre amb una presunta carta oberta conciliadora a Heston Blumental, qui en aquell moment passava per tot l'escàndol a The Fat Duck per un virus que no tenia res a veure amb la seva pràctica com a cuiner és de mal gust i francament capciòs. I que consti, que del tema additius, ni tan sols en parlaré. La realitat ha demostrat ser prou tossuda al respecte. Pel que fa a la resta de coses, vostè ha escrit un llibre de vegades bell, molt ben documentat -sobre tot pel que fa a qualsevol argument que recolzi les seves tesis- però els seus silencis i mitges veritats són clamorosos, i en definitiva, exclouen a tots aquells que no esmentem cada dos segons la paraula "diàleg", tot i que en canvi sí hi creiem de debó. I així no ens arribarem a posar mai d'acord...

Hi ha algun editor a la sala?

...perquè tinc una idea per un best seller. Si no heu estat amagats a una cova en plan Bin Laden, suposo que us haurà arribat ja que aquesta setmana La 2 dedica bona part de la programació a Ferran Adrià. La nit de dimarts, després que emetessin el primer dels documentals sobre la història del Bulli, em vaig quedar pensant sobre moltes de les coses que vaig sentir i escoltar, i en les reflexions que vaig compartir amb alguns amics gastroblocaires aquella mateixa nit i al dia següent, sobre la generositat, la creativitat i l’esperit d’alguns cuiners.

Llavors, em va trucar la meva mare. Qui no és precisament fan de la tecnoemoció o les avanguardes culinàries, però com a mare que és, porta una petita sibil·la de Delfos al seu interior. I com els darrers dies he estat una mica, bé, diguem que una mica down, em va remarcar una cosa que s’havia dit al documental. T’has fixat, em va dir, en que una de les cuineres de la primera época va comentar que en aquells temps només tenien una paella i l’havien de compartir? Amb una sola paella es pot arribar a fer El Bulli... 

No n’estic del tot segura que la meva mare no estés criticant tan sols la meva desmesurada afició a comprar estris de cuina i electrodoméstics. Sospito que no era només això. Vaig pensar que es vendria com a xurros un llibre d’autoajuda basat en les lliçons de vida de l’alta cuina. Com que no tinc qui me l’editi, me l’escric per mi mateixa i procuraré aplicar-me-les, a veure si algun dia aconsegueixo que la meva paella interior em dugui més lluny que a regentar un frankfurt de barri.

Crear és no copiar. Adrià dixit. Però per a no copiar, cal conèixer la tradició, saber on són les arrels, quines errades ja s’han comès, quins éxits ja s’han obtingut, fins on han donat de sí els ingredients fins ara. I trascendir-ho tot perdent la por al risc. 

Si vius a la contra, el món se’t gira en contra. Aquesta lliçó no vé del Ferran Adrià sinó del Santi Santamaria. És ben trist veure un home del seu talent perdent la raó pel seu afany de comparar-se i reivindicar-se de mala manera.

L’èxit és una qüestió molt subjectiva. El Bulli, com a restaurant, palma pasta des de temps inmemorials. La seva força radica en altres pilars. Els inspectors de les guies de vegades són injustos, la vida també. Però cal tenir fe.

Sigues generòs amb la gent, i no perdis ocasió de parlar amb ningú. La gent de El Bulli han estat extraordinàriament oberts amb les seves tècniques, d’una manera inaudita en un món tan competitiu com l’actual. Això no treu que Adrià no sigui un mestre a promocionar-se. Es diu d’ell que mai no refusa una entrevista. No saps mai qui et pot fer una pregunta nova, o obrir-te un camí inesperat.

Viure és un treball en equip. Un dels aspectes que més m’ha agradat dels documentals és que això es remarca una i altra vegada. Per a que existeixi un Adrià, cal un Juli Soler, calen desenes de cuiners i gent de sala que han treballat amb ell, calen els comensals… 

Que no agradis no vol dir que no et respectin. Al primer documental sortia Arzak dient que d’entrada no li agradava tota aquella innovació que li feien tastar a Cala Montjoi. Però que allò no l’havia dissuadit de veure el mèrit que tenia. Una crítica no és, necessàriament, un fracàs (aquest punt estic per tatuar-me’l).

Aprèn. Aprèn sempre. Aprèn per sobre de tot. La gent de El Bulli no han deixat de viatjar, d'aprendre d'altres cultures, d'interessar-se per les coses. No hi ha més.

Símbols

Imatge: AP / RON EDMONDS / EL PERIÓDICO

Mentre espero que la rentadora acabi de centrifugar per estendre la roba i anar-me'n al CCCB a veure una exposició sobre la rauxa, aquest sentiment tan català de difícil traducció (menys a l'alemany, on hi ha la paraula "Rausch", que significa exactament el mateix, a més de "verí"), us vull escriure sobre un tema que fa dies s'ha anat colant als mitjans i que penso que mereix una petita reflexió. N'han escrit d'una manera o altra altres companys blocaires (sobre tot els gallecs, que com sempre tornen quan la resta encara anem), i avui en parla també el Periódico. Em refereixo al creixent moviment institucional que hi ha als paisos anglosaxons en pro del menjar sostenible i els horts. Quan dic "institucional" vull dir a nivell d'institucions de l'estat, que no ens enganyem, poden ser tan discutibles com volguem, però tenen una influència simbòlica força potent.

A Estats Units, Michelle Obama planta un hort al jardí de la Casa Blanca. A Anglaterra, Jamie Oliver cuina pels líders del G20 i s'hi gasta menys de 12 euros per cap, fent servir productes locals. I aquí?

Aquí, no res. 

Tret de la boda del principet, on van treure el San Cristo Gros de la gastronomia del pais (Adrià + Torreblanca) i no, no ens va costar menys de dotze euros per convidat, ningú no sap què mengen a diari els Borbons, el Zapatero, en Montilla o, si m'estires, el regidor de Joventut de Samarruga de la Punta. Aquí, als polítics només els veiem menjar quan hi ha campanya electoral -i es fan l'habitual ruta del bakalao de calçotades, costellades i altres festes populars- o sucant melindros en xocolata al Pati dels Tarongers per Sant Jordi. La resta de l'any, com no siguis Bermejo i te'n vagis de cacera, el medi rural només està per discutir-lo a nivell teòric. No dic que això sigui necessàriament dolent: els gestos no arreglaran la precària situació dels ramaders i els pagesos d'aquest pais. Per això calen lleis i un marc internacional més just.

Però els símbols són importants. Suposo que el pati no està per mesures no partidistes, però m'agradaria veure un pacte d'estat en pro de l'alimentació. No costaria res que tots aquests polítics que s'han sumat a la web 2.0 i ara tenen blogs i facebooks i twitters i no sé quantes coses més ens expliquessin de tant en tant què han dinat, què es menja al seu poble, quan va ser la última vegada que es van fer ells mateixos el sopar. És vital que aquells que ens representen prenguin consciència dels nostres problemes, començant pels alimentaris, més enllà del tòpic regal pernil salat als mandataris estrangers de visita o de glossar les gràcies dels cuiners "mitxelinitzats". Que s'enfrontin al conflicte que suposa menjar raonablement en una economia tocada. Que entenguin que hi ha una amenaça a la nostra salut que es farà molt real d'aquí uns anys si no fem res per a que tot el país prengui consciència de què és alimentar-se correctament. Que valorin el patrimoni cultural que es perd cada cop que una iaia more sense deixar escrit un plat. En definitiva, que siguin més humans. Que mengin.

Marketing de guerra

Imatge treta d'aquí.

El dia ha començat bé. Ahir vaig sopar meravellosament bé -a l'Àtica, com no- amb els col·legues del curs de novel·la (un dream team de talentosos/es) i m'he despertat de bon humor. El meu canvi de funcions a la feina, que em retorna a la redacció i a la traducció, m'agrada. I estic escrivint molt.

Però darrerament la crisi ho tenyeix tot. Avui he sabut que dues persones més del meu entorn han perdut la feina. I no para el degoteig. Així que contravenint les meves pròpies normes, vull fer una crida en pro de la indústria alimentària de consum massiu. 

A veure, no és que us vulgui convèncer de que heu de comprar a la babalà porqueries prefabricades. Ni de conya. Però directa o indirectament, he treballat molt de temps en marketing, i tinc força simpatia per a tots aquells que es mengen el cap diàriament per fer atractiu un producte, per trobar noves vies de que el resultat de la feina arribi al públic. El marketing és sovint una part desagraïda del món dels negocis: no t'emportes el mèrit si es ven, però sí les culpes si això no passa. Evidentment, els recursos de les grans corporacions són infinitament més gran que els del petit productor, però no puc evitar tenir certa empatia per les que han vist que la millor manera de vendre aliments és el truc més vell del llibre: les receptes. 

Ahir ja em rondava escriure sobre la nova campanya d'una marca de pasta de full, que ha endegat una web que vol fer sentir al consumidor que ell també sap cuinar. És una campanya ben pensada, perquè la pasta de full -que, per cert, és l'ingredient triat per l'Hecho en mi cocina en curs- té la meravellosa capacitat de transformar les restes de la nevera en un plat presentable (jo em vaig estrenar a la cuina fent quiches) sense gaire esforç. I la d'aquesta web no és la única iniciativa en aquest sentit. Jo rebo de tant en tant el newsletter de Barilla (la sucursal ianqui)  i el del patronat de promoció del Gorgonzola. Totes dues, molt ben fetes. He provat receptes que sortien en paquets de sucre, i d'altres que venien amb un cartró d'alvocats. I encara que en general no és que es tractessin de creacions sublims, d'aquelles que et fan canviar les conviccions sobre la vida i l'univers, sí que eren prou decents i satisfactòries, probablement perquè algú s'havia dedicat a testar-les i retestar-les i a comprovar-ne la redacció minuciosament. Alguna, fins i tot, la tinc retallada i la guardo en els quaderns que van precedir aquest blog.

No poso links. Tothom sap com funciona el Google. Ni tan sols us recomano que compreu els productes que es publiciten en les webs de les grans marques. Però sí que us demano que penseu i potser que proveu aquestes receptes. Tenen més feina al darrera de la que sembla.  

Una gana violenta

(C) Hereus de Josep Escobar

Tinc el convenciment que hi ha pecats capitals que estan sobrevalorats. L'avarícia? Vinga ja, que sosté blocs geopolítics com si res... La ira i la supèrbia? Inspiren les discussions més mediocres. La luxúria? Ningú no aixeca una cella, de tan banal com és. Jo crec que algú hauria d'investigar els altres pecats, els que fan cara de ser més passius, com l'enveja, la peresa o sobre tot la gula, i veure'ls reflectits en el mirall de la passió, treient-ne connotacions negatives.

Entenc la gula com un forat molt gros, un pou sense omplir mai del tot. Gana violenta o, com en diu la R.A.E., "carpanta". 

Tot això em venia al cap aquesta setmana quan llegia el vòlum dedicat a l'homònim personatge de còmic de Bruguera que ara ha reeditat RBA en el seu col·leccionable dels clàssics d'aquesta editorial. Saber qui és Carpanta potser defineixi més una generació que recordar on era un el dia de la mort de Franco. 

Creat per Josep Escobar -més conegut per ser el pare de Zipi i Zape- l'any 1947, Carpanta va veure la llum a les pàgines de la revista Pulgarcito, encarnant un personatge eternament mancat de menjar, pobre, i amb un enginy esmolat que, malgrat tot, no li permetia "moure el bigoti" gairebé mai. Ja d'entrada era tot un atraviment passar un personatge així sota el radar de la censura franquista. El règim s'entestava a proclamar que a l'Espanya de Franco "ningú no passava fam", en un acte no se sap ben bé si de propaganda o d'autoengany. Però el país sencer en passava i molta, de fam, i Carpanta, sota la disfressa de la caricatura, encarnava la quotidiana aspiració a un pernil o una gallina. La figura d'aquest pòtol, vestit sempre amb canotier, coll alt i samarreta de ratlles, enllaça segons alguns estudiosos amb la del pícar de la novel·la del XVI i el XVII. No ho sé, potser sigui excessiu. 

En la meva primera infantesa els meus pares em van regalar un tebeo de Carpanta i jo no el vaig entendre. Perquè no sabia llegir, encara. Recordo o imagino com si fos ara la imatge del gros Protasio, etern contrapunt de l'(anti)heroi, disposat a menjar-se un enorme entrepà mentre Carpanta se'l mirava amb ràbia i desig, i li deia alguna cosa que jo no conseguia desxifrar. L'apetència de Carpanta per l'entrepà era la mateixa que jo tenia d'entendre aquelles maleïdes lletres -no sempre els meus pares tenien temps de llegir-me contes- i em va conduïr a aprendre'n poc a poc pel meu conte, sense ecomanar-me a ningú. 

Si els meus parents sempre haguessin pogut satisfer el meu desig d'explicar el text, segurament mai no m'haguès molestat a intentar-ho en solitari. Si Carpanta hagués viscut sense estretors, mai no haguessim gaudit de les seves històries, no m'hagués trobat amb aquella portada críptica i excitant. Espero no omplir mai del tot aquesta carpanta meva interior. Ei, no dic que l'analfabetisme o la desnutrició siguin bons. Però en contra del que afirmen es budistes, sí que un estòmac buit, una certa insatisfacció, un rau-rau de gana vital que no et deixa conciliar del tot la son, poden ser motors molt potents. No pecats, sino virtuts capitals.