dilluns, 22 de setembre del 2014

La Pepa, la Sophia, la pasta, els vuitanta...

Get Adobe Flash player
Photo Gallery by QuickGallery.com

Ma mare, la Pepa, va fer vuitanta anys la setmana passada, igual com la Sophia Loren els va complir dissabte. Al club dels il·lustres nascuts al Setembre del 34 també hi ha Brigitte Bardot i Leonard Cohen, però malgrat el caché de la una i l'admiració irreductible que professo per l'altre (sobre tot l'admiració irreductible que professo per l'altre) avui no parlaré d'ells-
I és que em fa molt feliç veure com aquestes dues dones entren a la vuitena dècada, perquè els paralelismes entre elles no s'acaben amb l'edat: nascudes poc abans d'una guerra, amb la infantesa marcada pel conflicte i per les mancances de la postguerra, en crèixer es van convertir en ties espaterrants, que fins i tot es donaven un aire: nas gens petit, alçada bastant per sobre la mitjana de l'època, mirada intel·ligent... tot i que amb els anys ma mare ha anat evolucionat cap a un look, diguem-ne, menys barroc.

A casa sempre li hem tingut molta devoció a "la Sofi", fins al punt que la meva padrina va ser immortalitzada en una foto d'una revista del cor quan l'actriu va venir a signar les seves memòries a Barcelona, a principis dels vuitanta, en una crònica que, per cert, signava Maruja Torres.
No sé si en aquesta biografia surt una de les frases més famoses que se li atribueixen: "tot el que veieu ho dec als spaghetti", però l'afirmació té visos de verosimilitut quan la Loren és, a més d'actriu, autora de no un sinó dos llibres de cuina. El primer, "Yo, en la cocina", no l'he pogut trobar, però he llegit que Sophia Loren el va escriure obligada pel repòs durant l'embaraç del seu fill petit. Ell -un altre paral·lelisme- és del mateix any que jo, i igual que jo vaig créixer reclamant constantment fideus a la cassola, pels que tenia veritable deliri de petita, la pasta devia formar part destacada de la seva infantesa.

Perquè, com no podia ser d'altra manera, la pasta ocupa el gruix del segon, "Recetas y recuerdos". Aquest em va caure a les mans per casualitat i dos eurets en un Happy Books. I està molt bé: A més de la part d'anecdotari -el llibre està dedicat a la seva "Nonna Luisa", de qui diu que tenia "l'habilitat de transformar el menjar més vulgar en una vianda deliciosa", les receptes no estan només explicades, sinó que també tenen una petita explicació del seu context cultural, igual que passa amb les tècniques i els ingredients. I sí, són plats curulls de gloriosos carbohidrats, greix a tutiplén, carn de bitxos i alegria de viure. Ni punt de comparació, per exemple, amb el receptari de Gwyneth Paltrow i el seu refús als làctics, el gluten i el sucre: clarament, les dues actrius pertanyen a espècies ben diferents. A la Loren, per exemple, no li queien els anells de posar-se a cuinar pasta quan el catering de l'anunci de Gallo que va protagonitzar als anys vuitanta no li va fer el pes. Ho explica el publicista Lluis Bassat, que era qui estava darrera aquell anunci, i del que va fer un temps després i que ara recupero ara com homenatge a la Loren. I a tots els altres indòmits i talentosos nascuts el setembre del 34.




dilluns, 15 de setembre del 2014

Gat per llebre i notes de premsa

Els periodistes solem afirmar que els companys que han passat a dedicar-se a la comunicació corporativa són "al costat fosc", però el cert és que molts de nosaltres anem i venim d'ambdòs móns o els compaginem. Jo mateixa hi he passat molts anys, i ara mateix escric, però també faig coses de marketing i premsa. Són dos universos molt diferents però complementaris, i s'hi has treballat en l'un sols saber quins són els límits en l'altre. Si tu, per exemple, et dediques a la promoció del producte X, sabràs quin és l'angle noticiòs per fer-lo atractiu, com has d'escriure una nota de premsa que sigui afusellable, i qui necessita mostres o fotos per treballar. Però has d'entendre que al final, estàs fent una "venda", has de convèncer al teu interlocutor de que el que tens entre mans és relevant i mereix lloc al seu mitjà. Per desgràcia, el terreny ha canviat molt amb la crisi, i la pressió per sortir als mitjans fa que, tot i que moltes agències segueixin treballant amb professionalitat i solvència d'altres perdin els papers.

La relació entre periodistes i agències de comunicació ha estat de sempre molt fràgil i plena de mines ètiques: la bona relació ha d'existir entre uns i altres, però no pot comprometre la feina de cap dels dos. És habitual parlar dels paranys i temptacions que assetgen els periodistes (la línia fina que separa mostra de suborn, els amiguismes, etc), però no se sol dedicar tanta atenció a les que trepitgen de vegades els qui fan comunicació corporativa i marketing.

Fa uns dies vaig rebre un mail informant-me que el que escric en aquest blog és tan xaxi piruli com per ser estudiat en un curs universitari, i, oh, a sobre, en un que tracta de dos temes que em són tan estimats com comunicació i gastronomia. Vaja, que sóc allò que a les escoles de negocis s'anomena un case study! Clar, passat l'entusiasme inicial, els afalacs, arriba un petit "però": si jo, oh, excelsa guia espiritual que mereixo ser presa com llum que il·lumina el camí crec que, malgrat tot, el meu model no és tan vàlid, també puc apuntar-me a ser alumna del curs, per un mòdic preu, clar. Ah, fale.

No vaig contestar el mail, que anava signat per algú de l'agència de comunicació de la pròpia directora del curs, perquè a) era clarament un enviament massiu, fet a un grup ocult -i és de suposar, nodrit- de destinataris i b) no estic interessada en ser exemple de res ni en fer el curs. Però la proposta sí devia agradar a molta altra gent perquè ahir vaig rebre un segon missatge:


Aquí és on es destapava el llautó: se'm demanava que parlès del curs en qüestió al blog, i a canvi, poder omplir de contingut una classe. A canvi. És a dir, fer una doble feina, sense renumeració, a la que accediria per pura vanitat. Perquè el criteri acadèmic per triar els continguts del curs és la publicitat sobre el mateix: un rigor espatarrant. I, rinxolant el rínxol de la ironia, per part de la gent que han de formar als professionals del menjar i del vi en com gestionar la reputació i el marketing del sector? Tremolo pel futur. Suposo que hi haurà qui ho accepti, bé per innocència, bé perquè avui molts busquen el seu lloc al sol dels mitjans, i si cal, pagaran per una aparent legitimitat acadèmica. Com passava a El Padrino quan enterren a Sonny, esteu advertits: qui accepti aquest tracte és d'aquell que haurem de malfiar.


Però el cas d'aquesta agència no és únic. Hi ha, per exemple, cert agent de premsa de Barcelona que es permet trucar-me i exigir-me explicacions quan no esmento als seus restaurants als mitjans on col·laboro. Després d'un parell de trucades energúmenes vaig decidir no tan sols no tornar-li a agafar el telèfon sinó mirar amb millors ulls qualsevol altre establiment abans que els seus (clar: si em vinguès amb una supernotícia en exclusiva ho reconsideraria. Fins ara no ha estat així ni per atzar). O hi ha també agències que t'envien notes de premsa directament enganyoses o errònies, com uns que m'intentaven vendre una teòrica marca de llet sense calories, o els que intenten colar estudis sobre els miracles de certa marca de iogur.

Me'n faig el càrrec que és molt frustrant intentar aconseguir que els teus clients surtin a una revista o a un diari (coi, si he dut premsa de còmics i arquitectes, que no serien exactament els dos temes del món als que es dediquen més portades de diaris), i cal fer el que es pugui per a que tinguin presència. Però contra les males pràctiques cal que els qui reben aquestes informacion apliquin criteris de criba i selecció. I per desgràcia, aquests s'han degradat molt, en bona part perquè ara hi ha molta més gent escrivint als mitjans que no els coneix i que no tenen la formació o la vocació d'aplicar-los. I més val que això canviï o menjarem molt de gat per llebre.