Tabulé, vins i esperança

A poc que seguiu la informació internacional, ja sabeu que el Líban no es pot considerar la nació més afortunada del món. Ara mateix, mentre escric això, el país està sense president, per una repartició estricta i legalista del poder entre faccions religioses, que no afavoreix precisament a que el país encari el futur amb normalitat.

Antisirians i prosirians, laics i practicants (de no sé quantes confessions diferents), senyors de la guerra i poble ras, al pobre Líban li ha tocat viure en les seves pròpies carns totes les contradiccions, conflictes i guerres que solquen Orient Mitjà i ser sovint peó autodestructiu en el gran joc de les potències regionals. Malgrat això, la seva gastronomia és de les més sofisticades del Mediterrani i els seus vins, tot i la devastació de la guerra, formen part de l'elit.

L'any passat, durant la crisi amb Israel, la resorgida indústria hostelera semblava que s'havia d'enfonsar per sempre. Una flamant edició de la guia Time Out, que just s'acabava d'endegar, va baixar les persianes precipitadament, mentre Anthony Bourdain era evaquat d'urgència. Però un conegut meu, que va estar aquest estiu allà, em comentava com un cop més aquest pais s'ha reinventat a sí mateix, com les discoteques més pijes eren plenes, i com -no se sap ben bé de quina manera- els restaurants tornen a funcionar.

D'aquesta gastronomia-fènix, i d'aquests vins indòmits en parlen dos articles ben diferents, que us recomano fermament. Un cop els hagueu llegit, feu cap al restaurant libanés més proper (no haureu de cercar gaire, fins i tot a Gàmbia n'hi ha) i gaudiu dels seus tresors, amb l'esperança i el desig de poder fer-ho aviat en un Beirut en pau.

Sue Ellen

Ahir a la tarda vaig anar al Born. Motiu: El tast de vins que organitza anualment Vila Viniteca i del que vaig saber-ne per via d'Olleta de Verdures. El mecanisme no té complicació. Compres una copa commemorativa en alguna de les paradetes que hi ha pels carrers entre Santa Maria del Mar i la Via Laietana (4€), i a tastar! Diferents cellers mostren les seves ofertes de l'any, a voltes amb etiquetes encara provisionals, mentre els comerços d'alimentació i restauració del barri ofereixen petites mostres, gratis o un preu molt econòmic.
Per regla general, detesto les aglomeracions i m'atabala la humanitat a dosis grans. Ahir, en canvi, vaig trobar agradable perdre'm en la gernació, esmunyint-me anònima entre els grups de modernets, guiris, famílies, gent del barri i passavolants sorpresos. Em vaig fer el fútil propòsit d'apuntar-me quins vins tastava, però aviat vaig desistir, perquè la maniobrabilitat amb una copa, una llibreta i un boli (i ocasionalment un plat), envoltada per la densitat de població d'Hong Kong, i en uns carrers estretets, estretets, és limitada. Sort que per un cop a la vida vaig tenir els reflexes de no voler abastar massa. La temptació s'amagava a cada cantonada i em vaig imposar certa brutalitat en els meus mètodes: provava el vi, olorant-lo i fent un parell de glops. Si m'agradava, tenia permís de la meva Rottenmeyer interior per acabar-me la copa sense recança. Si no, discretament a la paperera més pròxima. Sense contemplacions. Un parell de persones em van mirar amb cara de bicicleta quan em van veure abocar cert Somontano que em va entrar com una bufetada, però crec que era la sol·lució bona per evitar mals majors.
I tot i això... em vaig deixar endur per una certa eufòria que ara penso que no es devia tant a l'alcohol -tot i que, no ens enganyem, devia ajudar- sinó a un cert orgull cívic per una ciutat viva i feliç, que semblava allò que el Fòrum mai no va aconseguir que fos.
Vaig xerrar amb les propietàries d'un restaurant senegalès, el Daru Salam, en el que curiosament jo només he menjat un cop, molts anys abans de ni tan sols haver somiat a posar els peus a Dakar, i al que ara m'han agafat moltes ganes de tornar.
Vaig menjar cap i pota; i vaig menjar una samosa. Vaig fer cua ordenadament per unes saltxitxes que no eren res de l'altre món, i em van donar sense esperar ni un segon una coca de sobrassada i crema (cuita pels alumnes de la Hoffman). Vaig comentar la jugada amb grupets de gent desconeguda, amb els que la dificultat de moviment portava a la conversa. Vaig tastar ametlles acabades de torrar, coca de recapte i olis ecològics (que em van "vendre" amb molt poc entusiasme: "D'on són?"-vaig preguntar jo. "De per Tarragona", em van respondre). Vaig xafardejar els aparadors il·luminats dels comerços del barri, vaig entrar a guaitar i remenar [per cert, Anna Espelt, vaig buscar els vostres vins i la descastada de la dependenta de Vila Viniteca no me'n va saber donar raó. Els he trobat finalment per una altra banda]. Vaig entrar a Bubó, a salivar davant els pastissos. Finalment, al cap d'una horeta, quan la cosa ja començava a degenerar davant de qualsevol guingueta on s'insinués menjar gratuït, vaig tirar amb la més lleu i simpàtica de les borratxeres cap a casa de la meva gata. L'animal m'esperava a la porta amb el rodet de pastar, la mirada desaprovadora, i picant impacient amb la poteta a terra. I jo, somrient com una beneita, sense excusa, amb una copa de vi buida a la ma...

Plans per un final de mes

Ja se sap que quan arriba el dia 30, les teranyines de la cartera conviden a quedar-se a casa a menjar arrós bullit i mirar Escenas de Matrimonio a la tele. Però no cal que renuncieu a fer una escapadeta -els de Barcelona, al menys- perquè divendres i dijous a la nit podreu sopar mentre sentiu dos súper Djs per uns escassos deu eurets. Això sí, no us espereu grans luxes, però sí un ambient jove i de bon rollo, i una més que raonable relació qualitat/preu. La convocatòria me l'ha passada el Ramonet, un dels rotulistes de l'editorial, que tan aviat li posa els diàlegs a Musculman, com se'n va de viatge a Rússia, que punxa discos en algun local, com ens delecta amb discursos sobre les particularitats de l'Smackdown.

Doncs mira per on que aquest dijous i divendres al vespre, sota el tebeístic nom de Yellowkid, ell i el seu colega MD selector faran una sessioneta als "Pollos" de Llull d'Hostafrancs. I quan m'ho ha comentat, se m'ha creuat un somriure de reconeixement: Jo hi he estat, al "Pollos", i sí, ell lloc no és dels que surten a les guies polèmiques, ni dels que fan que la premsa especialitzada apili les hipèrboles en ple èxtasi místic, ni dels que triaries per un súper compromès dinar de feina. Però no em fa cap vergonya aquest exercici d'amiguisme: aquí preparen els pollastres a l'ast com cal, l'entorn és divertit (i molt apte per dur-hi nens, gràcies a les activitats que hi fan i la decoració chickenruniana), els propietaris tenen inquietuts ecològiques i de conciència social, i els preus són tolerables inclús durant la darrera setmana de mes. Afegiu-hi una bona sessió musical, i encara que la nòmina no s'avanci, l'espera es pot tornar molt, molt més suportable... Les dades, picant al cartell.

Japó, sense propines

No us perdeu aquest interessant article que escriu avui Joaquín Luna a La Vanguardia sobre l'actitut nipona respecte les propines. El diari retira els continguts oberts als no subscriptors ràpidament, així que més val que us afanyeu o que visiteu un quiosc (pagar els diaris no és pecat ni engreixa).

Spam, spam, spam, saltxitxes, ous, i spam

Adoro l'humor absurd dels Monty Python, malgrat el seu esquetx sigui l'origen del nom dels milers d'ofertes que rebo a diari per allargar el meu inexistent pito, fer-me milionària sense sortir de casa, o comprar Trólex a preus insuperables. L'spam, abans de ser la creu de l'existència dels internautes, designava ja a una carn -teòricament de porc- que es ven en llauna als paisos anglosaxons, i que s'ha convertit en un símbol del menjar prefabricat i de dècades passades. A més, també ha donat nom al gloriós musical dels Monty Python, Spamalot, que vaig tenir la sort de veure a Las Vegas. A la botiga del teatre venien tota mena de records, com graals de plàstic (plens o no de cervesa) i llaunes conmemoratives, fabricades per la marca original de l'spam i que podeu comprar -frikis!- a través de la pàgina oficial de l'espectacle. No és l'únic menjar que han inspirat John Cleese, Eric Idle, Michael Palin, Terry Jones, Graham Chapman i Terry Gilliam.

Com? Que per què parlo d'uns humoristes dels anys setanta en una pàgina de gastronomia, si no tenen casi res a veure-hi? Que què m'he pensat? Que de què vaig?

Vosté perdoni! Jo no m'esperava la Inquisició Espanyola...

Per molts anys!

Dissabte vaig anar a la festa d'aniversari de quatre amigues, quatre ex companyes de feina de la meva època del Woman, la Irene, la Charo, l'Anna i la Lali. Amb alguna d'elles no ens havíem vist des de que vaig plegar de Grupo Zeta, al 2003, i com que em feia molta il·lusió retrobar-les i la meva manera natural de demostrar afecte és a cop de caloria salvatge, vaig optar per preparar un pastís. Aquest:

Servidora no ha tingut una mare respostera -la meva santa, que tant s'escarrassa i tan detallista com és amb d'altres varietats culinàries, considera l'alfa i l'omega de les postres casolanes obrir una bossa de lioneses de l'Àrea de Guissona- i per reacció a ella és l'únic camp en el que, per principi, trio les receptes com més complicades millor, les que posen al límit el meu fornet de la senyoreta Pepis, la meva habilitat tècnica i l'espai disponible. Aquest en vaig escollir una del llibre de la Clotilde Dusoulier (la de Chocolate & Zucchini) anomenada, d'una manera enganyosament simple Tarte chocolate caramel. Resum per als que no tingueu previst preparar-la: Una base de galeta, un mig de caramel de mantega salada i una part superior de xocolata semisòlida... Tres etapes que es preparen per separat i que jo vaig anar fent durant el dissabte, a ràfegues i sense estressar-me gaire.

Primer round: La galeta

Ingredients

75 grams de farina, freda de la nevera i tallada a cups
75 grams de sucre
150 grams de farina
1 o 2 cullerades de llet
1/4 de cullerada de sal fina
(en la meva versió) 1 culleradeta d'extracte de vainilla i 1 culleradeta d'aigua de flor de taronger

Barregeu a mà tots els ingredients sòlids en un bol mitjà, fins que quedi amb textura de molles. Afegiu-ho els extractes (opcionalment) i una cullerada de llet. Si apreteu suaument la pasta amb la ma, ha de quedar compacta. Si no és així, integreu-hi una mica més de llet. Engreixeu un motllo de 25 cm (la mida -del motllo- importa. Després us explico per què.) i pitjeu la pasta contra el fons i els costats, ajudant-vos amb un cullera, si cal, per deixar-la ben llisa. És normal que quedi un xic seca. Filmeu-ho i deixeu-ho a la nevera mitja horeta.

Segon round: El caramel

Ingredients

90 grams de sucre moreno
1 cullerada de mel
1/2 culleradeta de flor de sal o sal fina
80 gr de crème fraiche (n'hi ha de marca Sarkozy) o de nata espessa
30 gr de mantega

Escalfeu el forn a 180º. Enforneu el motllo durant uns vint o vint-i-cinc minuts, fins que la base sigui dauradeta i deixi anar un olor que us farà venir ganar de parar la recepta en sec i menjar-la tal qual. Deixeu-ho refredar sense desenmotllar.
Un cop sigui a temperatura ambient, poseu el sucre a foc baix en un pot no gaire gran, amb una cullerada d'aigua. No ho remeneu, sinó que ho heu d'inclinar i fer girar una mica el pot de tant en tant per a que es vagi desfent homogèniament. Si teniu la mala sort que jo vaig tenir, de quedar-vos amb la nansa del pot a la ma a mitja cocció, vigileu de no cremar-vos o us en recordareu de la p*** mare que va matricular el senyor Ikea. En quant el caramel es dauri una miquetona (no massa, que si no agafa regust amargant), hi afegiu la mel i ho remeneu. Ara hi deixeu anar mel i crema, i ho remeneu altre cop. Aparteu-ho del foc, afegiu-hi la mantega, desmaieu-vos de la oloreta, i aboqueu-ho sobre el motllo. Feu-lo inclinar per a que el caramel quedi ben distribuït per tota la base. Deixeu que es refredi 40 minuts més a la nevera, mentre vosaltres escureu el pot.

Tercer round: La xocolata

Ingredients

280 grams de xocolata amarga de qualitat
240 grams de crème fraiche o nata espessa

Ha, oi que sembla la part més senzilla? Dos ingredients, com d'emprenyadors poden ser? Doncs aquí va venir la part que em va fer renegar (perquè malgrat el que us ho donat a entendre abans, no em vaig arribar a cremar, tot i que poc va faltar). Cal tallar la xocolata a trocets petitons, petitons. I, creiu-me, 280 grams de xocolata és MOLTA xocolata, que té tendència a sortir volant o fer malbé el tall del ganivet. Ergo, si voleu fer aquesta recepta, recomano una escapada ràpida a can Xocoa o a la vostra pastisseria de guàrdia, on trobareu virutes de xocolata per a desfer de primera qualitat. Si no, resigneu-vos i a tallar o a ratllar. Un cop ho tingueu fet, escalfeu la crema en un potet a foc baix. Quan comenci a fer xup xup, aboqueu-ne la meitat sobre la xocolata. Deixeu-ho reposar vint segons (mentre, tapeu el pot de la crema per a que no perdi escalfor), i barregeu-ho amb un batedor de varilles des del centre. Repetiu l'operació, de meitat en meitat fins que ja no sigui fàcil dividir-la i l'hagueu integrada tota. Treieu el motllo de la nevera, aboqueu-hi la xocolata, alliseu-ho amb una espàtula i deixeu-ho refredar un mínim d'una hora. Jo el vaig decorar amb un d'aquests tubets que venen als súpers amb gust de vanilla.

Com va quedar el pastís? I què t'enrollaves abans, sobre el motllo?

A veure, el pastís va triomfar i es va exhaurir en un tres i no res. Els convidats a la festa no en van deixar ni el motllo, que literalment va desaparèixer (quin misteri o quins pebrots, veste'n a saber!). Potser era un senyal, perquè el que jo tenia era de 27 i no de 25 cm i crec que aquests dos centímetres, aparentment de no res, van fer que la part de galeta quedés un pèl massa fina i no es pogués desenmotllar. D'altra banda, la recepta deia que la xocolata fós de bona qualitat i aquí està clar que em vaig passar -vaig comprar-la del 85% de cacau- perquè la seva intensitat es menjava una mica la delicadesa de la galeta i el caramel. Òbviament, ningú no sembla haver-se'n adonat, a jutjar per la velocitat amb que van liquidar la tarta, però si la repeteixo, crec que faré variacions en la tercera capa per tal de que sigui una mica menys aclaparadora. Malgrat això, repetiria, perquè aquest pastís queda molt luxós, i amb una cobertura de torró, o de crema catalana, o fins i tot de fruita, pot arribar a ser irresistible.

Intraduïbles

Kummerspeck (alemany): Literalment, cansalada de preocupació. El pes que un s'engreixa quan està amoinat i menja en excés.

Shitta (farsi): Les restes del sopar que prens com esmorzar el matí següent.

Otsumami (japonès): Coses de picar que van bé amb l'alcohol.

-D'un post sobre termes intraduïbles del blog Neatorama.

Antropologia de mercat

"És allò que els consellers matrimonials anomenarien la teoria de l'home de les cavernes. Quan vaig a comprar menjar, sé què necessito abans d'anar-hi, i arribo a la botiga amb una llista que m'explica què em cal. En segueixo el rastre, i normalment ho faig de pressa i corrents. Això em converteix en un caçador. Els grans xefs, en canvi, són recol·lectors. No es centren en un objectiu concret, deixen que l'objectiu es centri en ells."-

-Adam D. Roberts, en el llibre The Amateur Gourmet.

Per sincronicitats d'aquelles que tant agradaven a Jung, just després que dissabte passat devorés el llibre d'un dels més blocaires preferits, i que mereixerà eventualment una ressenya més llarga, em vaig topar amb un curiós cartell a un restaurant proper de casa. Aquest establiment, al que anomenarem "Tieta Cesca", acabava de penjar un llarg i extens full de paper en el que hi ha el menú que proposen per les festes -sí, per a totes elles- de Nadal. Just a sobre, un altre paper enganxat recordava que aquest és un restaurant de cuina de mercat. Algú els deu haver assegurat que trobaran tot el que busquen i en perfectes condicions al mercat durant tot el període nadalenc.

No crec que hi hagi mala intenció en la incongruència dels cartells. El "Tieta Cesca" és un establiment més familiar que altra cosa, mig bar de tallat, cervesa i braves, mig restaurant de menú, està regentat per un trio entradet en anys, articulat per un germà cambrer i dues germanes xarcuteres -a la porta del davant practiquen l'art de rostir pollastres dominicalment- que exerceixen un màrketing plé de bones intencions. La seva estratègia consisteix a omplir la porta del lloc amb pòsters escrits en rotulador negre sobre cartrons reciclats, amb alguna esporàdica falta d'ortografia i molta creativitat en la gramàtica, que canten les excel·lències dels àpats que s'hi serveixen. Que no sé jo si són massa de cuina de mercat.

Vull pensar que sí, que cada matí una de les entusiastes polleres s'acosta a la plaça, passeja entre les parades, s'atura a sospesar els tomàquets, olora les magranes (a la fi han tornat les magranes!), examina curosament els enciams, tria els talls de carn per la seva lluentor i bon aspecte, i en funció d'allò que troba, decideix el menú. Però la cuina de mercat -aquella expressió tan de l'época del Naranjito, un dels primers termes gastronòmics que recordo haver sentit- s'ha convertit en un sinònim de menjar més o menys casolà o tradicional. Curiosament, és molt més probable que avui en dia tirin de plaça als establiments amb estrella Michelin -aquesta guia que cada cop que deixa anar la fumata blanca fa que el terra tremoli, i que a mi només m'influeix, i molt de lluny, el cop o dos cada mileni que puc entrar en un dels noms que hi surten- que no en els de barri i tradició. Perquè intueixo que la cuina de mercat, la dels recol·lectors, s'ha tornat un luxe només al abast dels que poden pagar el seu preu en diners o temps.

He decidit emprendre un parell d'experiments, durant el mes de desembre, aprofitant que la paga extra i el relativament alt nombre de dies festius juguen al meu favor:

Nº 1: Buidat de congelador. Prou d'emmagatzemar prefabricats. Prou dels inacabables paquets de mongeta tendra, de bròquil, d'alls tendres, del peix que no recordo mai descongelar i de misterioses carns momificades. Prou de reescalfar llesques de pa de motllo (de forn, això sí), per mandra de baixar fins a la fleca. Prou d'acumular menjar al rebost com si s'acostés un holocaust nuclear.

Nº 2: Cuina de mercat, a casa. O de súper, si us agrada més, o de botiga. Però vull poder dir allò que fa tants anys que ja no escolto enlloc: "He vist _________ (nom de l'ingredient principal d'un plat) i he decidit preparar això. Per tant, fins a final d'any, la llista d'anar a comprar serà més genèrica que mai (cal fruita, cal tall, cal alguna cosa per esmorzar) o contindrà només els bàsics (llet, aigua, café).

No sé si els meus bons propòsits toparan de cara amb la realitat. Tinc la sensació que la cosa pinta peluda, però el meu objectiu no és tant menjar seguint les regles cada dia com veure fins a quin punt és factible fer-ho mentre es viu una vida urbana normal i corrent. Això i estimular la meva creativitat. El temps dirà si sóc caçadora o recol·lectora. Els resultats, aquí.

Dia de l'espectador

Xafardejant per la web de Vila Viniteca descobreixo que dilluns vinent munten, en col·laboració amb la marca colectiva Misenplace, una jornada de cinema gratuït. Sembla que continua la lluna de mel dels darrers anys entre càmeres i fogons (entre el setè art... i quin deu ser el número que li toca a la cuina?). Aquest mestissatge ha donat fruit a un parell de llibres recents (35 mm i Comer con los ojos ) i a un bon nombre de pel·lícules. Podreu veure'n tres de elles gratuïtament si els envieu un mail demanant entrades, especificant per a quina sessió les voleu. El formulari rau a la pàgina principal.

I els passis? La cita és al cinema Aribau Club, el dia 26 de Novembre, i el programa consisteix en Ratatouille, a les 16:30, Entre copes, a les 19:00 i Deliciosa Martha, a les 21:30. Entre sessió i sessió, tast degustació de productes... No em sona com una manera terrible de passar una tarda de dilluns, oi?

ACTUALITZACIÓ: Angloparlants, podeu llegir un seguit d'interessants articles que relacionen coneguts films amb receptes en aquesta secció del blog Apartment Therapy.

Vacances a Roma

Amb una mica menys de glamour que el Gregory Peck i l'Audrey Hepburn, l'altre cap de setmana la meva mare i jo ens en vam anar d'escapada a Roma. Fa uns mesos vam trobar uns bitllets baratets de Ryanair, que figurava que només valien un cèntim i que, tot i que finalment van costar una mica més i ens van fer patir una mica amb els canvis d'horari, ens van portar a la Ciutat Eterna. Era una visita que ens devíem a nosaltres mateixes. Ja hi havíem estat, en un viatge organitzat, l'any 2001... dos dies després de la caiguda de les torres bessones, amb la meva mare patint un flemó descomunal i febre, i allotjades en un hotel que sí, estava a Roma, si es que considerem Roma els confins més remots de l'antic Imperi Romà. D'aquella ocasió ens en va quedar poc a la memòria. Vam estar al Vaticà, a la Vila Adriana i a Villa d'Este a Tívoli, i vam voltar una mica pel centre, però els ànims no acompanyaven per fer gaire turisme.

Així que dissabte, a primeríssima hora del matí, vam deixar l'hostal al que havíem arribat mig congelades al vespre (es veu que el fred arriba abans a Roma per la diferència horària), disposades a encaminar-nos al Colosseu, abans que s'omplís de turistes indesitjables com nosaltres. I caminant, caminant, pels fors, el Campidoglio, l'Altar de la Patria... Per desgràcia, la meva càmera de fotos estava en plan borde total, i només va funcionar quan ho va creure convenient. Davant els seus continus problemes d'actitut, he decidit jubilar-la aquesta propera paga extra.

Us estalvio la descripció estil "Oh, Europa" i vaig de cara a barraca: primera parada tècnica, una gelateria... Aixeques una pedra i en trobes vint-i-set o vint-i-vuit, totes bastant plenes i totes, fins i tot les més turístiques, d'una qualitat espatarrant. Amb una quantitat de varietats que sembla que no pugui ser real, de lemoncello, cassatta, bombó de Ferrero Rocher, llima... I un cop reposades les forces, cap al mercat de la Piazza Campo dei Fiori. Potser la plaça va passar a la història per ser on hi van cremar Giordano Bruno, però avui en dia es coneguda arreu com seu del mercat més autèntic de Roma. No és gaire gran, però alberga un arc de San Martí de colors i varietats, sense deixar de tenir un ambient gairebé de poble, en tractar-se d'un mercat al descobert. El que més greu em sap és haver confiat massa en la memòria i no haver-me apuntat el nom d'algunes verdures (les que semblen endívies) que són típicament romanes. Hi vaig fer unes quantes compres -scamorza afumicata, un dels meus formatges més idolatrats; una barreja d'espècies per a spaghetti i un tallador de verdures que un xerraire vellet em va colar per dos euros. Vaig voler endur-me flors de carabassó, però la venedora em va dir que no aguantarien dos dies sense nevera.

En un principi, tenia previst que dinéssim a un restaurant de Trastevere, però aquest recorregut que us he explicat en quatre ratlles equival a quatre hores de caminar. I com que érem prop de l'antic ghetto, i jo havia sentit a dir coses molt bones d'una petita tasca anomenada Sora Margherita. Però havia llegit que era molt difícil de trobar, i que obrien irregularment. Vet-ho aquí que parem a una plaça a preguntar per l'adreça i era allà mateix! Ens vam quedar de pedra...

El Sora Margherita és un d'aquells locals que malauradament van desapareixent, certament tronats, petitons, amb taules enganxadíssimes les unes a les altres, estovalles de paper, una inacabable corrent d'olors provocadores de saliva, i comensals que mostren la seva felicitat per haver estat iniciats en el seu secret . Tan bon punt vam entrar, després d'esperar cinc minutets assegudes al sol en unes cadirones de fusta, la meva mare i jo vam comentar que ens recordava a un enyorat restaurant de La Bisbal que es deia La Marqueta... O al Ciurana, lloc de tapes inoblidable del barri de Les Corts. Fundat el 1928, és ara una associació cultural -de la que t'has de fer soci al seure a dinar, gratis- on fan cuina veritablement romana, naturalment amb cert tocs jueus. Tres plats amb vi, postres i cafés surt a uns 25-30 euros per cap. El nivell de confort no és el que es paga, sino unes cruixents carxofes a la jueva, uns agnolloti cacio e pepe (típicament romans), fets artesanalment i només amb Pecorino i pebre, uns polpetti, el xai a la caçadora i les torte della nonna amb crema i pinyons.

Casi no ens podíem ni moure després del dinar, però ens vam obligar a anar caminant -casi rodolant-fins al Trastevere, on apart de gaudir dels decadents edificis renaixentistes i de les esglesioles, em vaig firar una bossa de Prada vagament autèntica. A Roma, amics, costa no pensar en aquella felliniana escena dels operaris del metro que troben un mosaic de l'antigor durant un instant abans no desapareixi. Amb tants i tants monuments, com han d'estar ben conservades les voreres? Com fer que el pressupost arribi per a netejar les fonts menys turístiques, les cases més amagades dels ulls dels visitants, si hi ha tanta cosa a polir, a restaurar, a repintar?

...i per si de cas, ho escrivim en anglès.

De tornada, creuant altre cop el Tíber, vam començar a defallir i a sovintejar les parades en cafès o esglésies amb l'excusa d'escriure postals o contemplar l'arquitectura amb més calma. Altra cop cap a la Piazza Campo dei Fiori (on ens vam trobar una manifestació dels verds, ingenus com són els italians), cap a la Piazza Navona, el Panteó -farcit de capellans molt i molt joves, que em van provocar una profunda sensació de melanconia-i, altre vegada, la Fontana de Trevi. Em pregunto a quina hora hi devien anar el Marcello Mastroiani i l'Anita Ekberg. Segur que a les sis de la tarda no era, perquè la sueca no hagués ni pogut mullar-se les mans de la gernació que envolta el monument. Gernació que comprava pasta de coloraines, formes i preus increïbles, panettones i licors a les botigues del voltant de la plaça, sense que els importés ni mica que aquells aliments fessin cara de ser made in Taiwan. Vam tenir la xamba -again- de trobar un súper, en el que aquest cop sí, vam comprar bosses i bosses de pasta per la família, pastilles de brou de funghi porcini, xocolata amb peperoncini (una mica decebedor, en comparació amb el que em van portar uns amics de Sicília), tubs de salsa concentrada de tomàquet i focaccia al buit per fornejar.

A la nit, esgotades de caminar, no ens vam allunyar massa de l'hostal, prop de l'estació Termini. Com que la zona està plena de trampes per turistes, vam optar per l'únic que no ho era. Error capital, perquè es pot ser un mal restaurant sense ser turístic. Per si mai passeu per la zona i teniu gana, fugiu dels lents i malcarats cambrers del restaurant Elettra.

Matí de diumenge: Altre cop caminar i caminar. Vam agafar un bus fins al Vaticà, i d'allà vam anar baixant cap a l'eix Navona-Trevi. Prop de la Via del Tritone, vam localitzar un altre restaurant dels que havia detectat per internet com de bona relació qualitat-preu, el Da Olimpo, prop de la Via del Tritone. Una miqueta més fi que el Sora Margherita, es tracta també d'una trattoria bastant familiar -tot i que aquí ja no érem les úniques turistes. El plat estrella va ser el meu segon, una scamorza (sense afumicar) a la planxa, sucosa, que transmutava el formatge en una altra cosa diferent i deliciosa. I poc més. Corrent en direcció a les escales de Piazza Spagna, una ullada a l'univers de luxe desaforat dels Guccis i Armanis de la Via Condotti, i a les cinc, cap a l'aeroport, cap a Girona, cap a casa. Ciao!

A la japonesa (II)

Uno de los cocineros estrella, Sergi Arola, destacó el valor de las viñetas españolas frente al cómic japonés. "Si miro hacia mi infancia puede que no tenga un recuerdo claro de algún acontecimiento, pero siempre veo con claridad que allí estaban las historias de Mortadelo y Filemón. Y ahora le tengo dicho a mi hija que deje de leer esos mangas y coja de una vez la obra de Ibáñez". - D'El País, via Con C de Arte.

Ja té nassos que sigui precisament Sergi Arola, que més d'una vegada deu haver sentit en les seves pròpies carns com es criticava frívolament la cuina del Ferran Adrià i els seus deixebles, treient-li alegrement qualsevol valor, qui entri a sac a generalitzar sobre un art que no és el seu. No m'estendré ara a fer una comparativa entre Ibáñez i el manga (hi hauria sobrades lloances i sobrats retrets cap als dos bàndols), o ni tan sols entre cuina i còmic (ídem de ídem), però m'agradaria que abans d'opinar, si mai llegeix això, l'Arola es molesti a agafar un manga i -recordant que el sentit de lectura és el contrari a l'occidental- intenti gaudir-ne sense prejudicis. No seré jo qui li recomani l'obra dels mestres, perquè per obrir boca potser se li faria més accessible començar amb sèries que toquin el tema culinari. Anys enrera, TV3 va emetre l'anime (sèrie d'animació basada en un manga) d'El petit xef (coneguda també com El gran sushi), i aquí en trobareu un llista d'altres títols.

Intro d'El petit xef

El més conegut dels manga relacionats amb el menjar, ara mateix, és Amasando Ja-pan. No, no l'edita Glénat, malpensats, sinó Ivrea, que aquest any van organitzar un concurs de panets temàtics. I és que Amasando Ja-pan va justament sobre pans i fleques, sobre un jovenet que vol ser forner -a Japó, on el pa és una incorporació recent a la dieta- i que té un dó especial, però que es trobarà amb un munt de dificultats i desafiaments fins assolir el seu objectiu. Hi ha dues raons per les que són fans d'aquest títol. Una, la culinària, és que en cada capítol, a través de l'acció i dels articles que l'acompanyen, descobrim una mica més sobre l'univers del pa i la pastisseria. L'altra, la metacomicaire, és que és una comèdia que se'n fot bastant de les trames més estàndard dels manga shonen (manga per a nois). Cada cop que una barra entra al forn, és a vida o mort. Cada repte sembla insalvable. Pujarà o no pujarà, la massa? Podrà el protagonista fer uns bon croissants i entrar a l'escola de forners? I quina nova tècnica es traurà de la màniga en el darrer moment? És tan desaforat i passat de voltes que em resulta irresistible, tot i que té la profunditat d' -ehem- un tebeo de Mortadelo y Filemón...

Potser Arola s'acabaria de convèncer si el seu mestre li ensenya el manga que el prestigiós i mític Hiroyoshi Ishida li ha fet dibuixar i editar a mida. Un manga d'edició limitada (6.000 exemplars. Limitada a escala japonesa, és a dir.) que qui sap si mai veurem per aquests verals.

I si el que troba poc inspirador és la cuina japonesa, segur que les bosses que podeu veure en la foto d'aquí a la vora l'haguessin fet canviar d'idea. Molt més atractives que els descolorits cartells amb plats combinats dels bars de la Costa Brava, jo, que sóc als bolsos el que Imelda Marcos va ser a les sabates, vaig optar finalment no comprar-me'n cap. Valien 25 €, i a més, segurament hagués acabat espatllat-los a base de llepar-los durant un atac de gassussa.

El que sí que no vaig perdonar van ser les postres. El primer, un daifuku, que és un pastisset d'arrós, farcit de gelat de té verd. Vaig perdre la tarja de la teteria que regenten els propietaris de la parada i on, segons em van dir, en tenen habitualment. He deduït que es tractava de Caj Chai, al carrer Sagristans, però demano perdó si em vaig colar. En qualsevol cas, aquesta teteria és a tocar del Shunka, o sigui que si voleu provar aquest deliciós pastisset, ja aneu ben encaminats. Una altra bona adreça és la de Tokyo-ya, una botiga d'aliments japonesos (C/Borrell, 334-336) on trobareu algues, brou dashi de tonyina, eines i condiments de tota mena. Al Saló, van fer l'agost amb la venda de kits de sushi i divertits caramels de gustos inesperats.

Les segones postres em van caure literalment del cel. La gent de l'Ikkiu anava venent dorayakis, aquesta mena de bollycao farcit de pasta de mongeta dolça que tant agrada en Doraemon, i van tenir el detall inesperat de tirar-me un en passar per l'estand. Arigato a ells, i a tots els altres que van contribuir a fer molt menys pesat aquest Saló.

Naturalment

Rebo una convocatòria de la gent d'Slow Food per a la I fira agro-ecològica, que segons m'informen tindrà lloc dissabte vinent, tot el dia al carrer Blai (al Poble Sec) i al Centre Cívic Sortidor, a la plaça del mateix nom. Fira amb productes procedents de l'agricultura ecològica, mostra de cerveses artesanes i naturals, documentals, xerrades... I un dinar degustació a càrrec dels Slow Fooders per 10 mísers eurets. Més info aquí.

A la japonesa (I)

Los japoneses son un pueblo gourmet por excelencia, una manía que raya los límites de la mismísima lógica [...] (curiosamente, los japoneses disfrutan comiendo, pero no cocinando)- "Apuntes de Japón". Marc Bernabé. Ed. Glénat. Barcelona, 2002

Ha passat més d'una setmana des de que va acabar el Saló del Manga i tot just avui revifo una mica. No sé si és que patia karoshi o és que em va picar la mosca tse tse o és que aquest darrer intent de deixar de fumar rutlla una mica massa bé i m'ha frenat el metabolisme en séc, però la darrera setmana no m'he adormit un sol dia més tard de les deu. Com els bebés i les iaies, tan bon punt acabava de sopar que m'arraulia en els acollidors braços de Morfeu. Fa quinze dies des del meu darrer post i no sé on ha anat a parar el temps... El que sí sé és que, malgrat hagi perdut actualitat, us volia parlar de la relació entre manga i gastronomia, una relació molt profunda i que s'evidencia durant aquestes fires. Perquè tot i que els otakus (en japonès, "fans" i en aquest context, fans acèrrims dels manga) poden arribar a ser molt particulars -és molt difícil no riure quan veus un tio barbut de dos metres vestit de colegiala japonesa- és molt injust quedar-se només amb la seva vessant més folclòrica. Jo, que a voltes me'ls he de trobar amb la seva cara més friki i emprenyadoreta -no hi ha any que no en trinqui un o dos intentant robar-nos llibres- també he descobert molts d'aquests nanos tenen una cultura superior a l'habitual, i la seva afició pels tebeos japonesos ha conduït a endinsar-se en la societat que els ha originat, i que tenen curiositat per tot allò que l'envolta. Gastronomia inclosa.

En aquest context, no ha d'estranyar que al Saló del Manga el menjar hi fos ben representat. D'entrada, els espavilats funcionaris de l'ambaixada de Japó, sabedors de la gran plataforma promocional -65.000 visitants, segons l'organització- que representa el manga per al seu país, ja van organitzar un parell de tallers que em vaig haver de perdre. Però sí que uns quants tombs em van permetre omplir l'estòmac i descobrir objectes, llibres i botigues.

Un dels meus rituals preferits del Saló és anar a menjar-me un nikuman al restaurant Ikkiu, que cada any munta parada a la fira, i que cada any m'agrada més i més. Deixant de banda que la gent que hi treballa és amabilíssima, a mi m'han obert els ulls a una dimensió del menjar japonès que desconeixia. El meu coneixement es limitava al sushi, al sashimi, a la sopa de fideus soba i poc més. Amb ells he pogut anar tastant el menjar més casolà del Japó, el que es ven en paradetes al carrer quan hi ha una festa. I és sorprenentment tan reconfortant com les croquetes de la iaia. La Verònica Calafell, que juntament amb el Marc Bernabé (autor de les línies que encapçalen aquesta entrada) formen parella sentimental i professional i són, sense cap mena de dubte els millors traductors de manga d'aquest país, m'explicava que els dies d'hivern -a Japó pot fer bastant de fred segons la zona- havia arribat a cruspir-se dos nikumans seguits. Aquest panets farcits de carn i cuits al vapor són un dels plats preferits de'n Musculman, el superheroi més tanoca de l'univers, qui "menja molta carn perquè li agrada molt" (i no oblidem el seu company Menjatallarines, Ramenman en la versió nipona). El nom original del Musculman, Kinnikuman, és un joc de paraules entre aquests panets que us deia i la paraula all ("kin").

Intro de Musculman

Atenció, que als nikumans els ha sortit aquest any un seriós competidor en les meves preferències. M'he enganxat als takoyaki, uns bunyols de pop que al final deixen anar un petit sospir de gingebre i que podria endrapar feliçment a totes hores com si es tractés de caramels. A la foto superior podeu veure com les couen a la brasa. I de postres, oh, de postres... Bé, això us ho explico més endavant. El dies passen que és una barbaritat, i aquest cap de setmana he estat a Roma, així que també vull preparar un post sobre això. Si l'abúlia no em torna a vèncer, és clar.