Portava uns dies de certa mala lluna. Els plans se'm trastocaven una i altra vegada; no hi havia temps de fer moure els somnis endevant, ni de gaudir dels projectes, ni dels amics. Per això, ahir esperava amb molta il·lusió el concert del
Roger Mas a l'Auditori de Barcelona.
Era ple. No quedava ni un seient lliure.
Solc arribar tard a descobrir tota mena de fenòmens culturals, però en el cas de Mas, per una beneïda casualitat, és diferent. Fa cinc anys vaig enganxar un videoclip de la seva cançó "
I la pluja es va assecar" per la tele, i vaig entendre què va sentir Sant Pau en caure del cavall. Jo, que tenia tots els prejudicis del món i uns quants més vers al pop català, els vaig desterrar per sempre més. Perquè Mas té tant de pop com Leonard Cohen o Franco Battiato (és a dir, res) i perquè aquella cançó, en una hipotètic biopic sobre la meva vida -que, cúspide de la vanitat, imagino interpretat per la Kate Winslet- seria la banda sonora d'una de les escenes principals, ja llunyana i agredolça.
En aquell moment el vaig veure en directe dos o tres vegades. Una d'elles, a l'auditori de Caixa Madrid, en un cicle que barrejava creadors de diferents àmbits, i en el que compartia protagonisme amb Carme Ruscalleda. Tots dos van parlar dels sentits, dels plaers, de la natura...
Ahir la cita era més plena d'ombres. Mas presentava a Barcelona el disc de "
Les cançons tel·lúriques", meitat adaptació dels versos de Verdaguer, un Verdaguer a les acaballes, místic i desenganyat, meitat revisitacions de la música tradicional catalana. Un disc d'unes ambicions musicals i conceptuals immenses, un riu inacabable de matisos que no s'esgota ni a la primera ni a la centèsima escolta. I quan va presentar "El ball de l'Àliga", de la Patum de Berga, a sobre va caure la referència gastronòmica. Mas va dir que el tema era, "com diuen els que es dediquen a la cuina", una deconstrucció ("no l'hem esferificat, però gairebé"), i que quan el va tocar a Madrid, va pensar que no l'entendrien, perquè no en coneixien el referent.
En aquell moment no se'm va acudir, transportada com estava per la música -no vaig ser la única, crec que no he sentit aplaudiments tan llargs mai- , però aquest matí he vist la frase en la seva veritable dimensió. Penso que bona part de l'esnobisme antimodern en la cuina, que fa que certa crítica i certs consumidors refusin la feina de Ferran Adrià i altres, és el desconeixement de les bases conceptuals sobre les que edifiquen. Ciments, que s'ha de dir, no tots els imitadors del de l'Hospitalet tenen gaire consolidats. Difícil desmuntar a cegues un ingredient quan no se'l coneix en la seva essència, intimament. Quan es desconeix quin paper té en la història de la cuina, com el tracten les diferents cultures, quina ha estat la seva evolució i la seva importància en la memòria gustativa. No impossible, perquè l'aproximació pel pur i dur plaer estètic és factible, com potser va passar als assistents al concert a Madrid, com a qualsevol que provi un plat de cuina tecnoemocional sense prejudici, com a qualsevol que s'enfronti per primera vegada a una pintura posem que de Pollock. Però també complicada.
No m'hi extendré. El subtítol d'aquest blog és "Escriure. Menjar. Viure" i aquest post és més dels de viure que dels de menjar. Em quedo tan sols amb una altra frase extreta d'un dels poemes de Verdaguer, "Plus ultra": "a on tu veus lo desert, eixams de móns formiguejen". Un lema perfecte amb el que obrir-se a la música, a la cuina, i a la vida...
Entrades
