dijous, 31 de gener del 2008

Rock'n'roll star

Foto treta d'aquí.

Potser jo no anava tan desencaminada quan en una ocasió vaig descriure a l'Anthony Bourdain com el Keith Richards de la gastronomia. Ho dic a la vista (a la oïda?) d'aquest tema, temasso, en el que la veu del cuiner combina amb el trip-hop selecte dels Morcheeba. A jutjar pels fucks i motherfuckers que esquitxen el text del xef, aquest mix s'ha fet sobre una lectura d'un dels seus llibres.

Tema aparegut originalment a The late greats i ara mateix en constant reproducció al meu iPod.

dimecres, 30 de gener del 2008

Pastís de formatge d'un altre temps

El meu post anterior acabava enumerant la munió de pijades que vaig dur de França. Reconec que és difícil fer compatible tanta exquisidesa amb el títol d'aquest bloc, així que la recepta d'avui és d'estar per casa, estar per casa. De les que no desentonen amb els rul·los i la bata de boatiné. Si no, quines receptes ens retrotreuen més a una altra època que les que surten en un sobre o caixa d'ingredients, o com en aquest cas, en la part de darrera d'un full de calendari?
El pastís de formatge d'avui ens porta a un altre temps. En concret, al dia 15 de Gener de l'any del senyor de 2008 (Sants Pau, primer erm; Maur, ab., Macari, ab., i Santa Secundina, vg i mr.) del Bloc Maragall-Arimany. Aquest calendari-totxet va ser un regal nadalenc del meu nebot Daniel, amb qui em comprometo públicament davant de tots vosaltres a fer-li aviat la tarta de pinya que tant li agrada, i darrera els dimarts de cada setmana, conté una recepta de cuina. Totes fan cara de ser força senzilles, i fa quinze dies que busco un moment per preparar just aquesta. Ahir al vespre va arribar.

Aquesta tarda em tocava ajudar en una mudança i vaig pensar que em marcaria el punt d'aportar el pastís a l'hora de berenar. Però al matí no me n'havia recordat de comprar pa per esmorzar i m'he vist obligada, oh terrible i onerós sacrifici, a encetar-lo per sortir del dejuni. Us preguntareu si no hi ha forns al meu barri, si no podia haver pres cereals, si no és que no hi havia al congelador uns croissants de La Sirena que podia haver escalfat, si no és que no tinc cap mena de sentiments pels meus amics...

...i tornant al tema que ens ocupa, aquesta recepta és molt senzilla de preparar i no cal ni tan sols batedora elèctrica. Úniques recomanacions: Que no se us en vagi la ma amb el sucre cremat, que després marca molt el gust, i si podeu, feu servir un motllo de paper de plata, que admeto que no és gens ecològic però permet que el pastís surti com si res.

Pastís de formatge

Ingredients

400 gr de mató (jo el vaig fer servir descremat)
100 gr de sucre
3 ous
250 gr (jo vaig posar-hi 250 cl) de nata líquida (en el meu cas, de la més greixosa i marrana. Si algú amb menys vocació de vaca burra ho prova amb llet evaporada, que m'expliqui què tal, perquè és possible que funcioni. Pel que pogués passar no vaig voler arriscar-me.)
2 cullerades de farina de blat de moro, a.k.a. Maizena
1 llimona
Caramel líquid

Tingueu previstos un motllo i una safata en la que aquest càpiga. Unteu el cul del motllo amb el sucre cremat. Exprimiu la llimona. Escalfeu el forn a 180º i barregeu tots els ingredients restants en un bol gran. Aboqueu-los al motllo, situeu aquest a la plàtera i ompliu aquesta d'aigua. Benvinguts a l'apassionant món del Bany Maria. Coeu-ho durant una hora, fins que comenci a agafar color per les vores i faci pinta de pastís de formatge. No el desenmotlleu fins que s'hagi refredat del tot, que s'esconya. D'esmorzar o per berenar, qualsevol hora és bona per tastar-lo!

dilluns, 28 de gener del 2008

Fatiguée

El meu august derrière té encara la forma de seient de cotxe mentre redacto aquestes línees, cansada com estic després del viatge a Angoulême. 16 hores de trajecte, gairebé trenta reunions en tres dies, alguns nous projectes que podrien significar un gir de 180 graus en la meva vida professional (o no, segons es miri), i molt poquet espai per a la gastronomia han marcat la darrera setmana. Ha estat, contra pronòstic, un dels viatges més decebedors dels darrers temps en l'àmbit culinari. Sempre he menjat bé a França i n'esperava molt d'un restaurant, el Maitre Kantier, on m'havien promès que menjaria una deliciosa bullabesa. Però les especialitats amb peix i marisc havien anat degenerant poc a poc en el ranxo de la típica cadena amb tocs de fòrmica, làmpades de Tiffany i plantes de plàstic. La resta de dies, cal recordar que a les fires no sobra el temps, i els àpats tenen lloc peu dret al migdia, o amb excés de vi i altres licors per fer lubricar els negocis, al vespre. No és l'escenari ideal per degustar res.

Això sí, el que no em treu ningú són els petits moments robats a l'agenda en que vaig estar passejant i gaudint de les carpes. Escampades per les places i carrerons de la vila conformen un dels salons del còmic més peculiars de món. D'entrada, imagineu-vos que la cita més important d'Europa dedicada a un sector qualsevol de l'economia i la cultura tingués lloc a una ciutat de la mida de Vic o Tortosa. Tot el poble es posa de llarg per aquest esdeveniment que atrau a centenars de milers de visitants de tota França -sempre ajuda tenir TGV enlloc d'AVE- i que es percep en la decoració de les botigues, en les exposicions en ple carrer, en la manca de lloc a bars, restaurants i botigues... I quan finalment em vaig poder escapar a comprar i xafardejar als estands de venda, la primera cosa que em vaig trobar era un llibre en forma de quadern...

Sóc una fan incondicional del Corto Maltese, personatge mariner i místic, fill d'una gitana gibraltarenya i un navegant anglès, capaç de tallar-se ell mateix la línia del destí al palmell de la ma després de descobrir que no la tenia de neixement, i testimoni d'excepció dels sacsejats i misteriosos primers anys del segle XX. Els Dagoll Dagom li dedicaven una tonada en un dels seus primers espectacles, Glups, que feia "Quina meravella / si ara vingués, / vingués a salvar-me / el Corto Maltés." A Espanya l'edita la nostra cordialment detestada competència, i jo em reconec entregada a la causa d'omplir les butxaques dels fabricants de tota mena de merchandising basat en el personatge. Si es pot estar enamorada d'un gargot, d'un heroi o antiheroi literari, d'uns quants traços de llapis esbosats sobe un paper, crec que del Corto jo n'he estat.

Per això, quan me'n vaig adonar que aquella llibreta era en realitat un llibre de cuina, vaig començar a fer unes minipasses de claqué (allò que en castellà s'anomena "zapatetas"). Per a desgràcia meva, hi havia un càmera de la tele francesa que em temo que em va gravar. És possible que la Gàlia en ple i els Territoris d'Ultramar hagin pogut gaudir amb el meu ballet d'adolescent pirada. En fi.

Quant al llibre en sí, ni que l'hagués trobat simplement un escurabutxaques, me l'hagués quedat. Però la gran sorpresa és que Carnet de la cambuse (El quadern del rebost) no en té res de llibre-trampa. Seguint l'estela dels viatges del Corto, refem el seu periple pels cinc continents. Les receptes varien entre l'extrema senzillesa i la impossibilitat total -si us heu preguntat mai com es cuinen les potes de dromedari, aquí en trobareu la vostra resposta- però tenen un regust realista, autèntic i somiador. Hi ha també fòrmules i històries de cocktails coneguts, moltes, moltes il·lustracions, i textos que ens recorden la trama del còmic. Vaig boja per estrenar-lo, però quan en cuini alguna cosa m'ho he de menjar des d'algun lloc on es vegi el mar.

També em vaig procurar un manga que es diu Aya, conseillère culinaire. Em va fer gràcia per la premisa: La prota treballa per una empresa que remunta restaurants en crisi. Entre mig de les aventures, trobem de vegades curiositats i receptes de la cuina japonesa. Una lectura entretinguda, si no terriblement trascendent.

Per acabar, heus aquí les poques marranades, vull dir delikatessen, que em vaig poder firar. El nostre hotel estava fora de la ciutat, i això impedia adquirir res de nevera. Tot i així, això és el que va caure:


En el sentit de les agulles del rellotge: Caramels de mantega a la sal de Guérande, pasta de castanyes de l'Ardeche, rouille i rillettes d'anec. Doncs sí, què passa? Menjarets viciosos que espero que m'ajudin a combatre el cansament que encara porto a sobre, que acompanyin la lectura dels tebeos que m'he portat, que facin de teló de fons d'àpats que em traslladen Pirineus enllà. Angoulême bé que s'ho val.

Autobombo

Surto a La Vanguardia.

On posa "investigar" hauria de dir "esferificar" (3r paràgraf).

Apart d'això, gràcies mil, senyor Godó! Celebro que li hagi agradat el pernil que li vaig enviar! Posi'm als peus de la seva senyora! Gràcies, gràcies! Els nens, bé? Tot bé? Estigui bonet!

Frustració



Per sort per a la meva gata, els meus pastissos no tenen tapa de plàstic. Via Seriouseats

dimarts, 22 de gener del 2008

És bó "saber-ho"

El "blog" de les "cometes" innecessàries ens recorda que el menjar és el nostre "amic" i no un arma. Via Seriouseats

Blogs, revistes, i altres herbes (I)

Dissabte vaig dinar amb vi i vaig fer quelcom que només es pot explicar en mi si és per la ingesta d'alcohol: endreçar.

A mitja tarda baixava al carrer amb tres bosses enormes plenes de revistes -sobre tot New Yorkers, que al capdavall puc recuperar en format dvd- i paperots variats. En canvi, no vaig tirar cap de les revistes de cuina que compro des de bastant abans de tenir pis propi.

Vaig seure al terra, apartant a una encuriosida i juganera gata que venia a enfilar-se'm de tant en tant, i les vaig anar fullejant mentre les apilava amb un simulacre d'ordre. Encara que les vaig salvar de la crema, la sensació va estar una mica decebedora. Hi ha elements que m'agraden en totes elles, però avui en dia espero amb molta més il·lusió un nou post a segons quins blocs que no si arriba tal o qual revista al quiosc. Per exemple, he estat subscrita dos cops a la Saveur americana, i en les dues ocasions he deixat esgotar la subscripció sense renovar-la. La revista està molt ben feta, textos i fotografies són d'alta qualitat... però culturalment és molt americana. Solc comprar el Descobrir cuina, però no cada mes. No m'omple tant com la Saveur, malgrat ser-me molt més propera, potser perquè té una maquetació taaaaan plena de blancs, tan neta, tan reposada, que el text se'm fa curt i poc gamberro. Servidora és que és de drogues dures.

El Cocina ligera està bé, però de vegades es repeteix, i cal esperar-ne poc més enllà de les receptes. I a Comer bien i Cocina fácil se'ls hi nota massa que són de la mateixa editorial i bastant intercanviables l'una amb l'altra. Quin és el meu problema, doncs, amb les revistes de gastronomia? Serà culpa de que m'he malacostumat amb els blogs?

En periodisme, un dels mites vigents és que els mitjans digitals estan acabant amb la premsa escrita. El Madrid Fusion en curs i el Fòrum Gastronòmic de Santiago dediquen enguany espais i debats als blocaires. Ja hi ha com a mínim un restaurador que s'ha mostrat nerviós davant la perspectiva d'allotjar un sopar de blocs gastronòmics (per desgràcia, els meus llavis estan segellats). Com hem deixat els bloggers de ser considerats una colla de vanitosos mancats d'aptituts socials i disposats a abocar la nostra bilis sobre el teclat i ens hem convertit de cop en les noves dives, temudes per uns i reverenciades per altres?

Resposta: de cap manera. Els blocaires no som exactament premsa, i la nostra presència és complementària als mitjans tradicionals. No tenim la seva autoritat -sovint merescudament- ni trepitgem els seus ingressos per publicitat o vendes directes.
Potser m'ho miro esbiaixadament vivint a cavall dels dos móns, però crec que ni per casualitat hem arribat al sostre del mercat per a la premsa gastronòmica.

Estimat lector, si el teu cognom és Polanco, Godó, Nadal o Asensio, agafa les idees que ara exposaré amb tota llibertat. Fes-me cas, faràs pasta. Jo només et demano a canvi un contracte blindat com a redactora en cap, poca cosa, amb despatx i secretària (o millor encara, secretari) ja m'apanyo. Perquè hi ha una sèrie de revistes que no està fent ningú i que tinc la sensació que tindrien mercat:
  • Cuina per 1 o 2. Anem a veure. Si se suposa que la immensa majoria de les llars urbanes estan ocupades per una o dues persones, si es creu que les parelles joves sense fills i els malanomenats singles tallen el bacallà econòmic... per què les revistes de cuina insisteixen a escalar-ho tot en quatre raccions? Per què tenen un look tan decimonònic? I, siguem políticament incorrectes, per què estan tan centrades en el públic femení? Doneu-me el Wallpaper* en versió de cuina, i no una revista que amago com si fos una porno quan me'n vaig del quiosc.
  • Una mena de Qué Leer o Fotogramas de la gastronomia. Continguts picadets i accessibles, però sense sacrificar un cert rigor. Entrevistes disteses i llargues amb xefs, història cultural dels aliments, safareig del mundillo, història. Sí, sé que sobre el paper el que descric és el Descobrir la cuina... però potser amb un punt més punky i ambiciós.
  • Una revista d'un cuiner mediàtic. Ara sé què em direu. Jo no necessito veure el careto de l'Isma, de l'Arguiñano o de la Carbó en una portada per comprar-me una revista. Però aquests cuiners són marques, de les que la gent no es cansa. Tenen una personalitat pròpia (coi, que l'altra dia l'Arguiñano era el convidat de La noria!), suport publicitari en els seus propis programes i podrien explicar les seves receptes, els seus trucs, els seus viatges, els seus acudits... Una revista així vendria. Oh, i tant que vendria. A dojo.
  • Un diari de cuina i gastronomia gratuït i no associat a cap botiga o cadena concreta. Feu-la digna i repartiu-la a la sortida dels mercats i grans superfícies, però també en restaurants. Aquí, la pasta arribarà amb els anuncis.
Calpeneta, deixa de tenir somnis megalomaniacs i torna a l'humil món dels blocaires. Què aportem nosaltres a tot això? De la llista d'apuntats del Sopem en Bloc es dedueix que varietat. Vull saber com és un vi? Cap a Estintobasico, per exemple. Què tal és un restaurant? Parada y fonda o Encantadísimo. Una recepta de postres? La cuina de casa. I així, tants perfils com blocs. Tenim alguns seguidors fidels, però no ens enganyem, probablement el gruix dels nostres lectors fan zapping digital, consulten allò que volen consultar i se'n van per no tornar.

Que ara estem de moda és més aviat fruit d'una reverència atàvica per la lletra escrita que no per res més. Encara ens creiem les coses perquè surten al diari. Encara presuposem cert rigor a tot aquell que escriu. Abans es donava per fet -sovint equivocadament- que per accedir a la tribuna pública d'un mitjà calia saber-ne d'allò que es parlava. Els restauradors tenen por dels blocaires, bé per un sentit de legítima desconfiança davant del criteri de gent que no coneix ningú, bé perquè en alguns casos han establert vincles obscurs amb els periodistes "oficials" que no són aplicables als blocaires. I els periodistes detesten (detestem) que els vinguin a pixar al terreny que han marcat, però obliden dues coses molt importants. Com els cuiners, haurien de tenir prou autoestima i seguretat perquè això els estimuli a fer-ho millor. I cal saber veure que difícilment un mitjà estàndard et deixarà espai per escriure de temes de cuina.

Però això no ha d'eximir als blocaires de marcar-se uns mínims d'exigència i rigor, perquè un insult a un restaurador, una opinió presentada com un fet, una prebenda acceptada sota mà o fins i tot les vulgars faltes d'ortografia ens treuen credibilitat a tots com a grup. Ni que se'ns reconegui el privilegi de poder escriure a casa i en pijama, bateta i sabatilles, com jo avui.

Després de parlar com si tingués cap autoritat i fer adormir les pedres, ho deixo aquí. No sé si tindré accés a internet la resta de la setmana. Queda pendent per quan torni una segona part sobre els mitjans audiovisuals...

diumenge, 20 de gener del 2008

Minuts musicals

Havia oblidat com m'agradaven aquest vídeo i aquesta cançó, dels grandíssims Blur... Qui no s'ha sentit mai com un innocent cartró de llet perdut a la gran ciutat?

divendres, 18 de gener del 2008

Deures pel cap de setmana

1) HISTÒRIA - Llegir el text dels Glotonia (i l'article en que s'inspira) sobre la connexió Franco/Guia Michelin. Comentar.

2) LITERATURA - Sospirar per aquest llibre:

Debatre si l'estatus de l'autora como a gurú de la creativitat i mare d'un dels millors llibres que hi ha sobre el tema pot contrarrestar la surrealista i comercialíssima premisa.

3) QUÍMICA - Cal que l'alumna recuperi la pràctica sospesa -en grau de Pífia- d'aquesta recepta de pa de cervesa.

4) SOCIALS - Preparar el treball "Sopem en bloc". Data d'entrega: Divendres, 7 de març.

5) FRANCÈS - Investigar la gastronomia de la zona de Poitou-Charentes donada la imminent sortida al Festival International de la Bande Dessinée d' Angoulême (porteu l'autorització signada pels pares!).

dijous, 17 de gener del 2008

De la poma al pernil

El problema és que d'aquí sis mesos segur que apareix una versió millorada...
Descubriu-ne tots els models disponibles prement aquí.


(Gracias por el link, Enric)

dimarts, 15 de gener del 2008

Us faig una proposta

Logo creat per la Gemma

El dia que us vaig explicar que m'havia estat plantejant abandonar el blog, la Deliciosa Martha va deixar un comentari que se'm va quedar, i en el que proposava que féssim un sopar de blocaires gastronòmics... De seguida, el Massitet va dir que ell també s'hi apuntava. I jo, que tants cops he llegit amb certa enveja com els blocaires gallecs es troben cada tres mesos en les seves Xantanzas, em dic que podríem fer alguna cosa semblant, no?. Des de fa una mica més d'un any som cada cop més els que escrivim amb accent català (sigui en la llengua que sigui) sobre cuines i menjarons i potser seria divertit posar-nos cara... i com millor es pot fer-ho que endrapant?

Així que aquí va la meva proposta: Quedem. Dinem o sopem i xerrem. Va, tontos, que ens ho passarem bé...

He preguntat al Gourmet de Provincias quins consells em podia donar al respecte. M'ha dit que ens hi tirem amb bastant de temps i per això suggereixo que ho fem el segon o el tercer cap de setmana de Març. Comentava també que considerem fer números clausus si s'apunta molta gent (però ja ho veurem... que tant sols us ho acabo de dir i potser penseu que la idea és una solemne collonada). I que busquem algun restaurant on pugui haver-hi una mica de complicitat amb el xef, perquè ells de vegades han tingut la sort que el cuiner segués amb ells a la sobretaula, o que els oferís plats inèdits.

Òbviament, hi ha moltes coses a discutir, si us ve de gust. Dinar o sopar? Barcelona o un altre lloc? Quin pressupost? Quin restaurant? Espero les vostres opinions!

ACTUALITZACIÓ:

03/03/08 - És probable que divendres hi hagi vaga d'autobusos. El més recomanable per arribar al restaurant (us recordo que hem quedat a les nou) és anar-hi en metro (Diagonal, línia blava) o Ferrocarrils de la Chene (Provença). Us poso un mapa...


Veure mapa més gran

02/03/08 - Queda menys d'una setmana! A partir d'ara, us demano que, sobre tot a partir d'ara m'aviseu AMB UN MAIL si teniu algun canvi de plans. Es possible que tinguem algun càrrec del restaurant si hi ha baixes de darrera hora, per tant us suplico que feu una mica d'examen de consciència davant possibles mals de cap o mandres de darrera hora. No he sabut res més de la proposta de l'Anna Espelt (Anna, si llegeixes això, dóna senyals de vida, que estic una mica amoïnada per si t'ha passat res...).

Demà trucaré al Gamvik per confirmar que tot està en ordre. Ja us dic ara que aquesta setmana se'm farà molt llarga!

21/02/08 Després de parlar amb la gent del Gamvik sobre el tema vi, ens cobraran 65 € pel menú amb maridatge i 60€ als quatre abstemis (el preu està molt ajustat, comenten) el maridatge proposat és:

1. Fino de 5 anys de Fernando de Castilla (Palomino) Bodegas Fernando de Castilla

2. Vin Gris 2005 (95% Gamay,5% Pinot Noir) AOC Côtes de Toul/Lucey,France.Bodegas Lelièvre

3. Gotín del Risc 2006 (Godello) DO Bierzo.Bodega del Abad S.L.

4. Cuatro Pasos 2006 (Mencía) DO Bierzo.Bodegas Martín Codax

5. Plan B 2005 (Cariñena,Garnacha,Morenillo,Syrah)DO Terra Alta.Celler la Bollidora

6. Amb les postres hi haurà vins dolços personalitzats per cada postre

A més, l'Anna Espelt, gentil enòloga i lectora d'aquest bloc, s'ha ofert a proporcionar-nos vins del seu celler, cosa que el restaurant ens permet fer a més a més, però ho hem d'acabar de parlar. Anna, si llegeixes això, digue'm si vas rebre el meu mail, plis!

18/02/08 Ja tenim un guanyador: El menú que heu triat, el 2A, és del restaurant Gamvik (C/Balmes, 165, a tocar de Diagonal). En un parell de dies us podré donar més detalls sobre els maridatges i sobre com ho muntem pels abstemis. Bé, nois, no m'enrollo més, que avui estic una mica malaltona. Aneu pensant què us posareu, que el sopar ja no té fre!

13/02/08 Els menús són aquí. Recordeu que teniu fins la mitjanit de diumenge per votar i que ho heu de fer en aquest missatge.

12/02/08 En un parell de dies pujaré tots els menús, que encara estic rebent. Per fer la votació més imparcial, assignaré a cada proposta un número i vosaltres em deixeu un comentari amb el que preferiu. Hem estat ja als tres restaurants, i tinc la sensació que triem el que triem l'encertarem. En cap d'ells és factible que estem tots en una mateixa taula, però tots tres ens garanteixen que estarem a prop els uns dels altres. Quan pugi tots els menús -ho faré en un post apart- us donaré la data límit per votar i, ja de pas, confirmar.

12/02/08 - NOU Hem acordat amb els restaurants que els pagarem al comptat (per estalviar cacaus per la nostra banda i comissions, per la seva), així que un cop decidim el menú, recordeu portar el canvi exacte el dia del sopar, o fareu que encara em surtin més canes...

05/02/08 Hi ha hagut uns pocs blocaires que s'han assabentat de la convocatòria ara i ens demanen si els fem un lloc. Tot i que els estem encabint, tancarem la inscripció quan ens acostem al 40 assistents, perquè si no ja no hi haurà manera humana de gestionar aquesta petita "béstia". Si sou dels que s'acaben d'apuntar, si us plau recordeu-vos de deixar un mail o un telèfon!

I a la resta, si hi ha altes o baixes a la llista, comuniqueu-me-les tan aviat com us sigui possible, plis.

05/02/08 Necessito saber quants de vosaltres beureu vi i quants no, de cara a que ens facin pressupostos.

05/02/08 Restaurants: Durant aquesta setmana estem mirant Gamvik, Aire i Silvestre. Crearé un post apart només per a penjar les diferents opcions de menú.


COSES DEFINITIVES

- La data és el 7 de març, divendres, i tindrà lloc a Barcelona. La hora de trobada és a les 21:00.

- He demanat als companys d'Estintobasico.com -i a tots els que volgueu- que ens facin l'assessorament en matèria de vins. Una de les idees que proposen és que per abaratar costos mirem és la possibilitat, segons el restaurant triat, de portar nosaltres el vi si és que està permès.

- Ho passarem bé.

LLISTA D'APUNTATS

Com que un dels objectius d'aquest sopar és que coneguem els blogs dels altres, us poso els noms dels apuntats, per si voleu anar xafardejant. Si em deixo algú, aviseu-me.

1- Gemma - La cuina de casa (només aperitius, ooooooooh!)
2- Massitet - Olleta de verdures
3- El cocinillas - Un cocinillas on-line
4- Sara Maria - Delícies del rebost
5-Juan Luís - Cucharadas.com
6- Joan Nadal- estintobasico.com / El racó d'en Joan
7- Calamar - estintobasico.com
8- Narcís Esteva - Cap i pota
9 -Víctor C. - estintobasico.com
10 Damià Amo (Damiwine) - estintobasico.com
11 -Blanca Ozcariz - estintobasico.com
12- Deliciosa Martha - Deliciosa Martha
13- Tiriti - Tiritinyam
14- Mar Calpena- Baixa gastronomia
15- Maurici Serra - 3 o 4 al dia
16- Lurka - Que lindo dia!!! / Hecho en mi cocina
17- Encantadisimo - Encantadisimo
18- Cristina - Vida culinària
19- Pulga- Con-fusion
20- Babs - Jalancia
21- Latiquismiquis - Latiquismiquis
22- Pilar - Els vins de Pilar Vi i José Tinto
23- Ignacio - Amphitrion
24/25-Rosa Maria Espinosa + Nòvio/webmaster - Menja sa
26 - Starbase - De cuina

dissabte, 12 de gener del 2008

Pífia, mandonguilles i un adéu

Després de poc més de dos anys de cuinar regularment, avui he fet la primera gran Pífia. També, és cert, he cuinat un altre plat que ha estat un èxit (sense majúscules). La Pífia pertany al camp de la rebosteria, i no vull donar-ne gaire detalls perquè encara no he dit la meva última paraula amb aquesta recepta. No sé en quin moment m'he equivocat, però el resultat final era tan terriblement salat -cosa inaudita en mi, que sempre peco de deixar el menjar sosso- que la preparació en qüestió ha acabat a la brossa. I la sal era només un dels problemes. Ja havia cuinat abans plats que no valien gran cosa, o que tenien una presentació lletja de nassos. Però fins ara no res que no es pogués arreglar amb una mica de bona fe i la disfressa del formatge, de quatre herbes o d'una salsa. No així en aquest cas. Detesto llençar el menjar, però ni els proverbials nens de Biafra em condemnarien.


En canvi, el que m'ha quedat bo, bo -mal m'està el dir-ho- ha estat el dinar. Ahir vaig comprar un pot de Ras-el-hanout al Carrefour. Es tracta d'una barreja d'espècies que es fa servir molt al Magreb i que fa una olor D-E-L-I-C-I-O-S-A. La podeu trobar en súpers de barri, o fer-vos la vosaltres, però cada cop és més fàcil accedir-hi i, no ens enganyem, això de fer-se les barreges d'espècies a casa quedarà molt bé als programes de cuina, però és una conya marinera. Tornant al tema, com que feia temps que portava la idea de fer mandonguilles de xai, doncs la combinació estava cantada. Aquí us passo la recepta de les tres parts del meu àpat, creades barrejant receptes i receptetes que he trobat per la xarxa. Si sou pocs a casa, feu com he fet jo i congeleu les mandonguilles fregides per un altre dia, o per a cruspir-vos-les entre pa de pita i barrejades amb amanida, com a pseudoshawarmes. Totes les quantitats són per a quatre o cinc persones.

Mandonguilles de xai


500 gr de carn picada de xai (a la carnisseria us la prepararan)
1 cullerada de mel
1 o 2 ous
1 llesca de pa
1 rajolí de llet
2 culleradetes de Ras-el-hanout
1/2 ceba grandota
Julivert picat a dojo
Sal
Farina
Oli

Piqueu la ceba, però que no us quedi diminuta. Remulleu la llesca de pa amb la llet i esmicoleu-la en un bol gran. Afegiu-hi la resta d'ingredients, menys la farina i l'oli. Remeneu-ho amb una cullera de fusta, fins que tot plegat quedi integrat. Deixeu el bol a la nevera una estoneta -quant de temps es triga, a estendre una rentadora i preparar el cuscús i la salsa?- per a que la carn es refredi una mica i sigui més fàcil donar-li forma. Feu-ne boletes i enfarineu-les. Fregiu-les a foc ben alegre en oli abundant (interessa que l'exterior quedi una mica caramelitzat, gairebé cruixent, mentre continuen sent sucoses de dins. Segons les aneu treient de la paella, poseu-les sobre paper de cuina per a que no siguin tant greixoses.

Cuscús i tomàquet

1 paquet de cuscús instantani
1 cullerada d'oli
1 culleradeta de mantega
Sal
1 tomàquet raf o de qualsevol altre varietat gustosa, però que sigui ferm

Prepareu el cuscús amb l'oli i la mantega, segons les instruccions del paquet. Talleu el tomàquet a daus i barregeu-lo amb el cuscús. Poseu-ho a la nevera. Algú s'ha perdut?

Salsa de menta

2 iogurts grecs, sense sucre
Sal
Menta fresca (unes 10 fulles)
1 dent d'all
1 rajolí de vinagre de sidra
1 rajolí d'oli

Renteu la menta i talleu-la en juliana (Truc de l'Arguiñano: Poseu les fulles en un got i talleu-les amb les tisores de cuina. Va perfecte.). Peleu l'all i treieu-li el nervi. Piqueu-lo. Barregeu-ho tot. Nevera, again.

Munteu el plat, and this completes the vote of the Spanish jury!

L'adéu: No cada dia és mor un dels teus poetes preferits. Al migdia ho he sabut, era portada del TN de la Cuatro. Se n'ha anat l'Ángel González. Em fa molta, molta pena, i el món, com deia el títol del seu llibre més conegut, és aspre.
Vaig tenir la sort de que me'l presentessin durant la Semana Negra de Gijón de 2005. Ell era una presència habitual al festival, un festival entranyable i familiar on es menja de bogeria. Abans que això passés, l'havia vist un parell de matins esmorzant a la terrassa de l'hotel, croissant, cafè i diari en mà. Però no havia gosat dir-li res. L'encontre va durar només un moment, davant d'uns xoriços a la sidra, en el còctel de comiat. Em vaig entrebancar al parlar com si fos la seguidora d'un grup per adolescents i ell el Justin Timberlake de torn. Crec que es va quedar una mica parat davant d'aquella boja que no sabia fer més que repetir "soy una fan, soy una fan." Ens vam tirar una foto, que espero tenir encara a l'ordinador de casa de la meva mare. Un moment irrepetible.

"Nada es lo mismo / nada / permanece. / Menos la Historia y la morcilla de mi tierra: / se hacen las dos con sangre, se repiten." Avui ha fet tarda de quedar-se a casa, omplir la tetera, posar-se el Fischer-Dieskau cantant el Winterreise i rellegir Ángel González, rellegir-lo molt, rellegir-lo sempre...

divendres, 11 de gener del 2008

Simple

"Menja menjar. No massa. Sobre tot plantes."

- del nou llibre de Michael Pollan, In defense of food.

Més clar, l'aigua. Poc més es pot afegir sobre què és una dieta raonable. Tot i així, les primeres crítiques sobre el llibre han estat tebiones, perquè sembla que no aporta massa sobre el que ja va dir a The omnivore's dilemma.

dijous, 10 de gener del 2008

...dels creadors del ratolí Nicky i l'ànec Ronald...

El post que mai no va ser

Aquest era el post que preparava sobre el meu viatge a València. Com veureu, està inacabat. Us el deixo perquè fent neteja me n'he adonat que el tenia més avançat que no el recordava, i potser a algú li sigui útil la informació que passo.



Has de venir per falles!


Ai, si em donessin un céntim cada cop que vaig aquest frase durant l'altre cap de setmana. La raó, que vaig anar a València, convidada per la temerària Universitat de la ciutat, qui va tenir la idea que jo fós una de les ponents del congrés Literatura y cómic: visiones femenines. El congrés, a banda de fer-me plantejar tota mena de preguntes sobre el meu ofici, i propocionar-me un micro (que en les meves mans es torna sempre en arma carregada i no gaire fiable), em va donar l'ocasió de provar les excelències culinàries de la capital del Túria. Això sí, malgrat el que en vaig gaudir, no n'he volgut escriure abans. I per què, us direu? Doncs perquè entre les fallades contínues de la meva càmera i una fulminant grip intestinal que atribueixo al bocata que em vaig menjar al tren de tornada, m'ha quedat una mica de mal de gust de boca.
Ja ho té, això, València, de partir-te una mica el cor. T'allotges a un hotel d'aquells modern amb tele de pantalla plana en el que es poden sintonitzar tots els canals del món (bé, tots menys Tv3) i no saps si estimar o odiar una ciutat bella, bellíssima, que s'està desfent a cop de destral de qualsevol cosa que faci olor de passat, per valuosa que sigui, i on el Micalet ha quedat reduït a "aquella torre al costat del McDonalds". No obstant això, m'inclino pel costat de l'amor. Com no rendir-se davant una vila que té un carrer dedicat a les cuines? I com ignorar un lloc amb un mercat -i sé que l'afirmació que estic a punt de fer pot causar que vingui el cosí de'n Joe Pesci a trencar-me les cames en un carreró fosc- que no té res a envejar a la Boqueria? I com no enamorar-se de l'exuberància i el barroquisme d'una ciutat que a voltes podria ser Roma, a voltes podria ser Estambul, però que en el fons és sempre ella mateixa?

Jo vaig tenir la gran sort que a València em va aconsellar gastronòmicament l'Estefania, germana de la meva companya de feina Eva (recordeu? la de les llenties!), qui a més és parella del Rafa Morales, mà dreta de l'esferificador major del regne i per la seva banda cap de cuina de l'Hacienda de Benazuza. Vaja, que jugava amb les cartes marcades. L'Estefania em va recomanar que, posats a menjar de restaurant, triés el Ca Sento o el Torrijos. El primer, sobre el que sembla que hi ha unanimitat que és el millor de València, era plé, així que vaig reservar al Torrijos, més discutit, però del que vaig sortir més contenta que un gínjol.

Ho sé, ho sé que aquest blog s'anomena Baixa gastronomia, però tots tenim debilitats, i jo no sóc immune als encants de la guia Michelin. I sí, el Torrijos no és barat, però l'estrella se la mereix. Anem a pams:

El local, al barri de Russafa, és acollidor i modernet, càlid sense arribar a recarregat, amb una sala on hi ha petits tocs de color mediterranis a les parets i que desemboca en una vidriera que s'obre a la cuina. El servei és amabilíssim sense arribar a ser servil (que és una cosa que gairebé m'emprenya tant com que siguin bordes) i s'esforcen per explicar-te què menges.
Em vaig demanar el menú degustació, perquè sóc de l'opinió que no té sentit anar a un restaurant car i escatimar - més val triar-ne un de més baratet i gaudir, no?. I oh, amics, quan va acabar l'horeta llarga que em vaig tirar endrapant, i vaig sortir altre vegada a la nit valenciana, portava un agradable "colocón" del menjar. No feia ni gota de fred, havia sopat com una reina, i havia begut fins al punt just en el que l'eufòria no es torna somnolència.

I aquí em vaig quedar. Amb el temps, recordo sobre tot les "Textures de carxofa amb cocotxes" del Torrijos, l'hospitatlitat de l'Estefania, el Carrer de les Cuines, en ple barri del Carme.... i els mercats, que no us heu de perdre si hi aneu.

Gràcies... (Oh, no, que es posa sentimental)

... a tots els que m'heu deixat comentaris o enviat mails aquests dies. Si jo no fos una mena de senyor Burns amb doble cromosoma X, deixaria anar una llàgrima o així, però ara mateix no tinc cebes a ma i he de pensar en el rímel.
Parlant seriosament, gràcies, gràcies un cop més, i us he posat resposta als "comments" de l'entrada anterior. Ara us deixo, que vaig a fer-me l'hara-kiri davant el nou estudi que demostra que un de cada tres nanos no ha tastat mai els espinacs... Si no l'heu llegit (difícil, perquè justificadament els mitjans en van plens) indigneu-vos amb mi. On és en Popeye quan se'l necessita?

dimarts, 8 de gener del 2008

2008 a l'horitzó

He estat a punt d'abandonar aquest blog. Els darrers mesos, ho haureu pogut observar, s'havia reduït la freqüència dels meus posts, i em sentia cansada i mandrosa a l'hora de posar-me davant del teclat. Suposo que és definitori del meu estat d'ànim si dic que no tenia il·lusió ni per escriure ni per menjar. He deixat fins i tot passar l'ocasió de celebrar el primer any d'aquest blog el passat dia 23, per pensar-me millor durant les vacances si em veia capaç d'encarar un altre any. I la resposta ha estat que sí.

Així que després de agafar aire, donar-me una pausa, pensar en tot allò que vull canviar, començant per algunes idees tontes que jo mateixa m'havia imposat sobre on havia de caminar tot. No vaig arribar mai a escriure el post sobre València, i em sembla molt definitori sobre les causes de la meva crisi: En tornar, vaig estar malalta i tot i així em sentia obligada a explicar el meu sopar a un restaurant amb dues estrelles Michelin, les compres que vaig fer, la visita als meravellosos mercats de la ciutat. En resum, que havia convertit un viatge que era sobre tot de plaer en una data de tancament i entrega d'un reportatge. No. El que vull és viure, cuinar i menjar amb el blog, i no pel blog.

No m'enrotllo més sobre tot plegat. El cas és que poc a poc, sense forçar-me, aquestes vacances he tornat a gaudir del plaer del menjar. He experimentat amb les cols de Brusseles. M'he comprat el darrer llibre de la Carbó. He adoptat la coca de porros i formatge de cabra com a part del meu repertori. He descobert que el menjar d'animals anglès és tan poc atractiu per a les bestioles com en la seva vessant humana ho és pels de dues potes. Vaig menjar un rostit, i uns canalons fantàstics per Nadal i Sant Esteve... I una calçotada el dia de Cap d'Any, i uns espaguetis al pesto amb anxoves després d'una nit de farra que em van reconciliar amb a bondat de l'ésser humà i molt de torró a totes hores... però gens ni mica de tortell de Reis, que ara toca fer bondat. I gradualment he anat recuperant l'excitació amb la que vaig escriure la meva primera entrada, fa un any i uns pocs dies. Espero escriure'n moltes, moltes més.