No deixa de ser paradoxal que el terme "de disseny" s'hagi convertit en un sinònim de "pretensiós", quan en realitat, si ho pensem bé, tots els objectes manufacturats que ens envolten han estat dissenyat per algú. Perquè què és dissenyar? Si busqueu a la
Wikipedia o al
diccionari, veureu que més enllà de la disparitat de definicions, sovint el terme implica planificació, creativitat i utilitat. Un disseny és una manera de construir objectes més eficients (o més bells), que ens facin la vida fàcil. Un clip per a paper, un bolígraf Bic o una cafetera italiana són objectes quotidians que algú, en algun moment, es va parar a imaginar i pensar com podia fer més barats, o més pràctics, o més més lleugers.
El disseny industrial, sobre tot des de l'adveniment del transistor i també gràcies al boom econòmic de després de la segona guerra mundial (a Espanya, com tot, va arribar més tard), va prosperar amb les seves promeses de luxe i mecanització a l'abast de tothom. En l'àmbit domèstic, va trobar el seu niu natural a les cuines.
Em trobo en l'estranya tesitura de tenir tres minimpímers a casa. El primer és un Taurus de l'any de la catampum que tritura i gràcies. També tinc un altre Taurus sofisticat que em vaig comprar la tardor passada, amb accessoris i accessoriets. I ara també un Braun sense cable, mercé a una promoció de Bloguzz que es va fer ja uns mesos però de la que no n'havia parlat encara.
Porto, doncs, des de principis d'any comparant uns i altres, però com tot això vé de l'esmentada promoció, deixeu-me que em centri en el de la Braun. Aquesta marca, no sé si ho sabieu, va ser una de les pioneres en el disseny d'electrodomèstics. Als anys seixanta va contar amb la figura de
Dieter Rams com a dissenyador en cap, que devia ser un tio força particular, perquè feia coses com ara calcular l'angle exacte que havien de tenir les cantonades de les calculadores per a que fossin més harmonioses. Rams, apart de deixar-nos un bon munt d'
aparells clàssics que reconeixereu segur al primer cop de vista, és l'autor també d'un decàleg de principis de bon disseny. I com que tot queda dins de la mateixa marca, mirem si el meu nou pímer els compleix.
1.
Un bon disseny és innovador. A veure, la idea d'una trituradora sense cables no és nova. El que és cert és que aquest model, pel que he llegit, incorpora millores respecte als anteriors quant a autonomia i facilitat de recàrrega. Direm que sí.
2.
Dona utilitat al producte. Sí. Fa el que posa la informació adicional que ha de fer. En algunes coses millor, en d'altres casos no tant, però globalment, l'enuig d'unes nous mig rebels es va veure compensat per la comoditat de que no gasti endoll. I em va escumar mantega i sucre per a unes galetes notòriament bé.
3.
És estètic. Sí. Molt bonic, amb un disseny classicot en metall i plàstic negre, que crec que envellirà bé. Un look a mig camí entre sabre làser i escultura. Sòlid i discret.
4.
Crea un producte comprensible. Aquest seria el punt més important per la meva mare: el pots fer anar sense preocupar-te de llegir les instruccions. Sí i sí.
5.
És honest. Home, en principi així és (el disseny en sí no promet res que no es pugui complir).
6.
No és intrusiu. El carregador, no ens enganyem, ocupa una mica d'espai, però visualment no fa cap nosa ni crida l'atenció (i això ho dic com un piropo). El nivell de soroll també és moderat.
7.
Té un valor anacrònicament durador. El temps ho dirà, però al menys té pinta de bastant fortot i resistent.
8.
Concep exhaustivament fins el darrer detall. MOOOOOC! Aquí ve la part on no. A veure, el minipímer pica de conya, bat força bé (tot i que no te accessori batedor), barreja, és molt ergonòmic i pràctic. Però hi ha una cosa en la que és francament millorable: No sé qui va ser el "$@! que va parir la gerra que porta, o el final de l'accessori picador, però definitivament no són els més senzills de netejar que he vist. La gerra té unes estries que us obligaran a perdre una part d'allò que piqueu, per molt bé que intenteu escurar. No és allò de "una aigüeta i tot net", aquí hi ha racons i raconets. Em sembla una badada força gran. En comparació amb els meus altres picadors, en aquest aspecte el Braun surt malparat.
9.
Respecta el medi ambient. Diria que ni més ni menys que altres productes, tirant a més si ens fiem de que aparentment té més metall que plàstic en la seva composició. Taules.
10.
És disseny en la seva mínima expressió (principi conegut altrament com "
mariconades, les justes"). Visualment, sí. Quant a accessoris, diria que també (tot i que psicològicament trobo a faltar el de batre).
Segons Gabriel Luelles, inventor dels primers minipímers de la història, qualsevol aparell d'aquests que gasti més de 200 watts està tirant l'energia, i per tant aquest va sobradíssim, però no sóc qui per valorar-ho.
En conclusió, és un bon aparell? Sí, definitivament ho és. Val els 170 € que costa a les botigues? Això ja és més relatiu. Reconec que la manca de cable és quelcom al que és molt fàcil acostumar-se. Poder batre una olla que encara és al foc, o treballar en qualsevol superfície auxiliar és molt pràctic. Però crec que tractant-se d'un aparell de preu certament elevat, si l'hagués adquirit em molestarien força les petites pegues que li trobo en l'aspecte de la neteja. Estic contenta de tenir-lo, però no sé si l'aniria a buscar.
Post Scriptum
Entenc que seria una mica estrany que tornés avui a escriure al bloc -i més després de tant de temps- i no digués res sobre Santi Santamaria. El que en pensava d'ell ja ho vaig escriure al seu moment i no tornaré a repescar-ho, perquè la meva opinió no ha canviat essencialment. Crec que ara l'únic que es pot fer és enviar una abraçada a la seva família i amics, i agraïr-li, en qualsevol cas, el llegat de la seva tasca creativa.
Entrades
