diumenge, 30 de setembre del 2007

Pija

Les velles películes familiars en Super 8, aviat a punt d'abandonar el seu present format de VHS per transmutar-se en DVD, em mostren sempre gatejant en una estranya posició. No és normal que una criatura es recolzi en el terra amb els punys tancats, estirant-se les mànigues per evitar qualsevol contacte amb la sorra, però és que a mi em feia molt de fàstic, de petita, tocar el sòl amb el palmell de la mà. No he tingut mai gaire tirada a passejar descalça o embrutar-me amb la jardineria. Fins i tot coincideixo amb la meva mare i la meva tieta en que el José Andrés potineja massa el menjar. Se'm va passar bastant la tonteria durant el viatge a Senegal, on vaig caminar colgada de llim fins als genolls més d'un cop, però encara tinc un punt de nena pija en el sentit no monetari del terme. Malgrat això, avui m'he sentit com si tornés a ser al parvulari de l'extint col·legi Europa, preparant pasta de nyoquis i donant-li forma amb les mans com si antuvi ho vaig fer amb la plastilina. M'han vingut al cap els cendrers de terrissa que els nens regalàvem als pares pel dia de l'ídem (regal impensable, en aquests temps) i que fabricàvem a base d'apilar butifarrons de fang colocats en cercle. I contra pronòstic ho he trobat molt, molt divertit.

Nyoquis de moniato

Ingredients (per a dues persones)

2 moniatos petits
1 patata petita
1 pot de farina
100 gr de mató
Pebre, nou moscada i vainilla en pols, a ull
Sal

Peleu els moniatos i la patata i talleu-los a dernes fines. Poseu-los en a coure en un pot petit amb l'aigua justa per cobrir-los. En uns deu minuts d'ebullició, ambdòs tubercles hauríen d'estar prou cuits per a desfer-se fàcilment amb la més mínima pressió d'una forquilla. Retireu-los del foc, coleu-los i poseu-los en un bol gran de vidre. Aixafeu-los amb la forquilla mentre hi barregeu el mató i les espècies. Aneu-hi tirant farina cullerada a cullerada fins que no n'admeti més. La massa es desenganxarà fàcilment de les vores del bol i en podreu fer botifarrons com els de l'època preescolar. Si us passeu de voltes i hi tireu massa farina, la massa s'esmicolarà. Repareu-ho afegint-hi culleradetes d'aigua freda de cullerada en cullerada. Enfarineu el marbre i amb un ganivet talleu els botifarrons en trocets. Bulliu-los en aigua salada i una mica d'oli fins que surin.

Si no us els voleu menjar tots de cop, podeu congelar una part de la massa. En tal cas, substituiu el mató per un ou. Crec que el proper cop que els faci, canviaré la patata per un tercer moniato, però com que no els havia cuinat mai, m'amoinava que no continguessin prou midó. El problema amb la patata és que és una petita gran estalinista, que iguala a la baixa els gustos d'allò amb que es barreja...
Jo m'he acompanyat els nyoquis només amb un rajolinet d'oli de tòfona blanca. És caríssim de la mort, però si contem que en la proporció més ínfima ja et perfuma tot el plat i dóna un punt de luxe petardo al dinar més proletari, no resulta una "pijada" tan bèstia. ¡Te lo juro por Snoopy!

dissabte, 29 de setembre del 2007

Provant coses

Pretenia haver actualitzat el blog dijous, per explicar-vos als que no hi vau estar com va anar el xat. Les assistents van ser l'Anna, enòloga empordanesa, la Gemma, autora de BCN mon amour i una servidora de vostés. Durant vora d'una hora i mitja vam estar departint sobre què havíem sopat, sobre què ens agradava cuinar, i sobre els vins d'aquest any, que prometen ser la bomba. No patiu si us ho vau perdre, que un dia d'aquests en programo un altre, perquè al menys a mi m'han quedat moltes ganes de repetir-ho. I què vaig sopar jo aquell dia? Doncs aquesta recepta...


Amanida d'hivern

Ingredients (per cap)

1/2 bossa de ruca
1/2 pera
1 culleradeta de mantega
4 talls de pernil d'anec
1 trosset de formatge blau (al gust)
1 rajolí de brandi
1 rajolí d'oli
1 cullerada de suc de llimona.
1 culleradeta de sucre
Glaça de vinagre balsàmic
Sal gruixuda o Maldon
Opcionalment -jo no ho vaig posar però crec que li faltava- unes nous esmicolades.

L'únic misteri d'aquesta receptar és caramelitzar les peres: Escalfeu l'oli i la mantega en una paella. No en necessiteu massa, de cap dels dos ingredients. Peleu i talleu a cups la pera i banyeu-la amb el suc de llimona. Tireu-la a la paella quan l'oli sigui calent, amb el brandi. Deixeu que cogui cinc o sis minuts tapat, remenant-ho de tant. Espolvorineu-ho amb el sucre i espereu que caramelitzi destapat (un parell de minutets més). Munteu el plat amb un fons de ruca, els talls de pernil d'ànec, la pera, el formatge i les nous. Feu un cordill amb la glaça i saleu-ho.

Això és el que hauria escrit d'haver-me connectat dijous, però va ser un dia molt enfeinat per motius més o menys gastronòmics. Al matí vaig comprar-me l'arrossera d'oferta del Lidl. El jurat encara no ha revelat el seu veredicte: l'arròs queda molt millor que cuit amb una olla quan està acabat de fer, de llarg, desenganxat i casi eteri. Però al dia següent els grans estan durs... Faré experiments variant lleugerament la proporció entre aigua i grà, però en quant ho tingui dominat, la idea no és fer servir l'arrossera com a tal, sinó provar de cuinar-hi. Sé que es pot fer, i no me'n sé estar d'imitar al Professor Franz de Copenhage amb els gadgets de la meva cuina.

Al vespre, vaig estar molt ocupada cantant aquell elogi a les begudes carbonatades que deia "Tu vida caaaambióóóó. Nada es como ayeeeeer. Hoy eres mejooooor. Sabes escogeeeer. Tu limón es Schweeeeeeppes." Vaja, que vaig anar al concert de Police, no apte per menors de trenta anys. Sí, un "greatest hits", si voleu. Que l'Sting té a casa una piscina de formol, pot ser. Que feia mil anys i un dia que no em posava un disc d'aquest trio, i no com a l'adolescència, on les seves lletres depriments i himnes enganxosos sonaven a totes hores a casa? D'acord. Però se'ls ha de reconeixer que, com a músics, són millors ara que aleshores. Per tant, no hi va haver post, però si sobredosi de nostàlgia.

Ahir, tret d'experiments amb l'arrossera (homenatge a la melancònica xinesa d'"Deseando amar"), poca cosa. Em reservava per cuinar avui, perquè volia provar dues receptes. Vaig comprar a l'Àrea de Guissona unes "puntas de solomillo de serdo" (com és que no estava etiquetat en català?), que he preparat avui a la sal, com si fós una daurada. I per acompanyar, melmelada de mango feta al microones. Mireu bé la foto, perquè no penso repetir la melmelada en una temporada llarga. La culpa, segurament, ha estat meva perquè la recepta original s'havia de fet en una gerra de pyrex de dos litres, però els meus recipients eren més plans o més petits i ha trigat més a fer-se del que posaven les instruccions (he creat la meva inspirant-me en aquesta). Però m'he cremat, he enmerdat la cuina a base de bé, i encara que ha quedat deliciosa, m'ha guanyat la partida moral...


Llaminera de porc a la sal

Ingredients (per a quatre persones)

1/2 kilo de llaminera de porc
1 rajolí d'oli
2 kg de sal grossa

Preescalfeu el forn a 200 graus. Escalfeu l'oli en una paella i daureu-hi la carn, per tal de segellar-la. En una safata tan alta com pogueu, poseu una capa de sal, ruixeu-la amb una mica d'aigua. Distribuiu-hi la carn per sobre i tapeu-la amb la resta de la sal i unes gotes més d'aigua. Enforneu-ho vint minuts. Quan ho treieu, si esteu de sort, s'haurà format una crosta i la sal serà fàcil de treure. Si no és així, fregueu els talls de carn curosament amb paper de cuina per retirar-ne els grans (fora de la vista dels vostres convidats).

Melmelada de mango

Ingredients

Dues tasses de mango (en el meu cas, mango i mig, però recomano que ho feu amb dos)
1 tassa i mitja de sucre
1/2 cullerada de mantega
3 cullerades de suc de llimona
2 claus d'olor
1 tros de gingebre de mig centímetre
Si voleu guardar la melmelada més enllà d'una setmana i/o fora de la nevera, pots esterilitzats.

Peleu i talleu el mango a cups més aviat petits, piqueu el gingebre i barrejeu-los amb la resta d'ingredients en una gerra GRAN de pyrex. Deixeu-ho reposar una mitja hora. Segons la recepta original, poseu-ho al microones un quart d'hora a màxima potència. Quan porti set o vuit minuts, remeneu-ho. En principi, hauria de començar a agafar consistència de melmelada (en el meu cas, ha trigat força més estona, però és que en aquest moment jo ho estava fent en una safata plana, i potser no hi he posat tanta fruita com caldria). En quant agafi aquest punt, seguiu escalfant-ho, remenant cada un o dos minuts, uns cinc minutets més. Ja està. No us en refieu, que el sucre crema molt i és molt lleig dir paraulotes a la cuina com les que he deixat anar jo quan he intentat abocar el contigut de la safata en la meva gerreta per acabar la cocció. Us hauria de quedar un potet, suficient per a una setmana d'esmorzars, després de combinar-la amb la carn de porc per al dinar d'avui.

ACTUALITZACIÓ: Rellegeixo la recepta original de la melmelada, i es veu que he comés encara més errades! Cal començar a remenar quan bull, i que pren viscositat quan porta uns tretze minuts de cocció. Mare de Déu, que inepta que sóc! M'agradaria culpar a la gata, que estava intentant menjar els cables de l'ordinador mentre jo rellegia la recepta aquest matí, però ha estat culpa meva per no apuntar-me-la en un paper. I a més, és una micona rastrer acusar un pobre cadell que no pot replicar. En fi, ara ja sabeu la manera correcta de procedir.

dimarts, 25 de setembre del 2007

Club de lectura de literatura gastronòmica

Si fós una mica llesta no pujaria aquesta entrada, però avui tinc particulars ganes de ser bona. Al matí he rebut a la feina un llibret informatiu dels clubs de lectura de les diferents biblioteques de Barcelona. I a la de Fort Pienc, n'hi ha un dedicat a la literatura gastronómica... Mmmm, llegir i comentar autors tan diferents com Plà, Cela, Isak Dinesen o Bourdain un cop al mes... El quart dilluns de cada un d'ells, per ser exactes. Les places són molt limitades, i el llibret dels nassos no diu quan comença l'inscripció, així que demà a la tarda correré cap allà. Pobrets de vosaltres si em trobo que us heu adelantat i m'heu deixat sense plaça (però jo hagués fet el mateix). El telèfon de la biblioteca és el 93 265 24 35.

Com connectar-se al xat

Com podeu veure, a la part superior de la caixa, hi ha els missatges. Els més nous van quedant a la part superior de la caixa. Tots ells van precedits pel vostre nickname o malnom. Heu de triar-ne un i escriure'l a la primera casella que hi ha sota els missatges. Per a que el programa de xat retingui a la memòria aquest nom, heu de permetre les cookies, que és una cosa que no sé ben bé que és, però que es pot activar des del menú d'opcions del vostre navegador. És possible que surti algun anunci per sobre el missatge més recent (en el moment d'escriure això, posava no sé què d'"Auction sites"), però passeu-ne olímpicament.

Següent pas: Si voleu, podeu introduïr una adreça de correu electrònic. Jo les puc veure, i no sé si els altres participants ho poden fer. En realitat, crec que no és obligatori...

Per últim, a la casella d'abaix, escriviu el vostre missatge. En el meu cas particular, i per alguna raó que desconec -possiblement sigui el Firefox, perquè des de l'Explorer i xuta- només veig les primeres línees del missatge, però si us passa la sol·lució està en anar-lo picant en un document de word i copiar-lo i enganxar-lo a la caixa. Quan li doneu a l'enter, el missatge que heu escrit apareixerà dalt de tot de la caixa de missatges. Si fa estona que no escriviu res i voleu veure els altres missatges nous que puguin haver aparegut, cliqueu allà on posa "Autorefresh" o "Actualizar".

Per últim, recordar-vos que com a tots els xats, la única gran norma que hi ha és el respecte entre usuaris... i que en gaudiu.

dilluns, 24 de setembre del 2007

Dimecres, xat

He pensat que dimecres al vespre -que no fan el Polònia-, si us vé de gust, podríem fer el primer xat entre tots els amics de Baixa Gastronomia. Va, quedem dimecres a partir de les 22:00 en aquesta mateixa pàgina per xerrar de cuina una estoneta?

Possible tema del dia: Presentacions i confessió de manies culinaries.

En breu redactaré unes instruccions com déu mana sobre com participar, i procuraré deixar-les postejades en algun lloc visible. També faré un calendari de propers xats. Abans d'engegar el de dimecres, però, m'agradaria saber què tal us va l'horari i si teniu cap suggerència... Deixeu-m'ho dit als comentaris, si s'escau.

La màfia de l'oli d'oliva

Mentre jo continuo amb la meva purificació particular, he pensat que volia compartir amb vosaltres un dels articles més interessants que he llegit en els darrers temps. Es tracta d'aquest, anomenat "Slippery business" (negoci relliscós), on es fa una àmplia repassada als fraus que hi ha entorn de l'oli d'oliva italià i de la concessió de subvencions a la UE. Només una dada: Els guanys que produeix aquest negoci són comparables als del tràfic de cocaina.

Jo només sé que al poble de la meva mare, La Pobla de Cèrvoles, durant molt de temps han rebut visites de grups de caçadors italians que es finançaven les vacances cinegètiques tornant cap al seu país carregats de garrafes d'oli... que probablement no eren un souvenir, sinó que amb unes lleugeres modificacions acabaven venudes com Oglio Italiano.

No és casual, tampoc, que a El Padrino el Don Corleone comencés els seus negocis més o menys legals amb una companyia d'importació d'oli. Diuen les males llengües que quan anys enrera el Instituto de Comercio exterior, després de gastar una morterada en promocionar l'oli espanyol, va fer arribar un primer carregament als Estats Units, el vaixell que el transportava va quedar varat als molls de Nova Orleans durant molts mesos mentre els estibadors prenien part en una sospitosa vaga... Sigui cert o no, l'oli d'oliva, i no el petroli, es el veritable or líquid d'avui en dia.

dimarts, 18 de setembre del 2007

Estic espessa

Em sento una mica empatxada, tan mental com físicament. Tinc la sensació d'estar tipa i embafada, potser per la calor, que no acaba de marxar, potser perquè el septembre és un més de transició, dubtes i estrés, o potser simplement perque no dormo gaire, sense motiu aparent.

Per això, estic procurant acaba els queviures que tinc per casa, perquè demà passat comença el segon certamen anual de siropisme aprimador, a temps per a que m'entrin millor els tratges-jaqueta amb els que només em disfresso per anar a Frankfurt. Aquest cop em vé francament de gust la vessant purgativo-espiritual que comporta, com si me n'hagués de lliurar d'un pes que em llastra, més feixuc fins i tot que el de les cuixes.

Com això de tirar menjar per a mi és anatema i havia de liquidar fuet i mató, del primer me'n he pres un bocata (acompanyat d'un mig tumbet que ma mare m'ha organitzat amb restes de verdura) i el segon l'he aprofitat per provar una altra de les receptes que m'ha passat aquí el company Despertaferro. Aquí us la enganxo tal qual:

Tortino de ricotta

INGREDIENTS

250 grms de mató

1 ou

1 cullerada sopera de sucre

mantega per enllardar les flameres

flameres, que poden ser rebutjables o de les de tota la vida

En un bol gran, ficar-hi el mató,el sucre i el rovell d´ou. Recomano per no perdre temps que ho barregis tot amb una turmix. Et quedará una pasta molt més fina i suau.

En un altre bol, munta la clara d´ou amb un xic de sal. Es requereix que la clara quedi a punt de neu, si vols pots afegir-hi una mica més de sucre del tipus que en diuen llustre, aixì quedará més ben muntada.

Un cop aconsegueixis muntar la clara, la vas barrejant amb el mató que prèviament hem preparat. Ho vas incorporant poc a poc amb moviments circulars i delicats, per tal de que no s´ens baixi la clara.

Omplirem els motllos que prèviament s´han pintat amb mantega. Els motllos s´han d´omplir ¾ parts. Tot seguit els ficarem al forn que ja estará pre-escalfat a temperatura mitja.

Quan vegis que la mescla ha pujat i está daurada, ho pots retirar del forn.

És normal que a mida que es refreda, es desinfli un xic.

No recordo la quantitat de motllos que pots omplir amb 250 grms de mató, però penso que amb mitja dotzena ja farás

Notes meves a la recepta: L'he deixada una mitja hora llarga a 220 graus. El problema, com en tants altres forns elèctrics, és que la calor es reparteix desigualment, i això fa que uns flams hagin pujat abans que altres i molt més. I com totes les preparacions amb clara d'ou, obrir el forn per a redreçar-ho ha fet que una part quedés avall. Si voleu batre les clares a punt de neu ben fàcilment, heu d'agafar el batedor de varilles entre les palmes de les dues mans, i fregar aquestes com si fóssiu cromanyons intentant encendre un foc. El resultat final són cinc (en el meu cas) pastissets de mató suaus i gens embafegadors.

Quant al bocata de fuet, m'ha vingut al cap la meravellosa cançó que li va dedicar el cantant Carlitos a un programa del Buenafuente. Escolteu-la, que segur que us agradarà. Se me cae el pan del revés, la ley de Murphy otra vez... Demà, encara me'n quedarà una mica, de fuet i tortinos, però estaré un pas més a prop del dejú. Si hi arribo ballant al ritme enganxifós de la cançó, potser l'encararé amb una mica de lleugeresa mental.

Tinc xat!

I vosaltres també. Espero que aquesta utilitat que m'acabo d'instal·lar a mà dreta d'aquest text pugui ajudar a fer la pàgina més dinàmica. Us aniré informant de com xuta. La idea és aconseguir programar xats amb algú del "mundillo" (ho sento, però "monet" em sóna a pintor), o fer sessions interactives de cuina entre els que visiteu el blog, però si us vé de gust senzillament xerrar, aquí us el deixo per a que en gaudiu.

dijous, 13 de setembre del 2007

Trucs de màgia

Quan vas de bòlit, vas de bòlit. La tardor, per als del negoci editorial, significa sobre tot haver de fer un Tetris amb l'horari de cites de la Fira de Frankfurt, deixar tancades les apostes de la temporada fins a Nadal, i en general, reposar-te del daltabaix horari que significa l'estiu. En els mesos de calor, les editorials no llencem al mercat gairebé cap novetat. Però per a que hi hagi material nou per a la reentré, cal que enviis els llibres a imprenta dos mesos abans, i que els distribueixis d'inmediat. Ergo, la pausa de les vacances sol complicar-nos la vida, i quan arriba la caiguda de la fulla més d'un dina entrepans davant l'ordinador.


En conseqüència, avui tocava un altre plat d'aquells que es poden fer en cinc minuts. De vegades, la qualitat de vida no passa per menjar coses molt sofisticades, per arrissar el rínxol en cada àpat. Hi ha petits trucs d'ilusionisme, com aquesta salsa (entesa en el sentit mexicà del terme) de préssec i gingebre que converteix el més húmil tall de peix o carn a la planxa en un petit encanteri de sabor. No està mal, per quelcom que és pot fer en cinc minuts, no?. Adaptada, amb abundós túning de proporcions, del llibre "Healthy cooking for two (or just for you)", de Frances Price.

Salsa de préssec

Ingredients:

1 préssec (o 1/2 mango, o 1 nectarina)
1 tall minúscul de gingebre, com de mig centímetre
1/2 ceba d'amanida
1 llima
Pebre vermell picant, o encara millor, chile.
Cilantre, fresc o sec

Talleu els dos primers ingredients a cups petits. Piqueu el gingebre i afegiu-lo als cups. Expremeu-hi la llima per sobre i barregeu-hi els dos darrers al gust. Ale hop!
Deixeu-ho reposar a temperatura ambient mentre cuineu la carn, el peix o el que sigui, preferiblement a la graella. A més, com és un plat talla 36, de postre us podeu cascar alegrement un geladet, l'últim que quedava al congelador i jugar una mica amb certa gata que pretén desfer el llaç dels coixins de les cadires.

Voleu més trucs de màgia? D'aquells que tenen a veure amb aquesta mateixa moixina, que es nega a prendre un xerop i amb una amiga (la Marga) que sap donar-li però que no pot venir fins tard perquè espera el lampista (i a qui et sents responsable de donar sopar, perquè si no tu no te'n sortiries de fer-li empassar la medicina al bitxo que es comporta com si fós una sufragista obstinada qualsevol)? Doncs ara mateix tinc en procés una truita de xampinyons i alls tendres. Les truites són l'Alfa i l'Omega dels cinc minuts a la cuina. Apila'n tres, napa-les amb una maionesa enriquida amb estragó i, vist i no vist, tens un pastís. Que cal netejar la nevera? Cap a dins amb els retalls! Que la vols fer més pija? Un potet de caviar o uns llagostins descongelats (i pelats) i ja va endiumenjada! Que la vols deconstruïr? Proveu la truita catalana del restaurant Florentina, per plorar de bona! Que no teniu postres? Doncs dolça amb mel, canyella i unes ametlles o flambejada amb cointreau!

No en teniu prou? Voleu encara més màgia casolana? A veure quins colomins culinaris surten del barret...

- Patates cuites al microones 10 minuts i tallades a dernes, una llauna de pop, barreja de pebre vermell dolç i picant, un raig d'oli, sal grossa. Voilà, pop a la gallega en temps récord.

- Rissotto amb caradura: Coeu arrós blanc. Quan sigui gairebé al punt, el coleu i hi afegiu un pot de crema de llet, una mica de vi blanc i força pebre del mateix color. Ho deixeu reduïr un pèl més, hi tireu una llauna d'escopinyes escorreguda, i una mica de pell de llimona ratllada, i vinga.

- Un pastís fet al microones. Dues cullerades d'oli, dues de sucre, dues de farina, un ou, una cullerada de llet i mitja de llevat. Tot barrejat en un tàper, el tanqueu sense ajustar i dos minuts a 800 watts. No el guardeu per l'endemà, perquè no s'aguanta massa bé.

Encara en necessiteu més? Abracadabra, llegiu aquest article del columnista del New York Times Mark Bittman, en el que trobareu 101 receptes -algunes, això sí, una mica inaccessibles- amb les que podreu convertir-vos en la versió gastronòmica del Tamariz. Cert és que, mirades de prop, aquestes solucions revelen que són fast food, que hi ha un doble fons i tot plegat és una il·lusió. Però la il·lusió és un ingredient que la manca de temps no ens ha de robar a la cuina.

Avui no toca

Els italians fan avui una jornada sense pasta per protestar per l'augment de preus d'aquest ingredient, que pot suposar una despesa adicional de 1000 euros per família i any.

Via El Periódico.

dilluns, 10 de setembre del 2007

I dono les gràcies al meu agent, al meu maquillador...

Caram. Me'n vaig dos dies d'internet i quan torno, em trobo que m'ha caigut un premi. Per partida doble, a més. D'una banda l'Starbase, home de creativitat sense límits, i de l'altra la gent de Glotonia, canalles, encantadors i gastrònoms desaforats han decidit fer-me la tècnica de la pinça i atorgar-me un premi internetaire. Ostres.

Ara mateix entenc perquè les figuesflors d'actrius de Jolibut encara ho semblen més durant la gala dels òscars. Què coi he de dir? I elles al menys van vestides de Valentino o Versace, que sempre ajuda si has de fer un discurs...

Doncs que quan vaig començar aquest blog, pels voltants de Nadal, ni jo mateixa sabia si a aquestes alçades de la festa encara estaria escrivint. I que la satisfacció de cuinar, de seure a escriure, de anar vivint i explicar-ho no té preu. Ergo, dono les gràcies a les olles que m'han escalfat el dinar, als pagesos i ramaders que l'han produït, als fabricants de mobles nòrdics que em proveixen de plats i culleres. A l'oli de la Pobla de Cèrvoles, que la Seguretat Social hauria de subvencionar. Al formatge, amor de la meva vida. Al teclat del meu ordinador portàtil, permanentment cobert de molles de pà. Als experiments fallits, als plats massa salats o massa sossos, als llibres de cuina -i en particular aquells en llengües extrangeres, que m'han permés descobrir que farina de galeta en francés és "chapelure" i que 100 grams són tres unces; a les receptes de ma mare apuntades en el marge d'un diari, a les copiades subreptíciament dels restaurants, a la meva pacient bàscula. I sobre tot, a vosaltres, és clar, per compartir aquesta taula virtual que ens proporciona la tecnologia.

Però prou d'emoció, bon rollo i cumbaianisme de foc de camp, que jo no em quedo sola amb aquest marrón glacé! El premi s'ha de passar (per això es diu Premi Solidari).

Després de pensar-hi molt, salomònicament he decidit finalment nominar els blogs que jo ja llegia abans d'engegar el meu, i els agraeixo així l'impuls del seu exemple.

1) Perquè en el fons a tots ens fa molta enveja com cuina aquesta moça, perquè va triar un títol xulíssim pel blog, i perquè sap tractar la pasta com ningú, premio a la Gemma, de BCN mon amour.

2) Perquè em fascina la capacitat de cuinar sense por del Roger, de Cuina amb compte, pel fantàstic disseny de tota la seva web, i perquè a més és d'aquella gent que mola trobar-te als saraus de la premsa. Sí senyor.

3) Perquè un blog que tingui com a subtítul Perquè som el que mengem i menjar és tan important com riure, viatjar o estimar s'ho mereix indefectiblement, premio també a A taula. Felicitats!

4) Perquè han fet de la senzillesa la seva virtut i ens acosten mirades sobre molts productes, premio també a Iaia Mercé, un blog colectiu que es fa estimar.

5) I perquè no hi ha qui els guanyi amb la reposteria, i amenaçen a deixar el pastisser de sota casa meva a l'atur, premio a La cuina de casa.

divendres, 7 de setembre del 2007

L'encant de les petites coses

Quan vaig venir a viure a aquest pis, en principi tant se me'n donava que la cuina fos petita. Però segons ha anat passant el temps i les meves ambicions culinàries creixien, la limitació s'ha anat tornant més dolorosa. Me n'he queixat repetidament des d'aquest blog, i avui m'he enfrontat a aquesta realitat en diverses ocasions.

La primera i més òbvia ha estat quan he començat a preparar l'espai per acollir a la gata, que arriba demà al matí, i que rebrà el nom de Christie (sí, la Gata Christie. Com ho sentiu. L'acudit no és meu, sinó de la meva mare. Queda demostrat que el talent per la parida fàcil és una malaltia hereditària.) Un petit bol doble al terra, i un lloc al armari de la neteja pel pinso és tot quant li puc oferir al bitxo. Només espero no trepitjar-la en plena orgia fogonaire.

D'altra banda, a mitja tarda, gandulejant mentre a la tele feien la repetició d'un dels programes de la Cuina de l'Isma, he vist clarament perquè no provo moltes de les seves receptes. El xicotet és molt aficionat als rostits que demanen introduïr dues safates al forn simultàniament, quan amb sort jo aconsegueixo que n'entri una, i encara empenyent. Si no us ho creieu, mireu la tercera foto que il·lustra aquesta crònica. La caixa de sabates blanca que veieu a la cantonada inferior dreta de la imatge és el forn.

Entre ell i els fogons només hi ha l'slow cooker del que us vaig parlar. I aquí s'acaba la cuina. Ni porta, ni nevera. Però amagades en la foto hi ha moltes coses més de les que es veuen, perquè adoptant la tàctica matryoshka d'encabir uns estris dins dels altres o la de navalla suïssa, en la que un trasto pren mil utilitats, no tinc altra excusa per cuinar malament que la meva pròpia incapacitat.

Per exemple:

L'embolcall de draps de cuina que veieu sobre el marbre és, per avui, una iogurtera improvisada. I sobre el prestatge que hi ha damunt, recolzada en la paret hi ha una miniplanxa elèctrica amb la que avui he sopat pollastre a l'ast fent servir tan sols mig pit de l'au.

Clar, no tot són flors i violes, i per molt McGyver que un es posi, en agafar un olla de l'armari de sota els fogons, el cul continua xocant contra el suport de bosses de l'Ikea que sobresurt de la paret (a la segona foto, cantonada inferior dreta). La bossa que penja del ganxo de l'entrada és el cubell de reciclatge de plàstic i vidre. Més d'una vegada he tapat la pica amb una safata per fer-la servir de marbre adicional. No hi ha la possibilitat de deixar les cassoles per fregar fins després de sopar; o les fregues mentre cuines o et fan fora de l'estança a patades. I oblida-te'n de que ningú et doni un cop de mà, tret que surti al menjador a pelar patates o tallar pastanagues.

Però les coses petites, les que es diuen en veu baixa, les que no provoquen grans titulars, tenen manera pròpia de fer notar els seus encants. Si no fós per aquestes estreteses, no hauria conegut cap de les receptes que us presento avui i que espero que no menyspreeu ni que la vostra cuina sigui com d'anunci de Tenn con bioalcohol:

Iogur per als que no tenen espai per iogurteres

Ingredients:

1 iogur
1 litre de llet
1 tàper que pugui anar al microones
Draps de cuina

Opcionalment: granadina, vainilla, xocolata o alguna altra cosa per donar-li gust i/o 2 cullerades de llet en pols per enriquir-ho i/o 4 cullerades de sucre per endolçar-ho.

Barregeu el iogur amb 1/2 litre de llet i escalfeu la barreja minut i mig al microones a màxima potència. Mentre, barregeu la la resta de la llet amb els ingredients opcionals, si és el cas. Afegiu la barreja a la resta de la llet i torneu-ho a escalfar un altre minut. Tapeu el tàper i cobriu-lo amb tants draps de cuina com tingueu a mà fins al matí següent. Després, poseu-ho a la nevera i consumiu-lo abans d'una setmana. Es pot fer amb llet de cabra, i el iogur que en surt també es pot emprar com a "llavor" per a la següent tongada, però tingueu present que amb el temps els bacils van perdent força. Per cert, si us agrada l'Actimel o els que porten Bífidus (perdó per la publicitat), també els podeu "clonar" amb aquest mètode.

_______

La següent recepta està inspirada, amb una mica de canvi en les proporcions i el mètode de cocció, en aquesta. Es triga menys temps en fer-la que en baixar al camell de pollastres a l'ast al que aneu a fer cua els diumenges. I com surt deliciosa freda o calenta, tingueu la precaució de preparar-ne de més per a tenir pollastre rostit per l'endemà a la feina o per fer-ne croquetes.

Faux poulet rôti (àlies "pollastre a l'ast d'urgència")

Ingredients (per a 4 persones)

2 pits de pollastre, separats en cada una de les seves meitats i dessossats.
El suc d'una llimona
1oo ml d'oli d'oliva
1 culleradeta de farigola
1 culleradeta d'orenga
1 culleradeta ben rasa de sal
2 grills d'all, sense nervi i picats.
1/2 ceba petitona o 1/4 d'una mitjana, picada

Poseu tots els ingredients menys el pollastre al pot del minipímer, tritureu-los breument i, per allò que més us estimeu en aquesta vida, no s'us acudís provar la salsa (perquè sinó us la pulireu i la recepta s'acabarà en aquest mateix moment). Aboqueu-la en canvi sobre els pits de pollastre, dins d'un pot de vidre. Filmeu-lo i deixeu-ho marinar a la nevera de mitja hora a mig dia. Escalfeu una planxa o una paella a temperatura baixa, i coeu el pollastre, anant remullant-lo amb la marinada sobrant fins que no en surtin sucs de dins al punxar-lo. La salsa, que mentre és freda recorda la textura de l'allioli, quedarà separada en oli per una banda i sòlids per una altra. Descarteu aquests últims. No patiu, l'all s'haurà cremat però no farà que la salsa es torni amargant. Serviu el pollastre amb patates fregides o amanida. Maridatge: vi i gasiosa o sifó.

dimarts, 4 de setembre del 2007

With a little help from my friends

Vaig una mica atabalada entre la imminent arribada a casa d'una gateta i la preparació de la Fira de Frankfurt, que encara que cau a meitat d'Octubre, en termes pràctics ja és a tocar (a tocar-me allò que no sona, per ser exactes). Aprofito avui per donar-vos les gràcies als que m'envieu coses per enriquir aquest blog i per pujar-les per a que tothom les pugui compartir, a més d'alleujar una mica el meu estrés actual.

La Ruth va trobar un interessant article a un diari irlandés on hi ha un fotimer de dades curioses sobre el menjar. Cliqueu a les imatges que hi ha aquí a la vora per ampliar-les i el podreu llegir sencer. Pels que no vau acabar el Follow Me, un tastet:

- El primer plàtan que va arribar a Europa ho va fer procedent de les Bermudes l'any del Senyor de 1633 i es va vendre a Londres, a l'herboristeria de Thomas Johnson.

- El primer supermercat (entés com a botiga de queviures d'autoservei) va obrir les portes l'any 1916 a Memphis (USA, no Egipte).

- La primera botiga de Fish and Chips va ser obra d'un inmigrant jueu a l'East End de Londres. Va obrir el 1843 i el nom del propietari era Joseph Malin.

Per la seva banda, el Despertaferro ens proposa unes postres que no poden fallar, peres al ví a la manera del Senyor Esteva (el seu cognom fora de la xarxa) i que us enganxo aquí sota. Jo les tinc ja a la cua d'impressió per comprar els ingredients el pròxim cop que toqui súper. Això sí, Despertaferro, si llegeixes això, que sàpigues que no et perdono que no m'hagis fet arribar també la de l'arròs amb bacallà. Enviar-me la foto i no la recepta és un cas clar de tortura psicològica! I no me n'oblido de les promeses receptes de les "nonas".

Recepta de les peres al vi a la manera del sr. Esteva.

Ingredients

1 litre llarg de vi negre tipus priorat
1 dotzena de peres tipo blanquilla no madures
l´escorça d´una llimona
1 cullerada de les de postre (curulla) de sucre per cada pera
1 canó de canyella
4 claus d´olor

Pelades les peres, les disposes en una cassola suficientment fonda, hi afegeixes tots els elements botànics i el sucre, tot seguit el vi que gairebé les cubreixi. Posa- ho al foc (moderat) fins que arrenquin el bull, després a foc lent i ho tapes vigilant que no es quedin amb poc suquillo (no sol passar mai). Si veus que van quedant cuites i encara hi ha molt de suquillo, destapa la cassola i fas reduïr.
Per mi la textura ideal que indica que ja estan al seu punt, és quan les punxes i no et costa gens. Queda com si fos una confitura però sense perdre la forma de pera.
Bon profit i ja en sentirem a parlar!

I la darrera aportació és un nou link, el del blog de la Martunis, que amb el nom de Cuina, cuina, cuina... ens proposa receptes que fan salivar sobre el teclat.

A tots vosaltres, gràcies un cop més.