dilluns, 29 de juny del 2009

Flexitariana 4-5-6... i alguns aclariments sobre la soja

Ara us explico què he estat menjant darrerament. Però en primer lloc, gràcies a tots els que m'heu deixat comentaris oferint-me ajuda i encoratjant-me, o us heu ofert a enviar-me receptes! Endanvant, no us talleu, i compartiu-les amb tothom!

Volia dir també que el que estic fent, i ho vull repetir un cop més, no és un règim com a tal. Si m'afarto a patates braves -totalment veganes- no avançaré gaire, però anar amb compte amb les calories és un afegitó purament meu que té relació directa amb la proximitat de les vacances i el bikini.

Segon punt: la soja. Anem a pams. En primer lloc, tinc al rebost cinc capses de llet normal que no penso deixar fer malbé. El meu cafè serà amb llet o no serà (són quatre gotes, m'agrada carregat). I pel que fa a la llet de soja en pols, l'aniré gastant en els smoothies matinals. Dit això, quan me l'acabi (i els pseudoiogurs que tinc a la nevera de casa i la feina), no en compraré més. I per què, que diria la Terribes? Perquè m'he estat informant sobre els pressumptes beneficis de la soja, i el que m'he trobat no m'ha agradat gens. Els estudis no només no demostren les seves preteses virtuts anticancerígens, sinó ans al contrari, i a més ens mostren una imatge molt més fosca d'un cultiu que estan impulsant massivament les multinacionals de la indústria agrària, que està fent fora cultius tradicionals i que, majoritariament, es sembra a partir de llavors transgèniques. De tofu sí que en seguiré comprant de tant en tant -sobre tot perquè generalment vé de l'agricultura ecològica- però tonteries, les justes. Mireu, per exemple, què posa l'etiqueta dels Activia de Danone sabor cereals, que se'ns anuncien com la imatge de la natura mateixa:
Ingredientes: Bebida de soja 76% (agua, habas de soja), azúcar, jarabe de glucosa y fructosa, zumos de uva y manzana procedentes de concentrado, cereales 1,4% (copos de avena, copos de trigo y salvado de trigo), espesante (E-1442), fosfato de calcio, colorante (caramelo), fermento, aroma, sal y Vitamina B12.
No cal saber-ne gaire de mates per adonar-se'n que gairebé una quarta part de cada "iogur" és sucre o coses que no venen al cas en un aliment que va de 100% vegetal (100% impossible, donat que porta sal, que és un mineral). Us recomano, en qualsevol cas, que no us creieu directament això que us dic i que busqueu documentació a la xarxa sobre la soja. Aviat descobrireu que més enllà del seu gust -que és una qüestió purament subjectiva meva- té un costat ben fosc.

I aclarit això us explico els menús que he fet. No poso receptes, que vaig malament de temps, però prometo que la dels cigrons amb rúcula, i la de la halwa, cauran.

Dia 4

E: Smoothie, cafè amb llet D: Suc de tomàquet, dau d'arròs, cigrons amb rúcula, pinya amb vainilla i un got de vi (era divendres!) S: Entrepà de pesto, rúcula, tomàquet, embotit. Un tros de formatge. Pinya i poma.

Dia 5

E: Dues torrades amb oli i zaatar que m'han portat d'Israel, "iogur", suc de poma. A(peritiu): olives, got de vi. D: Pasta integral amb tofu, albergínies i xampinyons. Dos nespres i dues prunes. S: Amanida amb tonyina i olivada. Truita de gruyère (ou yeah beibe!), síndria, halwa de pastanaga.

Dia 6

E: Torrades amb alvocat. A: Poma D: Pasta com el dia 6 (en vaig fer per dos dies) i plàtan. B(erenar): Granisat de síndria i maduixa (he passat davant una orxateria i sóc feble). S: Cigrons amb col i gambes. Prèssec. "Iogur".

dijous, 25 de juny del 2009

Flexitariana - dia 3

Esmorzar

Torrades de pa integral amb la resta del puré d'escalivada d'ahir
Cafè amb llet (sí, amb llet)
Suc de taronja
Tros de síndria (que no s'acaba mai)

Mig matí

"Iogur" de soja

Dinar

Amanida
Guisadet de tofu amb alls tendres i bolets (amb salsa de vi i mostassa). Bó, però a) n'he fet poc i b) no li hagués quedat malament una mica de ceba, unes panses, i potser, unes patatetes, que a mitja tarda tenia l'estòmac remugant.
Plàtan
Té rooibos

Berenar

Suc de tomàquet

Sopar
Entrepà de pa amb tomàquet i pernil. Formatge. Prèssec. Coca de Sant Joan (yet again)

A la tarda he anat a comprar verdures. Volia llimes, i per això he anat a un súper. Ha estat una compra estranya, al cistell no hi havia res del que compro habitualment. Ni llaunes, ni embotits, ni... bé, no ho sé ben bé què compro habitualment, però aquest cop no hi era. Apart de la nota mental que em faig de que els àpats del migdia haurien de tenir algun carbohidrat que m'omplís més (perquè si no arribo a casa afamada), aquí s'acaba el que es donava, demà més. Que ara he de seguir pencant.

dimecres, 24 de juny del 2009

Flexitariana - dia 2 / Sopa de pèsols



Esmorzar

Ahir vaig comprar llet de soja en pols i he de dir que no m'agrada. NO-M'-AGRADA! Almenys, no com a substitutiu de la llet normal. El cafè amb llet era horroròs! Pero n'he posat a l'"smoothie" (que portava també suc de taronja, plàtan, síndria, gel i tres cullerades de flocs de civada) i mira... A mig matí m'he menjat quatre olives picants d'aperitiu.

Dinar

De primer volia provar aquesta sopa que tinc al llibre de la Nigella Lawson Nigella express. És de pèsols i pesto, i ara pensareu que sóc tonta, però no he caigut que el pesto porta formatge. Denuncieu-me si voleu a la polícia del veganisme, però que sabeu que segons els meus càlculs (i l'etiqueta del pesto), he consumit més o menys mitja culleradeta de postre de formatge. Considerem-ho una compensació pel faux pas del cafè amb llet. Hi he fet un parell de canvis, també, perquè no tenia llima -bé, tenir-ne, en tenia, però semblava la mòmia de Tutankamon- i perquè al paki d'abaix no he trobat cebes tendres.

Sopa de pèsols i pesto

Ingredients (per a dues raccions ben maques)

375 grams de pèsols congelats
4 escalunyes
1 rajolí de llimona
4 cullerades de pesto (si sou taaan estrictes, tritureu alfàbrega, oli i pinyons fins assolir les quatre cullerades i, bé, get a life...)
750 ml d'aigua
Sal

Poseu a bullir l'aigua en una olla més gran del que penseu que us farà falta. Mentre, netegeu les escalunyes però no les talleu ni res. Quan bulli, aboqueu-hi tots els ingredients menys el pesto, i deixeu-ho coure set minuts. Treieu-ho del foc, retireu les escalunyes, poseu-hi el pesto i tritureu-ho amb el pímer (per això calia una olla gran, per no esquitxar!). C'est fini. Podrieu colar-la, però a mi ja m'està bé que quedin micropells de pèsol.

Aquí he començat a pensar en els ingredients que tenia a casa i en quines gastronomies fan servir poca llet i ous, per veure què feien de segon plat. I m'han vingut al cap als meus amics Marga i Félix, que ara són a Israel, i als que imagino posant-se cecs de falafel i hummus. I he recordat que tenia falafels congelats, i que de les restes d'escalivada (i de pebrots de piquillo) que em quedaven a la nevera, en podia sortir quelcom amb aires orientals. Ho he barrejat amb unes nous, una mica de tahini i de tabasco, i el resultat final ha estat aquest:

Oi que no fa mala cara? Només m'hagués mancat tenir pites integrals a la nevera, però m'ho he menjat amb una llesca de pa. I de postre, més síndria i un té rooibos (al que no cal afegir llet, nye, nye, nye!).

Berenar

Un poma i uns nabius secs

Sopar

Com que no m'importava repetir de sopa, ja que emportar-se-la a la feina sempre és una conya marinera, m'he acabat la que quedava, i li he afegit els darrers retalls de pollastre a l'ast i formatge de cabra que rondaven a la nevera. Mentiria si no us digués que el formatge no la millorava encara més. Després, patata al forn amb cogombres en vinagre (rollo escandinau) i coca de Sant Joan.

dimarts, 23 de juny del 2009

Flexitariana - dia 1

Ahir us parlava del meu nou pla de menjars -no en vull dir règim, perquè no ho és, en realitat- i avui 'he estrenat fent-li el primer salt: al matí no concebo el cafè sense llet, i com que no en tenia de soja, doncs apa, de vaca. Però la resta del dia m'he portat com una campiona. El menú ha estat aquest:

Esmorzar

Torrades de pa integral amb alvocat (aquest esmorzar m'encanta, règim o no).
Cafè amb llet
Suc de taronja

Mig matí

"Iogur" de soja

Dinar

Macarrons integrals amb tofu, escalivada i vinagreta de tòfona
Amanida verda
Poma

Sopar

Entrepà club de pollastre a l'ast (pollastre + tomàquet + cogombres + maionesa)
Prèssecs al vi
Un tros petit de formatge
Un tros de coca de Sant Joan (la meva mare m'incita al consum de coca! me n'ha deixat mitja sobre el marbre de la cuina, a traició)

Reflexions del dia

Normalment arribo amb gana a mitja tarda, però avui em sentia tipíssima. El tema soja/tofu no m'acaba de convèncer (el "iogur" era francament trist), però de moment, bé. Demà, aprofitant que es festa, recuperaré el vas americà per esmorzar un "smoothie". Una altra qüestió: He fet dues visites al súper marcades per aquesta idea. La primera, en la que vaig comprar llegums i fruita, em va sortir remarcablement més barata del que és habitual. Per contra, la segona, en la que vaig adquirir tofu, pa integral de debó, i altres coses de l'estil, va picar una mica més del que esperava.

Cafeïna, qué mala eres



Ahir em vaig quedar amb ganes de pujar aquest vídeo que vaig trobar a Mental Floss, però no vaig trobar-ne el codi. Era dilluns, no havia begut prou cafè, i això ho explica tot.

dilluns, 22 de juny del 2009

Flexitariana


Faig una pausa dels deures i us explico la última. A veure, fa molllllt de temps que em ronda pel cap la necessitat de menjar menys carn i productes animals (i en particular, el formatge, que és la meva droga d'elecció). I des de que tinc la gata, cada cop em causen més conflicte els productes càrnics. Ara bé, dit això, fa anys i panys que he tingut uns quants amics -i fins i tot algun nòvio- vegetarians, i malgrat estic bastant avesada a cuinar sense carn per a ells, també se'm trenca el cor de renunciar al gust i a la història de coses com el pernil, les sardines, els brous... La carn i el peix són part del meu passat i la meva cultura. No, no em veig convertint-me en vegetariana... de moment.

El cas és que l'altre dia, el meu admirat Mark Bittman (que escriu de cuina casolana pel New York Times) parlava del règim que s'ha autoimposat, i que em sembla prou bó, equilibrat i sensat com per conciliar els meus dessitjos aparentment irreconciliables de menjar carn i no menjar-ne. La seva idea és mantenir una dieta vegana -és a dir, sense tampoc formatge ni ous- fins l'hora de sopar, evitant si és possible també els hidrats de carboni refinats fins aleshores. I després sopar el que es vulgui.

Ho vull provar un mes, a veure què passa. En teoria, ha d'anar bé, ni que només sigui perquè m'obligarà a menjar molts més llegums i verdures (sempre he pensat que menjava moltes verdures, però crec que en sobreestimo el meu consum). La única salvetat és que probablement el meu únic apat carnívor diari sigui el dinar, i no el sopar, per qüestions pràctiques (la menor de les quals no és que a la nit generalment la carn em senta com una puntada de peu).

En aquest experiment, a més dels motius "humanitaris" ("animalaris"?), també hi ha qüestions ecològiques i de justícia social, de fons, donat que la producció de carn i la pesca creen força problemes geopolítics i en la natura. Però el meu "mono" de tall quedarà també satisfet, per no esmentar els possibles beneficis que hauria de rebre a la salut i a la bàscula. Espero que m'acompanyeu en aquest viatge i aniré fent actualitzacions molt breus on s'expliquin els meus àpats, i de tant en tant, pujaré les receptes escaients. De moment, qualsevol recomanació que em volgueu fer de blogs o llibres adients serà molt benvinguda!

dijous, 18 de juny del 2009

La pregunta més controvertida de l'univers

La meva voluntat és aportar pau i saviesa al món, en aquesta vida. Per això, a la barra dreta del blog he pujat una enquesta. Crec que hi ha una cosa que ens divideix a tots molt més que raça, cultura, religió, orientació sexual o fungulera. Com ha de ser la truita de patates? Sucosa o més aviat seca? Amb ceba o sense ella?

Acabem d'una vegada amb les discussions eternes, aprofitem les ocasions que ens dóna internet per manifestar la nostra opinió! Voteu a la gran enquesta del Institut Calpenson sobre la truita de patates! Podeu matitzar el vostre vot en els comentaris, però voteu i doneu a conéixer la veritat absoluta (perquè tothom creu estar en possessió de la veritat quan parlem de truita de patates...) Teniu de temps fins al 30 de Juny.

dimecres, 17 de juny del 2009

Els Beatles a la cuina



Si sempre muntaven aquest cacau cuinant, les fans devien cridar de ràbia i no de fervor...

dimarts, 16 de juny del 2009

Bloomsday


El tercer a l'esquerra, Joyce, rejoice, alegrem-nos-en, el Bloomsday, el dia de la flor. Quina flor, fa fortor? Fort-matge, gorgonzola de l'Ulisses -poc homèric- mostassa, pas de pa irlandès, ni Borgonya. Vergonya! Deliciòs, el gust punxegut, lestrígones, sirenes (jo sóc Mar! Maròleg interior...).

dilluns, 15 de juny del 2009

S'acosta el Sonar!


diumenge, 14 de juny del 2009

Montalbán i Adrià

Fa molts i molts anys, en una revista molt llunyana, vaig entrevistar a Ferran Adrià i Manuel Vázquez Montalbán. Avui, llegint El Bulli desde dentro, de Xavier Moret, ho he tornat a recordar. Tampoc no és infreqüent, per a mi va ser una de les entrevistes més especials que he fet mai, per molts motius. Recordo que el vespre abans els maquetadors de la revista se'n reien afectuosament de mi per l'ansietat amb la que em documentava, llegia i rellegia compulsivament les preguntes que tenia preparades, em mirava la última novel·la (última, per desgràcia, en sentit gairebé literal) que Montalbán havia tret al mercat, comprovava un i altre cop que la meva gravadora tingués piles... Diré en el meu descàrreg que jo, en aquest punt, ja no era una becària novella, sinó que m'havia anat convertint en una pseudonotària mitjanament cínica amb els dits pelats d'escriure sobre els temes més improbables. Però estava tan excitada i emocionada com el primer cop que vaig redactar un breu sobre el plé del Consell de Districte del meu barri a la Revista de les Corts, amb 18 anys.

L'entrevista va ser un petit caos. Primer s'havia de fer la sessió de fotos de la col·laboració de cuina que feia -no sé si encara fa- Adrià per a Woman, aquella revista on jo treballava. La sessió de fotos es va menjar bona part del temps disponible. Adrià va arribar amb els minuts justos, Montalbán es va esperar una bona estona, mirant-ho tot amb una certa distància amable. La idea era que el cuiner cuinés per a l'escriptor, però entre unes coses i altres tot va ser més improvisat i boig del que ens pensàvem. No vaig fer més que una o dos preguntes de les que portava preparades. Per a mi va ser màgic, tot i que suposo que els dos entrevistats la devien oblidar en el mateix moment que la troupe de la revista va abandonar el Taller del Bulli, a Portaferrissa. Recordo que els companys -la Majo Carreras, directora d'art, la Neus Bosch, estilista de decoració, i el Gregori Civera, el fotògraf- i jo ens vam anar al Viena a menjar un entrepà, i que feia molta calor, malgrat ser la primavera, i que durant molts dies no em vaig poder treure del cap tot allò, l'espai, les reflexions, el gust dels llagostins (en vaig provar només un. No volia perdre'm res del que deien i Montalbán m'insistia, "come, mujer, come uno".) Al cap de no gaire vaig deixar la revista, i, parcialment, el periodisme.

Avui he tornat a pensar en l'entrevista. I buscant als arxius de premsa del Bulli, la he trobada i la he volguda compartir amb vosaltres.

dijous, 11 de juny del 2009

L'ésser humà porta un blocaire gastronòmic a dins

...i us en donaré quatre exemples que demostren la meva tesi. Tesi que consisteix en la següent equació (bé, no sé si és ben bé una equació perquè en quant vaig poder em vaig passar a llatí i grec a BUP, però ja m'enteneu):

Càmera de fotos + menjar inusual = Blog

Exemple nº1: Que ets a l'hospital perquè t'has trencat una cama? O per què t'has fumut una sobredosi de botox i t'han d'arreglar (altre cop) la cara? Per què tens alguna malaltia que NO és lupus i NO has mentit al doctor, i què coi fa un coix ionqui a la teva habitació, i t'avorreixes? Doncs fas un blog de menjars d'hospital!

Foto (C) Azahar

Exemple nº2: Que ets a l'escola i ja t'has cansat de tirar-li menjar als altres nens, de lligar amb el tontolafava de segon B, i de preparar-te les "xuletes" per l'examen de la tarda? Doncs fas un blog de menjars escolars!

Exemple 3: Que la teva vida de sacrifici i abnegació et té tot el dia anant de les Bahames a Saint Moritz? Que ja no saps ni en quina zona horària vius perquè encara no t'has reposat de l'última escapada a Las Vegas? Que tens més punts a la Iberia Plus que pèls al cap? Doncs fas un blog de menjars d'avió!

(c) Airlinemeals.net

Exemple nº4: I per últim, que vols cel·lebrar taaaaaaaanta ocupació i et vé de gust un pastís meravellòs per a recordar-lo, però el pastisser era cosí del metge aquell drogota de l'hospital, i necessites venjar la seva infàmia? Doncs fas un blog de pastissos desastrosos!

(C) Cake wrecks

I així, amics, queda demostrat que en presència d'una càmera, tot ésser humà és veu obligat genèticament a documentar els seu àpats i mostrar-los al món, per absurds que siguin. Els esperem ben aviat en una altra entrega de Redesssss!

dimecres, 10 de juny del 2009

Llegint Santamaria sense ira

Molt probablement, de no haver mediat l'existència del projecte en el que estic treballant -ja us vaig dir que preparava els materials per a un curs sobre gastronomia- no m'hauria molestat a comprar el llibre del que avui us parlaré. Com a molt, l'haguès agafat de la biblioteca, perquè francament, aquest bloc cada cop és més militantment Baixa gastronomia, per motius intel·lectuals i econòmics (que la vida está muy achuchá) i m'interessa relativament poc el que es fa als restaurants, donat que el gruix dels meus àpats és casolà. Però vaig considerar que, ja que pensava parlar dels debats de la gastronomia actual, calia que com a mínim fes esment de les posicions antitecnoemocionals (sóna com a la tornada d'una cançó de Kraftwerk o Chimo Bayo, an-ti-tec-no-emocio-naaaaaal, subidón, subidón, subidóóóón!). I per molta mandra que em fes, no em podia saltar a la torera que la base real del debat era el llibre de Santamaria, no qualsevol declaració que hagués pogut fer ell al respecte a posteriori, perquè aquesta sempre passaria pel filtre del periodista de torn. No es que dubti de la feina dels meus companys, però quant més directa la font, millor

Tot plegat, que ahir me'n vaig anar al FNAC i em vaig agenciar l'edició de butxaca (7,95 €, Temas de Hoy) de La cocina al desnudo, el llibre de Santi Santamaria que fa cosa d'un any va proporcionar titulars sense fi a la premsa. Jo, en el seu moment, li vaig fer una crítica a Santamaria per les seves declaracions, que podeu rellegir si voleu, i que mantinc, amb algun lleuger matís que ja explicaré. I com ahir per algun motiu misteriòs ahir em vaig passar el dia mig adormida però a la nit no podia aclucar ull, aquest migdia ja me l'havia acabat.

La cocina al desnudo exposa l'ideari de Santi Santamaria sobre el que ha de ser i no ha de ser la cuina. La cuina en general, no l'alta cuina. I aquí trobo la primera i més gran dificultat del llibre. Santamaria opina que els cuiners han de ser els precursors i l'avantguarda de la societat en temes gastronòmics. I aquí, jo dic ja d'entrada que no. Si hi ha una activitat que es pot fer a qualsevol llar, apart de dutxar-se, és cuinar. Mai com ara, amb internet, hi ha hagut un accès tan gran a la informació. Sí, hem perdut les tradicions de les àvies i el coneixement de primera ma del producte. Però miri, senyor Santamaria, jo sóc pobre i no vaig a restaurants amb estrella, la meva àvia va morir quan jo era petita, i no per això he deixat de conèixer -i de difondre, a la meva manera modesta- principis molt similars als seus. Que quan vostè -prefereixo tractar-lo de vostè- diu que la gent menjaria millor si tots poguessin permetre'ns anar a bons restaurants (com el seu) m'agafa el riure tonto (a vostè, quan anava a l'esplai, no li van ensenyar mai allò de donar una canya i no peixos a qui té gana?). Quan lloa les belleses dels mercats, de comprar productes de temporada, de socialitzar amb els productors d'aliments, no puc estar-hi més d'acord. Però pensi que avui he llegit tot això mentre dinava d'un tàper, davant un ordinador, un tàper que havia preparat en el poc temps lliure que tinc (i això que jo no tinc criatures ni maromo que entretenir). Després, he intentat anar fins a un centre comercial proper a la meva feina, el Glòries, i no he trobat ni un sol restaurant de menjar ràpid que em venguès fruita de postre. Per tant, senyor Santamaria, no em culpabilitzi, perquè no hi té dret. No em digui mai més, tampoc, que a la gent en realitat no li agrada menjar, perquè de ser així triaria altres aliments. No quan triar els que vostè em proposa representa un 10% del meu sou en un sol àpat. Em recorda a aquells polítics de l'era victoriana que acusaven a les classes baixes de ser uns viciosos nascuts per a la pobresa.

Segon punt: Diu vostè grans veritats. Com que la indústria alimentària busca el profit i l'eficiència. D'acord. Com que caldria que l'educació culinària comencés a les escoles. D'acord. Com que en aquest país la crítica i els restauradors de vegades no mantenen les distàncies. També d'acord. Com que cal saber els orígens i la història culinària sobre la que ens assentem. Però parafrassejant la cançó de Loquillo ¿dónde estabas tú en el 2009? Sí, enviant cartes als eurodiputats. I ja està. Perquè vaja, ningú no consideraria que les seves receptes dels diumenges a La Vanguardia -magnífiques, altrament- estan pensades per a produïr aquest canvi (i ja que ho parlem, suposo que la col·laboració a La Vanguardia no la deu fer gratis et amore?), quan en la majoria dels casos exigeixen llistes d'ingredients llargues i complicades. Però on són les seves classes a escolars? O a cuiners amateurs? Nota al marge: Si us plau, deixi de considerar que recordar-li la seva obesitat és un atac personal. Si un metge em digués que he de deixar de fumar amb un Ducados a la ma també ho trobaria invalidant, i una demostració de que no creu en el seu propi ideari.

Tercer punt: Aquí ja entrem en els atacs personals que vostè sí fa al llibre, particularment freqüents en la "apostilla" que el remata en aquesta edició de butxaca. Vostè arriba a qualificar a un crític de "soi disant". Qualifica Juli Soler de manipulador, sense aportar-nos més dades. I així cas, rera cas, rera cas. Canvia de tesi sobre la relació entre cuina i art quan li convé. Que acabi el llibre amb una presunta carta oberta conciliadora a Heston Blumental, qui en aquell moment passava per tot l'escàndol a The Fat Duck per un virus que no tenia res a veure amb la seva pràctica com a cuiner és de mal gust i francament capciòs. I que consti, que del tema additius, ni tan sols en parlaré. La realitat ha demostrat ser prou tossuda al respecte. Pel que fa a la resta de coses, vostè ha escrit un llibre de vegades bell, molt ben documentat -sobre tot pel que fa a qualsevol argument que recolzi les seves tesis- però els seus silencis i mitges veritats són clamorosos, i en definitiva, exclouen a tots aquells que no esmentem cada dos segons la paraula "diàleg", tot i que en canvi sí hi creiem de debó. I així no ens arribarem a posar mai d'acord...

dimarts, 2 de juny del 2009

Nits de nabius

Les nits que vaig estar amb la lumbàlgia no vaig fer gaire més que mirar pelis. El voltarén em tenia atontada (més del que és habitual), la meva vida sencera semblava estar en suspens i, com a la carta del Penjat del tarot, només podia deixar passar el temps. Sort que a la cantonada de casa tinc el videoclub perfecte, un lloc màgic que és com el Verdi, però sense gafapastes i amb un arxiu de pelis indies i clàssiques d'impressió.

Una de les que vaig llogar era My blueberry nights. A veure, amb una certa prevenció, perquè l'altra que jo havia vist de Wong Kar Wai, Deseando amar, la vaig rebatejar com Deseando amar y fracasando miserablemente, a.k.a., la de la china con la arrocera versus el alelado de su vecino. Però me n'havien dit moltes coses maques de My blueberry nights


El que ningú no em va esmentar, i això sí em sorprèn, és l'us que en fa del menjar per parlar de sentiments. De com un pastís de nabius pot ser la metàfora del consol, de com els pastissos més populars no són necessàriament els més gustosos, de com un propietari de café pot recordar el que mengen els seus clients, i no els seus noms, i que això sigui més important. Una peli sobre la confiança, la satisfacció postposada conscientment, sobre desaferrar-se de les coses que fan mal (i en aquell moment, amb el mal d'esquena, tenia quelcom de ben tangible a què desaferrar-me), sobre com negociar amb les pors. My blueberry nights em recorda al famòs quadre d'Edward Hopper Nighthawks, el de la parella en un dinner americà a la nit. No us vull explicar l'argument, perquè no m'agradaria espoilejar-li a ningú. Mireu-la, si pot ser amb un bon tall de pastís de nabius (ara en tenen al Consum) acompanyat de gelat de vainilla.

Pastís de nabius

Ingredients

550 grams de nabius
4 i 1/2 cullerades de farina de blat de moro (maizena)
2 llàmines de pasta brisa
1 polsim de sal
1/2 cullerada de café de canyella
2 cullerades de suc de llimona
2 cullerades de mantega
150 grams de sucre
Un motlle fons (pot ser d'alumini, dels que es llencen)

Folreu el motlle amb la primera llàmina de pasta brisa. Barregeu en un bol la resta d'ingredients menys la mantega i l'altra llàmina. Aboqueu el contigut del bol al motllo. Esmicoleu-hi la mantega per sobre. Talleu l'altra llàmina a tires i feu un enreixat a sobre. Podeu ajudar-vos d'un ou batut per fixar-les. Refrigereu el pastís una mitja hora. Escalfeu el forn a a 220 graus. Enforneu-lo durant trenta minuts i després abaixeu la temperatura a 180 graus mitja hora més (si s'està torrant massa, cobriu-lo amb paper de plata). Quan el contingut bombollegi, treieu-la del forn i deixeu-la refredar sobre una reixeta (serà dur), perquè si no s'esconyarà quan la talleu. Mengeu-ne un tros a mitjanit, i quedeu-vos adormits amb el seu gust als llavis.

Retorn esglaonat


...és el que faig, com diuen a la DGT que cal fer.

La data d'entrega de la feina que havia de fer s'ha retardat fins el 10 de juny, per això ara mateix sóc a casa, de pressumptes vacances, treballant vestida de "perroflauta/trailer trash" (xandall i samarretes juràssiques) amb els Manel sonant en un loop de fons. Es tracta, crec que no ho vaig explicar en el seu moment, d'un projecte relacionat amb la gastronomia -la redacció dels materials per a un curs introductori- i, en una demostració pràctica de la paraula ironia, vaig tan de bòlit que bàsicament m'alimento d'entrepans (in the house of the smith, wooden spoon...).

Però aquest post no és per a demanar més temps. Vaig dir que tornaria, i com McArthur, he tornat. Així que per anar obrint boca, us passo tres links anotats de coses que he anat llegint...

Primer. David de Jorge ens informa que Álvarez Rabo, autor de Los "bajos" de la "alta" cocina, fa una col·lecta tipus Domund per costejar-se el viatge al Bulli. Em comprometo públicament a fer-li un donatiu, ni que sigui petit (serà petit), que m'ha fet gràcia.

Segon. Ja hi ha un llibre dedicat a les relacions Obama/gastronomia. Havia d'arribar.

Tercer. L'stinking bishop, formatge que va saltar a la fama després d'aparéixer a les meravelloses pelis de Wallace i Gromit, ha estat anomenat el més pudent d'Anglaterra.