Introspectiva

Quatre i vint un minuts del matí post Saló del Còmic. Bé, tècnicament, post festa del Saló del Còmic.

Ha estat el meu darrer saló com a cap de prensa de l'editorial per a la que treballo, perquè a partir de demà passo a ser directora de drets i editora d'una col·lecció dins de la mateixa empresa. Només, però no és poc. Serà el primer cop en la meva vida laboral adulta en la que no em guanyaré les garrofes escrivint.
Això m'ha fet pensar molt. Seguiu el meu raonament pacientment, perquè aviat tindrà a veure amb la gastronomia, que és el motiu pel que assumeixo que heu arribat aquí.

Crec que escric bé. M'hi he guanyat la vida prou temps com per comprar-me un pis i pagar-me unes quantes experiències. He tingut pics d'audiència i he fet riure a centenars de milers de persones per televisió. I també he escrit merda -amb totes les lletres, merda- intrascendent i vulgar, he fet programes i articles perfectament oblidables (pel contingut, no per la forma, vull pensar) i, fins i tot he buscat testimonis per a reality shows que han embrutit el pais.

Acabo de tornar de la festa del Qué Leer, on hi havia periodistes -com jo era- i escriptors consagrats de llibres amb lletra, als quals els interessava més el meu escot que el meu cap. Als seus ulls, em dedico al còmic, a la comèdia lleugera. I un cop a l'any els diaris ens dediquen un especial, i als del gremi ja ens sembla que som majors d'edat, que som un art de plé dret, Cultura amb C majúscula.

Igual passa amb el menjar que he consumit aquests dies. El bar d'una fira o un restaurant de barri potser no són l'equivalent culinari d'una columna d'opinió, d'una novela introspectiva o d'un assaig sobre García Lorca, perquè en principi no és aquesta la seva funció. I igual que hi ha còmics meravellosos, certament hi ha molta porqueria publicada, sovint sobrevalorada i pretenciosa. Malgrat això, Watchmen em sembla tan bó com Rayuela, i jo em considero afortunada per haver-los llegit tots dos. Ara bé, Rayuela s'estudia a les escoles, i Watchmen, no.

El mateix passa amb la restauració senzilla. És a dir, es perdona o es valora més un restaurant imaginatiu, avanguardista però dolent en el fons, que un de clàssic que valgui el que costa i on et serveixin amb honradesa. Una mala novela encara mereix més pàgines als diaris que un còmic excelent. Però això no vol dir que haguem de ser menys rigorosos, o de culpar-ne a la premsa.

Exemples: Primer dia del Saló. Bar de la fira. Amanida americana, teòricament amb surimi, arròs i d'altres coses. En realitat, una sopa de salsa rosa mig gelada.

Ahir: Braseria de mig pèl. Sostre industrial i quadres de botiga de souvenirs canyí. Comensal sola (la millor recepta per veure què sent realment un restaurant pels seus clients). 34.50 € per a) pà (0.95 €), b) bacallà amb romesco (massa salat i el romesco industrial), c) costelles de xai (el millor del dinar), d) poma al forn (escalfada desigualment al microones) i e) tallat. Tot plegat, més una mitja ampolla de Viña Sol.
Els cambrers em tutegen (per cert, que ens coneixem d'alguna cosa? que potser els tutejo jo?), a mi no em comuniquen els plats del dia, molt més atractius que els que vaig triar. I vaja, en general cara de fàstic i lentitut. No els va agradar que no deixès propina, però servidora té la mateixa teoria que l'Steve Buscemi a Reservoir dogs. Sobre tot en un pais on gràcies a Déu existeix el salarí mínim.

El que vull dir amb tot aquest pròleg farragòs és que si menjo en un lloc barat o de batalla vull que la qualitat vagi d'acord amb el preu. No cobrar massa no és excusa per fer-ho malament. De la mateixa manera, recordo un sopar de periodistes - molts d'ells, a més, novelistes- on un bon nombre dels assistents van posar a parir "El codi Da Vinci". I un d'ells, tal vegada el de més talent i més seriòs de tots, va tenir el coratge de dir que potser no era alta literatura, però que la missió d'entretenir al públic la feia divinament. I això no és tan fàcil. Que consti en acta, em vaig pulir "El codi Da Vinci" en una tarda, és trampòs a més no poder, està farcit de llocs comuns, els personatges són clicks de famòbil i la trama es veu venir a distància. Però aquella tarda només pensava a llegir-lo i no me'n podia desenganxar. A mi em pot agradar esporàdicament menjar al Bulli (és un dir, en el supòsit que tinguès pasta per permetre'm-ho), però vull que la mongeta i patata de cada dia siguin bones. Baixa gastronomia, sí, però ben feta.

Estic introspectiva i pensant en la meva ja ex carrera com a periodista i guionista. Des de que vaig començar m'ha semblat una estafa encoberta veure'm guanyar-me la vida escrivint, ni que fós quelcom tan utilitari com notes de premsa. Per a mi, representa una mena de picaresca, com encantar serps, un joc a l'abast de tot aquell qui sigui prou enginyòs o espavilat per amagar la bola sota un dels tres gots. No serveixo per a les "mates" o les ciències, per a les coses tangibles i de debó, per un ofici amb el que fabricar coses que es puguin tocar amb les mans, per curar a ningú. Fins el canvi de funcions, pensava que no sabia fer res més, i de fet encara està per demostrar que així és. En resum, que he viscut de la meva xerrameca.

Però quan escrivia articles de moda superficials, quan feia el Confesiones -si, amics, el Confesiones, aquell engendre que va començar a enterbolir la petita pantalla nacional i les seqüeles del qual duren fins avui en dia- procurava fer-ho tan bé com podia, ser més fashion i cool que qualsevol altre o treure més sang i fetge que el programa de la cadena alternativa o que el guionista del costat. Per això, si demano un frankfurt a un bar, no busco un concepte arriscat o innovador. No em calen ni el foie ni la cuina molecular. El vull reconfortant, greixoset i saborós com recordo els de la meva infantesa, que no m'enganyi ni em trenqui l'encant estant només mig cuit o amb un pà dolent. I pitjor encara si a sobre me'l venen amb pretensions o ínfules al darrera.

Un altre exemple. Com deia, aquest article està escrit sota la influència de la generosa barra lliure de la festa de la revista Qué Leer, celebrada com cada any el 22 d'abril a l'Hotel Ritz. Com cada vegada, hi havia els mateixos canapés de mozarella i tomàquet i un pernil cuit que tallaven cambrers vestits amb un uniforme de pingüí. El mateix que els darrers deu anys, no en recordaria res si no fos per la borgesiana insistència amb que es repeteix invariablement. Per mí, l'atractiu de la festa és retrobar vells amics i fer safareig, però si la pagués jo n'exigiria més. Una festa plena d'editors, escriptors i periodistes i un menjar de sobirana peresa intelectual. Potser és que també en sobrevaloro els assistents.

Aquest blog es diu Baixa gastronomia. Si llegiu qualsevol (i realment vull dir qualsevol!) dels altres que hi ha en català, de seguit detectareu que els seus autors en saben més que jo de cuina i de cuinar. Però encara que algú em digui que els blogs, com el còmic, com qualsevol mitjà de difusió limitada, possiblement gratuïta, i d'entreteniment és menor, durant aquests darrers quatre dies he descobert el contrari. Cuino, escric, tan sols perquè m'agrada fer-ho. En cap dels dos casos -en el primer, perquè visc sola o en el segon perquè no en trec diners- no hi tinc res a guanyar ni res a perdre. I no he de tenir pudor en dir-ho en veu alta, ho faig bé, m'atraviria a dir que millor que molts. I si escrivint tot això que us comentava d'aquests anys, o ara en aquest mateix blog us he alegrat -o emprenyat, o entretingut o fet pensar- cinc minutets de la vostra vida, ja he pogut canviar una mica el món i no passar per aquest planeta de buit.

Gràcies per escoltar-me.