dimecres, 10 de juny del 2009

Llegint Santamaria sense ira

Molt probablement, de no haver mediat l'existència del projecte en el que estic treballant -ja us vaig dir que preparava els materials per a un curs sobre gastronomia- no m'hauria molestat a comprar el llibre del que avui us parlaré. Com a molt, l'haguès agafat de la biblioteca, perquè francament, aquest bloc cada cop és més militantment Baixa gastronomia, per motius intel·lectuals i econòmics (que la vida está muy achuchá) i m'interessa relativament poc el que es fa als restaurants, donat que el gruix dels meus àpats és casolà. Però vaig considerar que, ja que pensava parlar dels debats de la gastronomia actual, calia que com a mínim fes esment de les posicions antitecnoemocionals (sóna com a la tornada d'una cançó de Kraftwerk o Chimo Bayo, an-ti-tec-no-emocio-naaaaaal, subidón, subidón, subidóóóón!). I per molta mandra que em fes, no em podia saltar a la torera que la base real del debat era el llibre de Santamaria, no qualsevol declaració que hagués pogut fer ell al respecte a posteriori, perquè aquesta sempre passaria pel filtre del periodista de torn. No es que dubti de la feina dels meus companys, però quant més directa la font, millor

Tot plegat, que ahir me'n vaig anar al FNAC i em vaig agenciar l'edició de butxaca (7,95 €, Temas de Hoy) de La cocina al desnudo, el llibre de Santi Santamaria que fa cosa d'un any va proporcionar titulars sense fi a la premsa. Jo, en el seu moment, li vaig fer una crítica a Santamaria per les seves declaracions, que podeu rellegir si voleu, i que mantinc, amb algun lleuger matís que ja explicaré. I com ahir per algun motiu misteriòs ahir em vaig passar el dia mig adormida però a la nit no podia aclucar ull, aquest migdia ja me l'havia acabat.

La cocina al desnudo exposa l'ideari de Santi Santamaria sobre el que ha de ser i no ha de ser la cuina. La cuina en general, no l'alta cuina. I aquí trobo la primera i més gran dificultat del llibre. Santamaria opina que els cuiners han de ser els precursors i l'avantguarda de la societat en temes gastronòmics. I aquí, jo dic ja d'entrada que no. Si hi ha una activitat que es pot fer a qualsevol llar, apart de dutxar-se, és cuinar. Mai com ara, amb internet, hi ha hagut un accès tan gran a la informació. Sí, hem perdut les tradicions de les àvies i el coneixement de primera ma del producte. Però miri, senyor Santamaria, jo sóc pobre i no vaig a restaurants amb estrella, la meva àvia va morir quan jo era petita, i no per això he deixat de conèixer -i de difondre, a la meva manera modesta- principis molt similars als seus. Que quan vostè -prefereixo tractar-lo de vostè- diu que la gent menjaria millor si tots poguessin permetre'ns anar a bons restaurants (com el seu) m'agafa el riure tonto (a vostè, quan anava a l'esplai, no li van ensenyar mai allò de donar una canya i no peixos a qui té gana?). Quan lloa les belleses dels mercats, de comprar productes de temporada, de socialitzar amb els productors d'aliments, no puc estar-hi més d'acord. Però pensi que avui he llegit tot això mentre dinava d'un tàper, davant un ordinador, un tàper que havia preparat en el poc temps lliure que tinc (i això que jo no tinc criatures ni maromo que entretenir). Després, he intentat anar fins a un centre comercial proper a la meva feina, el Glòries, i no he trobat ni un sol restaurant de menjar ràpid que em venguès fruita de postre. Per tant, senyor Santamaria, no em culpabilitzi, perquè no hi té dret. No em digui mai més, tampoc, que a la gent en realitat no li agrada menjar, perquè de ser així triaria altres aliments. No quan triar els que vostè em proposa representa un 10% del meu sou en un sol àpat. Em recorda a aquells polítics de l'era victoriana que acusaven a les classes baixes de ser uns viciosos nascuts per a la pobresa.

Segon punt: Diu vostè grans veritats. Com que la indústria alimentària busca el profit i l'eficiència. D'acord. Com que caldria que l'educació culinària comencés a les escoles. D'acord. Com que en aquest país la crítica i els restauradors de vegades no mantenen les distàncies. També d'acord. Com que cal saber els orígens i la història culinària sobre la que ens assentem. Però parafrassejant la cançó de Loquillo ¿dónde estabas tú en el 2009? Sí, enviant cartes als eurodiputats. I ja està. Perquè vaja, ningú no consideraria que les seves receptes dels diumenges a La Vanguardia -magnífiques, altrament- estan pensades per a produïr aquest canvi (i ja que ho parlem, suposo que la col·laboració a La Vanguardia no la deu fer gratis et amore?), quan en la majoria dels casos exigeixen llistes d'ingredients llargues i complicades. Però on són les seves classes a escolars? O a cuiners amateurs? Nota al marge: Si us plau, deixi de considerar que recordar-li la seva obesitat és un atac personal. Si un metge em digués que he de deixar de fumar amb un Ducados a la ma també ho trobaria invalidant, i una demostració de que no creu en el seu propi ideari.

Tercer punt: Aquí ja entrem en els atacs personals que vostè sí fa al llibre, particularment freqüents en la "apostilla" que el remata en aquesta edició de butxaca. Vostè arriba a qualificar a un crític de "soi disant". Qualifica Juli Soler de manipulador, sense aportar-nos més dades. I així cas, rera cas, rera cas. Canvia de tesi sobre la relació entre cuina i art quan li convé. Que acabi el llibre amb una presunta carta oberta conciliadora a Heston Blumental, qui en aquell moment passava per tot l'escàndol a The Fat Duck per un virus que no tenia res a veure amb la seva pràctica com a cuiner és de mal gust i francament capciòs. I que consti, que del tema additius, ni tan sols en parlaré. La realitat ha demostrat ser prou tossuda al respecte. Pel que fa a la resta de coses, vostè ha escrit un llibre de vegades bell, molt ben documentat -sobre tot pel que fa a qualsevol argument que recolzi les seves tesis- però els seus silencis i mitges veritats són clamorosos, i en definitiva, exclouen a tots aquells que no esmentem cada dos segons la paraula "diàleg", tot i que en canvi sí hi creiem de debó. I així no ens arribarem a posar mai d'acord...

6 comentaris:

Martí ha dit...

Ostres Mar quina energia que despren el teu post!

Subscric tot el que dius (tot i que jo no havia reflexionat fins a aquest nivell).

Una cosa que sempre he pensat (ullejant el llibre La ètica del gust) és com aquest tio ens pot donar lliçons de salut....


Una abaraçada!

Angus ha dit...

¡Amen!

3o4aldia ha dit...

gracies Mar

NO pensava llegir-lo, però amb el que dius ha me'n faig una idea. El col·lega Santi (es que te un blog) te una supèrbia malaltissa.

Unknown ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Unknown ha dit...

Entenc que l'hagis hagut de llegir però a mi el tema em cansa i el trobo "repetitiu" (de tant que se n'ha parlat).... de totes maneres, també subscric el que dius.
Una abaçada, K

Pepin ha dit...

Hola Mar, estic d'acord amb el que dius però penso que el millor es no parlar d'aquest senyor perquè encara li fas propaganda.

Salut,
Pepin