El lloc d'una dona

Aquí m'estic, al migdia, davant l'ordinador, intentant escriure quelcom sobre la coincidència del Dia de la Dona, ahir, amb el 50é aniversari de la Barbie, avui, i no trepitjar cap mina en el camí. I en aquestes, em trobo aquesta imatge:

Es tracta de l'últim model de la famosa nina, la Barbie xef. De petita, en volia una i ma mare no me la volia comprar, perquè la trobava perpetuadora dels estereotips més rancis. Jo vaig convèncer a les meves amigues que me la regalessin pel meu aniversari (feminisme 0 - pilleria 1). Amb els anys, per això, me n'he adonat de quanta raó té la meva santa. 

Deconstruïm la imatge: Per als fabricants de la nina, una xef és una xef mediàtica. La cuina no existeix si no es fa de portes en fora. La gastronomia com a espectacle. Igual que la nina no seria més que un monstre si es tractés d'un ésser humà a escala, difícilment una cuina com la que se'ns mostra aquí seria poc operativa. La nina en sí va vestida com tothom sap que és més còmode cuinar: amb una minifaldilla a ras de [CENSURAT] i cuetes superfashion. Ni un gram de greix sobrer, ni un cabell fora de lloc. Cuinar és un hobby, quelcom de moda. Pastissos i fruita dolça destaquen en la nevera.

Al capdavall, una nina és una nina i no se li ha de donar més importància, perquè el que compta és l'educació que cada un rep de cara a actituts futures (mireu el meu cas). Respecte al gènere i respecte a la cuina. En l'Alta Cuina, Carme Ruscalleda i l'Anne-Sophie Pic són dues rares excepcions en el panorama dels grans xefs, calculant a pes d'estrelles Michelin. Però l'alta cuina només és una part molt petita de la restauració, i una xifra infinitesimal si pensem en els milions i milions d'àpats que es preparen a diari a tot el món. Qualsevol acudit masclista que es preui fa esment de la cuina, i el que em fa més ràbia és que sembla que el feminisme hagi caigut de quatre potes en el parany de creure que cuinar, com a tasca quotidiana, sovint emprenyadora però essencial per a la supervivència de la raça humana, és quelcom del que un s'ha d'avergonyir. Tinc amigues que presumeixen d'alliberades perquè no cuinen, i jo em pregunto, alliberades de què? Jo vull ser a la plaça pública, al món laboral, a les relacions sentimentals, a tots els àmbits de la meva vida, en peu d'igualtat amb els homes... i a la cuina també. Crec que avui en dia cuinar -cuinar habitualment, no preparar un plat complicadíssim i caríssim en festes de guardar- és un dels actes amb més profundament polítics que una persona pot fer, perquè implica tot un seguit de decisions sobre consum, salut, estètica i gestió del temps que són tot menys trivials. I a sobre, sovint és divertit. Cuinar és poder.

Ahir era el Dia de la Dona i jo no vaig sortir al carrer. Però tot i la meva situació privilegiada -visc al primer món, amb tot el que això implica d'accés a l'educació, a la salut i a la feina-  no em marxa del cap que el 70% de les persones que viuen amb menys d'un dòlar al dia en tot el món són dones o nenes. Que, a més, moltes d'aquestes dones estan obligades a buscar el sustent de les seves llars en contextes de guerra o pobresa endèmica, que les fan particularment vulnerables a la repressió institucional i la violència de gènere. És per això que no podem destriar els drets femenins de tota una concepció més gran del sistema alimentari, de trobar noves -sovint velles- maneres de crear un desenvolupament sostenible en l'agricultura, un comerç internacional just que no especuli amb els preus dels aliments, i una presa de consciència de que els problemes de les dones són els de tota la humanitat. Començant pels que sorgeixen cada cop que s'encèn un fogó.