Magdalenes per a Obama

(c) Wikipedia

Reconec que ahir me'n vaig anar al llit de mal rollo. M'havia quedat adormida al sofà intentant seguir la nit electoral nordamericana i quan em vaig despertar eren quarts de dues i tenia la tele engegada a tot gas. Acabava de començar l'escrutini i McCain guanyava a Obama 23 a 3. No sé si la xifra es referia a vots electorals o a estats o què: només que em va posar de mala bava, i que me'n vaig anar a la meva cambra pensen que després de tot l'efecte Bradley no era un mite. Vaig apagar el llum convençuda que ens esperaven quatre anys més de lluminàries intolerants i corruptes com Bush i Palin.

Per això m'ha alegrat llevar-me sentint a la ràdio que Obama, en realitat, havia guanyat. Abans de prosseguir, deixeu-me fer una puntualització. El meu candidat demòcrata, d'entrada, no era ell (ni tampoc la Hillary, descartada en el moment precís que va votar a favor de la invasió d'Irak). Era John Edwards, possiblement el més "europeu" dels grans barons demòcrates i com a tal impossible candidat. Edwards va caure a les primeres de torn davant el carisma d'Obama i Clinton, i de tota manera no hagués sobreviscut a la revelació del seu affaire amb una colaboradora de la seva campanya. Mal que mal, celebro doncs la victòria d'Obama, que crec que es basa sobre tot en la seva capacitat d'encarnar el somni americà, en ser un mirall que reflecteix els interessos particulars de cada grup d'aquesta nació i tornar-los esperança, en saber-se contenidor dels interessos, els ingredients, que composen l'escudella barrejada, el melting pot estadounidenc. Com les magdalenes.

Aquests pastissos individuals, coneguts com a muffins a l'altre costat de l'Atlàntic i molt populars en aquells verals, no s'han de confondre amb les madeleines de Proust, franceses i en forma de petxina. Jo en tinc una recepta que és infalible, una de les primeres que vaig preparar quan vivia a casa dels meus pares, i que com passa amb el somni americà, accepta tantes variacions com se'n vulguin fer. Està adaptada d'aquesta, i tot just abans d'ahir en vaig preparar una remesa, que em disposo a repetir en breu. Avui em conformo amb gaudir en viure en directe aquest joiòs capítol de The West Wing que ens ofereixen els informatius.

Magdalenes "Somni americà" (recepta base)

Ingredients (per a dotze magdalenes)

1 ou

2 taces de farina

1/2 taça de sucre

3 cullerades de cafè de llevat

1/2 cullerada de cafè de sal

1 taça de llet

1/4 de taça d'oli de girasol

Preescalfeu el forn a 205º. Unteu un motllo de magdalenes amb mantega o folreu-lo amb cups de paper (molt més pràctic), o disposeu motllos de paper sobre una safata normal de forn. Barregeu els ingredients secs en un bol ben gros i feu un "pou" al mig. Trenqueu l'ou en un bol més petit, bateu-lo i barregeu-lo amb la resta d'ingredients humits. Aboqueu el líquid al "pou" i barregeu-ho SENSE BATRE amb els ingredients secs. Més val que quedi aterrossat abans que massa batut, si s'escapa algun grumoll no hi fa res. Ompliu els motllos i enforneu-ho uns 25 minuts o fins que les magdalenes siguin daurades.

Variació #1 - "El primer president negre". 

Sóc la única persona a qui desconcerta que la premsa insisteixi a referir-se a Obama com al "primer president negre"? Que jo sàpiga, és tan negre com a blanc, donat que sa mare era caucàsica. Entenc que l'emoció faci saltar llàgrimes d'alegria en la gent del moviment pels Drets Civils, emociona pensar en la valentia dels seus pares quan es van casar (al capdavall, no feia ni cinc anys que una modista anomenada Rosa Parks havia estat detinguda per no voler-se aixecar del seu seient de l'autobús, en la zona reservada per a blancs), i comprenc que el color de la seva pell si de cas li ha posat les coses difícils, i no fàcils. Però el millor antídot contra el racisme és el mestissatge (lluitem junts, Denzel Washington!), igual que el millor contra el mal periodisme és desmuntar els clitxés. 

Així que per aquesta variació, abans d'enfornar les madalenes, afegiu a la barreja dues preses de xocolata, una blanca i una negra, tallades a bocinets petits. O, si voleu anar un pas més enllà i la vostra intenció és desmuntar les mentides tendencioses dels republicans més fonamentalistes, podeu substituir la xocolata per sengles troços ben picats de butifarra blanca i negra, no aptes per a musulmans. 

Variació #2 - "I dels natius americans, què?"

Un dels cultius tradicionals dels indígenes nordamericans, els malctratats indis de les pelis de John Wayne, és el blat de moro, que conta amb una abundant mitologia en aquestes cultura. Per tant, la nostra variació consistirà a substituir 1/2 taça de farina blanca per 1/2 taça de farina de blat de moro (de la que es ven per fer "arepas" als supermercats llatinoamericans), i en afegir una llauneta de blat de moro i 1 cullerada d'extracte de vainilla abans d'omplir els motllos.

Variació #3 - "Un règim amic..."

Si us agafa per homenatjar les intervencions nordamericanes a Llatinoamèrica i rememorar els temps en que la CIA posava i deposava dictadors, recolzant-se sovint en les empreses productores de fruita com la Chiquita, i deixava per a la posteritat el terme "República bananera", la vostra variació requerirà, talment es tractés d'un cop d'estat, d'una certa previsió. Heu d'agafar dos plàtans i embolicar-los amb paper de diari un parell de dies abans de fer les magdalenes, per a que madurin ràpidament fins quedar fets una llàstima. Feu-ne puré de la polpa i barregeu-la amb els ingredients humits, reduint una mica la llet i l'oli, si s'escau. Recentment, han aparegut dos llibres que expliquen la torturada relació entre plàtans i política. Podeu trobar-ne una recensió en anglès pitjant aquí.

Una altra fruita que va magníficament bé amb les magdalenes (i en dono fe, perquè aquesta variació és una de les meves preferides) és la pinya de pot envasada en el seu propi suc... potser arribada de Hawaii, un dels llocs on es va criar Obama. Agafeu una llauna petita i ben escorreguda, talleu la fruita ben petitona, i afegiu a la barreja humida una cullerada de café d'extracte de llimona. 

Variació #4- "Més americà que el pastís de poma". 

I si per últim teniu ganes de provar la imatge arquetípica ianqui del pastís de poma que veiem refredar-se en una finestra, podeu fer-ho afegint a la barreja un poma tallada a trocets, un polsim generós de canyella, i algunes panses. 

Epíleg: Dues recomanacions i una mica d'autobombo

Nanos, no extendré més la comparació entre magdalenes i somni americà, perquè crec que aquestes alçades ja heu entès que la recepta és versàtil com poques. Per acabar us vull recomanar un manga que us fascinarà si us agrada la política nordamericana o us interessa el seu sistema electoral, o si simplement voleu passar una estona força entretinguda llegint sobre intrigues de poder. S'anomena Eagle, l'hem publicat nosaltres, i ens narra l'ascensió d'un candidat d'origen japonès a la presidència d'Estats Units. L'altra, és que per al blog promocional d'aquest mateix llibre, vaig escriure un article sobre el paper que el menjar juga en les campanyes electorals. Està aquí i espero que el trobeu interessant.