A la japonesa (I)

Los japoneses son un pueblo gourmet por excelencia, una manía que raya los límites de la mismísima lógica [...] (curiosamente, los japoneses disfrutan comiendo, pero no cocinando)- "Apuntes de Japón". Marc Bernabé. Ed. Glénat. Barcelona, 2002

Ha passat més d'una setmana des de que va acabar el Saló del Manga i tot just avui revifo una mica. No sé si és que patia karoshi o és que em va picar la mosca tse tse o és que aquest darrer intent de deixar de fumar rutlla una mica massa bé i m'ha frenat el metabolisme en séc, però la darrera setmana no m'he adormit un sol dia més tard de les deu. Com els bebés i les iaies, tan bon punt acabava de sopar que m'arraulia en els acollidors braços de Morfeu. Fa quinze dies des del meu darrer post i no sé on ha anat a parar el temps... El que sí sé és que, malgrat hagi perdut actualitat, us volia parlar de la relació entre manga i gastronomia, una relació molt profunda i que s'evidencia durant aquestes fires. Perquè tot i que els otakus (en japonès, "fans" i en aquest context, fans acèrrims dels manga) poden arribar a ser molt particulars -és molt difícil no riure quan veus un tio barbut de dos metres vestit de colegiala japonesa- és molt injust quedar-se només amb la seva vessant més folclòrica. Jo, que a voltes me'ls he de trobar amb la seva cara més friki i emprenyadoreta -no hi ha any que no en trinqui un o dos intentant robar-nos llibres- també he descobert molts d'aquests nanos tenen una cultura superior a l'habitual, i la seva afició pels tebeos japonesos ha conduït a endinsar-se en la societat que els ha originat, i que tenen curiositat per tot allò que l'envolta. Gastronomia inclosa.

En aquest context, no ha d'estranyar que al Saló del Manga el menjar hi fos ben representat. D'entrada, els espavilats funcionaris de l'ambaixada de Japó, sabedors de la gran plataforma promocional -65.000 visitants, segons l'organització- que representa el manga per al seu país, ja van organitzar un parell de tallers que em vaig haver de perdre. Però sí que uns quants tombs em van permetre omplir l'estòmac i descobrir objectes, llibres i botigues.

Un dels meus rituals preferits del Saló és anar a menjar-me un nikuman al restaurant Ikkiu, que cada any munta parada a la fira, i que cada any m'agrada més i més. Deixant de banda que la gent que hi treballa és amabilíssima, a mi m'han obert els ulls a una dimensió del menjar japonès que desconeixia. El meu coneixement es limitava al sushi, al sashimi, a la sopa de fideus soba i poc més. Amb ells he pogut anar tastant el menjar més casolà del Japó, el que es ven en paradetes al carrer quan hi ha una festa. I és sorprenentment tan reconfortant com les croquetes de la iaia. La Verònica Calafell, que juntament amb el Marc Bernabé (autor de les línies que encapçalen aquesta entrada) formen parella sentimental i professional i són, sense cap mena de dubte els millors traductors de manga d'aquest país, m'explicava que els dies d'hivern -a Japó pot fer bastant de fred segons la zona- havia arribat a cruspir-se dos nikumans seguits. Aquest panets farcits de carn i cuits al vapor són un dels plats preferits de'n Musculman, el superheroi més tanoca de l'univers, qui "menja molta carn perquè li agrada molt" (i no oblidem el seu company Menjatallarines, Ramenman en la versió nipona). El nom original del Musculman, Kinnikuman, és un joc de paraules entre aquests panets que us deia i la paraula all ("kin").

Intro de Musculman

Atenció, que als nikumans els ha sortit aquest any un seriós competidor en les meves preferències. M'he enganxat als takoyaki, uns bunyols de pop que al final deixen anar un petit sospir de gingebre i que podria endrapar feliçment a totes hores com si es tractés de caramels. A la foto superior podeu veure com les couen a la brasa. I de postres, oh, de postres... Bé, això us ho explico més endavant. El dies passen que és una barbaritat, i aquest cap de setmana he estat a Roma, així que també vull preparar un post sobre això. Si l'abúlia no em torna a vèncer, és clar.