Em dec fer vella...

...i no ho dic només perquè dijous en vaig fer 34 (amb la sèrie de preguntes que hi van associades: Hauria de tenir un nen? Cap a on va la meva carrera? Què vull fer amb la meva vida? És car, el botox?). Ho comento perquè aprofitant el meu aniversari i el de la meva tieta Maria, que és del dia 2, hem fet un dinar familiar en un restaurant.
Aclarim-nos. Menjo molt poc fora de casa. Tinc la sort de viure a prop de la feina per dinar a casa al migdia, i d'altra banda, tampoc no m'ho puc permetre. A més, als meus amics la gastronomia no els tira com a mi i menjar sola de restaurant em resulta estrany, per molt que em consideri una dona alliberada. Per això (i per altres motius, obviament emocionals i personals), em feia molta ilu el dinar d'avui. El restaurant, al que anomenarem X, agrada prou a la meva germana i la meva tieta, i com que jo m'havia perdut la celebració d'altres anys per culpa de la coincidència els dos darrers anys de l'aniversari amb les dates del Saló del Còmic, tenia curiositat.
Per què vull mantenir el nom del restaurant en l'anonimat? Senzillament perquè no m'ha agradat. Però jo no sóc crítica gastronòmica, no he tastat prou del menú per fer-me'n una idea global, i el personal m'ha caigut simpàtic. I no havent pagat jo, ni sent aquesta una ressenya encarregada per una revista, no m'agrada criticar.
El que penso és que aquest apat és molt demostratiu dels vicis de restaurants de preu mitjà que contribueixen que cada cop l'abisme entre l'alta i la baixa gastronomia sigui més pregon. Menys en el preu, que cada cop va a l'alça a tot arreu. Jo vaig treballar a una editorial on de vegades es posaven preus una mica més alts del que seria aconsellable als llibres per tal de convertir-los en objecte del desig del lector (d'això se'n diu marketing de preus o posicionar el producte per a un target elevat). I aquí passava, crec, el mateix.
La decoració: Classicota, classicota. Deu taules. Molts poms de flors, no totes naturals. Quadres realistes de Barcelona, cortines amb estampats "Gastón y Daniela", plats rodons... Però perquè hi ha un portàtil obert a la recepció amb una foto de la família?
Jo arribo tard -per variar- i tothom ha demanat. Una ullada a la carta em fa veure que és una tria molt senzilla de realitzar per la cuina, amb alguns tocs de certes gastronomies centreeuropees. M'agafo uns entremesos amb ingredients semiluxosos (foie, un embotit exòtic, un formatge selecte). Tota la family ha demanat entrants freds una bona estona abans, i ens serveixen a tots junts... menys a mi, que triguen una mica més. En fi.
Ningú no vol vi excepte la borratxussa que això signa. Per tant, me'n demano una copa. Abans no pugui dir que el vull blanc ja m'han servit el negre (¿Por qué le llaman copa cuando quieren decir media copa?). Bé, potser ha estat un excès d'entusiasme del maitre, però la pregunta important de debó és per què estava tan calent. No sóc cap experta en vins, i el vi negre se suposa que no ha d'estar gaire fred. Però a l'asfalt de Barcelona, 30 graus es noten massa a les begudes.
Miro entorn de la taula. Sí, hi ha algun entrant repetit. Però tots es semblen massa, són massa clònics. Una mousse d'albergínia es repeteix en dos plats diferents. Totes les amanides són iguals, mesclun adobat per una vinagreta. Això sí, el pà (no el dels plats, sinó el de la taula), boníssim.
Segons... Insisteixo, vull guardar silenci sobre el nom del restaurant. Perquè tot era correcte. Tan correcte que gairebé promovia el badall. Un parell de bacallans, dues moussakes, un bistec i mig llamàntol (meu). Em quedo amb els parents explicant com han fet les estries de la salsa de la moussaka (passant un palet pels fils de salsa), i algú em fa la reflexió de si escriure un blog de gastronomia no m'haurà arruinat per sempre l'experiència de menjar (com em va passar amb el cinema, la única matrícula d'honor que vaig treure a la Facu). L'arròs amb verdures que acompanya el meu llamàntol necessitava sal, mines de Súria i Mars Morts sencers de sal. La resta, bé, però sense cap excés, ni cap afectació, ni imaginació, ni risc.
Postres. Aquí flipo quan el menú arribava fotocopiat. Artísticament, si vols, però fotocopiat. Demano compota de peres Bella Helena. El meu nebot, que té 16 anys i és tan antigastrònom com per haver treballat al Pans&Company, també les demana. Quan ens arriben, comenta que són peres senceres i allò no és compota... Té raó, el coi de marrec.
Entengui's el que vull dir. No vull sonar desagraïda i no, no he dinat malament. Però tampoc no he dinat bé. A mi, anar a dinar fora, si no és per un motiu profesional, encara em produeix il·lusió i vertigen. Com el primer petó amb una persona amb qui saps que hi ha "feeling", com el primer dia a una nova feina, com canviar-te de pis, saps que la combinació entre somnis i realitat probablement resulti en decepcions, però també en sorpreses agradables. I em fa la sensació que si no fós per què n'escric avui aquí, d'aquest apat només en recordaria la part personal, o com a molt els detallets que no xutaven. Però no res del menjar o ni tan sols de l'ambient del local. Suposo que hi ha un cert públic per a aquest tipus d'establiments, familiars, com es diu en castellà "coquetones", i absolutament intercanviables entre ells.
Sigui menjant cap i pota en un bar marrano del Poble Nou o gaudint de preparacions d'autor a l'Eixample, menjar fora m'ha de fer sentir viva. Que només conti aquell moment exacte que passarà a la meva memòria en provar les menges. Que el temps es pari, i jo no envelleixi ni em faci gran, varada per sempre en la platja de l'instant efímer. M'he fet vella.