Ja no sóc una bleda...

... encara que m'he tirat trenta-tres anys pensant-me que les ídems no m'agradaven.

Sempre m'ha fet certa ràbia la gent que és molt manietes amb el menjar. No voldria sentir això, però tinc la sensació que moltes manies són una mena de racisme encobert, que estan basades en prejudicis irracionals i absolutament arbitraris. Però hi ha coses que detesto -l'api, anatema a la meva cuina, em fa un efecte com si passès les ungles per una pissarra- i n'hi ha d'altres que simplement no m'emocionen o m'avorreixen. Fa temps que intento neutralitzar-me en el meu senyoritisme, i m'he jurat a mi mateixa que he d'ampliar els meus límits gastronòmics i al menys donar una oportunitat a les coses que no m'agraden.


Abans d'ahir passejava pel súper (altre cop, sóc com aquesta penya que literalment viu al bingo, però amb el Mercadona!) i me'n vaig adonar que, en realitat, no recordava el gust de les bledes. A un dels meus germans no li agraden i d'alguna manera a mi se m'havia enganxat el disgust. Però vaig veure una bossa de bledes preparades i se'm va encendre la bombeta. Ni que m'haguessin pagat, ni que m'haguessin amenaçat de mort, no hauria pogut conjurar el seu sabor. Sabia, perquè la meva mare m'ho deia quan m'intentava convèncer que les mengès, que són similars als espinacs. I prou.
Eren les candidates perfectes per a començar la meva Tècnica Ludovico gastronòmica.

Primera constatació: No estava sola en la meva aversió a les bledes. Sí, se'n troben receptes. Però en general moltes menys que d'espinacs. Al google, el terme "acelga" és present en 404.000 planes, mentre que el terme "espinaca" apareix en 453.000. En anglès, trobem 668.000 pàgines referents a "Swiss chard" i 12.500.000 sobre "spinach". La tendència només s'inverteix en català, però bona part del mèrit correspon a l'acepció de "bleda" com a "tontaina" o al cognom homònim. Probablement, també haguès trobat més planes d'haver mirat en francès, perquè aquest matí he llegit que a Niça en són uns fanàtics i fins i tot en preparen un pastís dolç. Per cert, en alemany la paraula "blöde" vol dir el mateix que "bleda", en el sentit pejoratiu.

Segona constatació: El que es troba navegant tampoc no és massa útil. Quanta estona s'han de bullir? ¿No havíem quedat que nosaltres, civilitzats europeus, feiem servir el sistema decimal enlloc de bàrbares aproximacions estil "una penca de bledes" que no fan més que complicar l'existència als que comprem aliments de quarta gama? Què preparo amb un aliment del que no en recordo el gust?

La sol·lució més senzilla: una quix. Encara em quedava una llàmina de pasta de la que vaig preparar quan va marxar la Jeru, i a manca de conèixer el rendiment que em donaria la bossa de les bledes un cop cuita (o si m'agadarien), una quix permet notar el gust dels aliments i fer de més i de menys amb les quantitats.


Falsa sara (àlies Quiche de bledes).

Ingredients:

1 llàmina de pasta quebrada (o com carai es digui, de la que no puja)
1 bossa de bledes (300 gr)
1 llauna de xampinyons
1 ceba
1 sobre de formatge ratllat
3/4 de got de llet
1 cartró de nata líquida de 18% matèria grassa
3 ous
1/2 cullerada de farina
Ametlles filetejades
1 all
Oli, sal, pebre i nou moscada

Preparació:

Poseu a descongelar la llàmina de pasta el temps que marqui el paquet, que sol ser una mitja horeta. Peleu i talleu la ceba a tires, saleu-la, i poseu-la a caramelitzar amb l'all partit per la meitat i sense nervi, a foc baix. Mentre la ceba va fent, poseu aigua a bullir. Quan bulli, tireu-hi les bledes -que no cal tallar ni rentar, perquè per això les heu comprat de bossa- i deixeu-les coure cinc minutets. Escorreu-les a un colador de pasta, apretant fins que no surti aigua. Afegiu-les a la ceba que s'està coent i adoneu-vos-en que la quix no tindrà prou farcit. Pesqueu del fons de l'armari una llauna de xampinyons filetejats, escorreu-los, afegiu-los i feliciteu-vos pels vostres reflexos. Retireu l'all i afegiu un polsim de pebre i nou moscada.

Responeu al mòbil i expliqueu a la vostra mare que esteu cuinant bledes. Deixeu que el silenci a l'altre costat de la línia us faci arribar la seva admiració. Talleu la conversa fent veure que no teniu cobertura quan comenci a dir-vos que el següent pas és superar l'api i us acusi de maniàtica. La verdura ja serà cuita.

Folreu un motlle rodó amb paper de forn i la massa, creant un receptacle. Escalfeu el forn a 180 graus. En un bol gran, batiu la resta d'ingredients, tot i reservant una part del formatge, que ha de cobrir el fons del motllo per a que la base no quedi remullida (vaig aprendre aquest truc del llibre del Michael Ruhlman. En un moment donat el director de la CIA pregunta a un aterroritzat alumne quin és el motiu per el que el formatge va al fons de les quiches). Si cal, afegiu més llet a la barreja fins que sigui "treballable". Poseu l'esmentat formatge al motllo i ajunteu verdura i barreja d'ou. Feu-ho de pressa, perquè la verdura serà calenta i no és qüestió que l'ou comenci a quallar. Aboqueu-ho al motllo i cobriu amb una capa d'ametlles.

Coeu-ho 35 minuts a 180 graus i apujeu la temperatura a 22o durant vint més, per a que les ametlles es torrin, encara que més val anar-ho vigilant. Recomano fer el test de l'escuradents, i si el vostre forn és de gas, és probable que hagueu d'encendre el gratinador per a que s'arribin a torrar. Quan l'interior sigui sec, deixeu refredar el motllo sobre una reixeta (o sobre els fogons) abans de desenmotllar-ho. Si us espereu a tallar-la quan sigui freda, teniu més números de que no s'esconyi.

Conclusions... Aquest migdia n'he tallat un tros per dinar. Després de mirar-me'l amb certa aprensió una estona i de fer-li unes quantes fotos per posposar el tast, m'he decidit.
No he experimentat un éxtasi com el de Santa Teresa, no he caigut del cavall com Sant Pau i en el furor de la conversió m'he posat a fer apostolat de l'Evangeli de la Bleda... però ho admeto, m'han agradat. És així, he de confessar que he estat fent el paperina tot aquest temps. No sé com definir-ne el gust, tot i que no m'ha sonat estrany. A manca d'una comparació millor, es diria que són espinacs interpretats a una octava més baixa i, igual que amb els espinacs, harmonitzen amb la nota dolça i cruixent de les ametlles. I el que és més important, puc esborrar un prejudici de la meva llista. No em digueu bleda, que ja en menjo.