El pa nostre de cada dia

Sembla mentida que en aquest país tinguem com a himne nacional "Els segadors" i en general se'ns en foti tant del pa que mengem. Avui m'he llevat d'hora perquè demà he d'entregar una traducció que, sent generosos, diria que no porto gaire avançada -no pregunteu per què actualitzo el blog enlloc de traduïr- i m'he posat la ràdio per motivar-me. A la Ser, l'Àngels Barceló ha fet un interessant tema sobre el pa d'avui en dia, (clickeu per escoltar-lo), i ha convidat José Carlos Capel, crític gastronòmic de El País, i David Nelson, propietari d'una fleca ecològica de Barcelona, a debatre l'estat de la qüestió. Les conclusions que han tret són bastant esfereïdores, però no surten d'allò que molts percebíem ja fa temps. Des que qualsevol súper de mig pèl o benzinera ronyosa ven pa, des que els panets congelats van començar a aparéixer impunement sobre la taula dels restaurants, des que un pa ja no és producte que pot necessitar uns quants dies d'el·laboració (ni durar després també mitja setmana en perfectes condicions), hem perdut el sentit de què és bo i què és dolent. Jo no sóc una panarra de les més extremes, i no li faig mala cara a un pa de motllo de bona qualitat. Però el que és vergonyós és que se'ns vulguin vendre com a pa autèntic barres que arriben congelades en camions des de més enllà de la Jonquera.
Em consta que el gremi de flequers fa anys que intenta redreçar aquesta situació. És paradoxal com avui en dia trobem pa de nous, de panses, de qualsevol ingredient que se'ns passi pel cap, però que el pa nostre de cada dia, el blanc de tota la vida, l'humil llonguet o la barra de quart, no tingui gust ni textura de res. I que en els establiments de restauració encara passi una mica el mateix (per no esmentar el fet que sovint se'ns ofereix un sol panet, servit amb pinces, com si donar-nos-en més fos un luxe asiàtic).
El pa és part del nostre patrimoni dietètic i cultural. Només cal mirar l'entrada del gran diccionari de la llengua catalana per ser conscient de com està imbrincat en el nostre llenguatge, en la nostra percepció de la realitat. Què menys que apreciar-lo en el que val.