dimarts, 5 d’abril del 2011

Com no escriure una nota de premsa

La nota de premsa que comento aquí és absolutament real (i l'he rebuda dos cops). N'he esborrat el nom del restaurant per pietat, tot i que no sé si realment ho mereix. El text en vermell és meu.

Subject: ven a descubrir restaurante ESBORRAT: fusión asiática-mediterránea! Així, sense majúscula ni exclamació d'apertura. 


(On ha anat parar l'article "El"?) Restaurante ESBORRAT ofrece una de las mejores ofertas gastronómicas de fusión asiática-mediterránea en el centro de Barcelona Segons quí o què és un dels millors? I quins són els rivals, que no hi caic? I no entro en el concepte "fusión", més any 2000 que Jordi Labanda, con una selección de platos originales y deliciosos Com per exemple? M'estàs venent el restaurant i no em dius el nom de ni un dels plats? Estàs de conya?. Lo más novedoso es aquí falta un "que" han preparado unos menús, a un excelente precio, tanto para comer como para cenar Ui, sí. Novedoso que te cagas (amb perdó de l'expressió).  De lunes a viernes (los festivos no están incluidos sense accent. I que jo sàpiga, els dissabtes no són festius.) hay un menú de mediodía por sólo 16 €, con entrante, plato principal, postre, agua, copa de vino y café incluidos . También hay un menú de noche, de domingo a jueves noche claro, porque es un menú de noche, desde 18€. Es una opción muy recomendable, es cocina thai de calidad!! Aquí compensem la manca d'exclamació d'apertura posant-ne dos de tancament. Per cert, que on és aquí la fusió? I per què ens hem tornat tan idiotes que hem de dir "thai" enlloc de "tailandesa"?
Además, está el bar ESBORRAT by ESBORRAT Quan jo sigui presidenta, aboliré l'ús del "by" com a manera d'indicar autoria. Els reincidents seran sotmesos a un judici sumaríssim i són succeptibles de ser afusellats contra la tàpia del cementiri, donde se sirven deliciosas tapas i seguim amb els genèrics. Se está convirtiendo en el nuevo “meeting point” de la gente más cool de Barcelona "Meeting point" i cool en una mateixa frase: vull treure'm els ulls amb un penjador rovellat. El miércoles, se reúnen todos aquellos que quieren desconectar del trabajo con un cocktail y probar sus deliciosas tapas de les que ja has parlat abans, fent servir la mateixa expressió, i, per tant, sense dir-ne res.
Para los amantes del glamour (és a dir, que si prefereixes l'altra part del restaurant ets un pollós) está el ESBORRAT, donde desde diciembre i fins quan?, se sirven ostras, sashimi, makis y otras delicatessens delicatessen NO té plural, ja està en plural similares, que se pueden degustar tanto I fot-li amb el "tanto"... en el Bar ESBORRAT como en el propio restaurante ESBORRAT. Una verdadera delicia. Opciones para todos los gustos y públicos. 
No per a mi, xatos.

diumenge, 3 d’abril del 2011

El vídeo (que deia la Lloll Bertan)


www.btvnoticies.cat

Aquest és el vídeo de BTV que us deia en l'entrada anterior. No sabeu com costa cuinar amagant la panxa!

dissabte, 2 d’abril del 2011

Llom amb ametlles

La setmana passada vaig rebre un correu inesperat: De BTV em proposaven gravar-me per a fer una peça sobre blocs gastronòmics per l'informatiu, que s'emetrà durant aquest cap de setmana (exactament, no m'ho ha sabut dir ningú. Assumirem que és el tercer misteri de Fàtima). Sento un cert afecte per BTV perquè em vaig tirar els cinc anys de carrera en allò que aleshores s'anomenava Canal 39, i estava composat de perfectes amateurs als que deixaven pesants càmeres de SuperVHS, i sales d'edició en Betamax -sí, en Betamax- a canvi de que cobrissin events tan emocionants com xerrades sobre el futur del teatre d'aficionats, reunions del Consell de Districte o partits del Gine-Car (en els que quasi invariablement es produïen episodis de llenya). Recordo, ara amb afecte i aleshores amb exasperació, com sempre fallava un cable o una connexió, com els càmeres eren capaços d'oblidar-se una cinta al Monestir de Pedralbes -de clausura,  recuperar la cinta va suposar tot un Cristo, i mai millor dit. També era un lloc on vaig fer alguns dels meus millors amics, i del que, si no puc dir que vaig aprendre tot el que sé de la tele, sí que en puc afirmar que em va ensenyar més sobre el mitjà que la Facultat.

Així que quan m'ho van proposar em semblar fins i tot poètic. Una manera tonta, si voleu, de tornar el bon karma d'aquella època i també, per un dia, d'estar al costat de la càmera on no em poso mai.
Em van demanar que preparés un plat que donés una mica de joc de cara a gravar recursos -els plans amb que es farceixen les informacions i que no són declaracions- i com en el pack també volien entrevistar els companys d'Olleta de Verdures, que són de àpat fàcil i veïns, ho vam decidir reconvertir en un sopar. De les postres, el pastís de mojito, ja us en vaig escriure al post anterior. La recepta triada va ser una que és molt especial per mi, i és un llom amb ametlles que ja cuinava la meva àvia materna, la padrina, extret del llibre Art de ben menjar (edició de 1923 i pel que sé un dels regals que va rebre al casar-se) i que la meva tieta Maria ha anat refinant fins a convertir-lo en un dels més estimats i desitjats de la família. És un plat de festa, relativament complicat, però que queda finíssim i suau com el setí.

Llom amb ametlles

Ingredients

Un tall de llom (millor si és ibèric) d'uns 750 grams, tallat com un llibre (és a dir, no completament) en llenques fines. A la carnisseria us ho faran sense problemes.
150 grams d'ametlles torrades, tan pelades com es pugui (que mai no és del tot)
Llet (diria que una mica més de mig litre, però ja veureu que el càlcul es fa a ull.)
2 cebes grosses o 3 petites
Oli d'oliva
Safata i mitja de xampinyons
Sal i pebre
Necessitareu també cordill per lligar el llom i una cassola més aviat grandeta.

El dia abans podeu deixar els xampinyons fet: netejeu-los i fregiu-los sencers fins que hagin deixat anar tota l'aigua i l'hagin reabsorbit. Guardeu-los on sigui i poseu-vos mans a l'obra: Piqueu les ametlles amb una trituradora, fins que quedin bastant fines. Obriu les pàgines del llibre i salpebreu-ne l'interior. Poseu-hi també una miquetona d'ametlla torrada.

Lligueu el llom. La manera de fer-ho és la següent. Comenceu per passar el fil per sota longitudinalment i quan hagi donat la volta, feu un nus. Doneu tota la volta al voltant del llom i torneu a fer un nus. Feu una segona volta longitudinal -quedarà paral·lela a la primera, i les dues han d'estar més aviat a prop de les vores que del centre- passeu el cordill per sota el fil que envolta el llom, i enrolleu-lo, ara sí, com si fos una bena entorn de la carn. Si us fa por que se us desmunti, podeu passar el fil de tant en tant per sota del altres. Quan hagueu acabat de recordar els vostres temps de l'esplai, tireu un raig d'oli a la cassola i daureu una mica el llom. Reserveu-lo.
Piqueu la ceba ben menuda i sofregiu-la en l'oli de la paella. No cal que quedi totalment daurada, simplement que en mateu una mica la fortor. Tireu-hi un bon raig de llet, poseu-hi el llom a sobre, i tireu-hi més llet fins que arribi més o menys fins a la meitat de la carn. Ja ha passat la part més complicada. Ara, deixeu-ho a foc baix uns 20-30 minuts fins que la salsa s'espessi, tombant el llom de tant en tant. Les ametlles que puguin caure del llom contribuiran també a la textura de la salsa, així que no patiu si us en sobren o no l'heu lligat amb tanta perícia com seria desitjable. Corregiu de sal. Aquí teniu dues opcions: esperar que el llom sigui fred, tallar-lo i reescalfar-lo amb la salsa i els xampinyons, o simplement rematar-lo amb un ganivet esmolat. Si no us agraden els bolets, també el podeu servir amb unes patates bullides o fregides o uns pèsols, però coincideixo amb la tieta Maria, dona sabia i gran cuinera, que l'associació xampinyons + ceba + ametlla és més letal que un combo del Mortal Kombat. Com era el primer cop que feia el llom, en vaig comprar un peça massa gran que amb prou feines cabia a la paella i em vaig excedir una mica amb les ametlles. Per això veureu que a la primera foto la salsa es veu més aviat escassa. Les quantitats que us dic han estat ajustades després tot això, i podeu veure un aspecte més comme il faut a la que hi ha sota (tot i que fet amb llom tallat del tot), que vaig tirar temps enrera a casa la tieta.

P.S. Pujant la recepta a l'índex, me n'adono que ja n'havia parlat anteriorment. Es veu que m'ataca el senyor alemany. En qualsevol cas, la diferència entre aquesta i la que vaig pujar és que allà parlava de flamejar la ceba en brandi. Perdoneu la repetició, obsessions són obsessions. De vegades sóc la llet, i no parlo de la de la salsa...

diumenge, 27 de març del 2011

Pastís de mojito

És estrany com convergeixen les coses. Les postres d'ahir a la nit neixen de la fusió de dues receptes que ja havia provat, una altra a la que no em vaig poder resistir fer tuning, i un concepte, el de pastís de mojito. Combinant-les n'ha sortit quelcom major que la suma de les seves parts. O com en diuen als seminaris professionals tipus ESADE/The Office, s'ha donat la sinèrgia.

El mojito, ja ho sabreu, és un còctel d'orígen cubà que combina llima, sucre, menta i rom (bé, i també sifó i gel, però els he deixat fora. Tot no pot ser). Segons diuen a la pàgina de Bacardí (amb accent, que eren de Sitges), el seu antecessor era un còctel d'aiguardent anomenat El Draque, en honor al corsari Francis Drake, que l'any 1586 va intentar saquejar l'Havana. Altres teories en situen l'origen als ingenis productors de sucre, com a derivat d'una beguda de canya que prenien els esclaus. En qualsevol cas, el que sembla clar és que és dels còctels més antics de la Sempre Fidelíssima, i un dels més refrescants del món sencer, quan està ben fet.

El còctel, doncs, té més història que el meu pastís, excepte que n'estic força orgullosa del resultat final, potser perquè me'l sento més meu que la majoria dels que penjo. És una tarta una mica laboriosa, que heu de començar a fer amb antel·lació i en tres fases, però el resultat final -al que les fotos no fan justícia en absolut- és la bomba. Seriosament, proveu-la. Ara, com el mojito de debó, és també terriblement enganyosa: la trobareu lleugera, refrescant i deliciosa. I al matí següent us despertareu vestits amb la roba del dia anterior, pesant sis o set kilos més, amb un motllo totalment net, i una cullereta de postres caiguda sota la taula. Advertits esteu.



Pastís de mojito 

Ingredients

Per la base
150 gr de galetes Maria
80 grams de mantega

Pel farcit de menta i llima
Un paquet de 20 grams de menta (en necessitareu una mica menys; treient les tiges i les fulles tocades, ja seria això).
150 ml de suc de llima (necessitareu, pel cap baix, sis llimes)
1 llimona
4 rovells d'ou
1 pot de llet condensada de 400 grams. Podeu comprar-la descremada, però perdreu el meu respecte.

Per la gelea de rom
2 fulls de gelatina
200 ml de rom (trieu-lo blanc o envellit, al vostre gust)

Per la cobertura
200 ml de nata per muntar (36% de greix)
1 cullerada de sucre glas
Opcionalment, una cullerada de rom.

Poseu el brick de nata a la nevera. Comenceu picant les galetes amb la mantega a la trituradora o la thermomix. Alternativament podeu fer-ho a ma dins d'una bossa de plàstic, desfer la mantega a foc molt baixet, i combinar-ho directament al motllo, però trobo que són ganes de complicar-se l'existència. Sigui com sigui, poseu la barreja en un motllo de pastís -els idonis són els que no tenen les parets verticals, sinó que s'inclinen cap a dins- i doneu-li forma, procurant que arribi fins a les vores. Preescalfeu el forn a 180º.
Expremeu les llimes i la llimona, i sense que us vegi cap barman professional, perquè li agafaria un cobriment de cor, tritureu-hi les fulles de menta fins que quedin esmicolades del tot. Aboqueu els quatre rovells a un bol i bateu-los lleugerament. Incorporeu-hi poc a poc i amb carinyo la llet condensada i el suc. Poseu la barreja al motllo i enforneu-ho de 35 a 40 minuts. El farcit ha de quedar quallat, però no daurat. Treieu-lo del forn, i tan bon punt sigui a temperatura ambient, el tapeu amb paper de plata i el fiqueu a la nevera.
Al cap d'una bona estona, quan el pastís estigui indubtablement fred, procedim a la fase B: la gelea. Això s'ha de fer com a mínim un parell d'hores abans de servir la tarta. Remulleu el full de gelatina en aigua freda. Bulliu un parell de minuts el rom, per a que se n'evapori l'alcohol, escorreu la gelatina i afegiu-la al pot. Remeneu-ho i tapeu-ho un quart d'hora amb un plat o alguna altra cosa, de manera que la tapa no toqui la gelea. Aboqueu-ho sobre el pastís, tapeu-lo altre cop amb paper de plata fent tenda de campanya i retorneu-ho a la nevera com a mínim un parell d'hores per a que prengui consistència.
Per acabar, munteu la nata amb el sucre i el rom, i acabeu de decorar el pastís. 

dissabte, 19 de març del 2011

Croquetes d'albergínia (i un llibre de cuina ben editat)

Des d'aquest blog he clamat de vegades contra els llibres de cuina que em semblaven mal editats. M'he queixat sovint de que s'edités sense fotos. He recordat la mare dels editors que permetien que sortissin a la llum termes com "un got de vi bó" o "coeu fins que estigui fet". I en general, he dit una sèrie de coses lletges i taxatives sobre els formats de llibre de cuina de les que avui vull fer marxa enrera. Acoto el cap i espero un calbot moral, perquè el llibre del que us parlaré se salta moltes d'aquestes condicions. El que es menjava a casa (RiuRau Edicions, 30 leurus) me'l vaig comprar al Fòrum de Girona, per recomanació del Roger (Amb)Compte. Suposo que era el lloc natural on comprar-me'l, perquè el seu subtítol es La cuina de Girona i els seus voltants. I vaja, que en certa manera, amb el nom ja està tot explicat, però no.

El llibre és la recopil·lació de la llibreta familiar, aquella que abans de l'existència d'internet hi havia a totes les cases, de Carles Ginès, pèrit industrial i empresari. No estem davant d'una mer receptari. No és aquest, tampoc, un llibre de tècnica (tot i que de tant en tant hi ha alguna indicació que d'altra). És tot això, a més d'un viatge per una memòria familiar i geogràfica molt concreta, la de la Girona dels anys 50. Potser no cal que ens posem transcendents i sentimentals, però diria que és un llibre que lluita contra el temps i l'oblit, obrint-nos una finestra a les vides de les àvies de l'autor i la seva infantesa. A una cuina casolana que de vegades s'enfrontava a les presses o les vaques magres. Una cuina, que sense fer-ne bandera, bevia del territori, emprant el que estava de temporada. I una cuina, finalment, en la que l'autor va créixer, i que ens comunica amb afecte. En uns pocs casos aquesta manera de fer està definitivament desapareguda -en l'apartat dels berenars hi ha un pa amb tel i sucre que la llet en brick s'ha carregat per sempre més, igual com és impensable que els nanos d'avui en dia vulguin menjar torrada amb all i arengada sortint del cole- però en general es tracta de receptes força accessibles, i que més provades i testades no podrien estar.

Abans d'escriure la que jo he provat -unes delicioses i finíssimes croquetes d'albergínia- no vull deixar de parlar de la part física del llibre, absolutament magnífica. Tapa dura, mida accessible, i, sobre tot, sobre tot, amb unes il·lustracions meravelloses de Pere Ginard, que podeu veure per aquí al voltant i al seu set de Flickr. Igualment encertades són les guardes i les portadetes, un aspecte que sovint es passa per alt editant, però que aquí s'ha resolt amb gràcia i fins i tot diria que amb carinyo. Ah, i amb un luxe de pròleg de Joan Roca. Un llibre editat amb atenció al detall, que demostra que per fer les coses ben fetes no calen bodegons espatarrants i absolutament photoshopejats, focs d'artifici tècnics, o grans campanyes de marketing viral: 10 punts.

Croquetes d'albergínia
Ingredients

3 albergínies mitjanes
1 llesca gruixuda de pernil salat
2 ous (l'original en demana un, però ofereix aquesta opció)
1 ceba grossa
1 got de llet (100 ml, potser?)
2 cullerades de farina
Oli d'oliva
Pa ratllat
Sal

Peleu les albergínies i piqueu-les amb la ceba i el pernil. L'autor insisteix que ho feu amb ganivet, però jo vaig tirar de trituradora i les croquetes van volar igualment. Sofregiu la picada en oli d'oliva a foc suau durant 15 o 20 minuts, fins que tingui aspecte de feta. Tireu-hi paulatinament la farina i la llet, i no deixeu de remenar. A mi la pasta em va quedar relativament poc lligada, però em sembla fàcilment solventable si s'hi tira una miqueta més de farina (o, en cas contrari, amb una mica més de llet o aigua). Saleu-ho i tireu-hi l'ou. Apagueu immediatament el foc i remeneu l'ou per  a que no se us cogui. Deixeu refredar ben bé la pasta a la nevera, munteu les croquetes, arrebosseu-les amb farina, ou i pa ratllat, i fregiu-les amb oli abundant. Figura que us en sortiran per a sis persones: nosaltres ens les vam polir entre ma mare, ma germana i jo, i encara ens hem podríem haver cascat unes quantes més amb aquella alegria.

dijous, 10 de març del 2011

Història del cinema (de ciència ficció)



115 anys de cinema ens contemplen...

dissabte, 5 de març del 2011

La punta de l'iceberg

Una de les coses que m'ha motivat a reprendre aquest blog és la meva nova afició pels còctels. Tot i que dir-ne "nova" és enganyós, perquè en realitat els còctels m'agraden des de que tenia 17 anys i anàvem amb les amigues del cole els dissabtes a la tarda a un desaparegut local del carrer Granada del Penedés, el Henry J. Beans, on feien Happy Hour de còctels i tapes americanes (que recordo prou bones: nachos, bolets arrebossats i farcits...). Allà, amb la vil excusa del 2x1, crec que vaig acabar provant mitja carta. Amb 17 anys no teníem gaire pasta i l'oferta no va conduir mai a la borratxera, però sí que em va ajudar a definir els meus gustos. El Long Island Iced Tea segueix semblant-me una porqueria del quinze, ara com aleshores.

Després, durant molt de temps, no vaig prendre còctels més que esporàdicament. Quan sortia, era de gintònic inapelable, sense més. Les cocteleries de Barcelona, durant els anys noranta i els primers dos mil, feien tufo a naftalina, al menys als meus ulls i els dels meus companys d'armes. Però segons va anar avançant la dècada i ens vam anar fent grans, vam anar perdent les ganes de pimplar qualsevol porqueria apretats contra barres atapeïdes i vam anar descobrint els plaers d'una copa ben barrejada i servida en una taula. Paral·lelament, les velles cocteleries van deixar de ser reductes de d'habituals del Club de Polo i el Cercle del Liceu i van anar apareixent nous locals més moderns i agradables, com el ja irreconeixible Rouge del Poble Sec. La generació dels meus germans, uns quinze anys més grans que la meva, ja havia obert camí reivindicant els còctels que havien vist prendre en tantes pelis del Hollywood clàssic, però des de fa uns cinc anys Barcelona viu un boom de la cocteleria al que tots plegats ens hem anat sumant. Ja he escrit en alguna ocasió sobre el Campari Milano, que possiblement sigui la meva preferida, però a dia d'avui és més fàcil trobar-me amb els sospitosos habituals allà o al Stinger, al piano bar de l'Hotel Rivoli, al Jordy's, a l'Ideal, o al Cornelia que en qualsevol altre tipus de bar. Tinc associades persones, situacions i copes; la Marga amb els Dry martinis, la Susanna amb els Zombies, l'Anna i els Negronis... I molts d'altres. De vegades, són records agredolços, com si al barman se li hagués anat una mica la ma amb l'angostura, però en general els còctels em fan pensar en moments divertits, un punt sofisticats i de grata memòria.

Per això, quan vaig veure que al Centre Cívic de Can Déu feien dos cursos d'iniciació a la cocteleria, m'hi vaig apuntar de pet. Muntats per la bona gent de Cocktailxperience (uns cracks, pacients, divertits i didàctics), hem anat descobrint els combinats més habituals, l'equipament bàsic (els cursos han tingut tant d'èxit que en un moment donat els coladors de coctelera es van esgotar a tota Barcelona), les normes d'higiene (no és disciplina per sapastres), la història d'alguns combinats, els trucs, els estris... Els cursos se m'han fet molt, molt curts i fins i tot em plantejo investigar si en podria fer algun de més seriós. De moment, em conformo amb llegir un fotimer de llibres que m'he agenciat -la història cultural dels còctels, que ja us aniré explicant en diversos post, és fascinant i tot un mirall dels canvis socials del segle XX- i amb fer pràctiques extraescolars amb l'equipament que ja m'he procurat. Seguint sempre una autoimposada i inflexible Norma Grèmlins que limita les provatures a una per sessió, que tampoc no és qüestió de caure en el suelenisme. Però gaudint a cada glop de l'oceà de sensacions agradables que s'amaga sota aquests petits icebergs que són els glaçons.