dilluns, 15 de setembre del 2014

Gat per llebre i notes de premsa

Els periodistes solem afirmar que els companys que han passat a dedicar-se a la comunicació corporativa són "al costat fosc", però el cert és que molts de nosaltres anem i venim d'ambdòs móns o els compaginem. Jo mateixa hi he passat molts anys, i ara mateix escric, però també faig coses de marketing i premsa. Són dos universos molt diferents però complementaris, i s'hi has treballat en l'un sols saber quins són els límits en l'altre. Si tu, per exemple, et dediques a la promoció del producte X, sabràs quin és l'angle noticiòs per fer-lo atractiu, com has d'escriure una nota de premsa que sigui afusellable, i qui necessita mostres o fotos per treballar. Però has d'entendre que al final, estàs fent una "venda", has de convèncer al teu interlocutor de que el que tens entre mans és relevant i mereix lloc al seu mitjà. Per desgràcia, el terreny ha canviat molt amb la crisi, i la pressió per sortir als mitjans fa que, tot i que moltes agències segueixin treballant amb professionalitat i solvència d'altres perdin els papers.

La relació entre periodistes i agències de comunicació ha estat de sempre molt fràgil i plena de mines ètiques: la bona relació ha d'existir entre uns i altres, però no pot comprometre la feina de cap dels dos. És habitual parlar dels paranys i temptacions que assetgen els periodistes (la línia fina que separa mostra de suborn, els amiguismes, etc), però no se sol dedicar tanta atenció a les que trepitgen de vegades els qui fan comunicació corporativa i marketing.

Fa uns dies vaig rebre un mail informant-me que el que escric en aquest blog és tan xaxi piruli com per ser estudiat en un curs universitari, i, oh, a sobre, en un que tracta de dos temes que em són tan estimats com comunicació i gastronomia. Vaja, que sóc allò que a les escoles de negocis s'anomena un case study! Clar, passat l'entusiasme inicial, els afalacs, arriba un petit "però": si jo, oh, excelsa guia espiritual que mereixo ser presa com llum que il·lumina el camí crec que, malgrat tot, el meu model no és tan vàlid, també puc apuntar-me a ser alumna del curs, per un mòdic preu, clar. Ah, fale.

No vaig contestar el mail, que anava signat per algú de l'agència de comunicació de la pròpia directora del curs, perquè a) era clarament un enviament massiu, fet a un grup ocult -i és de suposar, nodrit- de destinataris i b) no estic interessada en ser exemple de res ni en fer el curs. Però la proposta sí devia agradar a molta altra gent perquè ahir vaig rebre un segon missatge:


Aquí és on es destapava el llautó: se'm demanava que parlès del curs en qüestió al blog, i a canvi, poder omplir de contingut una classe. A canvi. És a dir, fer una doble feina, sense renumeració, a la que accediria per pura vanitat. Perquè el criteri acadèmic per triar els continguts del curs és la publicitat sobre el mateix: un rigor espatarrant. I, rinxolant el rínxol de la ironia, per part de la gent que han de formar als professionals del menjar i del vi en com gestionar la reputació i el marketing del sector? Tremolo pel futur. Suposo que hi haurà qui ho accepti, bé per innocència, bé perquè avui molts busquen el seu lloc al sol dels mitjans, i si cal, pagaran per una aparent legitimitat acadèmica. Com passava a El Padrino quan enterren a Sonny, esteu advertits: qui accepti aquest tracte és d'aquell que haurem de malfiar.


Però el cas d'aquesta agència no és únic. Hi ha, per exemple, cert agent de premsa de Barcelona que es permet trucar-me i exigir-me explicacions quan no esmento als seus restaurants als mitjans on col·laboro. Després d'un parell de trucades energúmenes vaig decidir no tan sols no tornar-li a agafar el telèfon sinó mirar amb millors ulls qualsevol altre establiment abans que els seus (clar: si em vinguès amb una supernotícia en exclusiva ho reconsideraria. Fins ara no ha estat així ni per atzar). O hi ha també agències que t'envien notes de premsa directament enganyoses o errònies, com uns que m'intentaven vendre una teòrica marca de llet sense calories, o els que intenten colar estudis sobre els miracles de certa marca de iogur.

Me'n faig el càrrec que és molt frustrant intentar aconseguir que els teus clients surtin a una revista o a un diari (coi, si he dut premsa de còmics i arquitectes, que no serien exactament els dos temes del món als que es dediquen més portades de diaris), i cal fer el que es pugui per a que tinguin presència. Però contra les males pràctiques cal que els qui reben aquestes informacion apliquin criteris de criba i selecció. I per desgràcia, aquests s'han degradat molt, en bona part perquè ara hi ha molta més gent escrivint als mitjans que no els coneix i que no tenen la formació o la vocació d'aplicar-los. I més val que això canviï o menjarem molt de gat per llebre.

8 comentaris:

Ricard sampere ha dit...

Un article molt encertat i per poc que em coneguis virtualment, sabràs que no ho dic per dir-ho. Realment l'he trobat molt bo.

Penso que tot aquest món ha caigut molt baix i ho he airejat en més d'una ocasió (segurament amb poca ma esquerra). M'he guanyat enemics, però en cap cas estic penedit d'haver-ho fet.

Suposo que certes agències van tant afamades d'adreces a qui "temptar", que la meva està en les seves llistes... I rebo "ofertes" surrealistes en que més que demanar, quasi sembla que m'exigeixin fer 'cut 6 paste' de la seva nota de premsa.. o que em "salvin la vida" convidant-te a una presentació..

Jo soc un aficionat que l'únic que busca és el 'divertimento'. Però em comença a fer vergonya tenir un bloc que al cap i a la fi, juga a la mateixa lliga que blocs que fan de "voceros" i/o "palmeros", de qualsevol lloc que els convidin a un canapè...

Salutacions,

Mar Calpena ha dit...

Hola, Ricard. Gràcies pel teu comentari; sé que quan parles (a favor o en contra) d'alguna cosa ho fas de cor. Mira, jo penso que les agències ara mateix estan molt pressionades, i que algunes acaben recorrent a mètodes poc ètics per "seduïr". Però com deia el meu pare "contra el vicio de pedir, está la virtud de no dar", i els que escrivim, sigui per feina o per afició, davant d'algunes coses hem d'optar pel "no dar". En això estem, no? :-)

Unknown ha dit...

La sinceritat és el principal. M'ha salvat de més d'una ficada de pota i m'ha proporcionat algún amic. Des dels dos bàndols!

Mar Calpena ha dit...

Mireia, justament la gent com tu sou el millor d'aquest "mundillo": faciliteu la feina de qui tractem amb vosaltres, i porteu per davant la sinceritat i el saber fer. No t'imagino a tu -ni, val a dir, a molts altres bons professionals que m'he anat trobant- fent coses així. D'on surten aquesta gent????

Cuinagenerosa ha dit...

ja n'estem menjant molt, de gat per llebre, i sobretot en el món dels blogs; fa temps que penso (i em sap molt greu) que n'hi ha molts, massa, que no només no coneixen aquesta fina línia que tan bé descrius que separa la mostra del suborn, sinó que es deixen subornar per una mostra.
segurament és per la manca de professionalitat i de criteri que assenyales, però em sembla molt greu, i ho veig cada dia. segurament, perquè les persones som així, totes tenim un preu i amb la crisi aquests preus sembla que han caigut en picat, si és que mai han estat gaire alts.
costa dir segons què perquè si ho dius sembla que ho facis des d'una posició corporativa que no voldria pas adoptar, però és clar que la democratització de la possibilitat d'accedir i de crear mitjans de comunicació ha estat molt beneficiosa per algunes coses, però molt perjudicial per altres.
i si els formadors de comunicadors són com l'agència que organitza aquest curs, imagina't com surt la gent. jo també vaig rebre el correu, perquè és clar que era un enviament massiu com dius, i em va venir el mateix pensament al cap: quina m... de curs que posa com a model a seguir aquells blogs que els fan propaganda!

Cuinagenerosa ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Mar Calpena ha dit...

Manel,

Jo també estic com tu: d'una banda, m'empipa prendre una posició corporativa perquè pertanyem a un gremi que en mereix moltes, de crítiques, i a qui no les he estalviades mai. Molt millor m'haguès anat, d'haver-ho fet.
Però si hem de ser sincers, ja en tinc prou de sentir que periodistes i blocaires som iguals i que ells, a sobre, són la reserva espiritual d'Occident. No, mira: d'entrada, el mínim que m'exigeixo a mi mateixa és escriure millor que algú que no s'ha format per fer-ho. I m'atraviria a dir que la majoria dels cops ho assoleixo. Tampoc no puc considerar company de professió a qui no la respecta: Si als mitjans s'estan comprant textos mal escrits (i no parlo d'ortografia: quants articles es publiquen plenísssims de frases boniques però que en realitat no expliquen RES?) és perquè hi ha qui creu que tot val, mentre sigui barat (en el cas del comprador) o el faci guanyar quatre duros (en el cas del venedor).
I si algunes agències busquen un impacte mediàtic i recorren al suborn, l'extorsió o la mentida és perquè saben que hi ha gent amb la que els funcionarà. La diferència rau en que si jo accepto aquestes tàctiques em quedaré sense feina, però en canvi, si ho fan ells, probablement en guanyin una.

Jorge Guitián ha dit...

Un día publicaremos todas las anécdotas con agencias y notas varias. Y tendrán que salir por tomos. Vistas desde fuera del gremio estas cosas no parecen más que otro síntoma de cómo están las cosas con los recortes por todos lados, con la contratación de personal cada vez menos cualificado y por unas condiciones peores, con el intrusismo de agencias-que-organizan-saraos-comunican-producen-venden-la-publicidad-representan-y-lo-que-haga-falta.

Pero sobre todo es un síntoma del nivel de podredumbre al que ha llegado el sector blog, dispuesto a aceptar intercambios ruborizantes como el que mencionas a cambio de un poco de presencia, de una mención, por pequeña que sea, con la que sentirse importante.

Apena, pero uno ya va teniendo callo.