dimarts, 14 d’abril del 2009

El pa de la Pasqua

Foto: Quique Kierszenbaum / The Independent

Més que una notícia, el que vé ara és un comentari irònic sobre els equilibris geopolítics, la tradició, la religió i els costums alimentaris. Fa no gaire es va celebrar la Pasqua jueva, la Pesah, una festa que dura vuit dies i que conmemora la sortida dels jueus d'Egipte (ja sabeu, les plagues, l'èxode, Charlton Heston separant el Mar Roig i tot plegat). Com que els jueus van haver de sortir precipitadament de les seves cases, el pa els va quedar sense llevar, i per això tot tipus de llevat i el cinc cereals que la Torah esmenta com que poden fermentar -el blat, la civada, l'ordi, l'avena i l'espelta- eren considerats hametz, prohibits. Tampoc no es podia menjar cap plat que els contingués. 

Segons la Claudia Roden, que en matèria de cuina jueva considero gairebé la veu definitiva, la restricció variava en les tradicions askhenazi (la de l'Europa de l'Est) i sefardita (els jueus ibèrics). Mentre els primers prohibien també arròs, llenties i altres ingredients que els recordaven als cereals, els segons eren més laxes i només evitaven els grans en risc de fermentar, permetent fins i tot el blat sec. Però no em vull enrollar més amb la cuina i les tradicions jueves, perquè això seria tot un altre post. 

Anem, amb perdó, al gra.

Tot aquest ritual d'evitar el hametz era, en altres temps, curiòs i divertit. Els pares de família amagaven talls de pa a la casa i els nens feien una mena de gincama la nit anterior per trobar-los. I qualsevol resta de blat -o de cervesa- que poguès quedar era "venuda" per un dia als veïns gentils o àrabs. Què passa quan arribem al segle XXI? Que hi ha un estat confessional, Israel, que ha adaptat la seva vida administrativa a la religiosa, i vice versa. I que els mètodes de cultiu i emmagatzemament han progressat i per tant no és tan senzill deslliurar-se dels centenars de tones que tenen en propietat l'exèrcit d'Israel, els hospitals públics, les presons, o qualsevol altre institució de l'estat. 

I aquí entra el senyor Jaaber Hussein. Musulmà, per més dades. Com explica la notícia de l'Independent on ho he llegit jo, des de fa 12 anys Hussein signa l'únic acord àrab-israelià que sembla que no es trenca mai. Un cop l'any, aquest director d'hotel de la població d'Abu Ghosh diposita uns 3600 euros en metàlic com a paga i senyal per tots aquests cereals, i en teoria podria quedar-se'ls en acabar la celebració si paguès la resta del preu de mercat. Curiosament, a la seva població hi ha temporada alta d'israelis laics, que van a comprar als forns de la població pa llevat. I així s'acaba aquest història. Una fàbula moderna, un petit conte moral sense altra conclusió que que més enllà de creences (o en absència d'elles), potser si hi ha una cosa que ens uneix a tot el món és el gust de menjar pa. Recordem-ho.

1 comentari:

Francesc ha dit...

M'ha semblat un post interessantíssim. El món i les tradicions jueves m'interessen de fa temps. Pura curiositat, és clar. Curiós això de les prohibicions religioses. Salutacions