Tan lluny i tan a prop

Ahir vaig tornar de la meva visita anual al Festival de la BD a Angoulême, i malgrat encara us dec el resum de la meva visita al Madrizz Fusión, la crònica del magnífic curs de pans que vaig fer amb l'Ibán i bastantes altres coses, prefereixo començar per algunes reflexions que m'ha suggerit aquest viatge nord enllà, allà on -segons Espriu- la gent és neta, i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Potser els nostres veïns de dalt no ho són, en realitat, tot això. Quan el segon dia tractàvem d'accedir al centre de la vila, una manifestació ens va tallar el pas, i el taxista, estoic, va dir, "la grève, c'est comme la baguette, une tradition française". Però sí que val la pena observar-los de prop, i més quan es tracta de temes culinaris. 

L'àpat més destacable del viatge potser va ser el de la foto que ilustra aquesta crònica, el de les impressionants safates d'ostres i marisc que veieu a sobre. En honor a la veritat, he de dir que impressiona sobre tot per la mida, perquè encara que el producte era bó, el restaurant no era gaire acollidor, i al capdavall es tractava d'un sopar de feina, amb totes les servituds que això comporta. Qualsevol ostra conté una mica menys d'ostritud quan estàs escoltant detalls sobre plans de marketing mentre somrius professionalment. 

Però em criden molt més l'atenció els petits detalls. Per exemple, com els francesos promocionen els seus productes locals. En els cartells que anunciaven la proximitat d'àrees de servei a l'autopista, amb les clàssiques senyals de benzinera i lavabo, gairebé sempre hi havia la indicació produits regionaux. En aquestes àrees, a més dels horrors comuns de la cuina rutera internacional, hi havia una més que interessant tria de llaunes, vins, fruites seques, confitures i pastissos de cada indret. En alguna d'elles, fins i tot, hi havia un restaurant amb aspiracions -modestes, potser, però ambicions al capdavall- amb menús impresos amb receptes tradicionals i vocació d'alguna cosa més. M'agradaria molt que en un viatge en terres més properes es pogués trobar productes d'aquesta mena, però en les àrees que vam visitar en aquest costat de la frontera només es venia l'habitual repertori de toblerones, ninos de pelfa i truita de patata reescalfada.  

Encara que hi ha un cert consens que França ha cedit la seva preponderància al món culinari, i que nord enllà ja no tallen el bacallà com ho fem aquí, a nivell de carrer, de la gastronomia del dia a dia, encara ens poden donar algunes lliçons. Per exemple, no hi ha un sol anunci de menjar que no acabi amb una recomanació, semblant a la dels anuncis de tabac o medicaments, de prendre cinc verdures al dia o de mantenir uns hàbits alimentaris sans, amb enllaç a la campanya a internet que estan fent. Diran els més neoliberals dels meus lectors que l'estat no s'ha d'entrometre en allò que un menja, i jo, amb el degut respecte, els responc que demà m'afaitaràs. Mentre es permeti que petits frankensteins de l'enginyeria alimentaria serveixin de berenar per als infants o es disfressin de sopar familiar mitjançant un cop de microones, què menys que conscienciar al personal. No és que els francesos siguin sants en termes de menjar -allà també ha arribat el Ven a cenar conmigo- però demostren que encara tenen aquell amor per la gastronomia que els va a portar a ser els fars d'Occident durant segles. Vaig veure un magasin gastronòmic que feien un matí a la tele, i tractant-se d'un programa d'entreteniment, era força més interessant i educatiu que els suats programes de receptes que veiem per aquests verals.

Ara bé, més enllà de la política, si hi ha una passió que els gavatxos comparteixen és l'aperitiu, o per dir-ho en francès, que fa mes chic, l'apéro. En tres o quatre revistes de cuina que em vaig comprar hi ha una quantitat de receptes per picar com aquí es veuen rarament. I en aquesta dèria preprandial que arrassa a la Gàl·lia, el virus més letal té un nom: la verrine. Igual que aquí, no fa gaire, ens vam tornar tots bojos amb les culleretes que encabien una tapa, a can Astèrix no hi ha apéro que valgui sense gots i gotets plens de guacamole, peix, llenties, el que sigui... No és estrany, perquè la presentació en gotet és vistosa i enganyosa (fa l'efecte que menges més del que hi ha), i, en una festa a la que vaig anar, ens van servir verrines d'aperitiu, de plat principal i fins i tot de postre. Probablement es tracti d'una moda excessiva que passarà, però a mi se'm fa simpàtica, i confio en poder-vos-la encomanar amb alguna recepteta ben aviat.

I poc més va donar de sí el viatge. Vaig tornar amb l'habitual comís de rillettes, rouille, crema de castanya i galetes de mantega. Cansada i com sempre un xic sorpresa de com són de diferents els hàbits i les actituts en un país tan proper, tan llunyà.