En Petit Comitè

Dimarts passat vaig anar a la presentació del nou restaurant del Fermí Puig, el Petit Comitè. He de dir que no em sento completament de gust escrivint sobre establiments als que he anat convidada. Si en parlo bé, sento que els faig la pilota. Si en parlo malament, sento que sóc una desagraïda. Però aquest cop no tinc alternatives: si al Petit Comitè, dedicat a la cuina tradicional catalana, s'hi menja com ho vaig fer jo, és de justícia que us el recomani ferventment.

El Petit Comitè és obra de Fermí Puig, artífex del Drolma, potser el restaurant d'hotel millor valorat de Barcelona, i, com podreu llegir en molts altres llocs, amb uns trets diferencials com són una carta centrada en la cuina tradicional catalana, un preu assequible, un gran interès per la matèria primera, i servei continuat entre la una del migdia i la de la nit. Fins aquí, les dades asèptiques.

Perquè del que si es tracta és de parlar de menjar, he de dir que tot el que vaig tastar jo era bó sense paliatius ni "peròs", excel·lent. Cosa que, amb la cuina tradicional, no deixa de ser difícil. D'entrada, tots ens pensem que els sabors de casa nostra són el model platònic amb el que hem de jutjar els plats "de tota la vida". I tanmateix, el deliri per la renovació en les nostres cuines potser ens ha preparat millor per saber jutjar millor la innovació, la sorpresa i l'artifici, que una cuina més antiga -i precisament per això, a voltes, perduda o oblidada- a la que un excés d'ego del cuiner podria arribar a desvirtuar amb un cert marge d'impunitat. Però aquest no és el cas del que tractem, de cap manera. Al Petit Comitè, els bunyols de bacallà que ens van servir eren de bacallà. El cap i pota, mel pura. La sopa de farigola -un plat que porto gravat a sang i foc en la meva genètica gustativa- enriquida amb sentit i sensibilitat pel brou. La truita de bacallà i ceps, sucosa, gairebé qualificable de casolana, si no fós perquè a casa és poc habitual que surti tan perfecta. I amb les postres, igual: la crema catalana era gairebé escuma, però era crema catalana, tal i com l'hagués reconeguda perfectament la meva àvia (i ho afirmo sense cap ànim de boutade).

Aquest joc que, gastronòmicament parlant, se'ns presenta arriscat, penso que en canvi serà una jugada sensata en termes econòmics. Puig, com també estan fent ara mateix Carles Gaig, Carles Abellan i Nando Jubany, ha sabut veure que l'alta restauració ha de trobar noves vies per escapar-se de la crisi. Una d'elles és recuperar un sector de comensals, possiblement de més edat, que mai no van saber connectar amb la cuina de creació, i que havien anat perdent els seus espais a la ciutat, fora d'establiments de caire informal com el Pinotxo i similars. Al mateix temps, quan cada cop ens tornem més cultes respecte al nostre passat, quan vivim una certa renaixença en el coneixement de plats i ingredients que defineixen el nostre paisatge -que si fa o no fa venia a dir Josep Pla- és cada cop menys habitual que els qui som relativament joves puguem tastar-los regularment en l'àmbit familiar, sobre tot si venim de nissagues urbanites. Dit això, m'agradaria pensar, però, que ningú no acudirà al Petit Comitè com qui va a revisitar un abric de l'avi guardat en naftalina. L'espai, elegant i càlid, el servei, impecable, i sobre tot, el menjar, fan que la cuina que hi practica Fermí Puig sigui més viva i més vigent que mai.


Petit Comitè
Preu mitjà: 50€
Menú: 38 €
Tancat Nadal i Cap d'any
Adreça: Passatge de la Concepció, 13
Telf: 93 550 06 20

Nota friki al marge: Vaig tenir la sort que em presentessin el Fermí Puig. I resulta que, casualitats de la vida, coneixia al meu germà... perquè tots dos, com jo mateixa més tard, van ser "supervivents" del Col·legi Pare Manyanet. Qui m'ho hagués dit que les classes de llatí del Bonell tindrien aquests efectes secundaris!