Avui fa una setmana em van convidar a un pessebre d'aquells que venen veritablement de gust. L'excusa era la presentació d'un vell/nou producte de Bacardí (després ho explico millor), i la visita a la
Casa Bacardí, que ja vaig comentar
no fa gaire que tenia pinta de ser una excursió ben interessant. Així que a mitja tarda, un grup de blocaires de tot pelatge i condició vam ser amablement transportats cap a Sitges, en una versió adulta i marginalment més seriosa d'aquells autocars plens de nens de cinquè d'E.G.B. que cantaven "Carrascal".
La Casa Bacardí ocupa l'antic mercat vell de Sitges, al costat de l'ajuntament, i té tres espais principals. El de l'entrada està dedicat a la història de la marca, des de que el patriarca de la família se'n va anar a fer les Amèriques amb 15 anys, fins al present. Ens van explicar algunes curiositats sobre la marca, com ara la palmera que presideix totes les seves fàbriques -avui en dia, i des de la revolució castrista, a Puerto Rico, Mèxic i Índia- i el rat penat, que segons la llegenda era abundós en els primers cellers que va adquirir la marca i va passar a ser-ne símbol. Jo m'hagués quedat molta més estona en aquesta secció: em fascinen les històries d'"indianos", les d'alcohol, les de patrimoni industrial i les de geopolítica, així que tenia motius abundants per xalar... Com no podia ser, i diu que Amazon necessita inversions, he encarregat
dos llibres que ofereixen visions contraposades del paper de Bacardí a la història de la illa.
Però d'aquí vam passar a la part de la producció. El rom, ja se sap, procedeix de la canya de sucre, que es fermenta i destil·la fins a cinc vegades (i les successives destil·lacions del qual, degudament envellides en barrils de roure, es barregen per crear el producte que després es filtrarà per als rons blancs). En aquest apartat vam tenir ocasió de rentar-nos les mans amb l'esperit: per la meva sorpresa, no va quedar-ne ni rastre, ni de l'olor ni en el tacte, en uns instants. I això que l'olor era ben complexa: coco i vainilla predominaven, caramel i un lleuger punt cítric, fins anar-se esvaint lentament.
La gran "novetat" (i aviat entendreu les cometes) era l'Elixir, un lícor que es diu que va crear el propi Facundo Bacardí per obsequiar els seus amics i que té la particularitat que prenia de punt de partida la canya de sucre torrada. Això li confereix uns matisos força especials -per a mi, té gust d'allò que als paisos anglosaxons anomenen "butterscotch" i que es pot traduir només aproximadament per "toffee"-, dolç però amb un final sec i gens empalagós.
Amb això vam passar a la sala de cocteleria. Allà, ens van ensenyar com es feien el Cuba Libre i el Mojito, que ja he anat o aniré explicant per aquí, però sobre tot ens van deixar tasta l'Elixir combinat amb coca cola, cosa que em va semblar una combinació guanyadora de debó. A mi la coca cola em deixa més que freda (la darrera ampolla que va còrrer per casa va acabar desembussant una canonada), però la veritat és que l'Elixir en treu els millors matisos, els més cremosos. Vaig preguntar per altres còctels, i em van comentar que provés un anomenat Mulata, aparentment amb licor de cacau o cafè, llima o llimona i Elixir. I això és el que us proposo avui. La recepta la he adaptat d'una que he trobat pels internets, feta habitualment amb rom fosc, i m'he inclinat pel licor de cafè perquè en tenia una ampolla portada de Galícia voltant pel moble bar. Aparentment, és una variació del Daiquiri que va aparèixer als anys quaranta al Floridita de l'Havana com a creació d'un barman que es deia Constante Ribailagua, però no en corre massa més informació enlloc.
En qualsevol cas, és un
win total: Còctel de sobretaula boníssim, amb l'equilibri just entre dolçor, sequedat i digestibilitat. A repetir en breu, potser en versió
frozen, i, em temo, de manera habitual!
Mulata d'Elixir
Ingredients
15 ml de suc de llimona (1/2 llimona)
30 ml de licor de cafè
45 ml d'Elixir Bacardí.
Ja sabeu el procediment: gel a la coctelera i al got (de Martini, per cert), quinze segons de sacseig, filtrat, i a beure. Possible guarniment amb un tallet de llimona.
Nota: Que aquest post serveixi també per enviar una forta abraçada a l'
Eddy Collins i a la seva família. L'Eddy, el barman de l'hotel Rivoli, que ara és a l'hospital, és la persona que ens va servir els primers còctels a molts dels que som fans del tema, quan als noranta i primers dos mil una cocteleria acollidora per gent no tocada i posada era encara una utopia. I amb paciència ens veia i escoltava demanar-li explicacions sobre begudes, deixar-li anar rollos de pimplats pesats, i riure i plorar a l'altre costat de la barra, mentre ens anava servint copes amb exquisidesa. A la teva salut, Eddy.
Entrades
