Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pessebres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pessebres. Mostrar tots els missatges

divendres, 9 de desembre del 2011

Taronjada

Inspecció en curs  Pas 1: rascat de nas

Ja feia molt que no treia la gata, oi? No m'he pogut estar de fer un LOLcat amb la seva reacció de la caixa de taronges de mostra que em va enviar Naranjamanía, via promo de Bloguzz.

Com es tracta d'opinar, opino: Les taronges, molt bones (no debades havien estat collides a Xàtiva el dia abans). El servei de l'empresa, prou correcte (tot i que tenen un mòbil com a número d'atenció al client, que no mola, vaig trucar per concretar l'hora i em van tornar la trucada quan el van esbrinar. Les taronges anaven molt ben embalades i portaven un full indicant com conservar-les bé.). El preu de la caixa de 10 Kg? Raonable, 24,50€, tot i que jo no me les prenc de 10 en 10kg  mai. Ara, els encarregaria una caixa? No, però és que tinc una relació conflictiva amb les empreses de repartiment. El concepte "truquin abans de passar" no els agrada, el repartidor se'm va ficar a casa, i a mi tampoc no em satisfà estar pendent de sí han de venir. N'encarregaria si algú s'ho partís o per alguna raó especial. Ara, com a qualitat, tal i com testimonia aquí la Christie, donem el segell d'aprovació: boníssimes.

dijous, 17 de novembre del 2011

Divendres, còctel: Mulata d'Elixir


Avui fa una setmana em van convidar a un pessebre d'aquells que venen veritablement de gust. L'excusa era la presentació d'un vell/nou producte de Bacardí (després ho explico millor), i la visita a la Casa Bacardí, que ja vaig comentar no fa gaire que tenia pinta de ser una excursió ben interessant. Així que a mitja tarda, un grup de blocaires de tot pelatge i condició vam ser amablement transportats cap a Sitges, en una versió adulta i marginalment més seriosa d'aquells autocars plens de nens de cinquè d'E.G.B. que cantaven "Carrascal".


La Casa Bacardí ocupa l'antic mercat vell de Sitges, al costat de l'ajuntament, i té tres espais principals. El de l'entrada està dedicat a la història de la marca, des de que el patriarca de la família se'n va anar a fer les Amèriques amb 15 anys, fins al present. Ens van explicar algunes curiositats sobre la marca, com ara la palmera que presideix totes les seves fàbriques -avui en dia, i des de la revolució castrista, a Puerto Rico, Mèxic i Índia- i el rat penat, que segons la llegenda era abundós en els primers cellers que va adquirir la marca i va passar a ser-ne símbol. Jo m'hagués quedat molta més estona en aquesta secció: em fascinen les històries d'"indianos", les d'alcohol, les de patrimoni industrial i les de geopolítica, així que tenia motius abundants per xalar... Com no podia ser, i diu que Amazon necessita inversions, he encarregat dos llibres que ofereixen visions contraposades del paper de Bacardí a la història de la illa.


Però d'aquí vam passar a la part de la producció. El rom, ja se sap, procedeix de la canya de sucre, que es fermenta i destil·la fins a cinc vegades (i les successives destil·lacions del qual, degudament envellides en barrils de roure, es barregen per crear el producte que després es filtrarà per als rons blancs). En aquest apartat vam tenir ocasió de rentar-nos les mans amb l'esperit: per la meva sorpresa, no va quedar-ne ni rastre, ni de l'olor ni en el tacte, en uns instants. I això que l'olor era ben complexa: coco i vainilla predominaven, caramel i un lleuger punt cítric, fins anar-se esvaint lentament.

La gran "novetat" (i aviat entendreu les cometes) era l'Elixir, un lícor que es diu que va crear el propi Facundo Bacardí per obsequiar els seus amics i que té la particularitat que prenia de punt de partida la canya de sucre torrada. Això li confereix uns matisos força especials -per a mi, té gust d'allò que als paisos anglosaxons anomenen "butterscotch" i que es pot traduir només aproximadament per "toffee"-, dolç però amb un final sec i gens empalagós.


Amb això vam passar a la sala de cocteleria. Allà, ens van ensenyar com es feien el Cuba Libre i el Mojito, que ja he anat o aniré explicant per aquí, però sobre tot ens van deixar tasta l'Elixir combinat amb coca cola, cosa que em va semblar una combinació guanyadora de debó. A mi la coca cola em deixa més que freda (la darrera ampolla que va còrrer per casa va acabar desembussant una canonada), però la veritat és que l'Elixir en treu els millors matisos, els més cremosos. Vaig preguntar per altres còctels, i em van comentar que provés un anomenat Mulata, aparentment amb licor de cacau o cafè, llima o llimona i Elixir. I això és el que us proposo avui. La recepta la he adaptat d'una que he trobat pels internets, feta habitualment amb rom fosc, i m'he inclinat pel licor de cafè perquè en tenia una ampolla portada de Galícia voltant pel moble bar. Aparentment, és una variació del Daiquiri que va aparèixer als anys quaranta al Floridita de l'Havana com a creació d'un barman que es deia Constante Ribailagua, però no en corre massa més informació enlloc.
En qualsevol cas, és un win total: Còctel de sobretaula boníssim, amb l'equilibri just entre dolçor, sequedat i digestibilitat. A repetir en breu, potser en versió frozen, i, em temo, de manera habitual!

Mulata d'Elixir

Ingredients

15 ml de suc de llimona (1/2 llimona)
30 ml de licor de cafè
45 ml d'Elixir Bacardí.

Ja sabeu el procediment: gel a la coctelera i al got (de Martini, per cert), quinze segons de sacseig, filtrat, i a beure. Possible guarniment amb un tallet de llimona.

Nota: Que aquest post serveixi també per enviar una forta abraçada a l'Eddy Collins i a la seva família. L'Eddy, el barman de l'hotel Rivoli, que ara és a l'hospital, és la persona que ens va servir els primers còctels a molts dels que som fans del tema, quan als noranta i primers dos mil una cocteleria acollidora per gent no tocada i posada era encara una utopia. I amb paciència ens veia i escoltava demanar-li explicacions sobre begudes, deixar-li anar rollos de pimplats pesats, i riure i plorar a l'altre costat de la barra, mentre ens anava servint copes amb exquisidesa. A la teva salut, Eddy.

divendres, 14 d’octubre del 2011

Foie

Crema de ceps amb oli de tòfona negra i xips de tubercles
Vaig més retardada que el conill de l'Alícia -que no és el nom d'una peli marrana sinó una referència a Lewis Carroll- però avui no vull parlar de lepòrids. Avui el que toca és parlar d'anàtids, és a dir, d'ànecs i oques, i concretament del seu fetge.
Caneló d'ànec amb foie i prunes a l'aroma de Chartreuse
Fa uns dies la gent de la Brasserie du Gothique ens va convidar amablement a un grup de blocaires a tastar el menú de les seves jornades del foie (teniu de temps fins diumenge; el menú val 39€, i pel que s'hi ofereix, és un preu més que raonable). I que sí, que ja em direu que a qui intento enganyar, perquè un menú de foie és un menú de foie, el que vaig trobar més interessant de la trobada, a banda de tastar els plats, va ser les explicacions que ens van donar sobre les elaboracions amb fetge d'ànec i oca. Sí, d'ànec i oca, una qüestió que no acabava de tenir clara (cada animal té un resultat diferent, i tot i que en principi la balança sembla estar equilibrada, el xef Fernando Feijóo ens va confessar que posats a triar, ànec).

Foie micuit amb poma i figues i reducció de Pedro Ximenez
El Fernando ens va explicar també com distingir entre qualitats i denominacions, per acabar amb els típics malentesos entre foie, mousse de foie, mi-cuit i altres. Ens va explicar les dues preparacions bàsiques: en terrina (el mi-cuit), confitat a foc molt baix, i poelé, és a dir, passat per la paella a foc viu i poca estona. Per cert, que si un foie és de qualitat i té una mida raonable, no es trencarà al fer-li això.

Gelat de foie amb torrada de pa de fruites
Només he penjat les fotos d'alguns dels plats que ens van servir, els que personalment em van agradar més (tot i que la resta també era excel·lent). La crema de ceps era l'entrant, per unanimitat, gust de tardor concentrat. El caneló era contundent, com han de ser els canelons (i les croquetes. Prou de la fal·làcia que han de ser "melosos" i fets de beixamel pura. Quina tonteria és aquesta?). Combo potent de gustos el de la poma àcida amb el micuit -amb la meravellosa combinació d'un vi hongarès de Tokaji. I deliciós també el gelat, cremós i suau, una combinació naturalíssima, com si el foie fos un ingredient tan habitual en reposteria com la xocolata. Va ser una gran tarda, en la que els responsables de l'hotel no ens van escatimar cap mena d'informació -el debat sobre l'alimentació de les oques també va sortir, així com el de les trampes que fan alguns comerciants poc escrupolosos- i en la que ens van permetre el luxe de gaudir d'un ingredient que, precisament, se n'ha convertit en sinònim.

dilluns, 19 de gener del 2009

Live from Madrid Fusión... bevent còctels!


Doncs això, que aquí em teniu, exercint de periodista, que al capdavall és el que sóc. M'han convidat a anar al Madrid Fusion en viatge de premsa -anar i tornar avui mateix- i aprofito la sala de premsa i un moment de pausa per explicar-vos en viu i en directe aquesta estranya excursió i les impressions de l'event. M'han convidat amb motiu de, com ho diríem, un happening del Dry Martini, la cocteleria del Javier de las Muelas, que consistia a muntar-nos a un avió de Vueling i fer-nos una demostració de cocteleria en directe.
Jo havia oblidat què era prendre'm un combinat mentre volava, tot i que en una època la meva por als avions s'ajuntava amb la gratuïtat de les begudes alcohòliques en els mateixos, amb conseqüències poc presentables. Les dues circumstàncies han anat desapareixent, i em feia gràcia aquest sobtat retorn a una era en que volar tenia un mínim glamour. Tot i que la gran quantitat de càmeres de televisió que saturaven el passadís de l'aeronau han fet difícil veure gaire cosa, hem pogut degustar diversos còctels -jo n'he tastat un de xocolata- i ens han plantejat una sèrie d'innovacions i de tendències que creen nous interrogants i oportunitats, inclús per aquells que només som principiants en el vastíssim art de la barreja ilustrada. Com que el millor és intentar conèixer-les de primera ma (i no precisament a base de pimplar, mal pensats), he aprofitat el trasllat en autobús cap al recinte on fan el Madrid Fusión per adreçar-li unes poques preguntes al Javier de las Muelas.

Baixa gastronomia - Tinc la sensació que ja no només anem a beure els còctels al bar, que hi ha molta gent que se'ls comença a preparar a casa. Tinc un amic que beu un Cosmopolitan cada vespre...

Javier de las Muelas - De fet, estic preparant un llibre sobre aquest tema. Molts dels tabús que hi havia entorn dels còctels estan caient, les cocteleries ja no són llocs per a senyors grans i panxuts d'un cert nivell social. Pel·lícules com Sexe a NY han fet molt per feminitzar el públic dels còctels, i per convertir-los més en un element d'estil de vida, de luxe assolible. El que tampoc no sé és què va venir primer, si la tendència o el film. El cas és que ja no es tan estrany rebre els amics preparant un combinat, muntar una part de la vetllada entorn d'això.

BG - Però clar, per definició, qualsevol beguda alcohòlica té un element de risc i per tant, és criticable o al menys criticada...

JdM - Aquesta és una qüestió que m'obsessiona. Una de les línies en les que més he treballat darrerament -perquè sempre treballem en diversos projectes a la vegada- és el de fer còctels menys alcohòlics, més propers a un gust contemporani, i per què no dir-ho, femení. Pensa que en alguns casos, amb la quantit d'alcohol que abans feiem un combinat, ara en fem quatre. I també treballem en ampliar la carta de begudes no alcohòliques, de fer més gran el repertori, i de conseguir Mojitos o Negronis sense alcohol que no tinguin res a envejar als que sí en porten.

BG - Arribarem a veure barmen als restaurants, igual que ara veiem sumillers?

JdM - En realitat, això ja està succeïnt als països anglosaxons. Nosaltres tenim una carta de plats i de còctels - molts d'ells en format de gelatina- que hi mariden perfectament, i crec que aviat no serem els únics, tan per raons socials com empresarials.

BG - Quin és el seu còctel preferit?

JdM - Detesto haver-ne de triar un de sol. Cada moment del dia i cada ocasió en té un. Per tot el bagatge literari que té, potser el Dry Martini, però m'encanten el Cosmopolitan i el Pisco Sour.

BG - Última pregunta. Si demà l'haguessin demanat de fer còctels al ball de la presa de posessió d'Obama, què serviria?

JdM - Oh, m'hagués encantat fer una cosa així! Seria meravellòs! El primer que em vé al cap seria fer alguna cosa amb menta, que recordés al Mint Julep, que és un còctel molt i molt americà [nota de BG: és el còctel que es serveix tradicionalment al derbi de Kentucky]. M'imagino tres cents cambrers uniformats servint dry martinis i altres copes clàssiques. Seria molt i molt especial, però em sembla que encara hi ha massa prejudicis envers a les copes llargues per a que passi quelcom així...

I de moment, deixo aquí la meva crònica del Madrid Fusión. De les meves impressions de la resta de la jornada, us espera en breu una segona crònica. Baixa gastronomia, Campo de las Naciones, Madriz!

dilluns, 22 de desembre del 2008

En Petit Comitè

Dimarts passat vaig anar a la presentació del nou restaurant del Fermí Puig, el Petit Comitè. He de dir que no em sento completament de gust escrivint sobre establiments als que he anat convidada. Si en parlo bé, sento que els faig la pilota. Si en parlo malament, sento que sóc una desagraïda. Però aquest cop no tinc alternatives: si al Petit Comitè, dedicat a la cuina tradicional catalana, s'hi menja com ho vaig fer jo, és de justícia que us el recomani ferventment.

El Petit Comitè és obra de Fermí Puig, artífex del Drolma, potser el restaurant d'hotel millor valorat de Barcelona, i, com podreu llegir en molts altres llocs, amb uns trets diferencials com són una carta centrada en la cuina tradicional catalana, un preu assequible, un gran interès per la matèria primera, i servei continuat entre la una del migdia i la de la nit. Fins aquí, les dades asèptiques.

Perquè del que si es tracta és de parlar de menjar, he de dir que tot el que vaig tastar jo era bó sense paliatius ni "peròs", excel·lent. Cosa que, amb la cuina tradicional, no deixa de ser difícil. D'entrada, tots ens pensem que els sabors de casa nostra són el model platònic amb el que hem de jutjar els plats "de tota la vida". I tanmateix, el deliri per la renovació en les nostres cuines potser ens ha preparat millor per saber jutjar millor la innovació, la sorpresa i l'artifici, que una cuina més antiga -i precisament per això, a voltes, perduda o oblidada- a la que un excés d'ego del cuiner podria arribar a desvirtuar amb un cert marge d'impunitat. Però aquest no és el cas del que tractem, de cap manera. Al Petit Comitè, els bunyols de bacallà que ens van servir eren de bacallà. El cap i pota, mel pura. La sopa de farigola -un plat que porto gravat a sang i foc en la meva genètica gustativa- enriquida amb sentit i sensibilitat pel brou. La truita de bacallà i ceps, sucosa, gairebé qualificable de casolana, si no fós perquè a casa és poc habitual que surti tan perfecta. I amb les postres, igual: la crema catalana era gairebé escuma, però era crema catalana, tal i com l'hagués reconeguda perfectament la meva àvia (i ho afirmo sense cap ànim de boutade).

Aquest joc que, gastronòmicament parlant, se'ns presenta arriscat, penso que en canvi serà una jugada sensata en termes econòmics. Puig, com també estan fent ara mateix Carles Gaig, Carles Abellan i Nando Jubany, ha sabut veure que l'alta restauració ha de trobar noves vies per escapar-se de la crisi. Una d'elles és recuperar un sector de comensals, possiblement de més edat, que mai no van saber connectar amb la cuina de creació, i que havien anat perdent els seus espais a la ciutat, fora d'establiments de caire informal com el Pinotxo i similars. Al mateix temps, quan cada cop ens tornem més cultes respecte al nostre passat, quan vivim una certa renaixença en el coneixement de plats i ingredients que defineixen el nostre paisatge -que si fa o no fa venia a dir Josep Pla- és cada cop menys habitual que els qui som relativament joves puguem tastar-los regularment en l'àmbit familiar, sobre tot si venim de nissagues urbanites. Dit això, m'agradaria pensar, però, que ningú no acudirà al Petit Comitè com qui va a revisitar un abric de l'avi guardat en naftalina. L'espai, elegant i càlid, el servei, impecable, i sobre tot, el menjar, fan que la cuina que hi practica Fermí Puig sigui més viva i més vigent que mai.


Petit Comitè
Preu mitjà: 50€
Menú: 38 €
Tancat Nadal i Cap d'any
Adreça: Passatge de la Concepció, 13
Telf: 93 550 06 20

Nota friki al marge: Vaig tenir la sort que em presentessin el Fermí Puig. I resulta que, casualitats de la vida, coneixia al meu germà... perquè tots dos, com jo mateixa més tard, van ser "supervivents" del Col·legi Pare Manyanet. Qui m'ho hagués dit que les classes de llatí del Bonell tindrien aquests efectes secundaris!