Una veritat incòmoda

...però senzilla d'entendre: Menjar engreixa. 

Estic enganxada als blogs de gastronomia des de fa gairebé tres anys, i amb el pas del temps me n'adono que hi ha un elefant enmig del pas que tots els que n'escrivim un ens neguem a esmentar. Com aquell parent excèntric de costums antisocials, o com un tall de cabell desgraciat en la persona que estimem, tots preferim mirar cap a una altra banda davant d'una qüestió, metafòrica i literalment, relliscosa: el greix.

D'entrada, tot el debat sobre la relació entre gastronomia i pes fa, en l'Occident contemporani, una certa pudor de frivolitat. Si ens esplaiem describint les mil possibilitats que tenim per augmentar els nostres rellomillos, en certa manera pot semblar que obviem que bona part del món no en té cap opció. Per tant, tenim assumit aquest discutible punt de partida i fem aquesta negació de base sense la que no podríem prosseguir. 

Però aquí no s'aturen les mines que sembren el camí. Un blog culinari, per se, condueix a l'exaltació dels sentits. Difícil no apilar els superlatius quan parlem d'aquell pastís que es desfà a la boca, o d'aquell estofadet curull de carn, patates i altres coses que fan que els pantalons apretin. El llenguatge de la gastronomia està pensat per a seduïr, i en conseqüència ha de provocar emocions. Malgrat que en la seducció hi ha espai per a la subtilesa, no n'hi ha per als gustos insípids. Expressions com "pantagruèlic", "saborós" o "un festí" són emprades quan volem descriure algun acte, persona o cosa, que és sensual. La gastronomia no és terreny per ascetes.

Acceptada també aquesta segona qüestió, encara ens enfrontem a un tercer obstacle. Crec que socialment hi ha una certa neurosi vers al cos humà que ha fet que proliferessin els transtorns alimentaris. L'alimentació és un reflexe de la societat, i mentre en aquest país es passava gana, el model desitjable era ser gras. Quan el pèndol va virar cap a la prosperitat, la magror es va convertir en objecte de cobdícia. Finalment, el pèndol s'ha trencat i avui en dia un es pot fotre la vida atipant-se sense parar o deixant-se morir de fam, en base a irrealitzables ideals de bellesa (anorèxia i bulímia) o de salut (ortorèxia). I és aquest punt en el que em vull centrar. 

No hi ha una sola manera correcta de menjar. Cada persona i cada clima reclamen la seva pròpia, tot i que és cert que n'hi ha de molt més problemàtiques que d'altres. L'ideal d'una dieta mediterrània possiblement ajudi més a la salut cardiovascular que qualsevol altre, però què hi ha de real d'aquesta dieta en allò que mengem dia a dia, en allò que se'ns ofereix als supermercats, en allò del que escrivim als blogs? Qui ho diu que no hi ha persones sanes que no han menjat més que aliments industrials tota la vida (i qui ho diu que no es deu a l'atzar)? Quina és l'actitut ética que algú que es consideri gourmet (ni que sigui d'estar per casa) ha de tenir vers a aquestes preguntes?

Tot això em vé al cap quan me n'adono que darrerament no cuino gaire. Deia el malograt Hunter S. Thompson que el secret del bon periodisme consisteix a prendre bones anotacions. Entre el canvi de casa i els nous horaris de la feina, he constatat que he anat deixant de parar atenció a allò que cuinava, a allò que escrivia. De parar atenció i prou. I ho he vist al mirar-me al mirall. 

Pot semblar una paradoxa, però el meu millor pes com a adulta ha estat des de que escric aquest blog, i es qüestió de recuperar-lo, de tornar a prendre bones anotacions, d'estar en el moment. Crec que aquest món seria bastant millor si deixèssim de considerar el menjar pur combustible per al nostre cos, i ens adonéssim que també ho és de l'esperit. 

P.D.: Com que una cosa no treu l'altra, he començat a fer "footing" i he tornat a la piscina. Per als que volgueu seguir els meus progressos, he creat un altre blog, anomenat Corre, Mar, corre! on aniré explicant com em va, i també ho podreu veure per una finestreta de Nike + a la columna de la dreta d'aquesta mateixa bitàcola, que evidentment segueix funcionant com sempre. Ja sé que ja vaig crear un blog generalista que vaig abandonar, perquè amb el temps m'he convençut que la millor, la única manera d'escriure blogs que jo sé fer, és des d'una perspectiva concreta.