L'acadèmia

Tot i que porto una temporada una mica trascendent i rottenmeyer, avui tinc el cos per fer quelcom superficial i vulgar, que cantava l'Alaska. Així que seguint en la trunyiestela dels realities que ens envaeixen, us presento la meva galeria particular de plats que no passen a la següent coreografia, han d'abandonar la illa, estan nominats, o que d'alguna altra manera no han arribat als meus rigorosos estàndards per ser mereixedors d'una entrada en aquest blog. O que havia oblidat o que m'ha fet mandra de descriure o que... Vaja, una desfilada dels perdedors, les miss simpaties de la cuina, les necessàries experiències d'aprenentatge i les creacions à la Ralph Wiggum.

Les gambes marinades d'aquí prop semblaven prou prometedores. Demanaven un munt d'ingredients estrambòtics que per atzar jo tenia a casa (copiar 100 vegades: No compraré salses estranyes els xinesos que després no aprofito), i a canvi oferien un gust que se suposava arrebatador. Sí, pel costat dolent, si de cas. Massa salades, i amb un excés de cilantre que els donava un toc a fairy no gaire seductor, van quedar eliminades a la primera fase.

Cols de Brusseles amb llimona i llavors de rosella. Agradables, fàcils. I poc més. Típic concursant que promet, però que sempre es repeteix i del qual el públic passa. A més, no em va agradar gens l'olor que en sortia de la cassola (perquè la llimona i el metall no tenen massa bona relació).

Ho sento, preciositat, t'hauràs de conformar a ser primera dama d'honor.

Bacallà al perfum de taronja. No sé què són les coses negres dels voltants. Olives? Preferiria no haver tornat a veure aquesta foto i pensar que m'ho vaig menjar, perquè com a fotògrafa resulto el mètode anticonceptiu perfecte. Exageracions apart, no recordo que m'emocionés particularment ni per bó, ni per dolent, ni per res de res. L'important és participar i bla, bla, bla... Boooooooring.

Rissotto amb butifarra negra i espinacs. Jo volia adorar aquest rissotto. De fet, amb va quedar amb una textura fastuosa, com de seda (i sense tirar-hi nata líquida ni formatge). Però li faltava quelcom ben bàsic: sentiment. A la combinació d'espinac i butifarra negra li mancava un punt de dolçor i color, potser d'una pastanaga ratllada. Un plat mediocre que podia haver estat excels, però gli orizzonti perduti non ritornano mai, que deia el Nappiato.

Pastís de verdures amb gorgonzola. En aquesta acadèmia no es valora només el talent i la bellesa. No n'hi ha prou amb ser tan bell i tan bó com aquest pastís de la Mireia Carbó. Si t'esconyes vilment en el moment de ser servit, no connectaràs mai amb el públic, ni tindràs una segona oportunitat. No ets el guanyador de Supermudelu 2008.

Kumquats caramelitzats (sense foto). En realitat, han quedat molt bons. La culpa, en aquest cas, no és tant dels pobres kumquats sinó meva, que no n'he sabut què fer-ne. El pot s'ha anat reduïnt perquè me'ls menjava amb els iogurs desnatats, per compensar la manca de sucre del làctic. Mereixien un destí millor, ser la coronació d'un pastís de formatge o així... Aquí s'ha tractat d'un cas clar de mania del jurat, amiguisme, o clàssic intercanvi de vots entre els països escandinaus.