Gastronomia vs gramàtica

Carta obert a cuiners, restauradors i altres éssers que fan servir el llenguatge culinari

Benvolguts amics,

Agraeixo l'interés i l'amor que poseu en coure cada un dels vostres plats, en escriure cada una de les vostres cròniques. Sé que portar endevant un restaurant o escriure sobre menjar no és tasca fàcil, i que la precisió i l'ull pel detall són imprescindibles. Per tant, seguint en aquest esperit d'excel·lència i rigor, us demanaria que apliquessiu al llenguatge la mateixa atenció que poseu a la cuina.

No em parleu mai més de ingredients "en textures" o em posaré a cridar.

No vull tornar a sentir la paraula "deconstrucció" fins que no llegiu Derrida. I no poso link. Si us interessa, busqueu-lo al Google o aneu a una biblioteca, que no provoca càncer.

Tampoc no vull tornar a sentir "sublimació", "fantasia", "trio" o qualsevol altre terme imprecís que amagui la peresa intel·lectual d'algú que no vol o no sap explicar correctament un plat. Pel que a mi respecta, us felicito si voleu escriure poesia durant el vostre temps lliure. Però el menú, que sigui descriptiu, concís i clar.

De la mateixa manera, tot i que s'agraeix que s'especifiqui la procedència dels ingredients, no em produeix major seguretat conèixer detalls ínfims de l'adreça natal de les mongetes, tret que entrem en explicacions més llargues i didàctiques o que realment provinguin d'algun lloc que tingui rel·levància en la seva producció.

Els castellanoparlants, no em serviu un plat "con su mayonesa" o "con su guarnición". Jo ja dono per fer que els plats porten la seva, de guarnició i de maionesa, i que no hauré d'agafar les del veí. Ídem per a la construcció "La nostra/El nostre" (com a "La nostra daurada a la sal"). La daurada en qüestió, per cert, és meva perquè la pago jo, el comensal.

Estalvieu-me "tecnoemocional", "bistronòmic", "molecular" i "fusió" si no em sabeu explicar en una sola frase què volen dir aquest conceptes. Va, llestos, que us espero. I si sí en sabeu, aleshores per què necessiteu aquests termes que ja van néixer suats?

Prou de parlar-me del "producte" com si fos un ens abstracte flotant al cel. "El producte" no és res. Les cebes (i millor encara, les cebes de Figueres, les vermelles, les Maui) o el formatge (el tupí, l'Stilton, el Grana Padano), sí que equivalen a una realitat tangible. La "cuina del producte" o la "cultura del producte", també: Són clitxés com una casa de pagès.

Les verdures no necessiten ser infantilitzades. Si encara són verduretes, no gracias, hay que dejarlas crecer.

Parleu amb propietat. Un ceviche, per definició, no és de carn. Una bullabesa no pot ser d'albergínies. Sí, sé què vol dir una metàfora. Sí, sé que existeixen raviolis de mango i d'altres invents, creats per sorprendre. Sí, sé que m'he menjat més d'un plat i més de dos (recordo en concret una lassanya de carabassó) que gràcies a aquestes acrobàcies lingüístics no tenien cap semblança amb el que jo pensava que demanava. I no ho aprovo.

En general, no us demano tant. Simplement, i amb humiltat, us suplico que deixeu reposar d'una vegada els cossos de Pompeu Fabra i Lázaro Carreter a les seves respectives tombes. Que el llenguatge serveixi per explicar allò que cuineu, i no per enterbolir-ho.

Mar