Fatiguée

El meu august derrière té encara la forma de seient de cotxe mentre redacto aquestes línees, cansada com estic després del viatge a Angoulême. 16 hores de trajecte, gairebé trenta reunions en tres dies, alguns nous projectes que podrien significar un gir de 180 graus en la meva vida professional (o no, segons es miri), i molt poquet espai per a la gastronomia han marcat la darrera setmana. Ha estat, contra pronòstic, un dels viatges més decebedors dels darrers temps en l'àmbit culinari. Sempre he menjat bé a França i n'esperava molt d'un restaurant, el Maitre Kantier, on m'havien promès que menjaria una deliciosa bullabesa. Però les especialitats amb peix i marisc havien anat degenerant poc a poc en el ranxo de la típica cadena amb tocs de fòrmica, làmpades de Tiffany i plantes de plàstic. La resta de dies, cal recordar que a les fires no sobra el temps, i els àpats tenen lloc peu dret al migdia, o amb excés de vi i altres licors per fer lubricar els negocis, al vespre. No és l'escenari ideal per degustar res.

Això sí, el que no em treu ningú són els petits moments robats a l'agenda en que vaig estar passejant i gaudint de les carpes. Escampades per les places i carrerons de la vila conformen un dels salons del còmic més peculiars de món. D'entrada, imagineu-vos que la cita més important d'Europa dedicada a un sector qualsevol de l'economia i la cultura tingués lloc a una ciutat de la mida de Vic o Tortosa. Tot el poble es posa de llarg per aquest esdeveniment que atrau a centenars de milers de visitants de tota França -sempre ajuda tenir TGV enlloc d'AVE- i que es percep en la decoració de les botigues, en les exposicions en ple carrer, en la manca de lloc a bars, restaurants i botigues... I quan finalment em vaig poder escapar a comprar i xafardejar als estands de venda, la primera cosa que em vaig trobar era un llibre en forma de quadern...

Sóc una fan incondicional del Corto Maltese, personatge mariner i místic, fill d'una gitana gibraltarenya i un navegant anglès, capaç de tallar-se ell mateix la línia del destí al palmell de la ma després de descobrir que no la tenia de neixement, i testimoni d'excepció dels sacsejats i misteriosos primers anys del segle XX. Els Dagoll Dagom li dedicaven una tonada en un dels seus primers espectacles, Glups, que feia "Quina meravella / si ara vingués, / vingués a salvar-me / el Corto Maltés." A Espanya l'edita la nostra cordialment detestada competència, i jo em reconec entregada a la causa d'omplir les butxaques dels fabricants de tota mena de merchandising basat en el personatge. Si es pot estar enamorada d'un gargot, d'un heroi o antiheroi literari, d'uns quants traços de llapis esbosats sobe un paper, crec que del Corto jo n'he estat.

Per això, quan me'n vaig adonar que aquella llibreta era en realitat un llibre de cuina, vaig començar a fer unes minipasses de claqué (allò que en castellà s'anomena "zapatetas"). Per a desgràcia meva, hi havia un càmera de la tele francesa que em temo que em va gravar. És possible que la Gàlia en ple i els Territoris d'Ultramar hagin pogut gaudir amb el meu ballet d'adolescent pirada. En fi.

Quant al llibre en sí, ni que l'hagués trobat simplement un escurabutxaques, me l'hagués quedat. Però la gran sorpresa és que Carnet de la cambuse (El quadern del rebost) no en té res de llibre-trampa. Seguint l'estela dels viatges del Corto, refem el seu periple pels cinc continents. Les receptes varien entre l'extrema senzillesa i la impossibilitat total -si us heu preguntat mai com es cuinen les potes de dromedari, aquí en trobareu la vostra resposta- però tenen un regust realista, autèntic i somiador. Hi ha també fòrmules i històries de cocktails coneguts, moltes, moltes il·lustracions, i textos que ens recorden la trama del còmic. Vaig boja per estrenar-lo, però quan en cuini alguna cosa m'ho he de menjar des d'algun lloc on es vegi el mar.

També em vaig procurar un manga que es diu Aya, conseillère culinaire. Em va fer gràcia per la premisa: La prota treballa per una empresa que remunta restaurants en crisi. Entre mig de les aventures, trobem de vegades curiositats i receptes de la cuina japonesa. Una lectura entretinguda, si no terriblement trascendent.

Per acabar, heus aquí les poques marranades, vull dir delikatessen, que em vaig poder firar. El nostre hotel estava fora de la ciutat, i això impedia adquirir res de nevera. Tot i així, això és el que va caure:


En el sentit de les agulles del rellotge: Caramels de mantega a la sal de Guérande, pasta de castanyes de l'Ardeche, rouille i rillettes d'anec. Doncs sí, què passa? Menjarets viciosos que espero que m'ajudin a combatre el cansament que encara porto a sobre, que acompanyin la lectura dels tebeos que m'he portat, que facin de teló de fons d'àpats que em traslladen Pirineus enllà. Angoulême bé que s'ho val.