Blogs, revistes, i altres herbes (I)

Dissabte vaig dinar amb vi i vaig fer quelcom que només es pot explicar en mi si és per la ingesta d'alcohol: endreçar.

A mitja tarda baixava al carrer amb tres bosses enormes plenes de revistes -sobre tot New Yorkers, que al capdavall puc recuperar en format dvd- i paperots variats. En canvi, no vaig tirar cap de les revistes de cuina que compro des de bastant abans de tenir pis propi.

Vaig seure al terra, apartant a una encuriosida i juganera gata que venia a enfilar-se'm de tant en tant, i les vaig anar fullejant mentre les apilava amb un simulacre d'ordre. Encara que les vaig salvar de la crema, la sensació va estar una mica decebedora. Hi ha elements que m'agraden en totes elles, però avui en dia espero amb molta més il·lusió un nou post a segons quins blocs que no si arriba tal o qual revista al quiosc. Per exemple, he estat subscrita dos cops a la Saveur americana, i en les dues ocasions he deixat esgotar la subscripció sense renovar-la. La revista està molt ben feta, textos i fotografies són d'alta qualitat... però culturalment és molt americana. Solc comprar el Descobrir cuina, però no cada mes. No m'omple tant com la Saveur, malgrat ser-me molt més propera, potser perquè té una maquetació taaaaan plena de blancs, tan neta, tan reposada, que el text se'm fa curt i poc gamberro. Servidora és que és de drogues dures.

El Cocina ligera està bé, però de vegades es repeteix, i cal esperar-ne poc més enllà de les receptes. I a Comer bien i Cocina fácil se'ls hi nota massa que són de la mateixa editorial i bastant intercanviables l'una amb l'altra. Quin és el meu problema, doncs, amb les revistes de gastronomia? Serà culpa de que m'he malacostumat amb els blogs?

En periodisme, un dels mites vigents és que els mitjans digitals estan acabant amb la premsa escrita. El Madrid Fusion en curs i el Fòrum Gastronòmic de Santiago dediquen enguany espais i debats als blocaires. Ja hi ha com a mínim un restaurador que s'ha mostrat nerviós davant la perspectiva d'allotjar un sopar de blocs gastronòmics (per desgràcia, els meus llavis estan segellats). Com hem deixat els bloggers de ser considerats una colla de vanitosos mancats d'aptituts socials i disposats a abocar la nostra bilis sobre el teclat i ens hem convertit de cop en les noves dives, temudes per uns i reverenciades per altres?

Resposta: de cap manera. Els blocaires no som exactament premsa, i la nostra presència és complementària als mitjans tradicionals. No tenim la seva autoritat -sovint merescudament- ni trepitgem els seus ingressos per publicitat o vendes directes.
Potser m'ho miro esbiaixadament vivint a cavall dels dos móns, però crec que ni per casualitat hem arribat al sostre del mercat per a la premsa gastronòmica.

Estimat lector, si el teu cognom és Polanco, Godó, Nadal o Asensio, agafa les idees que ara exposaré amb tota llibertat. Fes-me cas, faràs pasta. Jo només et demano a canvi un contracte blindat com a redactora en cap, poca cosa, amb despatx i secretària (o millor encara, secretari) ja m'apanyo. Perquè hi ha una sèrie de revistes que no està fent ningú i que tinc la sensació que tindrien mercat:

• Cuina per 1 o 2. Anem a veure. Si se suposa que la immensa majoria de les llars urbanes estan ocupades per una o dues persones, si es creu que les parelles joves sense fills i els malanomenats singles tallen el bacallà econòmic... per què les revistes de cuina insisteixen a escalar-ho tot en quatre raccions? Per què tenen un look tan decimonònic? I, siguem políticament incorrectes, per què estan tan centrades en el públic femení? Doneu-me el Wallpaper* en versió de cuina, i no una revista que amago com si fos una porno quan me'n vaig del quiosc.
• Una mena de Qué Leer o Fotogramas de la gastronomia. Continguts picadets i accessibles, però sense sacrificar un cert rigor. Entrevistes disteses i llargues amb xefs, història cultural dels aliments, safareig del mundillo, història. Sí, sé que sobre el paper el que descric és el Descobrir la cuina... però potser amb un punt més punky i ambiciós.
• Una revista d'un cuiner mediàtic. Ara sé què em direu. Jo no necessito veure el careto de l'Isma, de l'Arguiñano o de la Carbó en una portada per comprar-me una revista. Però aquests cuiners són marques, de les que la gent no es cansa. Tenen una personalitat pròpia (coi, que l'altra dia l'Arguiñano era el convidat de La noria!), suport publicitari en els seus propis programes i podrien explicar les seves receptes, els seus trucs, els seus viatges, els seus acudits... Una revista així vendria. Oh, i tant que vendria. A dojo.
• Un diari de cuina i gastronomia gratuït i no associat a cap botiga o cadena concreta. Feu-la digna i repartiu-la a la sortida dels mercats i grans superfícies, però també en restaurants. Aquí, la pasta arribarà amb els anuncis.

Calpeneta, deixa de tenir somnis megalomaniacs i torna a l'humil món dels blocaires. Què aportem nosaltres a tot això? De la llista d'apuntats del Sopem en Bloc es dedueix que varietat. Vull saber com és un vi? Cap a Estintobasico, per exemple. Què tal és un restaurant? Parada y fonda o Encantadísimo. Una recepta de postres? La cuina de casa. I així, tants perfils com blocs. Tenim alguns seguidors fidels, però no ens enganyem, probablement el gruix dels nostres lectors fan zapping digital, consulten allò que volen consultar i se'n van per no tornar.

Que ara estem de moda és més aviat fruit d'una reverència atàvica per la lletra escrita que no per res més. Encara ens creiem les coses perquè surten al diari. Encara presuposem cert rigor a tot aquell que escriu. Abans es donava per fet -sovint equivocadament- que per accedir a la tribuna pública d'un mitjà calia saber-ne d'allò que es parlava. Els restauradors tenen por dels blocaires, bé per un sentit de legítima desconfiança davant del criteri de gent que no coneix ningú, bé perquè en alguns casos han establert vincles obscurs amb els periodistes "oficials" que no són aplicables als blocaires. I els periodistes detesten (detestem) que els vinguin a pixar al terreny que han marcat, però obliden dues coses molt importants. Com els cuiners, haurien de tenir prou autoestima i seguretat perquè això els estimuli a fer-ho millor. I cal saber veure que difícilment un mitjà estàndard et deixarà espai per escriure de temes de cuina.

Però això no ha d'eximir als blocaires de marcar-se uns mínims d'exigència i rigor, perquè un insult a un restaurador, una opinió presentada com un fet, una prebenda acceptada sota mà o fins i tot les vulgars faltes d'ortografia ens treuen credibilitat a tots com a grup. Ni que se'ns reconegui el privilegi de poder escriure a casa i en pijama, bateta i sabatilles, com jo avui.

Després de parlar com si tingués cap autoritat i fer adormir les pedres, ho deixo aquí. No sé si tindré accés a internet la resta de la setmana. Queda pendent per quan torni una segona part sobre els mitjans audiovisuals...