Lectures americanes

No sé què hagués estat de mi als Estats Units d'haver comptat amb més diners i, sobre tot, una manera de transportar tots els llibres que em van cridar l'atenció. Per sort o per desgràcia, el pressupost era el que era i amb les maletes ja se sap com va el drama, així que malgrat se'm feia la boca aigua davant dels prestatges de les llibreries que visitava, vaig haver de restringir molt les meves compres. De cara a triar, vaig centrar-me en títols que ja havia "fullejat" (diguem-ne així a manca d'un terme millor) a Amazon.com, i que no m'havia decidit a demanar.

El que tenia més números, ja d'entrada, era "The nasty bits", d'Anthony Bourdain. Una col·lecció d'assaijos de temes variats, organitzats per sabors (dolç, salat, agre, àcid i umami). Com a tota antologia, hi ha una certa disparitat en la qualitat, que va des de textos sublims, com "The dive" (un salt des d'un espadat que és la metàfora de moltes altres coses) fins a alguns fallits (com el conte que tanca el llibre. Bourdain és un peix fora de l'aigua quan intenta posar-se nadalenc i bondadós). Les antologies són molt perilloses, perquè sovint la deixen a una amb gana o són un bufet incomestible. En aquesta ocasió arrivem al punt just: és un menú degustació d'un restaurant que ja ens és familiar, i que als que en som fans, ens encanta, però que no amaga sorpreses, exceptuant potser la ja famosa retractació quant a les opinions sobre Ferran Adrià. Hi ha traducció al castellà, sota el nom de "Malos tragos", esperem que més fidel que en els seus llibres anteriors. Si no heu llegit mai res d'aquest home, és una bona introducció.

L'altre que portava de cap feia temps era "Julie&Julia". La Julie Powell era un oficinista qualsevol de Manhattan, a punt de fer els trenta, que va entrar en una crisi personal. Com a projecte per a motivar-se, va decidir cuinar en un any tots els plats de "Mastering the art of French cooking", de la Julia Child, i començar un blog. El paper de la Julia Child a la gastronomia nordamericana és d'una importància cabdal, potser només comparable al de James Beard o M.F.K. Fisher allà, o d'un Nestor Luján a les nostres terres. El llibre, que no es solapa gaire amb el blog (podeu llegir-ne els arxius aquí), em va produïr una sensació molt estranya. La Julie Powell tindria molts motius per caure'm bé. Som d'una edat similar. Jo també he estat atrapada en feines carents de tot sentit. Políticament, literàriament, culinàriament, inclús per la mida del pis, tenim certa semblança. I s'adiu amb el meu tarannà creure que un projecte inútil i megalomaniac em retornarà la cordura. Però no vaig aconseguir, gairebé fins al final, agafar-li una certa simpatia a la paia. I, com diuen els angloparlants, no acabo de poder assenyalar el dit cap on hi ha la discordància. Potser és que la cuina francesa no és la que més em motiva de l'univers (però no, no és això), potser és que parla massa d'ella mateixa, sense cap pudor (com si a mi m'haguessin de donar un premi a la discrecció), potser és que la seva ira se'm fa massa familiar (visca la projecció!) o que no la trobo tan bona com en Bourdain (posant així en qüestió el meu pressumpte feminisme?), però alguna cosa em va decebre profundament. Aquest és un dels llibres dels que es poden recomanar, que estan ben escrits i són entretinguts i interessants, però que no trobo honestos. I no sé justificar-ho.

Vaig decidir que només hi hauria un tercer llibre de cuina -perquè sóc promíscua, bibliòfilament parlant- i que aquest seria un receptari. I aquí va arribar el problema. Per on decidir-me? D'entrada, vaig descartar el meu plà inicial de comprar-me el totxarro que em feia més il·lusió, "The professional chef", que és el manual de la CIA, el Culinary Institute of America. Sí, potser és el llibre de tècniques professionals més acurat i complet que existeix, però abulta com una caixa de cava, i pesa si fa no fa el mateix. Hagués estalviat diners d'haver-lo comprat allà, però per alguna cosa es va inventar la compra per correu. No és de butxaca, tret que siguis un gegant.
La següent idea van ser els llibres dedicats a un gadget que tinc a la meva cuina i del que se m'ha passat parlar-vos-en. És un slow cooker o crockpot, una olla que cou a foc molt, molt, lent -un estofat es fa en unes 6-8 hores- i que és molt popular als països anglosaxons. Aquesta olla mereix un post apart, però només us diré que ni els llibres de cuina més sofisticats que tenen per allà no saben les possibilitats reals de l'enginy, ideal per a plats que requereixen una eternitat de xup xups i no, com creuen ells, per fer un aiguabarreig entre una sopa de llauna, una ampolla de salsa barbacoa i quatre ales de pollastre sota la coartada que així tens un sopar a punt en tornar de la feina.
Els dels xefs televisius i professionals no els conec prou, i molts no portaven fotografies, que és una de les meves obsessions declarades amb els llibres de cuina. Si mai n'escric un, em nego a que no vagi il·lustrat, perquè una bona fotografia és la millor guia i inspiració quan t'enfrontes a un plat que no has fet mai. A més, moltes d'aquestes "celebrities" de la cuina ja tenen el receptari online (vergonya me n'hauria de donar, sent editora i dir això!) i en tinc prou de moment. Opció única: Els inclassificables. I un que satisfeia tant la meva vessant banal com la seriosa era "The Sopranos family cookbook".

Tinc la desgràcia d'haver vist només tres temporades d'aquesta sèrie, acabada de concloure, però us puc dir que al meu rànquing particular de pelis de gàngsters, comparteix podi amb la trilogia de "El Padrino" i "Goodfellas". Ara no explicaré de què va, però afegiré que, com en altres de les millors sèries de la història de la tele ("Six feet under", "Yo, Claudio", "Los Simpson") al centre hi ha un família molt disfuncional. I el llibre resulta un particularíssim manual de cuina italo-americana, amb especial énfasi a Nàpols i la regió d'Avellino, d'un costat del toll, i New Jersey, de l'altre. A més, està farcit de picades d'ull a l'audiència, picades d'ull que encara ens fan més vius uns personatges que ja eren de carn i sang a la pantalla.

Si teniu interés per les meves altres compres literàries, ja he pujat la ressenya d'un dels llibres adquirits al meu altre blog. En els propers dies n'hi haurà algunes més, aquelles que no hagi de callar per secret professional.