Sopa de lletres

Apart del formatge, una de les meves adiccions reconegudes és la revista New Yorker. Aquesta venerable institució del periodisme literari, fundada als anys 20, és avui en dia encara una de les millors, sino la millor del món. Les seves pàgines són plenes d'articles interessants i ben escrits, plens d'humor, que abasten temes tan diversos com els estudis militars de contrainteligència a les memòries humorístiques d'un escriptor que viatja a Ecuador per probar una sopa. A les pàgines del New Yorker hi han escrit lluminàries com la Dorothy Parker o el Truman Capote ("A sang freda" va començar com un article en les seves pàgines). Jo em vaig subscriure a la revista fa gairebé quatre anys, i cada cop que arriba a la meva bústia sé que tinc garantides unes quantes hores de plaer mental indiscriminat.


Un dels altres trets distintius del New Yorker és l'atenció que sempre ha posat en la gastronomia. Un cop l'any, tot el número -més gruixut del que és habitual- va dedicat al menjar. Però en les altres edicions també hi sol haver extensos reportatges sobre el tema.
En una de les darreres hi ha un article d'Adam Gopnik en el que es tracta la relació entre cuina i literatura. Gopnik cuina els plats descrits en les obres de tres autors moderns: Günter Grass, Robert B. Parker i Ian McEwan. Tot i que l'article es queda clamorosament curt en molts aspectes (les relacions entre ploma i fogons podrien omplir una enciclopèdia, i m'estranya que en un article en anglès no es faci esment de les pantagrüeliques taules de Dublinesos, de Joyce i de L'edat de la innocència, d'Edith Wharton), Gopnik fa algunes consideracions força interessants.

"La cuina és a la literatura actual el que el sexe era a la dels setanta i vuitanta". Segons ell, hem entrat en una fase en la que els escriptors cuinen a la pàgina i serveixen el plat als seus lectors. També posa de manifest que la preparació d'una recepta ha substituit a llargues passejades o viatges en cotxe com a moment adequat per a que els personatges facin una reflexió interior. Però Gopnik es queixa, i no sense certa raó, que cuinar absorbeix els sentits molt més que una passejada, i que té més de meditació zen que de monòleg interior. Els tres plats que prova a fer no l'acaben de convèncer i al final arriba a una conclusió significativa: Les receptes en la literatura són com els personatges. Sense un lector que les acabi d'omplir de sentit -que en faci una sopa- només són lletra morta.

A casa nostre, el menjar ha format part de la literatura amb una certa fluidesa, des d'"El quijote" fins a Vázquez Montalbán. Potser el més significatiu és que avui és gairebé impensable imaginar un llibre de cuina sense una mínima dosi de literatura, sense que el cuiner aporti una mínima presència del jo, a més de ser un prescriptor d'instruccions sense més ni més.

Aquest és un tema sobre el que tornar més endavat. Si a algú li vé de gust explorar les relacions entre literatura i cuina aquí té uns quants enllaços. Són sobre tot de ficció o poètica i no tant d'assaig, perquè això implicaria abastar des de l'antropologia fins a la semiòtica, passant per la literatura gastronòmica strictu sensu. Personalment, tinc moltes ganes de comprar-me un llibre de recent aparició anomenat Sopa de Kafka, en el que Mark Crick ens explica, posant-se en la veu de cada autor, com seria sopar amb Kafka, Homer, Jane Austen o Chandler, entre molts d'altres.

- Una conversa entre lectors, a la pàgina de Javier Marías.
- L'ou ferrat a la literatura castellana.
- La cuina a la novel·la picaresca.
- Article sobre literatura i gastronomia de Jaume Fàbrega.
- Assaig visual sobre el tema, de la televisió pública nordamericana (sí, en tenen una i de gran qualitat. Qui s'ho haguès esperat, no?)