Xocolata sota la pluja

Avui tocava fer uns quants encàrrecs pel centre. Entre ells, anar a buscar les samarretes de Catalunyam que em vaig encarregar (calçots i pà amb tomàquet). Sortint de la feina, tot i que el dia més aviat era com per quedar-se a casa, m’he teletransportat amb la línea groga fins a Jaume I.

Però malgrat la pluja, de seguida he vist que el dia era diferent. Menys gent, menys cotxes, més silenci. Plovia massa pels turistes, però no pels viatgers. Es podia caminar en la foscor del capvespre de la ciutat medieval sense sentir-se amenaçat per l’habitual gernació de moderns de pa sucat amb oli i guiris que fan de Barcelona només un decorat de postal per a les seves vides. Així que després de fer les quatre coses que tenia pendents, he decidit prendre’m alguna cosa i disfrutar de la calma.

Tinc instal·lada a la plana una petita aplicació que em xiva què fa que els visitants d’aquesta plana acabint entrant-hi. Sé que la cerca de les paraules clau “restaurant ostres carrer Ferran” ha portat a més d’una persona a llegir a aquest blog (jo en parlava dies enrera), però també sóc conscient que no oferia més pistes sobre l’establiment en qüestió. Intrépida i inquisitiva periodista com sóc, hi he passat un cop més per fer una ingent i exhaustiva tasca d’investigació, sens dubte mereixedora d’un Pulitzer. És a dir, li he demanat una tarja del local al primer cambrer que m’he creuat al entrar. Per a tots aquells que ho volien saber: El restaurant es diu Vildsvin (L’antiga taverna), és del grup Sagardi i el telèfon és el 93 317 94 07. Està a Ferran, 38.

Destapat l’ostragate, un cop més he optat per no quedar-m’hi. El cos em demanava xocolata calentona més que cava i ostres, i la proximitat de les granges de Petritxol em cridava com les sirenes a Ulisses. Pujant per Banys Vells, m’he mirat l’aparador de Caelum, la botiga-saló de té dedicada als productes que es fan als monestirs i convents d’arreu d’Espanya. Totes les taules eren plenes, i encara que he intentat posar incòmodes a alguns dels clients que tenien el seient prop de la finestra mirant-los fixament a través del vidre amb cara de pobra venedora de mistos morta de fred i de pena, cap no s’ha aixecat i finalment he segut a una altra granja. En concret, a La Granja (Banys Nous, 4. Telf 93 302 69 75).

Vull fer constar aquí que tenia una bona excusa per al vici xocolataire. Tinc una tos persistent que no m’acaba de marxar, i és ben sabut que el cacau és el millor que hi ha pels bronquis. Tot i això, l’any passat vaig perdre quinze kilos, així que he tingut la decència de demanar-me’l mini. I per petit que fós, un gotet d’aquella xocolata, real, espessa, amarga, apassionada i dolça val més que dos cents mil Starbucks clònics.

Anant a buscar el metro a la Plaça Catalunya, he fet Rambles amunt, passant per davant del Liceu, amb els portals il·luminats que donaven aixopluc als que eren a punt d’entrar a veure Don Carlo de Verdi. Era inevitable que parés a la Boqueria.

No m’extendré a parlar sobre aquest mercat. Hipotètic lector, si has arribat fins aquí, no cal que te’n digui res sobre ell. Si necessites explicacions al respecte, tanca l'ordinador i corre cap allà abans no m'emprenyi seriosament amb tu. Només apuntaré que he comprat sàlvia per fer demà un pesto amb nous, un mango i nabius secs (per les amanides d’espinacs).

S’acabava la tarda. Les meves sabates, unes Camper venerables que han sobreviscut dos canvis de feina, sis o set viatges, i un nombre preocupantment alt de nòvios, han decidit entonar l’hora dels adéus inesperadament, transformat-se en una petita claveguera sota la pluja. Una incomoditat i una pena, perquè eren maques i comfortables. Però quin passeig hagués pogut estar millor com a itinerari final de la seva existència?