A Vic

Acabo de tancar la porta del pis, després de baixar-me del tren que m'ha portat des de Vic. La meva visita a la capital d'Osona ja estava programada feia dies, però haver-ho pogut fer acompanyant la premsa que venia de Madrid i alguns restauradors ha estat molt il·luminador. No em vull enrollar ara sobre el dinar de premsa -entre d'altres coses, perquè estic força cansada- però m'ha fet reflexionar molt sobre el patrimoni gustatiu i cultural. Hem estat al restaurant Paradís de Can Amat (on jo havia estat anys enrera en en una boda, sense que aleshores em deixés cap impressió perdurable), on ens han servit una calçotada, un pica-pica excel·lent de pedrers de vedella, foie i magret; pularda a l'antiga, i unes quantes postres, entre els que hi havia bunyols i orelletes d'Ulldemolins. I m'he descobert a mi mateixa, amb la meva migrada sapiència, fent apostol·lat d'aquesta cuina de la que ara sé que en sé més del que creia, o que, millor dit, és molt més desconeguda més enllà de l'Ebre del que ens pensem. M'havia jurat a mi mateixa que no obriria gaire la boca per no ficar la pota. Després me n'he adonat de la curiosa manera que té la gastronomia, com a cultura viral, a ficar-se en el nostre subconscient, en la nostra vida. Perquè m'he atravit a anar explicant com es calcen les cebes i es converteixen en calçots? Qui m'ho ha dit a mi, que la pastisseria fregida de les Garrigues i el Priorat és d'arrel àrab? Com he acabat explicant la presència de carquinyolis en la picada d'alguns romescos? No, no ha estat el vi.

L'explicació és clara, i pertany al terreny de l'antropologia: Una taula és un lloc on la tribu s'uneix a explicar històries. Entorn del foc metafòric, he comentat aquestes coses mentre aprenia sobre el possible origen carlista de la truita de patates, les arrels espanyoles de la truita a la francesa, i molts altres fets, anecdòtics, trivials, inclús relacionats purament amb el camp del safareig o, per contra, polítics i seriosos.

El Fòrum de Vic aposta descaradament pel producte. He de reconeixer que aquest aspecte m'amoïnava una mica, perquè darrera algunes postures essencialistes, de vegades m'ha semblat que s'hi amaguen actituts snobs, reaccionàries o deshumanitzadores. No podia estar més equivocada. El producte significa també la cultura que l'envolta. Només m'ha calgut la xerrada que hem tingut amb el gremi de bacallaners per entendre que això era així. Fora de Catalunya no hi ha botigues o parades on es vengui bacallà dessalat, llegum cuïta i olives. Nosaltres les donem tant per fetes, que no veiem com desapareixen lentament, i amb elles una part integral del nostre paissatge, de la nostra existència...

Tot i les presses - havia d'agafar el de les 20:45 cap a Barnacity, replet d'estudiants que tornaven del cap de setmana- he agafat informació sobre un munt de coses que, espero, donaran peu a textos per aquest blog. I com a final, he anat a la presentació del llibre de Carlo Petrini "Bueno, limpio y justo", en el que explica les tesis del Slow Food. Encara que jo m'hi he apuntat (sóc pesadeta amb el tema, ho sé), no sabia fins a quin punt arribava la radicalitat de la proposta. En Carlo Petrini és un comunicador nat i un revolucionari. L'antitesi del gourmet pijo i malcriat. Escriuré més sobre ell i sobre el seu llibre pròximament, però d'entrada heu de saber que està infinitament molt més a prop del No Logo de la Naomi Klein, de l'altermundialisme, que de l'exquisidesa elitista. M'ha sabut greu haver de sortir corrents de la seva conferència, amb el temps just de comprar-me el llibre i volar cap a l'estació. En resum, que m'he quedat amb gana...