Una recepta amb gust àrab

... o potser més aviat mediterrani, és aquesta que he fet avui. Per culpa d'una albergínia.

A mi m'encanten les albergínies, però les trobo emprenyadores a més no poder. Cal tirar-hi sal per drenar-ne el líquid amargant que de vegades deixen anar, s'han de cuinar d'una vegada, i més val no deixar-ne restes o perden tot la textura. O potser jo sóc patosa i no sé com treure'n el millor rendiment, però tinc entès que hi ha més gent que pensa igual.

Però el fet és que m'agraden molt, i que l'altre dia a la fruiteria en vaig comprar una, imbuïda potser de l'esperit del nou any que m'impulsa a menjar més bé. Vaig fer una ullada per diferents webs i llibres, i em vaig decidir per aquesta per dos raons: a) També porta cigrons (propòsit pel 2007 nº 73: menjar més llegums) i b) té reminiscències del menjar d'Orient Mitjà, que em torna lela.

La recepta és de pites farcides amb albergínia i ceba sofregides, a les que s'afegeixen cigrons de pot, suc de llimona, comí, menta i formatge feta. La única variació que he fet respecte a l'original ha estat canviar la menta fresca per seca. El petit desastre han estat les pites. Les industrials sempre em solen quedar bé i fàcils de farcir, però aquestes, que eren comprades a una botiga libanesa del barri, m'han quedat torrades i planes, com si fossin papadoums indis. No obstant, era un plat molt agradable, evidentment bastant sà i d'un sabor que em sonava realment molt familiar. Potser en una altra ocasió intentaré canviar la feta per una salsa de iogur, i faré servir menta de debó enlloc de la de pot. La prova de foc serà aquesta nit, quan me'n mengi les restes. Segons les ressenyes de la web on la vaig treure, es pot reescalfar i no perd... A veure si serà cert i trobo així la manera de reconciliar-me amb l'albergínia.

Per aquesta nit, també he fet una sopa de tomàquet i taronja aromatizada amb gingebre, que he tret del llibre del que us parlava ahir.