Dinars de Nadal (III i últim)

El nostre següent plat eren llagostins i el salmó de la tieta Ramona. Tot i que a mi el salmó marinat - malgrat aquest potser no en fos l'exponent més canònic de la història, perquè la tieta Ramona sempre va amb presses i el posava a marinar només un parell de dies abans del dinar- m'agrada força, i que la salsa que la tieta insistia que provéssim (amb iogur i ceba en pols) li esqueia prou, crec que no va ser cap despropòsit que suprimíssim el plat, perquè apart de que el desballestament dels llagostins solia acabar amb alguna copa bolcada, provocada per alguna mancança en la destresa a l'hora de pelar-los amb ganivet i forquilla, eren massa menjar.
I ho eren perquè després venia el gall d'indi, el pavo, el plat sense el qual el Nadal no hagués estat Nadal per a nosaltres. Per assegurar-se que tothom pogués triar la part que més li venia de gust, els meus oncles van deixar de comprar-ne un de sencer ben aviat i n'encarregaven una vintena cuixes i pits, que uns dies abans injectaven, com si fossin uns aprenents de doctor House, curosament amb brandi.
La tieta Maria les rostia en una cassola de fang, amb molta ceba. I apart preparava un segon rostit, amb butifarres, panses, pinyons i orellanes, que simulava el farcit. Innecesari és dir que cada any en sobraven, i que a més de les bosses amb regals i paper d'embolicar espatxurrat, sempre ens enduiem uns petits farcellets de paper de plata amb les restes del gall d'indi. Qualsevol suggerència per part d'ella de canviar el menú hagués estat rebuda malament pel tiet Serra. El gall d'indi era el plat de la seva infantesa, i per a nosaltres es convertia en un sacrament.
Per acabar, les postres i el xampany, que encara no es deia cava. Torrons que ens havia regalat una amiga pastissera dels pares -que tenia l'adeqüat nom de Glòria Canela-, neules que la meva germana cruspia amb devoció, xirimoies que feien les delícies de la mare. I una llarga sobretaula amb licors. Els nanos exploràvem el soterrani de la casa, plé d'andròmines que ens feien somiar, paperots col·leccionats pel meu tiet, estris en desús, eines, gerros i quadres de principi de segle guanyats en envelats... Un món màgic del que a mitja tarda els meus pares em prenien, per agafar el cotxe, arribar a casa, beure molta aigua mineral en gas, treure'ns tota la roba de mudar i dormitar davant la tele.