Pels molt 'fashion victims'.

Adidas prepara un motllo de galetes amb la forma del seu logo...

Ja em veig la colla de modernets-ulleres-de-pasta-miro-cinema-iraní-i-adoro-el-Sònar dedicant-se tots de cop a fer de forners... que per cert, segons es llegeix a la caixa del prototip és l'ofici que els pares d'Adi Dassler, el fundador de la marca, volien que tingués.

Via Tastespotting

Divendres, sopem a casa meva

*

menú

pica pica

nòrdic de salmó

vici de coca de porros

tonyina pseudojapo + arrós

gelat de vainilla, violeta i ametlla

orangettes, magranettes i altres cosettes

aigua i vi
cafetons
i copes

21 de Desembre de 2007

Sé que encara us he d'explicar el sopar de la feina, però ja em veig abocada en la bogeria nadalenca de muntar un altre àpat. Aquest és el menú, encara temptatiu, que si tot va bé soparan demà al vespre els meus amics. Fa dos anys vaig cel·lebrar ja un sopar d'aquesta mena, del que en tinc un agradabilíssim record, i aquest any reincideixo. És complicat, perquè encara que només serem quatre, el nivell de temeritat gustativa varia molt (va des de algú amb gustos tipus "menú infantil" fins als qui qualificarien de menjar casolà l'escena del sopar d' "Indiana Jones al temple maleït").

Si llegiu altres blogs en català, és possible que us soni algun dels plats. M'agradaria que pensessiu que és la meva manera de convidar-vos a sopar a tots virtualment, però no ens enganyem: és que sóc una copiona. I aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid (frase que trobo més aviat mancada de sentit) i que tinc a la nevera salmó fumat i una taronja confitada comprada a València, m'he decidit a provar-les. Com veieu, queden coses per perfilar. El pica pica el deixo una mica per l'últim moment, però segurament consistirà en tartaletes del món, amb humus, guacamole, i pera i gorgonzola. De la coca tinc clar que hi van destinades una llàmina de pasta de full i uns quants porros, i probablement bacon, poma i formatge de cabra. De la tonyina pseudojapo ja us en vaig parlar: són daus arrebossats amb "kikos" i una salsa de soja i mel. I el gelat no té més misteri que una barra de vainilla tunejada amb sirop de violeta i una mica d'ametlla crocant de rebosteria. Per acompanyar els cafés, apart de les -ettes, intentaré, si tinc temps aquest vespre, preparar també -etes, és a dir, galetes (aquesta expressió tan francesa dels "petits fours" em sembla francament poc viril). I de beure? Doncs continuo amb l'homenatge/plagi blocaire i tastarem el Comabruna del Celler Espelt (ei Anna!) i algun blanc que encara he d'anar a buscar. Amb ells espero brindar demà a la salut de tots vosaltres!

Foto: (c) Shorpy. The 100 year old photoblog.

Per què la Nutella no és la mateixa a tot arreu?

Estava jo amoïnada...

Més que mil paraules

No patiu, que aviat us explico tot... O gairebé.

ACTUALITZACIÓ: Havia oblidat esmentar que per contactar amb la gent que ens va fer el catering podeu parlar amb la meva companya Sonoe Nanko, qui m'ha autoritzat per penjar el seu telèfon: 609 14 18 01

Sopar d'empresa

Estic preparant un mail llarg sobre la meva recent visita a València, però el que toca avui és el gran clàssic de Nadal: el sopar d'empresa... I aquest any, el menú promet:

MENU GLENAT

Aperitivos

Chips de yuca y loto

Sandwich de plátano macho con queso brie

Sandwich roley de tonkatsu con mostaza a la antigua

Tataki de atún con brunoix de verduras

Yakibuta con brotes de soja

Sushi variado

Gamabas rebozadas

Almejas al vapor con sake

Pinchos de vieira y espárragos

Albóndigas de langostino y shiitake al vapor

Rollo primavera de setas, pollo y foie

Primer plato

Ostras de Arcachon

Setas variadas al papillot con salsa miso y mantequilla

Segundo plato

Dados de solomillo a la plancha con salsa tataki

con guarnición de tostada de mantequilla de ajo

y pommodori secchi

Postre

Crema de macha y mascarpone con granada

Daifuku de ichigo

Cafès i tes

El catering ens el fa el Kenji, un amic de la nostra companya Sonoe, que ha cuinat per al cònsul japonés... Baveta, baveta.

Tabulé, vins i esperança

A poc que seguiu la informació internacional, ja sabeu que el Líban no es pot considerar la nació més afortunada del món. Ara mateix, mentre escric això, el país està sense president, per una repartició estricta i legalista del poder entre faccions religioses, que no afavoreix precisament a que el país encari el futur amb normalitat.

Antisirians i prosirians, laics i practicants (de no sé quantes confessions diferents), senyors de la guerra i poble ras, al pobre Líban li ha tocat viure en les seves pròpies carns totes les contradiccions, conflictes i guerres que solquen Orient Mitjà i ser sovint peó autodestructiu en el gran joc de les potències regionals. Malgrat això, la seva gastronomia és de les més sofisticades del Mediterrani i els seus vins, tot i la devastació de la guerra, formen part de l'elit.

L'any passat, durant la crisi amb Israel, la resorgida indústria hostelera semblava que s'havia d'enfonsar per sempre. Una flamant edició de la guia Time Out, que just s'acabava d'endegar, va baixar les persianes precipitadament, mentre Anthony Bourdain era evaquat d'urgència. Però un conegut meu, que va estar aquest estiu allà, em comentava com un cop més aquest pais s'ha reinventat a sí mateix, com les discoteques més pijes eren plenes, i com -no se sap ben bé de quina manera- els restaurants tornen a funcionar.

D'aquesta gastronomia-fènix, i d'aquests vins indòmits en parlen dos articles ben diferents, que us recomano fermament. Un cop els hagueu llegit, feu cap al restaurant libanés més proper (no haureu de cercar gaire, fins i tot a Gàmbia n'hi ha) i gaudiu dels seus tresors, amb l'esperança i el desig de poder fer-ho aviat en un Beirut en pau.

Sue Ellen

Ahir a la tarda vaig anar al Born. Motiu: El tast de vins que organitza anualment Vila Viniteca i del que vaig saber-ne per via d'Olleta de Verdures. El mecanisme no té complicació. Compres una copa commemorativa en alguna de les paradetes que hi ha pels carrers entre Santa Maria del Mar i la Via Laietana (4€), i a tastar! Diferents cellers mostren les seves ofertes de l'any, a voltes amb etiquetes encara provisionals, mentre els comerços d'alimentació i restauració del barri ofereixen petites mostres, gratis o un preu molt econòmic.
Per regla general, detesto les aglomeracions i m'atabala la humanitat a dosis grans. Ahir, en canvi, vaig trobar agradable perdre'm en la gernació, esmunyint-me anònima entre els grups de modernets, guiris, famílies, gent del barri i passavolants sorpresos. Em vaig fer el fútil propòsit d'apuntar-me quins vins tastava, però aviat vaig desistir, perquè la maniobrabilitat amb una copa, una llibreta i un boli (i ocasionalment un plat), envoltada per la densitat de població d'Hong Kong, i en uns carrers estretets, estretets, és limitada. Sort que per un cop a la vida vaig tenir els reflexes de no voler abastar massa. La temptació s'amagava a cada cantonada i em vaig imposar certa brutalitat en els meus mètodes: provava el vi, olorant-lo i fent un parell de glops. Si m'agradava, tenia permís de la meva Rottenmeyer interior per acabar-me la copa sense recança. Si no, discretament a la paperera més pròxima. Sense contemplacions. Un parell de persones em van mirar amb cara de bicicleta quan em van veure abocar cert Somontano que em va entrar com una bufetada, però crec que era la sol·lució bona per evitar mals majors.
I tot i això... em vaig deixar endur per una certa eufòria que ara penso que no es devia tant a l'alcohol -tot i que, no ens enganyem, devia ajudar- sinó a un cert orgull cívic per una ciutat viva i feliç, que semblava allò que el Fòrum mai no va aconseguir que fos.
Vaig xerrar amb les propietàries d'un restaurant senegalès, el Daru Salam, en el que curiosament jo només he menjat un cop, molts anys abans de ni tan sols haver somiat a posar els peus a Dakar, i al que ara m'han agafat moltes ganes de tornar.
Vaig menjar cap i pota; i vaig menjar una samosa. Vaig fer cua ordenadament per unes saltxitxes que no eren res de l'altre món, i em van donar sense esperar ni un segon una coca de sobrassada i crema (cuita pels alumnes de la Hoffman). Vaig comentar la jugada amb grupets de gent desconeguda, amb els que la dificultat de moviment portava a la conversa. Vaig tastar ametlles acabades de torrar, coca de recapte i olis ecològics (que em van "vendre" amb molt poc entusiasme: "D'on són?"-vaig preguntar jo. "De per Tarragona", em van respondre). Vaig xafardejar els aparadors il·luminats dels comerços del barri, vaig entrar a guaitar i remenar [per cert, Anna Espelt, vaig buscar els vostres vins i la descastada de la dependenta de Vila Viniteca no me'n va saber donar raó. Els he trobat finalment per una altra banda]. Vaig entrar a Bubó, a salivar davant els pastissos. Finalment, al cap d'una horeta, quan la cosa ja començava a degenerar davant de qualsevol guingueta on s'insinués menjar gratuït, vaig tirar amb la més lleu i simpàtica de les borratxeres cap a casa de la meva gata. L'animal m'esperava a la porta amb el rodet de pastar, la mirada desaprovadora, i picant impacient amb la poteta a terra. I jo, somrient com una beneita, sense excusa, amb una copa de vi buida a la ma...