divendres, 30 de novembre del 2012

Pasta amb sardines


Ningú no pensa que un dia serà pobre.

Escric això, ho rellegeixo, i vull esborrar-ho o tatxar-ho, perquè no és cert. Al món hi ha enormes, vastíssimes zones on mai un nen acabat de néixer ha tingut la seguretat de créixer en altra cosa que pobresa. Però si has nascut a la Barcelona de la segona meitat del segle XX, en una família de classe mitjana o mitjana-baixa, no t'has imaginat mai pobre. No de veritat.

No t'has imaginat que cada cop que baixis a tirar la brossa trobaràs algú remenant el contenidor de la brossa. No t'has imaginat pensant que un dia et treurà la son el proper pagament de la hipoteca o del lloguer (si, d'acord, sempre hi ha hagut gent imprudent. Però no crec que a aquests els tregui res la son). No hauràs concebut que, després de formar-te i estudiar, possiblement aprenent idiomes i habilitats diverses, tenint-ho tot per davant -o per contra, amb una vida ja establerta que hauria de ser estable- et plantejaràs agafar la maleta, convertir-te en un altre més d'aquells altres catalans de Candel, nord enllà.

No hauràs cregut mai que d'un dia per a l'altra el dit de l'atzar et converteixi en sense feina. O no hauràs esperat mai que enlloc de treballar d'allò que saps fer, d'aquella vocació que vas seguir, un dia hauràs d'acceptar fer-ho per quatre duros, una peça més, substituïble en l'engranatge empresarial de gent que et farà patir al màxim per a que ells pateixin al mínim. O que tota la xarxa de recolzaments, bastits a través d'impostos i afectes, que podrien sostenir-te amb educació, sanitat i cultura, l'anirà desgastant un govern de sicaris a sou de ludòpates llunyans. O que la teva pensió mantindrà un fill. O que un dia tu, o algú que tu coneixes, passarà gana.

Ningú no pensa que un dia serà pobre, i potser per això costa tant que se'n parli públicament, de la pobresa. Per redreçar-la cal justícia social, però mentre no arriba -i vull recordar que cada vot és un grau de responsabilitat- hi ha qui fa l'impossible per alleujar-la en els altres. Com tots els que treballen i fan de voluntaris al Banc dels Aliments, que estan en ple Gran Recapte. Podeu col·laborar amb ells fent-los un donatiu online o portant pasta, llaunes de peix, llet, oli o llegums en algun dels punts de recollida.

Pasta amb sardines

Aquesta recepta està basada en un del blog Chocolate&Zucchini, i fa servir ingredients molt barats (dubto que les dues raccions arribin a costar dos euros i mig). Cal dir que, malgrat sóc escèptica d'entrada amb qualsevol recepta que demani tomàquet fregit de pot, aquí intueixo que funciona millor del que ho faria el natural. Un altre punt del que estic MOLT A FAVOR d'aquesta recepta és que és d'aquelles en les que pots preparar la salsa mentre bull l'aigua. I el combo de comí i picant l'eleven per sobre de la senzillesa més espartana, com potser finalment només la fe, la fe en que malgrat tot hi ha gent bona i coses importants per les que seguir lluitant, la que ens conseguirà elevar sobre la crisi.

Ingredients (per a 2 persones)

200 grams de pasta (a la foto, són orecchiette)
1 cartró petit de tomàquet fregit
1 llauna de sardines en oli
1 escalunya o mitja ceba petita, tallada a dernes.
1 culleradeta de comí en gra
1 culleradeta de sambal oelek, o un raig de tabasco o sriracha o salsa picant d'alguna mena
Sal i pebre
Julivert

Obriu la llauna i treieu-ne una cullerada d'oli. Escalfeu-lo en una paella i fregiu-hi una mica la ceba o l'escalunya, fins que sigui tova (no us passeu amb el foc o es cremarà). Saleu-ho i afegiu-hi el comí. Deixeu que us torri uns instants, aboqueu-hi el tomàquet i la salsa picant, tireu-hi les sardines escorregudes, aixafeu-ho amb una forquilla, i deixeu-ho fent xup xup mentre es cou la pasta. Quan estigui cuita, coleu-la i barregeu-la amb la salsa. Serviu-la espolvorejada amb pebre i julivert.

3 comentaris:

elisa ha dit...

M'ha encantat aquest post!!

Anònim ha dit...

Et llegeixo sempre però només t'havia deixat un comentari, ja fa un parell d'anys. T'he de dir que m'ha agradat molt l'escrit: es pot decorar tant com vulguem però les classes mitjanes, o els que ens creiem que encara ho som i ja fa temps que anem perdent poder adquisitiu, no som conscients que això ens pot passar. Felicitats per ser sempre tan divertida però realista quan toca.

Mar Calpena ha dit...

Moltes gràcies a totes dues... Tant de bó no calgués fer aquests posts :-)