dijous, 2 de febrer del 2012

Pudor a resclosit


Aquest és un post sobre la humilitat i la prepotència. Particularment, sobre la prepotència.

Tinc la teoria que bona part de la crisi actual es deu a que el més cutre es creu el rei del mambo. La mala educació és una forma de violència intangible que tots ens veiem forçats a aguantar. Però les coses que en el terreny personal et tires a l'esquena -un idiota més o menys a la teva vida no canvia res- no em semblen tan tolerables quan m'amenacen la feina o quan gent que no sap fer la "o" amb un canutu se les donen de gurús en el meu propi terreny. Perdona, bufona, però no.

Fa uns mesos que col·laboro a una revista setmanal. De tafaneries, per més pistes. És de les més llegides del país (ta mare la compra segur, tirada de més de 345.000 exemplars segons el darrer OJD, que es diu aviat), i malgrat això amb un grau de seriositat i rigor molt més alts del que el tema fa pressuposar. Ahir em van enviar a cobrir la inauguració d'una exposició sobre un conegut cuiner perquè hi assistien els actors d'una sèrie relacionada amb la cuina sobre la que la revista en parla sovint.

Tot bé, fins aquí.

Un acte com tants n'he cobert des de fa vint anys. Arribes, parles amb el de premsa, agafes el dossier, veus l'exposició, fas quatre preguntes als implicats, t'assegures que el fotògraf/a o càmera tingui les imatges que li calen, i "pa casa". Com a molt, si després t'ofereixen una copeta, potser t'hi quedes, però si l'acte és el vespre, està caient aiguaneu, i has d'entregar el text de cara al número que tanca l'endemà, el que menys ganes tens en aquest món és de fer el paripé.

El problema comença quan l'organització dels actes es confia a especialistes en paripés.

Més enllà de la pregunta de per què la imatge d'un esdeveniment pagat amb diner públic es confia al sector privat -entenc que si alguna cosa justament no han retallat mai els governs de CIU són els experts en protocol i autobombo- em qüestiono què feien allà realment els responsables del grup de comunicació que anomenarem XXX. Sí, uns dels que tallen el bacallà en la comunicació gastronòmica del país, dels que són jutge i part de moltes de les notícies sobre el tema que corren a la xarxa. De la mena que tan aviat fan la crítica d'un restaurant, com en porten la comunicació, com li munten un congrés a mida. Vaja, d'aquells que més "serveis integrals"no podrien arribar oferir, tret que també n'incloguessin de sexuals.

En arribar a l'esdeveniment, després de buscar una estona la persona que ens hi havia convocat -de premsa de la cadena de televisió on s'emet la sèrie- els responsables del recinte ens han comentat a la fotògrafa i a mi que provéssim a parlar amb la gent de XXX, que conduien el photocall en una sala apart. Un photocall, per si algú no ho sap, és la típica sessió de fotos que es fa als actes públics on les cares conegudes es deixen retratar pels mitjans assistents. L'espai natural on treballem els paparazzis en quilombos d'aquest estil.

Ens acostem a la porta -perquè la cosa estava delimitada per un cordó de vellut, talment discoteca d'extrarradi- i després d'identificar-nos, les dues noies que la guarden ens diuen que elles no en saben res de premsa i que no hi podem entrar. Els demano un dossier de premsa, si el tenen. Finalment, una d'elles, de mala gana, va a buscar a la seva cap -una Gran Patum del grup comunicatiu en qüestió, mirada concentrada de menyspreu, desinterès i supèrbia-, li torno a explicar la situació educadament, i em diu que no en sap res. I que no, no té dossier de premsa, i que si volem, que agafem quatre fulletons de l'exposició. I vaja, un cop més no entrem.

Retrocedim altre cop cap al vestíbul exterior. Els responsables del recinte ens diuen que, de fet, el dossier de premsa sí que existeix i envien algú a buscar-me'n un. Una companya d'un altre mitjà sent que el que ens està passant i amablement ens informa d'on són els actors, d'on és el cuiner, i d'on creu que aniran uns i altres (cal dir, arribats a aquest punt, que el periodisme pot ser per moltes raons una feina putíssima, però que la solidaritat entre companys, inclús entre companys de mitjans rivals, és un dels aspectes que em fan estimar la professió bojament).

Passen cinc minuts i en vista que els actors s'estan congregant al suposat photocall, torno a insistir en que ens deixin entrar, ni que sigui a fer una ullada, porfavorsiusplauserébuenaseñu. Perquè si no hi ha fotos, no servirà de res que haguem vingut a cobrir l'acte. Les de la porta tornen a cridar a la Patum, que amb cara d'exasperada ens diu "Què voleu?" (atenció a la tria del llenguatge: en cap moment "què necessiteu?" o "com us puc ajudar?", i ni pensaments de demanar-nos una tarja: es veu que ella ja coneix a tots els periodistes que cal conèixer en aquest món). Finalment, ens fa que entrem amb gest de perdonar-nos la vida i se'n va. Estem una estona al photocall -que no era més que un bar pels convidats. La primera norma per fer servir un terme en anglès hauria de ser saber-ne el significat-, voltem, saludem als quatre coneguts que sempre et trobes, prenc nota dels assistents i tornem a enfilar cap a la porta. La Patum m'intercepta un cop més i amb tonet de premura ens deixa caure un "entreu o sortiu o què feu?". La ignoro, segueixo treballant, surto de la seva sala i finalment cobreixo l'acte, que és el que he vingut a fer. El cuiner ensenya l'exposició als actors i demostra un cop més que a banda de crack gastronòmic també ho és mediàtic. Fem les fotos, i cap a casa.

Sempre explico que, a banda de fer de periodista, en aquesta vida m'ha tocat fer de cap de premsa i estar a l'altre costat de la barrera, durant molts anys. Considero que ni al blogger més arrastrao -i recordem que jo no hi anava de blocaire, a l'expo, era allà per un mitjà establert i potent- se l'ha de tractar mai amb altra cosa que no sigui el màxim respecte. Entenc que possiblement, la d'ahir era una festa pensada més per restauradors i amics del cuiner homenatjat que per a periodistes, però si aquests apareixen, tractar-los malament no treu cap a res, com no sigui a que algú es pugui creure important. Però una exposició no és una reunió dels Bilderberg, ni les vacances d'Angelina Jolie i Brad Pitt a la Polinèsia, ni un intercanvi d'espies al Berlin ocupat, ni l'entrada subreptícia a l'edifici Watergate. No, és només un acte social que al final ha de servir per promocionar la cuina d'aquí. Tractar els mitjans com si fessin nosa és, es miri com es miri, una manca absoluta de professionalitat, per molt que regalis una cervesa de disseny a la sortida.

10 comentaris:

Sara Maria ha dit...

Fabulosa la crònica, i estic completament d'acord amb la mediocritat prepotent de la Patum i del seu equip. Dic mediocritat per què la prepotència és l'arma dels mediocres. Així és el que tenim ara... Jo ho pateixo cada dia. . On he de signar?

Ruben ha dit...

Mar, volem noms, gitana!

Massitet ha dit...

clap, clap, clap.
I no em veus, però m'estic treien el barret...

Salut!

Roger ha dit...

Jo no em trec el barret, perquè fa rasca, però per converses ja saps que pensem semblant :)

starbase ha dit...

El tema del tractament poc professional és incomprensible quan la feina és justament fer sentir còmode als assistens i premsa :S
Mi no comprende de mucho.

Tenia invitació per a anar-hi ahir... imaginat si es troben amb l'arrastrao tocant la pera! Igual acabo expulsat sense passar per casella de sortida hehe

Arantxa ha dit...

Cualquier persona, sea periodista, bloguero, cocinero, lavaplatos (a menos que no sean ladrones) se merecen un respeto. Me parece que la mala educación está de moda y la prepotencia va con ello.

bien hecho por explicarlo, eso ya es un paso para mejorar. Ens veiem!

La Taula d'en Bernat ha dit...

Intolerable! No només per la mala educació, que sembla que s'està convertint en estigma de la societat d'avui, sinó per la manca absoluta de professionalitat en un acte que se suposava seriós.

Ànim!
Anna

Francesc ha dit...

Caram, Mar, no m'hauria pensat mai que pogueres arribar a trobar-te amb gent tan impresentable com la que ens expliques. Molts ànims!!! Saps que deia la meua àvia? Doncs, això: "Com més roín és la nou, més soroll mou"... En fi, que t'hi van tocar unes quantes nous de les més dolentes. Impagable la teua crònica. El que passa és que, com visc tan lluny de tots eixos "saraus", no capte de qui parles.
Besades.

Jordi ha dit...

Que li donguin a la Patum.

Tiriti ha dit...

Quina ploma, ets una artista!!! per quan un llibre!!, jo el compro ja!!!
gsr, ai, grrrrrr volia dir (onomatopeia d'un "gruñido"), quina ràbia, aquesta manca de professionalitat fa ràbia, em far "bulli" la sang. Amazing post!!!